ton . . . . . . . foll

etiquetes

2009-11-19T21:11:00.006+01:00

És humà etiquetar i fer suposicions només considerant una única característica de l’objecte afectat. Per això tantes i tantes vegades cometem errades que des de insignificants poden arribar a ser molt greus.
Dit això i malgrat la possibilitat d’equivocar-se, l’instint que afina i que a voltes és molt expert fa que en determinades ocasions no ens equivoquem. Potser també hi juga a més de l’instint, el sentit comú, però el cert és que hi ha uns determinats estereotips que marquen unes pautes que generalment són certes.
Tot això ve des de que m’ha caigut a les mans un document d’una important corporació i m’he fixat amb el sotasignant que a més d’ostentar un càrrec d’allò més sumptuós, tenia un nom espanyol d’aquests que no s’acaben mai, més o menys com aquest que m’invento: Alejandro Madinabeitia Ibáñez de Aldemosa.
I la primera cosa que m’ha vingut al cap després de llegir-lo ha sigut fer-me la següent afirmació: Segur que aquest senyor no és afiliat del partit comunista!
I a veure... perquè no ho podria ser? De poder, podria.... però... l’as em fot si aquest senyor no és políticament de dretes!
Si el document hagués vingut signat pel senyor Pepe Expósito Expósito i ostentant el càrrec de mestre d’obres, difícilment hauria pensat això, malgrat pogués ser tant o més de dretes que l’anterior.
De fet l’important no és el color polític, sinó el grau de corrupció – congènita o adquirida - que cada un d’ells pogués tenir, i que també en aquest cas podria ser objecte d’etiqueta fàcil i probablement encertada.
Història absolutament intranscendent i que no aporta res de nou, però vull deixar constància d’aquest flash de pensament que m’ha vingut de sobte. Paciència!

històries per a no adormir-se

2009-10-13T23:20:00.005+02:00

En poc espai de dies i per diferents mitjans m’han arribat tres casos importants d’irregularitats. Dos d’ells a nivell mundial i un altre en clau catalana. Això en sí mateix no és cap novetat, doncs estem tips de comprovar el farcell d’irregularitats amb que els humans convivim a diari i sembla que ja n’hauríem d’estar tan immunitzats com per no sorprendre’ns cada vegada que en surt una a la llum. Però aquesta vegada els tres m’han arribat molt endins. Potser és perquè hem iniciat la tardor i el meu rellotge intern està molt més sensible o potser és perquè la magnitud de la tragèdia supera amb escreix la de les altres vegades. Sigui com sigui, el cas és que ara no he quedat tan indiferent. Tots tres casos afecten a la salut de la nostra espècie, encara que el tercer és d’àmbit molt més reduït i que ens afecta principalment a la salut emocional del nostre cor, com és el cas Palau de la Música, del qual sols deixaré aquesta cita.

El primer que em va fer trontollar va ser el de la nova grip “A”. Malgrat que des del primer dia que els mitjans de comunicació en donaven la notícia i deien que podria esdevenir una pandèmia important, el meu primer pensament va ser de que estava provocada per una o més d’una de les grans empreses farmacèutiques per engreixar les seves arques una mica més encara. Després vaig censurar el meu pensament auto-recriminant-me aquesta clara i no fonamentada desconfiança tot dient-me que era impossible que algú pogués posar en perill la salut de molts humans per obtenir més benefici econòmic. I just llavors m’arriba el video-clip de la Teresa Forcades (http://vimeo.com/6790193) on es documenta tota la història donant de nou validesa a aquell meu primer pensament.

I avui m’arriba el segon. Un documental sobre l’imperi industrial Monsanto, que a base d'un gran nombre d'informes plens de falsedats, de tracte de favor per part de l'administració americana i de pressions i d'intents de suborn als científics que han aixecat veus en contra dels transgènics -la majoria de científics que s'hi van mostrar contraris o van expressar els seus dubtes van acabar destituïts del càrrec-, s'ha convertit en un dels proveïdors de llavors genèticament modificades més gran del món i que, darrere de la imatge d'una empresa neta i verda, que és la que dóna la seva publicitat, s'amaga un projecte hegemònic que amenaça la seguretat alimentària de tot el món i l'equilibri ecològic del planeta.

En resum, unes informacions encoratjadores en definitiva perquè el sol fet de que surtin a la llum i de que arribin a la nostra societat, fa que no ens deixem adormir, que se’ns desperti la consciència per intentar acabar amb un sistema –alguns entesos diuen que caduc ja- per donar pas a un altra de nou molt més en línia amb la sostenibilitat del nostre món i de la nostra espècie. Afortunadament som els de baix els que podem fer caure un sistema i ajudar a crear-ne un altre de nou que potser al final també l’acabarem espatllant, però si més no, haurem trencat una dinàmica d’injustícies que ja seria hora que anéssim deixant enrere impreses en les pàgines de l’ahir del gran llibre de la història.

la lluna, la pruna

2009-10-05T20:33:00.004+02:00

"La lluna, la pruna
vestida de dol
son pare la crida
sa mare la vol.

La lluna, la pruna
el sol mariner
son pare la crida
sa mare també.

Minyones boniques
deseu els coixins
son pare la soca
sa mare els fadrins. "

Així diu la cançó tantes vegades cantada als més menuts i mai ben contada la lletra, que per cert no sé ben bé a què treu cap, però que de ben segur algun sentit o altre guarda dins de la seva tradicional essència.

Aquesta tonada em va venir a la memòria bo i contemplant una lluna plena impressionant des d’un racó de món -petit i infinitament minúscul- de la geografia del nostre Pirineu.

Des d’allí, embolcallat pel silenci nocturn, no vaig poder resistir la temptació d'observar-la amb una mirada delitosa, esclava de la seva nua lluentor.

De quants desigs n’és dipositària?
De quantes traïcions n’és espectadora?
De quantes promeses n’és avaladora?
De quantes infidelitats n’és confident?
De quantes fidelitats n’és auspiciadora?
De quants projectes n’és solidària?
De quantes llàgrimes s’ha esquitxat?
De quants saraus n’és propiciadora?
De quants pillatges n’ha afavorit?
De quants tafurs n’és observadora?
De quantes embriagueses n’és testimoni?
De quants poemes n’és inspiradora?
De quantes pors n’és provocadora?
De quantes temptacions n’és causant?
. . . . . . .

Des de que el temps és temps la humanitat n’aprofita la seva presència per actuar en qualsevol direcció. Tal com jo vaig fer quan vaig decidir contemplar-la.

dia de la sort?

