dijous, 30 d’abril del 2009

desfent el cabdell (II)


Després de la definició de cultura donada a l’anterior entrada que és la definició bàsica o d’arrel etimològica, hi ha altres definicions que cal considerar, ja que cada una accentua un tret o altre de la mateixa. Així per exemple, la teoria que diu que la cultura és informació, que s'aprèn i es transmet, però també és creació ja que som cultura creadora en acció. O la que diu que dóna respostes per satisfer les necessitats i els desitjos humans. O la que diu que és el resultat del quefer històric dels diversos grups d'éssers humans. O que la cultura és factor d'humanització. O que les cultures són sistemes de símbols compartits que proporcionen un sentit a la nostra vida, una orientació, una manera de veure el món i d'interpretar la realitat.

Per tant totes aquestes teories condueixen a una visió molt àmplia del concepte i de la qual se’n podria desprendre la conclusió de que no hi ha ningú que no tingui cultura, cosa que invalidaria el mot “inculte” en el sentit més generalista ja que amb uns o altres trets tothom hi està representat i hi té cabuda. I encara més si arribem a descompondre la cultura global en dues: la cultura mental i la cultura material. La mental seria la de les formes d’organització social de l’individu, les seves creences, els seus costums, mentre que la material correspondria a la que fa referència a les tècniques productives que l’ésser humà utilitza. Altrament, es podria afirmar que qualsevol persona és culte en determinades matèries i inculte en altres, i que per tant ningú ni és culte ni és inculte al cent per cent.

També dins de cada cultura hi ha diferències que vénen donades per l'edat, el nivell socioeconòmic, la classe social, l'origen ètnic, etc. I això per acabar-ho d’embolicar, permet l’aparició de la contra-cultura, que és allò que s'entén com un moviment de rebel·lió contra la cultura hegemònica, com per exemple les tribus urbanes (skins, heavys, punkies), formades per adolescents preocupats per descobrir una identitat que ni la societat ni la família els proporcionen, o els grups d'atac social que actuen de manera violenta i delictiva intentant desestabilitzar la societat transgredint les lleis, o els grups socials alternatius que intenten trobar un sentit a l'existència a través de diferents mitjans, com sortides del nucli familiar, reunions, activitats, xerrades, i rebutgen el materialisme social.

De moment el fil que vaig començar a estirar del cabdell se m’ha anat embolicant per l’altre extrem i ara tinc al calaix un ampli garbuix de conceptes, potser desordenats, però que en el seu conjunt m’han donat una profunditat en el concepte global de cultura que abans no tenia i que potser no em servirà de massa però si més no m’ha fet pensar.

diumenge, 26 d’abril del 2009

desfent el cabdell (I)


Seguint més o menys la línia de les últimes entrades, entre aquesta i successives intentaré desfer un dels cabdells de l’existència humana, estirant un dels molts petits fils que en sobresurten i que correspon al de la meva percepció personal. És un cabdell amb molts caps i molts finals, potser tants com persones habitem aquest planeta. Això a més de donar marxa i esprémer el meu cervell m’obligarà a documentar-me, ambdues coses prou interessants.

El món, a diferència de l'existència i la vida, és el producte d'una construcció i interpretació del procés de la ment. La ment un procés causal de pensaments encadenats, i aquests pensaments una interpretació nascuda a l'arrel d'emocions, memòries, esdeveniments, tot això adquirit, des de fora.
Aquesta interpretació és pròpia de cada persona i ve donada per la civilització on pertany y per la seva cultura.
Busco les definicions de cultura i civilització:

La paraula cultura deriva del verb llatí colere, que significa conrear. Una forma d'aquest verb és cultum, que en llatí significa agricultura. L'adjectiu llatí cultus fa referència a la propietat que té un camp d'estar cultivat. Originàriament doncs, cultura volia dir agricultura, culte i cultivat.
Amb el temps es va començar a comparar l'esperit d'una persona ruda amb un camp sense conrear, i la seva educació amb el cultiu d'aquest camp. Aquesta metàfora va donar peu a parlar del cultiu de l'ànima, o cultiu de les aptituds pròpies de 'ésser humà. En aquest sentit parlar d'un ésser cultivat ens fa pensar en algú que ha estat instruït o educat en una persona culta.
Al segle XIX la paraula cultura va ser associada a les activitats lúdiques que les persones ben educades realitzaven.
També des de fa temps es parla de la irrupció d'una cultura de masses, transmesa pels mitjans de comunicació, que permet el consum extensiu i immediat de productes culturals de diversa qualitat, des d'aquells que configuren el nivell de cultura superior, fins els que representen el nivell cultural més baix, com els concursos, serials i debats.

La paraula civilització procedeix dels termes llatins civis (ciutadà) i civitas (ciutat). Actualment es parla de civilització en diferents sentits, però el més comú consisteix a considerar com la síntesi dels trets més generals als que ha arribat un conjunt de cultures que guarden una relació entre si. Cultura té un sentit més parcial i civilització més global.
La civilització és l'element més ampli per a identificar a una persona.
Les civilitzacions poden incloure un gran nombre de persones o, pel contrari, un nombre reduït.
A més una civilització pot incloure diversos Estats-nació, com és el cas de les civilitzacions occidentals, llatinoamericanes, etc.
Òbviament, les civilitzacions es barregen i la superposició pot generar subcivilizacions.

