dimarts, 29 de juny del 2010

l'Estatut de Catalunya



Setze jutges d'un jutjat mengen fetge d'un penjat; si el penjat es despengés es menjaria els setze fetges dels setze jutges que l'han jutjat.

Després de quatre anys d’intensa anàlisi i profunds debats que de ben segur no deuen haver tret el son als deu membres espanyols del T.C., aquests han dictat sentència.

Tres reflexions:

Quina democràcia és la que permet que la voluntat popular confirmada a les urnes i aprovada pel parlament català i pel congrés espanyol, sigui torçada per un Tribunal Constitucional compost per deu persones que són qui tenen la última paraula? No hauria de ser -en tot cas- a l’inrevés: primer que el T.C. dicti les seves regles i que després sigui el poble qui les accepti o rebutgi?

És lícit, democràtic i raonable que siguin aquests deu jutges qui tenen a les seves mans la decisió final d’acceptar o rebutjar les voluntats dels pobles d’una nació com Catalunya? On és la imparcialitat d’aquests magistrats si ells mateixos es posen l’etiqueta de conservadors i progressistes?

Tan complex és el nostre Estatut que els ha portat a quatre anys de ... treball(?) ... no sé si intens o no, per a poder dictar sentència? No serà que algú hauria d’haver actuat en el sentit de declarar la seva incompetència?

Tres conclusions:

Aquests deu vots dels deu funcionaris més ben pagats i menys imparcials del país valen més que tots el vots del poble català.

La democràcia espanyola, s’hauria de fer mirar per especialistes a fi de canviar algunes de les seves pràctiques i modernitzar la casposa frase de la “Indisoluble Unidad de España”. No ens volen, però necessiten els nostres recursos i per això no deixen anar la caixa en que tots ells hi posen la ma per estirar-hi el que puguin.

Tot els esforços que no es recolzin sota la lluita per a la independència en qualsevol de –o en totes- les seves formes possibles de lluita, és en va i sempre seran infructuosos. D’entrada no s’hauria d’acatar aquesta sentència.