2009-09-09T09:09:00.000+02:00

Numerologistes moderns - que operen fora de l'àmbit de la ciència real - creuen que es pot assignar a cada número de l'u al nou un significat místic o diferents vibracions, i diverses combinacions dels dígits poden produir resultats tangibles en funció de la seva aplicació.

Per altre banda aquests estudiosos afirmen que el número nou té un rang especial. S'associa amb el perdó, la compassió i l'èxit en el costat positiu, així com en l'arrogància i l'auto-justícia en el negatiu.

Encara que generalment desacreditats, els numerologistes tenen un famós predecessor: Pitàgores, el matemàtic grec i pare del famós teorema, també s'acredità amb la popularització de la numerologia en l'antiguitat.

Com a part de la seva obsessió amb els números, Pitàgores va observar que el número nou, en particular, tenia unes propietats úniques.

I aquí ve la qüestió: avui és el dia NOU del mes NOU de l’any NOU. 9/9/9.

I sí, realment el número 9 té unes propietats que no tenen els altres números. Mireu que curiós:

Per començar, si sumem tots els números del nostre sistema [1+2 +3 +4 +5 +6 +7 +8 +9], obtenim el 45, que a la vegada els seus dígits sumen 9. És un número indestructible, ja que per moltes vegades que es multipliqui o sumi al seu propi múltiple es continua obtenint el 9, cosa que no passa amb cap altre número.
Exemples:
9x7 = 63; 6+3 = 9
9x62 = 558; 5+5+8 = 18; 1+8 = 9
9x175634 = 1580706; 1+5+8+0+7+0+6 = 27; 2+7 = 9

Investigadors han descobert que es produeixen canvis mundials amb conseqüències devastadores cada 180 anys [1 +8 +0 = 9]. Els 360 graus d'un cercle sumen 9. Una jornada terrestre consta de 1.440 minuts, que suma 9. El cor de l'home batega en una mitjana de 72 vegades per minut, tornem al 9. Però el més significatiu és que els éssers humans necessitem 9 mesos de gestació per poder néixer.

i encara més... el dia 9 de setembre també és el 252è dia de l'any (2 + 5 + 2 = 9) ...

Si ets un fan dels Beatles, o simplement interessat en la història de la música pop, probablement haureu sentit a parlar de "Revolution # 9" i els missatges subliminals (backward masking) que es poden trobar en aquest collage de so del White Album. Respecte al mite de "Paul is Dead", aquesta és la pista on el missatge "Turn Me On Dead Man" suposadament va escoltar quan es sent la frase "Number Nine" a l'inrevés al principi de la cançó. Durant la resta de la vida, John va negar els suposats missatges subliminals "backward masking" d'aquesta obra, i va afirmar que havia près el número nou per la casualitat d’haver trobat nou cintes de proves de so. No obstant això, el nombre 9, però, va ser molt important en la seva vida. El següent és un extracte de "Ray Coleman, John Lennon - La biografia definitiva" un gran llibre sobre John Lennon:
"John és molt conscient del fet que el número nou havia dominat la seva vida. Havia nascut el 9 d’octubre de 1940. Sean [el segon fill de Lennon] va néixer el 9 d'octubre de 1975. Brian Epstein va veure per primera vegada John i els Beatles al Cavern de Liverpool el 9 de novembre de 1961, i va aconseguir el seu contracte discogràfic amb EMI a Londres el 9 de maig del 1962. El disc debut Love me do, va ser en Parlophone r4949.
John va conèixer Yoko Ono el 9 de novembre de 1966. L’apartament de John i Yoko estava situat al West 72 Street de Nova York (set més dos sumen nou), i el seu número d'apartament de l’edifici Dakota va ser també inicialment el 72. L'autobús en que John viatjava en qualitat d'estudiant cada matí des de casa a la universitat d'Art de Liverpool era el 72. Les cançons de John "Revolution # 9", "# 9 Dream" i "One After 909", les va escriure a casa de la seva mare, al número 9 de Newcastle Road(nou lletres), Wavertree (nou lletres), Liverpool (nou lletres)."
# 9 Dream va ser el novè disc de John, i va sortir el novè mes del 1974, la cançó va arribar al # 9 en les llistes New Musical Express i el vers que diu "Ah, Bowakawa pousee, pousee" té exactament nou síl.labes.
Els seus discos "Mind Games" i "Rock & Roll", tots dos contenen nou caràcters.
McCartney, el cognom del Paul, també conté nou lletres.
El John va néixer a les 6:30.

I per afegir-hi una dada personal, vaig néixer el 29/12/1948 que sumant els seus dígits s’obté 36 (3+6 = 9). O bé sumant individualment el dígits del dia, del mes i de l’any també donen 9.

I en un altre ordre –no tangible com els anteriors- no oblidem els grups religiosos o de superstició que formen part de l’experiència humana, que creuen que el 666 és el número de la bèstia i que per tant el 999 és just l’inrevés.

A la imatge que acompanya aquesta entrada, es mostra un rellotge ben curiós.... només té números 9!!!

Com es veu, el número 9 dóna molt de sí. Serà avui un dia de sort?

Però malgrat tot, de ben segur que per a la majoria avui serà un dia més.

Praga, la ciutat daurada

2009-09-08T18:07:00.003+02:00

Praga és la capital de la República Txeca amb una extensió de 496 km2 i 1.200.000 habitants. Els seus orígens es remunten a l'any de la fundació del Castell de Praga l'any 870, però en el seu territori ja havia assentaments humans en el neolític.

El centre de Praga es caracteritza pels seus sinuosos carrers i edificis de tots els estils arquitectònics - rotondes romàniques, esglésies gòtiques, palaus barrocs i renaixentistes, de modernisme, clàssic cubista i cases funcionals i edificis més moderns.