Amb això, es comença a veure la textura i el color del fil que he començat a estirar, sent conscient de que segurament a mesura que es vagi descabdellant, aquestes dues propietats aniran canviant i acabaran sent completament diferents de les originals. Tampoc sé quina serà la llargada del fil des d’aquest inici fins a que en trobi l’altre cap. Definitivament ignoro quin serà el procés que seguiré i molt menys encara quin serà el final que em trobaré si es que arribo a descabdellar-lo tot, fet molt complex tant per la seva magnitud com per les incidències que hom es pot trobar en l’intent.

dissabte, 11 d’abril del 2009

els mantres




Vaig fer un grapat de kilòmetres per les terres d’Índia amb uns quants – poquets- estris materials al sarró. Si es vol fer un viatge encara més llarg que el meu, si es vol mirar dins d’un mateix i recórrer tot l’univers, també s’haurà de dur al sarró alguns estris, però immaterials, dels que no ocupen lloc i no pesen. Uns dels indispensables són els Mantres.
El Mantra és una paraula o un grup de paraules dites en Sànscrit (llengua sagrada de l’hinduisme i el budisme tàntric) que es van repetint un determinat nombre de vegades.
Pel seu so, ritme, significat, vibració, etc, poden produir un augment de la capacitat de concentració de la ment. La seva finalitat seria alliberar la ment del condicionament material i elevar la consciència a un pla superior o espiritual.
La paraula és un so, el so és vibració i la vibració és energia.

Tal com vaig descriure en el meu penúltim post, el Mantra OM és el so primigeni de l’univers, segons l’hinduisme, i principi de tots els Mantres.
Segons les lleis de la fonètica sànscrita, la vocal “o” es considera la resultant dels sons “a+u”. Així, OM = A U M , simbolitzen el cos, la parla i la ment.

El Mantra més conegut és Om Mani Padme Hum, els tibetans ho pronuncien "Om Mani Pedme Hung", que significa "la joia del loto que resideix dins de cada un".
“Mani” significa joia i simbolitza els factors del mètode: la intenció altruista d’il·luminar-se, la compassió i l’amor. “Padme” simbolitza la saviesa. "Mani Padme” representa la joia del loto, la saviesa essencial que ho ajunta tot. “Hum” representa la realitat sense límits encarnada dins dels límits del ser individual. Així Hum uneix lo individual amb l’universal.

Així, les sis síl·labes, Om Mani Padme Hum, signifiquen que a partir de la pràctica de un camí, que es la unió indivisible del mètode y la saviesa, pots transformar el teu cos, la teva parla i la teva ment impures en el cos, la parla i la ment pures. Tots tenim dins nostre la llavor de la puresa, en el sentit d’harmonia, amor, etc, “la essència de aquells que han anat” (Tathaghatagarbha).
És conegut com el Mantra de La Compassió, encara que els xinesos no ho entenen com a Llàstima, sinó com a Joia, Amor.

Diuen que cada una de les sis síl·labes que composen el mantra, OM MA NI PAD MÉ HUM, té una virtut específica i poderosa per a provocar la transformació en diferents aspectes del nostre ser. Les sis síl·labes purifiquen completament les sis emocions negatives, que son manifestació de la ignorància i que ens fan obrar de forma negativa amb el cos, la parla i la ment, creant així els sofriments que en ell experimentem. Per mediació del mantra, l’orgull, la gelosia , el desig , la ignorància, la cobdícia i la ira es transformen en la seva veritable naturalesa, les savieses de les sis famílies de budes que es manifesten en la ment il·luminada.

De moment, anem fent "cultureta oriental". Potser que a algú li serveixi. O no. Si més no diuen que el saber no ocupa lloc.

dimecres, 8 d’abril del 2009

el principi del buit




Un dels trets característics de la meditació és un estat experimentat quan la ment es dissol i és lliure dels seus propis pensaments. En altres paraules, buidar la ment per una estona. Deixar-la reposar per tal de que reprengui amb renovada energia el control del nostre ésser. Però a més de la ment també hi ha altres aspectes de la nostra vida que convindria revisar i incorporar-los el que jo en dic “el principi del buit”.
Cal aplicar a la vida d’un mateix, el que s’aplica en els negocis: imaginació, sentit comú i capacitat d’innovació. La majoria d’empreses han hagut de re-dissenyar la seva organització, implementar noves estratègies i fer re-enginyeria dels seus processos per tal d’evolucionar i créixer. L’home ha de ser capaç de fer el mateix amb la seva vida, si vol evolucionar i créixer també. Per tant, és necessari fer un acte de reconeixement de tot allò que està dins el nostre conscient o subconscient i que és vell o inútil, que no ens aporta res de positiu, que ens fa més nosa que servei, per tal de desprendre’ns i deixar espai buit per l’entrada de noves experiències o emocions. Mentre estiguem carregant amb sentiments, idees, pors, tristeses, records i altres que ens tenen empresonats, no tindrem lloc per a noves oportunitats i això ens privarà d’encarar la vida amb més optimisme i bona salut.
Hem d’aprendre a buidar tot allò de negatiu que ens oprimeix i ens fa esclaus del no res. La força d’aquest espai buit és la que atraurà i xuclarà coses noves, de les quals haurem de seguir filtrant i tornar a buidar per poder seguir omplint. I així de manera continuada fins que ja no siguem amos de la nostra ment.
Adaptar-se als canvis, renovar les il·lusions i obrir-se al món són les actituds que ens acosten més al resultat de la recerca d’allò que la humanitat persegueix des dels seus orígens: la felicitat.