dimarts, 13 d’octubre del 2009

històries per a no adormir-se


En poc espai de dies i per diferents mitjans m’han arribat tres casos importants d’irregularitats. Dos d’ells a nivell mundial i un altre en clau catalana. Això en sí mateix no és cap novetat, doncs estem tips de comprovar el farcell d’irregularitats amb que els humans convivim a diari i sembla que ja n’hauríem d’estar tan immunitzats com per no sorprendre’ns cada vegada que en surt una a la llum. Però aquesta vegada els tres m’han arribat molt endins. Potser és perquè hem iniciat la tardor i el meu rellotge intern està molt més sensible o potser és perquè la magnitud de la tragèdia supera amb escreix la de les altres vegades. Sigui com sigui, el cas és que ara no he quedat tan indiferent. Tots tres casos afecten a la salut de la nostra espècie, encara que el tercer és d’àmbit molt més reduït i que ens afecta principalment a la salut emocional del nostre cor, com és el cas Palau de la Música, del qual sols deixaré aquesta cita.

El primer que em va fer trontollar va ser el de la nova grip “A”. Malgrat que des del primer dia que els mitjans de comunicació en donaven la notícia i deien que podria esdevenir una pandèmia important, el meu primer pensament va ser de que estava provocada per una o més d’una de les grans empreses farmacèutiques per engreixar les seves arques una mica més encara. Després vaig censurar el meu pensament auto-recriminant-me aquesta clara i no fonamentada desconfiança tot dient-me que era impossible que algú pogués posar en perill la salut de molts humans per obtenir més benefici econòmic. I just llavors m’arriba el video-clip de la Teresa Forcades (http://vimeo.com/6790193) on es documenta tota la història donant de nou validesa a aquell meu primer pensament.

I avui m’arriba el segon. Un documental sobre l’imperi industrial Monsanto, que a base d'un gran nombre d'informes plens de falsedats, de tracte de favor per part de l'administració americana i de pressions i d'intents de suborn als científics que han aixecat veus en contra dels transgènics -la majoria de científics que s'hi van mostrar contraris o van expressar els seus dubtes van acabar destituïts del càrrec-, s'ha convertit en un dels proveïdors de llavors genèticament modificades més gran del món i que, darrere de la imatge d'una empresa neta i verda, que és la que dóna la seva publicitat, s'amaga un projecte hegemònic que amenaça la seguretat alimentària de tot el món i l'equilibri ecològic del planeta.

En resum, unes informacions encoratjadores en definitiva perquè el sol fet de que surtin a la llum i de que arribin a la nostra societat, fa que no ens deixem adormir, que se’ns desperti la consciència per intentar acabar amb un sistema –alguns entesos diuen que caduc ja- per donar pas a un altra de nou molt més en línia amb la sostenibilitat del nostre món i de la nostra espècie. Afortunadament som els de baix els que podem fer caure un sistema i ajudar a crear-ne un altre de nou que potser al final també l’acabarem espatllant, però si més no, haurem trencat una dinàmica d’injustícies que ja seria hora que anéssim deixant enrere impreses en les pàgines de l’ahir del gran llibre de la història.

dilluns, 5 d’octubre del 2009

la lluna, la pruna



"La lluna, la pruna
vestida de dol
son pare la crida
sa mare la vol.

La lluna, la pruna
el sol mariner
son pare la crida
sa mare també.

Minyones boniques
deseu els coixins
son pare la soca
sa mare els fadrins. "

Així diu la cançó tantes vegades cantada als més menuts i mai ben contada la lletra, que per cert no sé ben bé a què treu cap, però que de ben segur algun sentit o altre guarda dins de la seva tradicional essència.

Aquesta tonada em va venir a la memòria bo i contemplant una lluna plena impressionant des d’un racó de món -petit i infinitament minúscul- de la geografia del nostre Pirineu.

Des d’allí, embolcallat pel silenci nocturn, no vaig poder resistir la temptació d'observar-la amb una mirada delitosa, esclava de la seva nua lluentor.

De quants desigs n’és dipositària?
De quantes traïcions n’és espectadora?
De quantes promeses n’és avaladora?
De quantes infidelitats n’és confident?
De quantes fidelitats n’és auspiciadora?
De quants projectes n’és solidària?
De quantes llàgrimes s’ha esquitxat?
De quants saraus n’és propiciadora?
De quants pillatges n’ha afavorit?
De quants tafurs n’és observadora?
De quantes embriagueses n’és testimoni?
De quants poemes n’és inspiradora?
De quantes pors n’és provocadora?
De quantes temptacions n’és causant?
. . . . . . .

Des de que el temps és temps la humanitat n’aprofita la seva presència per actuar en qualsevol direcció. Tal com jo vaig fer quan vaig decidir contemplar-la.