Fa uns dies que vaig tornar d’aquesta capital. Apart de la seva particular arquitectura de la qual no te’n pots sostreure, una de les coses que més em va impressionar va ser la netedat que impera als carrers i a l’atmosfera. Ciutat nítida sense gens de pol·lució, amb les voreres del riu Moldava, sense plàstics ni deixalles surant, i els núvols viatgers que permanentment taquen de blanc un cel també impol·lut.
També em va produir una sensació especial el fet d’estar davant la casa natal de Franz Kafka, l’inspirador d’una de les meves pel·lícules que ja queden una mica lluny en el temps però no pas en el cor.
I en general, un viatge per omplir-te el coneixement de la cultura i de la història de Bohèmia tot gaudint d’una meravellosa posta en escena, un viatge plaent i ben aprofitat del quan en conservaré un grat record.

pozor na kapsáře

2009-08-29T22:48:00.001+02:00

Tot i que a diari m'avisaven, es veu que no he sigut el suficientment prudent com per evitar que em xorissessin avui la càmera de fotos. M'ha sabut molt més greu per les fotos que per la càmera. Més de 100 fetes a una de les zones més maques de Praga. Sort que cada dia les traspassava de la càmera al laptop, sinó les perdo totes. No m'ho vull ni imaginar!

finit infinit

2009-08-19T10:39:00.001+02:00

Algú va dir que el nostre coneixement és necessàriament finit, mentre que la nostra ignorància és necessàriament infinita. I és ben cert. Sempre ens quedarà molt però molt més per saber que el que sabem. I el poc que sabem ens és donat per una banda per la gran mestre que és la pròpia vida que ens ensenya lliure de matrícules i càrregues oneroses i per l’altre les ganes de saber que, juntament amb l’esforç i la curiositat, ens empenyen a cercar respostes als nostres interrogants. Si cada dia no afegim una dosi encara que sigui petita de coneixement al nostre coneixement, l’estem minvant. I mentre el coneixement ens ve, la saviesa es queda. La saviesa que emmotlla la nostra personalitat, ens fa créixer com a persones i ens pot arribar a fer exclusius en alguna especialitat entre un col·lectiu.

fa 40 anys

2009-07-23T18:33:00.003+02:00

Ha fet 40 anys de l’arribada del primer home a la lluna. Ahir vaig veure per televisió un documental sobre aquest fet dirigit pel Ron Howard i comentat pels propis protagonistes, i em va enganxar. A més de les imatges, que jo recordo haver-les vist en directe al 1969 en una televisió en blanc i negre, em van impressionar les paraules. La gesta del projecte Apolo protagonitzada pels seus caps visibles Armstrong, Aldrin i Collins i comentada per ells mateixos i els seus successors Lowell, Scott, Schmit, Bean, Duck, Young, ... em van fer esgarrifar. Aquesta vintena curta de persones són les úniques del planeta terra que han vist tota la rodona de l’esfera terrestre, i des de la lluna, no sé quin d’ells va dir que allunyant el dit polze del cos i posant-lo entre l’ull i la terra, aquell la tapava completament. És a dir, tan petita i tan fràgil com mai s’havia vist aquesta terra tan immensa als ulls dels que ens la mirem des de dins. En Collins va estar seguint en òrbita per la lluna mentre els seus companys la trepitjaven i estava completament sol en la nau Columbia conscient de la possibilitat de que ells no poguessin retornar amb el seu mòdul lunar Eagle i es quedessin per sempre més en aquell inhòspit satèl·lit.
Formidables les paraules de l’Armstrong: Un petit pas per a l’Home, un gran salt per a la Humanitat.
Segur que per a tots ells hi va haver un abans i un després.

Anubis

2009-07-11T19:46:00.004+02:00

Coses del Facebook.
Vaig fer la prova de l’horòscop egipci que em suggerien i ara resulta que sóc un fill d’Anubis. Vés per on!

Símbol:
Anubis, fill d’Osiris i Neftis, era el déu que protegia els morts i els tornava a la vida. Era mig humà i mig xacal. El xacal està fortament associat als cementiris a l'antic Egipte, ja que era un carronyer que va amenaçar amb destapar els cossos humans i menjar la seva carn.

Simbologia:
És el Déu de la Mort, titulat "Sobirà de la Terra Sagrada". Simbolitza devoció i dedicació.

Característiques:
1. És valent i pacífic, mai es baralla, llevat que se senti atacat i necessiti defensar-se.
2. És metòdic, de confiança i pacient.
3. A la intimitat és fidel, lent i necessita temps per revelar els seus sentiments. Necessiten admirar la seva parella per estimar-la.
4. Passi el que passi, sol ser fort i lluitador per la qual cosa aconsegueix guanyar moltes batalles, amb esforç i persistència.

Planeta regent:
És Saturn, que el dotarà de saviesa, maduresa i paciència.

Objectiu de vida:
Nascut per imposar ordre, paciència, organització, respecte, tradicions i a més per a treballar amb dedicació. La seva missió és dirigir a persones més febles i transmetre seguretat i confiança als qui ho necessiten.

Qualitats:
Posseeix un sentit pràctic i realista de la vida que li permet solucionar problemes. El seu estil és seriós pel que projecta confiança i respecte a les persones. Posseeix gran capacitat per organitzar i dirigir.

Defectes:
És tossut i alberga forts prejudicis. Encara que és introvertit, l'energia que posseeix el converteix en un excel·lent orador. En assumptes del cor, pot ser molt ingenu i poc romàntic.

Missió per evolucionar:
El seu esperit necessita relaxar-se, ser flexible i gaudir més de la vida. Haurà de ser menys pessimista i demostrar afectes. Haurà de superar el pessimisme i la rigidesa dels seus pensaments, el rancor i l’exagerada preocupació per lo material.

coses de l'idioma

2009-07-01T19:56:00.002+02:00

L’altre dia barallant-me amb un software de prova que em vaig descarregar de la xarxa, volia saber com es feia una funció concreta i em vaig trobar absolutament encallat. Perquè? Doncs perquè sabia què volia però no sabia la paraula que la descrivia i per tant no vaig saber on buscar. I això em va fer pensar. Disposem de diccionaris visuals per trobar paraules, diccionaris d’antònims i sinònims, a més del diccionari clàssic per quan volem saber el significat d’una paraula, però no disposem del seu oposat, un “significari” que ens permeti trobar la paraula a partir del seu significat. Llavors, quan et trobes amb un cas semblant al meu, que s’ha de fer? On s’ha de recórrer?
Es clar que dissenyar un útil de la llengua que serveixi per resoldre aquest problema pot ser molt complex, ja que un significat es pot expressar de moltes maneres i no hi ha un estàndard per fer-ho.
En qualsevol cas sortosament sempre hi ha coses per progressar, fent pensar al especialistes o entretenint als curiosos. Sempre hi haurà quelcom per inventar i qui sap si per aquest tema concret ja hi ha algú que hi treballa. O no.

