diumenge, 28 de juny del 2009

el destí


Dos escriptors considerats dels grans van escriure sobre el destí: Shakespeare va dir: "El destí és qui baralla les cartes, però nosaltres som els que juguem" i Papini va escriure: "El destí no regna sense la complicitat secreta de l'instint i de la voluntat ". Dues afirmacions d'entre els milers que s'han escrit i que s'escriuran sens dubte sobre aquest vocable metafísic. I sembla que les dues poden tenir la seva veritat i la seva raó. Però també hi ha qui diu que el destí no és fruit de l'atzar, ni el resultat de les nostres conductes, ni un designi capritxós d'alguna força o deïtat, sinó que el destí té a veure amb tu mateix i no amb factors aliens a tu: Allò d' nosaltres mateixos que no coneixem o el conjunt d'experiències que un tria viure. Ignoro quina d'elles és la que s'aproxima més a la realitat si és que n'hi ha, però la conclusió que es desprèn de totes aquestes interpretacions és que el destí de la persona es llaura amb la seva pròpia intervenció. Per tant, siguem pro-actius en totes les nostres accions i així possiblement serem capaços de modelar adequadament el nostre.

dimecres, 24 de juny del 2009

jo i l'univers


A què ens referim quan diem la paraula “JO”?
Què sentim quan diem: “jo mateix”?
El que som en el nostre ser més profund s’escapa del nostre examen, de la mateixa manera que no podem veure’ns directament els ulls sense fer servir un mirall o que no ens podem mossegar les dents. Per això sempre hi ha un element de profund misteri en el problema de qui som.
Segons la nostra cultura, som un centre d’atenció i una font d’acció que està dins d’una bossa de pell. Perquè no diem “jo soc un cos” per comptes de dir “jo tinc un cos”? No diem “jo batego el meu cor” de la mateixa manera que diem “jo camino, parlo, penso”. Pensem que el cor batega per sí sol i que no hi tenim massa a veure amb això. I també que tenim una ànima o essència espiritual empresonada dins del cos i que veiem el món com si fos quelcom estrany per a nosaltres.
Hem après a creure que el que està fora de nosaltres mateixos no forma part de nosaltres. Ens és aliè. I per això establim una sensació d’hostilitat entre nosaltres i l’anomenat món exterior. Precisament per això hem de conquistar la natura, l’espai i considerem que ens trobem en una espècie de perpètua batalla contra el món que ens envolta.

Tot el pensament occidental està impregnat per la idea de que totes les coses, els esdeveniments, la gent, les muntanyes, les estrelles, les flors, són artefactes que han sigut “creats”. En canvi la cultura oriental va en direcció oposada, ja que pensa que la naturalesa és quelcom que “creix”.
Quan quelcom es crea se li dóna forma treballant de fora cap a dins. Quan quelcom creix s’expandeix de dins cap a fora. Completament a l’inrevés. Dos pensaments antagònics. I aquesta diferència és la que fa que no tinguem consciència del fet que som bàsicament TOT. Quan una cosa creix, creix amb l’aire que respira, amb l’aigua que la rega, i amb els aliments que creixen de la terra. És a dir, amb l’entorn. Una cosa creada, està desvinculada de l’entorn.
Per això nosaltres que ens sentim creats, ens creiem desvinculats de l’entorn i ens costa gaudir de la vida. Hem après a témer la mort com si fos el final de tot i que res passarà després. Per tant tenim por de tot allò que pugui produir la mort: el dolor, la malaltia i el sofriment. Però si no tenim una consciència vívida del fet de que som bàsicament, tot, no gaudim de la vida. No som més que un pou d’ansietat barrejada amb sentiments de culpa.

Creiem que la intel·ligència, els valors, l’amor i els bons sentiments tan sols són dins de la bossa de l’epidermis humana, i que en l’exterior tot és senzillament una espècie d’interacció caòtica i estúpida entre forces cegues. Que per un estrany caprici de l’evolució arribem a ser aquests éssers sensibles i racionals (bé, més o menys racionals!) i que ens trobem en un univers que no té res en comú amb nosaltres, que no comparteix els nostres sentiments, que no té cap interès en nosaltres. Tan sols som una casualitat còsmica, i l’única esperança de la humanitat consisteix en derrotar aquest univers irracional, sotmetent-lo, conquistant-lo i dominant-lo. Però no. Un univers sense intel·ligència no pot produir un organisme intel·ligent com l’ésser humà.
Quan descrivim un comportament humà, o el comportament de qualsevol altre cosa, també hem de descriure el comportament del seu entorn. Si algú vol descriure l’acció del meu caminar no podrà fer-ho si no descriu també el terreny que trepitjo i l’espai en que em moc. Contràriament sols veurien els meus peus balancejant-se rítmicament en l’aire.
El món extern és l’extensió del nostre propi cos. L’univers és el nostre cos. Som una part integral del cosmos i tot el que ens ve és el retorn de tot el que ha sortit de nosaltres.

dimarts, 16 de juny del 2009

conferència

M’ha arribat un mail amb un text que diu:
· Per als intelectuals i per als no intelectuals.
· Per als que us agrada discutir.
· Per als que defenseu el català i per als que esteu farts dels que defensem el català.

i amb un enllaç al vídeo que adjunto.

I no cal que hi afegeixi cap més comentari.


02 de juny de 2009
Conferència a càrrec de Juan Carlos Moreno amb el títol; "La Lingüística y el nacionalismo lingüístico español" dins el marc de la Jornada 10 Anys de Filologia catalana a la UOC.


diumenge, 14 de juny del 2009

el temps


El temps és massa lent per a aquells que esperen ... massa ràpid per a aquells que temen .... massa llarg per aquells que pateixen .... massa curt per aquells que celebren ... i etern per aquells que estimen.