el destí

2009-06-28T23:58:00.004+02:00

Dos escriptors considerats dels grans van escriure sobre el destí: Shakespeare va dir: "El destí és qui baralla les cartes, però nosaltres som els que juguem" i Papini va escriure: "El destí no regna sense la complicitat secreta de l'instint i de la voluntat ". Dues afirmacions d'entre els milers que s'han escrit i que s'escriuran sens dubte sobre aquest vocable metafísic. I sembla que les dues poden tenir la seva veritat i la seva raó. Però també hi ha qui diu que el destí no és fruit de l'atzar, ni el resultat de les nostres conductes, ni un designi capritxós d'alguna força o deïtat, sinó que el destí té a veure amb tu mateix i no amb factors aliens a tu: Allò d' nosaltres mateixos que no coneixem o el conjunt d'experiències que un tria viure. Ignoro quina d'elles és la que s'aproxima més a la realitat si és que n'hi ha, però la conclusió que es desprèn de totes aquestes interpretacions és que el destí de la persona es llaura amb la seva pròpia intervenció. Per tant, siguem pro-actius en totes les nostres accions i així possiblement serem capaços de modelar adequadament el nostre.

jo i l'univers

2009-06-24T14:37:00.002+02:00

A què ens referim quan diem la paraula “JO”?
Què sentim quan diem: “jo mateix”?
El que som en el nostre ser més profund s’escapa del nostre examen, de la mateixa manera que no podem veure’ns directament els ulls sense fer servir un mirall o que no ens podem mossegar les dents. Per això sempre hi ha un element de profund misteri en el problema de qui som.
Segons la nostra cultura, som un centre d’atenció i una font d’acció que està dins d’una bossa de pell. Perquè no diem “jo soc un cos” per comptes de dir “jo tinc un cos”? No diem “jo batego el meu cor” de la mateixa manera que diem “jo camino, parlo, penso”. Pensem que el cor batega per sí sol i que no hi tenim massa a veure amb això. I també que tenim una ànima o essència espiritual empresonada dins del cos i que veiem el món com si fos quelcom estrany per a nosaltres.
Hem après a creure que el que està fora de nosaltres mateixos no forma part de nosaltres. Ens és aliè. I per això establim una sensació d’hostilitat entre nosaltres i l’anomenat món exterior. Precisament per això hem de conquistar la natura, l’espai i considerem que ens trobem en una espècie de perpètua batalla contra el món que ens envolta.

Tot el pensament occidental està impregnat per la idea de que totes les coses, els esdeveniments, la gent, les muntanyes, les estrelles, les flors, són artefactes que han sigut “creats”. En canvi la cultura oriental va en direcció oposada, ja que pensa que la naturalesa és quelcom que “creix”.
Quan quelcom es crea se li dóna forma treballant de fora cap a dins. Quan quelcom creix s’expandeix de dins cap a fora. Completament a l’inrevés. Dos pensaments antagònics. I aquesta diferència és la que fa que no tinguem consciència del fet que som bàsicament TOT. Quan una cosa creix, creix amb l’aire que respira, amb l’aigua que la rega, i amb els aliments que creixen de la terra. És a dir, amb l’entorn. Una cosa creada, està desvinculada de l’entorn.
Per això nosaltres que ens sentim creats, ens creiem desvinculats de l’entorn i ens costa gaudir de la vida. Hem après a témer la mort com si fos el final de tot i que res passarà després. Per tant tenim por de tot allò que pugui produir la mort: el dolor, la malaltia i el sofriment. Però si no tenim una consciència vívida del fet de que som bàsicament, tot, no gaudim de la vida. No som més que un pou d’ansietat barrejada amb sentiments de culpa.

Creiem que la intel·ligència, els valors, l’amor i els bons sentiments tan sols són dins de la bossa de l’epidermis humana, i que en l’exterior tot és senzillament una espècie d’interacció caòtica i estúpida entre forces cegues. Que per un estrany caprici de l’evolució arribem a ser aquests éssers sensibles i racionals (bé, més o menys racionals!) i que ens trobem en un univers que no té res en comú amb nosaltres, que no comparteix els nostres sentiments, que no té cap interès en nosaltres. Tan sols som una casualitat còsmica, i l’única esperança de la humanitat consisteix en derrotar aquest univers irracional, sotmetent-lo, conquistant-lo i dominant-lo. Però no. Un univers sense intel·ligència no pot produir un organisme intel·ligent com l’ésser humà.
Quan descrivim un comportament humà, o el comportament de qualsevol altre cosa, també hem de descriure el comportament del seu entorn. Si algú vol descriure l’acció del meu caminar no podrà fer-ho si no descriu també el terreny que trepitjo i l’espai en que em moc. Contràriament sols veurien els meus peus balancejant-se rítmicament en l’aire.
El món extern és l’extensió del nostre propi cos. L’univers és el nostre cos. Som una part integral del cosmos i tot el que ens ve és el retorn de tot el que ha sortit de nosaltres.

conferència

2009-06-16T17:40:00.001+02:00

M’ha arribat un mail amb un text que diu:
· Per als intelectuals i per als no intelectuals.
· Per als que us agrada discutir.
· Per als que defenseu el català i per als que esteu farts dels que defensem el català.
i amb un enllaç al vídeo que adjunto.

I no cal que hi afegeixi cap més comentari.

02 de juny de 2009
Conferència a càrrec de Juan Carlos Moreno amb el títol; "La Lingüística y el nacionalismo lingüístico español" dins el marc de la Jornada 10 Anys de Filologia catalana a la UOC.

el temps

2009-06-14T18:39:00.003+02:00

El temps és massa lent per a aquells que esperen ... massa ràpid per a aquells que temen .... massa llarg per aquells que pateixen .... massa curt per aquells que celebren ... i etern per aquells que estimen.

el venedor de sabates

2009-05-31T21:36:00.001+02:00

Dos venedors de sabates van ser enviats a un país estranger:
El primer envia un e-mail a la companyia dient,
- "Cancel·la la comanda, estic per tornar, aquí la gent no porta sabates".
El segon envia un e-mail a la companyia dient,
- "Dobla la comanda, aquí no hi ha gens de competència."
Dues òptiques diferents, davant una mateixa situació ...

instants perduts

2009-05-27T12:45:00.002+02:00

Els instants perduts són irrecuperables ...
La vida pot ser viscuda, o transformar-se en un simulacre. Pot ser serena, pot ser competitiva, pot ser alegre, pot ser trista, però sempre és irrecuperable.
Rabindranath Tagore, poeta indi, deia: "Si de nit plores perquè se n'ha anat el sol, tampoc no podràs veure les estrelles".
L'ésser humà, eternament insatisfet, pateix quan no té res i també pateix quan té massa.
No vol conservar els seus béns per a gaudir, sinó mantenir per augmentar.
Si algú és massa estimat, se sent empallegat, però si ningú l’estima, se sent desgraciat.
Quan està amb una persona n’enyora una altra.
Quan està en algun lloc, voldria estar en una altra.
Tantes vegades el valor l’obté del que s'ha perdut...
Tantes vegades l’abastament anhelat avorreix i desespera...
Fins quan?
Fins quan deixarem escapar el que tenim, buscant el que tampoc gaudirem?
I fins quan seguirem pensant que és tard, que ja no hi ha cap oportunitat?
Visquem el moment, gaudim del que tenim i mai, però mai,
oblidem que l'únic temps que podem perdre és el que encara no ha arribat.
La resta és passat.
No continuem perdent el temps!

I no oblidem que existeixen quatre coses a la vida que mai es recuperen:
La pedra, després de ser llançada;
La paraula, després de ser dita;
L'ocasió, després d’haver-la perdut;
El temps, després d’haver passat.

l'aventura és una actitud

2009-05-24T00:32:00.004+02:00

L'aventura no és estar penjat d'una corda dalt d’un barranc ni anar-se'n sol a l'Índia. L'aventura és una actitud que hem d'aplicar davant els obstacles diaris de la vida: enfrontant-nos a nous desafiaments, aprofitant noves oportunitats, provant els nostres recursos enfront a allò desconegut i, en el procés, descobrint el nostre propi potencial.
Estem vivint un dels més grans períodes de transició de la història, on els canvis econòmics, polítics i socials es produeixen a la velocitat de la llum. En el món d'avui, la norma és un canvi ràpid i tenaç que amenaça amb desbordar-nos per la seva intensitat. No podem aturar aquest canvi, ni tampoc el podem ignorar. De fet, com va dir Alvin Toffler: "El canvi no només és necessari per a la vida. És la vida. De la mateixa manera, la vida és adaptació”. Llavors ... Com enfrontem el repte de canviar i adaptar-nos? Doncs aprenent a veure el canvi com una gran aventura!
Tots veiem el canvi com una amenaça i ens fa por. Estem tan consumits per la necessitat de certesa i previsibilitat, que no acceptem que el canvi és l'única constant real en les nostres vides. Per això, no busquem les oportunitats que només el canvi pot crear fins que ens obliga alguna força externa més enllà del nostre control, com una crisi econòmica, o una tragèdia personal. Tanmateix, podem augmentar la nostra habilitat d'adaptació, per a gestionar el canvi de manera més efectiva i aprendre a beneficiar-nos de la incertesa que el mateix crea.
La metàfora de l'aventura ens ofereix l'exemple perfecte per articular una estratègia i transformar aquesta incertesa en avantatge. Per definició, l'aventura és una cosa amb un resultat incert i els aventurers, són persones que activament busquen la dificultat per ampliar el seu potencial davant allò desconegut.
Avui, ens agradi o no, el ritme del canvi ens obliga a redescobrir l'esperit aventurer dels nostres avantpassats i a moure'ns des del món conegut dels nostres assoliments anteriors, cap al desconegut món de l'oportunitat futura.
Per fer front a aquest desafiament, caldrà valor, recursos i resistència: valor per intentar-ho, comprometre's i prendre encara més riscos; recursos per ser innovadors i creatius per trobar noves maneres de fer les coses; i resistència per a seguir endavant quan tot al voltant nostre sembli estar ensorrat. Però més que res, serà necessari eliminar els lligams de la complaença, que domina i limita les vides de tantes persones.
De fet, l'aventura de la vida serà viscuda només per aquells que contínuament s'esforcin per anar un pas més enllà de les seves experiències anteriors. Aquells que romanguin en la recerca del descobriment i de nous desafiaments. En paraules de Marcel Proust: "L'acte real del descobriment no consisteix a trobar noves terres, sinó a veure amb nous ulls". Els nens ho fan de manera natural, però com a adults, hem d'obligar-nos constantment a romandre insatisfets del món "segur" que hem creat.
Hem de cercar desafiaments i sempre preguntar què podem aprendre d'aquest esforç. Adoptant aquesta filosofia haurem de prendre riscos, però riscos controlats amb cura, a través de la preparació adequada i l'anàlisi. Riscos on les conseqüències resultants han estat profundament considerades, reconegudes i personalment acceptades.
Aquest enfocament forma les arrels del que podríem anomenar el "Esperit d'Aventura": un nou paradigma que ens ofereix un punt de vista més "intrigant" i menys "segur" per a la felicitat, el sentiment de realització i l'èxit.
El "Esperit d'Aventura", és clau en temps canviants. Podem tenir tota l'educació, tot el coneixement, tota l'experiència del món, però això no garanteix l'èxit. Perquè no és el que vam veure en la vida el que ens fa ser qui som ... és la manera com reaccionem davant allò vist.
Aquests són alguns dels pilars en què es basa la filosofia del "Esperit d'Aventura":
- Adaptabilitat
- Desig i Determinació
- Visió i Valor
- Experiència
- Curiositat natural
- Treball en equip i Confiança
- Optimisme il·limitat
- Habilitat de prendre riscos
- Acompliment excepcional
Analitzant aquests pilars, és obvi que no existeix cap píndola màgica que garanteixi l'èxit instantani. Els èxits són només el resultat d'un procés constant. Hem d'esforçar-nos per anar sempre "un pas més enllà" de la nostra experiència anterior; aplicant -de manera consistent- un conjunt de principis clarament definits durant un llarg període de temps.
Viure és una gran aventura. Sentir-nos inquiets, commoguts, sorpresos i també una mica incòmodes i insegurs ... és sentir-nos vius. Si deixéssim de "aventurar-nos" ... deixaríem de viure!

el principi del 90/10

2009-05-22T14:10:00.002+02:00

Descobreix el principi 90/10. Canviarà la teva vida (almenys la forma en com reacciones en determinades situacions). Què diu aquest principi? El 10% de la vida està relacionat amb el que et passa i el 90% està relacionat amb la forma en com reacciones. Què vol dir això? Nosaltres realment no tenim el control sobre el 10% del que ens passa. No podem evitar que el cotxe s’espatlli o que l'avió arribi tard, la qual cosa desmuntarà el nostre pla. Un automobilista pot obstaculitzar el trànsit.
No tenim control d'aquest 10%. L'altre 90% és diferent. Tu pots determinar l'altre 90%. Com? ... Amb la teva reacció.
Tu no pots controlar quan el semàfor es posa vermell, però pots controlar la teva reacció davant d’ell. Tu pots controlar la manera de reaccionar.
Fem servir un exemple.
Estàs esmorzant amb la teva família. La teva filla vessa una tassa de cafè i et taca la camisa. Tu no tens control sobre el que acaba de passar. El que succeeixi a partir d’ara serà determinat per la teva reacció: Maleeixes el moment. Renyes severament a la teva filla per haver vessat la tassa. Ella arrenca a plorar. Després de renyar-la, et gires cap a la teva dona i li critiques haver posat la tassa massa a prop de la vora de la taula. I segueix una batalla verbal. Bo i cridant puges a dalt a canviar-te la camisa. Quan baixes, trobes a la teva filla encara plorant abans d’anar a l'escola. Ha perdut l'autobús. La teva dona ha de marxar immediatament a treballar. Vas corrent cap al cotxe i portes a la teva filla a l'escola. Ja vas tard per això et passes del límit de velocitat. Després de un quart d’hora de retard i amb una multa de trànsit a sobre, arribes a l’escola. La teva filla baixa i sense dir-te ni adéu enfila cap a l’escola. Després d’arribar 20 minuts tard a l’oficina, te n’adones de que t’has deixat la maleta. Has començat el dia molt malament i sembla que cada vegada serà pitjor. En acabar la jornada, cansat somies arribar a casa, però quan arribes trobes un petit distanciament en la teva relació amb la teva esposa i amb la teva filla. Per què? Doncs degut a la teva reacció del matí.
Per què has tingut un mal dia?
a) per culpa del cafè?
b) per culpa de la teva filla?
c) per culpa del policia?
d) per culpa teva?
La resposta és la "d".
Tu no tenies el control sobre el que va passar amb el cafè, però sí amb la forma com vas reaccionar en aquells 5 segons posteriors i que va ser la causa de tot.
Rebobino i escric el que havia d'haver succeït.
El cafè et taca la camisa. La teva filla està a punt de plorar. Tu dolçament li dius, "està bé nineta, només has de tenir més cura la propera vegada”. Després d'agafar una camisa nova i el teu maletí, tornes a baix i mires a través de la finestra i veus a la teva filla agafant l'autobús. Ella es gira i et diu adéu amb la mà. Notes la diferència?
Dos escenaris diferents. Tots dos comencen igual. Tots dos acaben diferent.
Per què?
Tu realment no tens control sobre el 10% del que passa. L'altre 90% es va determinar per la teva reacció.
Heus aquí algunes formes d'aplicar el principi 90/10:
Si algú et diu una cosa negativa sobre tu, no t’ho prenguis massa a pit. Deixa que l'atac caigui com l'aigua sobre l'oli. No deixis que els comentaris negatius t’afectin. Reacciona apropiadament i no t’espatllarà el dia. Una reacció equivocada podria acabar amb la pèrdua d'un amic, en ser acomiadat, en patir estrès, etc.
Com reaccionar si algú interromp el trànsit? Perds els estreps? Colpeges el volant? Crides llençant malediccions? Et puja la pressió? A qui li preocupa que arribis 10 segons tard a la feina? Per què deixar que els cotxes t’espatllin el viatge? Recorda el principi 90/10 i no et preocupis.
Si perds el lloc de treball, perquè perdre el son i preocupar-te? No funcionarà. Utilitza l'energia i el temps emprat en la preocupació per trobar un altre feina.
L'avió surt amb retard. La programació del teu dia se’n va en orris. Perquè manifestar la teva frustració amb l'encarregat de l’aerolínia? Ell no té cap control del que està passant. Utilitza el teu temps per estudiar, llegir, conèixer altres passatgers, per què estressar-te? Això farà que les coses et vagin pitjor.
Ara ja coneixes el principi 90/10. Aplica'l i quedaràs meravellat dels resultats. No perdràs res en intentar-ho. El principi 90/10 és increïble. Molt pocs coneixen i apliquen aquest principi. El resultat? Milions de persones estan patint estrès, sofriments, problemes i mals de cap innecessàriament. Tothom hauria d'entendre i aplicar el principi 90/10.
Pot canviar la teva vida!
Gaudeix ... Stephen Covey

un dia ...

2009-05-20T13:37:00.003+02:00

... mentre transitem per aquest etern present que anomenem vida, les llavors dels nostres somnis es transformaran en arbres, i desplegaran les seves branques que, com ales gegantines, creuaran el cel, unint en un sol traç el nostre passat i el nostre futur.

Res no cal témer, ... una saviesa interior les acompanya ... perquè cada llavor sap ... com arribar a ser arbre ...

con la Gente que me gusta...

2009-05-17T20:50:00.000+02:00

Me gusta la gente que vibra, que no hay que empujarla, que no hay que decirle que haga las cosas, sino que sabe lo que hay que hacer y que lo hace. Me gusta la gente con capacidad para medir las consecuencias de sus acciones, la gente que no deja las soluciones al azar. Me gusta la gente justa con su gente y consigo misma, pero que no pierda de vista que somos humanos y nos podemos equivocar. Me gusta la gente que piensa que el trabajo en equipo entre amigos, produce más que los caóticos esfuerzos individuales. Me gusta la gente que sabe la importancia de la alegría.Me gusta la gente sincera y franca, capaz de oponerse con argumentos serenos y razonables a las decisiones de un jefe. Me gusta la gente de criterio, la que no traga entero, la que no se avergüenza de reconocer que no sabe algo o que se equivocó. Me gusta la gente que, al aceptar sus errores, se esfuerza genuinamente por no volver a cometerlos. Me gusta la gente capaz de criticarme constructivamente y de frente, a éstos les llamo mis amigos. Me gusta la gente fiel y persistente, que no desfallece cuando de alcanzar objetivos e ideas se trata. Con gente como ésa, me comprometo a lo que sea, ya que con haber tenido esa gente a mi lado me doy por bien retribuido.

Mario Benedetti

Descansa en pau!

La força del col·lectiu

2009-05-07T13:18:00.004+02:00

Tot fent la caminada habitual en un dia assolellat, després d’emplenar els pulmons amb les delícies d’un aire tenyit pel perfum de la primavera, se m’ha ocorregut agafar una flor d’una ginesta d’arran de camí per olorar la seva essència. I la sorpresa ha sigut comprovar que una sola flor d’un arbust tan olorós com la ginesta, no faci gens d’olor per ella mateixa. D’aquí m’ha vingut el pensament de que els millors resultats s'obtenen de l’aportació de cada element al conjunt, és a dir, de l’esforç col·lectiu.

La ginesta (Spartium junceum), és un arbust de la família de les Fabaceae. Alt i erecte, amb les tiges verdes i molt poques fulles, floreix a la primavera amb una olor molt característica.
Té un port d'1 a 3 metres d'alçada amb les tiges cilíndriques i verdes perquè tenen funció clorofíl·lica.
Les fulles, petites i escasses, es marceixen molt aviat. Són linears d'1,5 a 2 cm de llargada.
Les flors són grogues, papilionades, grosses (de 2 a 2,5 cm), molt oloroses i disposades en raïms.
Es localitza a prats secs, brolles i màquies poc desenvolupades, en clima mediterrani. És una espècie molt heliòfila.
Característiques:
o Tipus d'inflorescència: raïms simples
o Repartició de sexes: hermafrodita
o Tipus de pol·linització: entomògama
o Període de floració: primavera i estiu
o Tipus de fruit: llegum

desfent el cabdell (III)

2009-05-05T18:26:00.003+02:00

Per anar entenent més del mot “cultura” i de la seva socialització exposo tot seguit la seva classificació, d'acord a les seves definicions:

· Tòpica: la cultura consisteix en una llista de tòpics o categories, tals com a organització social, religió o economia.
· Històrica: la cultura és l'herència social, és la manera que els éssers humans solucionen problemes d'adaptació a l'ambient o a la vida en comú.
· Mental: la cultura és un complex d'idees, o els hàbits apresos, que inhibeixen impulsos i distingeixen la gent dels altres.
· Estructural: la cultura consisteix en idees, símbols, o comportaments, modelats o pautats i interrelacionats.
· Simbòlica: la cultura es basa en els significats arbitràriament assignats que són compartits per una societat.

La cultura pot ser classificada també de la següent manera:
Segons la seva extensió :
· Universal: quan és presa des del punt de vista d'una abstracció a partir dels trets que són comuns en les societats del món. Per ex.: la salutació.
· Total: conformada per la suma de tots els trets particulars a una mateixa societat.
· Particular: igual a la subcultura; conjunt de pautes compartides per un grup que s'integra a la cultura general i que al seu torn se'n diferencia. Ex.: les diferents cultures en un mateix país.

Segons el seu desenvolupament :
· Primitiva: aquella cultura que manté trets precaris de desenvolupament tècnic i que per ser conservadora no tendeix a la innovació.
· Civilitzada: cultura que s'actualitza produint nous elements que li permetin el desenvolupament a la societat.
· Analfabeta o prealfabeta: es maneja amb llenguatge oral i no ha incorporat l'escriptura ni tan sols parcialment.
· Alfabeta: cultura que ja ha incorporat el llenguatge tant escrit com oral.

Segons el seu caràcter dominant :
· Sensitiva: cultura que es manifesta exclusivament pels sentits i és coneguda a partir dels mateixos.
· Racional: cultura on impera la raó i és coneguda a través dels seus productes tangibles.
· Ideal: es construeix per la combinació de la Sensitiva i la racional.

Segons la seva direcció :
· Postfigurativa: aquella cultura que mira al passat per repetir-ho en el present. Cultura presa de nostres avantpassats sense variacions. És generacional i es dóna particularment en pobles primitius.
· Configurativa: cultura el model de la qual no és el passat, sinó la conducta dels contemporanis. Els individus imiten maneres de comportament dels seus parells i recreen els propis.
· Prefigurativa: aquella cultura innovadora que es projecta amb pautes i comportaments nous i que són vàlids per a una nova generació i que no prenen com guia el model dels pares a seguir però si com a referents.

Oi que sembla impossible que d’un únic mot se’n pugui extreure tantes definicions i classificacions?

desfent el cabdell (II)

2009-04-30T19:55:00.002+02:00

Després de la definició de cultura donada a l’anterior entrada que és la definició bàsica o d’arrel etimològica, hi ha altres definicions que cal considerar, ja que cada una accentua un tret o altre de la mateixa. Així per exemple, la teoria que diu que la cultura és informació, que s'aprèn i es transmet, però també és creació ja que som cultura creadora en acció. O la que diu que dóna respostes per satisfer les necessitats i els desitjos humans. O la que diu que és el resultat del quefer històric dels diversos grups d'éssers humans. O que la cultura és factor d'humanització. O que les cultures són sistemes de símbols compartits que proporcionen un sentit a la nostra vida, una orientació, una manera de veure el món i d'interpretar la realitat.

Per tant totes aquestes teories condueixen a una visió molt àmplia del concepte i de la qual se’n podria desprendre la conclusió de que no hi ha ningú que no tingui cultura, cosa que invalidaria el mot “inculte” en el sentit més generalista ja que amb uns o altres trets tothom hi està representat i hi té cabuda. I encara més si arribem a descompondre la cultura global en dues: la cultura mental i la cultura material. La mental seria la de les formes d’organització social de l’individu, les seves creences, els seus costums, mentre que la material correspondria a la que fa referència a les tècniques productives que l’ésser humà utilitza. Altrament, es podria afirmar que qualsevol persona és culte en determinades matèries i inculte en altres, i que per tant ningú ni és culte ni és inculte al cent per cent.

També dins de cada cultura hi ha diferències que vénen donades per l'edat, el nivell socioeconòmic, la classe social, l'origen ètnic, etc. I això per acabar-ho d’embolicar, permet l’aparició de la contra-cultura, que és allò que s'entén com un moviment de rebel·lió contra la cultura hegemònica, com per exemple les tribus urbanes (skins, heavys, punkies), formades per adolescents preocupats per descobrir una identitat que ni la societat ni la família els proporcionen, o els grups d'atac social que actuen de manera violenta i delictiva intentant desestabilitzar la societat transgredint les lleis, o els grups socials alternatius que intenten trobar un sentit a l'existència a través de diferents mitjans, com sortides del nucli familiar, reunions, activitats, xerrades, i rebutgen el materialisme social.

De moment el fil que vaig començar a estirar del cabdell se m’ha anat embolicant per l’altre extrem i ara tinc al calaix un ampli garbuix de conceptes, potser desordenats, però que en el seu conjunt m’han donat una profunditat en el concepte global de cultura que abans no tenia i que potser no em servirà de massa però si més no m’ha fet pensar.

desfent el cabdell (I)

2009-04-26T21:29:00.003+02:00

Seguint més o menys la línia de les últimes entrades, entre aquesta i successives intentaré desfer un dels cabdells de l’existència humana, estirant un dels molts petits fils que en sobresurten i que correspon al de la meva percepció personal. És un cabdell amb molts caps i molts finals, potser tants com persones habitem aquest planeta. Això a més de donar marxa i esprémer el meu cervell m’obligarà a documentar-me, ambdues coses prou interessants.

El món, a diferència de l'existència i la vida, és el producte d'una construcció i interpretació del procés de la ment. La ment un procés causal de pensaments encadenats, i aquests pensaments una interpretació nascuda a l'arrel d'emocions, memòries, esdeveniments, tot això adquirit, des de fora.
Aquesta interpretació és pròpia de cada persona i ve donada per la civilització on pertany y per la seva cultura.
Busco les definicions de cultura i civilització:

La paraula cultura deriva del verb llatí colere, que significa conrear. Una forma d'aquest verb és cultum, que en llatí significa agricultura. L'adjectiu llatí cultus fa referència a la propietat que té un camp d'estar cultivat. Originàriament doncs, cultura volia dir agricultura, culte i cultivat.
Amb el temps es va començar a comparar l'esperit d'una persona ruda amb un camp sense conrear, i la seva educació amb el cultiu d'aquest camp. Aquesta metàfora va donar peu a parlar del cultiu de l'ànima, o cultiu de les aptituds pròpies de 'ésser humà. En aquest sentit parlar d'un ésser cultivat ens fa pensar en algú que ha estat instruït o educat en una persona culta.
Al segle XIX la paraula cultura va ser associada a les activitats lúdiques que les persones ben educades realitzaven.
També des de fa temps es parla de la irrupció d'una cultura de masses, transmesa pels mitjans de comunicació, que permet el consum extensiu i immediat de productes culturals de diversa qualitat, des d'aquells que configuren el nivell de cultura superior, fins els que representen el nivell cultural més baix, com els concursos, serials i debats.

La paraula civilització procedeix dels termes llatins civis (ciutadà) i civitas (ciutat). Actualment es parla de civilització en diferents sentits, però el més comú consisteix a considerar com la síntesi dels trets més generals als que ha arribat un conjunt de cultures que guarden una relació entre si. Cultura té un sentit més parcial i civilització més global.
La civilització és l'element més ampli per a identificar a una persona.
Les civilitzacions poden incloure un gran nombre de persones o, pel contrari, un nombre reduït.
A més una civilització pot incloure diversos Estats-nació, com és el cas de les civilitzacions occidentals, llatinoamericanes, etc.
Òbviament, les civilitzacions es barregen i la superposició pot generar subcivilizacions.

Amb això, es comença a veure la textura i el color del fil que he començat a estirar, sent conscient de que segurament a mesura que es vagi descabdellant, aquestes dues propietats aniran canviant i acabaran sent completament diferents de les originals. Tampoc sé quina serà la llargada del fil des d’aquest inici fins a que en trobi l’altre cap. Definitivament ignoro quin serà el procés que seguiré i molt menys encara quin serà el final que em trobaré si es que arribo a descabdellar-lo tot, fet molt complex tant per la seva magnitud com per les incidències que hom es pot trobar en l’intent.

els mantres

2009-04-11T17:34:00.007+02:00

Vaig fer un grapat de kilòmetres per les terres d’Índia amb uns quants – poquets- estris materials al sarró. Si es vol fer un viatge encara més llarg que el meu, si es vol mirar dins d’un mateix i recórrer tot l’univers, també s’haurà de dur al sarró alguns estris, però immaterials, dels que no ocupen lloc i no pesen. Uns dels indispensables són els Mantres.
El Mantra és una paraula o un grup de paraules dites en Sànscrit (llengua sagrada de l’hinduisme i el budisme tàntric) que es van repetint un determinat nombre de vegades.
Pel seu so, ritme, significat, vibració, etc, poden produir un augment de la capacitat de concentració de la ment. La seva finalitat seria alliberar la ment del condicionament material i elevar la consciència a un pla superior o espiritual.
La paraula és un so, el so és vibració i la vibració és energia.

Tal com vaig descriure en el meu penúltim post, el Mantra OM és el so primigeni de l’univers, segons l’hinduisme, i principi de tots els Mantres.
Segons les lleis de la fonètica sànscrita, la vocal “o” es considera la resultant dels sons “a+u”. Així, OM = A U M , simbolitzen el cos, la parla i la ment.

El Mantra més conegut és Om Mani Padme Hum, els tibetans ho pronuncien "Om Mani Pedme Hung", que significa "la joia del loto que resideix dins de cada un".
“Mani” significa joia i simbolitza els factors del mètode: la intenció altruista d’il·luminar-se, la compassió i l’amor. “Padme” simbolitza la saviesa. "Mani Padme” representa la joia del loto, la saviesa essencial que ho ajunta tot. “Hum” representa la realitat sense límits encarnada dins dels límits del ser individual. Així Hum uneix lo individual amb l’universal.

Així, les sis síl·labes, Om Mani Padme Hum, signifiquen que a partir de la pràctica de un camí, que es la unió indivisible del mètode y la saviesa, pots transformar el teu cos, la teva parla i la teva ment impures en el cos, la parla i la ment pures. Tots tenim dins nostre la llavor de la puresa, en el sentit d’harmonia, amor, etc, “la essència de aquells que han anat” (Tathaghatagarbha).
És conegut com el Mantra de La Compassió, encara que els xinesos no ho entenen com a Llàstima, sinó com a Joia, Amor.

Diuen que cada una de les sis síl·labes que composen el mantra, OM MA NI PAD MÉ HUM, té una virtut específica i poderosa per a provocar la transformació en diferents aspectes del nostre ser. Les sis síl·labes purifiquen completament les sis emocions negatives, que son manifestació de la ignorància i que ens fan obrar de forma negativa amb el cos, la parla i la ment, creant així els sofriments que en ell experimentem. Per mediació del mantra, l’orgull, la gelosia , el desig , la ignorància, la cobdícia i la ira es transformen en la seva veritable naturalesa, les savieses de les sis famílies de budes que es manifesten en la ment il·luminada.

De moment, anem fent "cultureta oriental". Potser que a algú li serveixi. O no. Si més no diuen que el saber no ocupa lloc.