ton . . . . . . . foll

La pastanaga nacional

2011-12-26T01:24:00.005+01:00

He trobat un article d'en Víctor Alexandre del passat mes de juliol inserit al seu web, el qual també transcric tot seguit, i també aplaudint a l'autor per la visió crítica que mostra en aquesta opinió:

Diu el president Mas: "L'avenç nacional no és per a impacients. Requereix perseverança i és enemic de la impaciència". Molt bé, és una frase maca. És una frase d'aquelles que queden bé a tot arreu. La pots fer servir davant els qui demanen que el metro de Barcelona tingui les mateixes infraestructures que el metro de Madrid, davant els ciutadans que es queixen del tancament de serveis hospitalaris o davant la gent que espera i desespera en una estació de Renfe. Sempre sonarà molt entenimentada. A més, té la virtut de ser enormement efectiva, ja que el seu objectiu és anestesiar la societat mitjançant l'estigmatització dels qui malden per despertar-la. Així, si aquests últims són vistos com a "impacients", que és com dir eixelebrats, infantívols o caps de pardal, és obvi que la gent assenyada són els panxacontents. En altres paraules, l'avenç no estaria en la llibertat, sinó en l'immobilisme. El problema és que dir-li "impacient" a algú que fa tres-cents anys que espera, sembla més una burla que un raonament. Potser és que el nostre govern pensa que si hem esperat tres-cents anys, ja no ens ve de tres-cents més.

Es comprèn, per tant, l'exasperació d'Òmnium i la seva voluntat d'esperonar el govern demanant-li que promogui l'objecció fiscal com a mesura de pressió a Espanya. Tanmateix, la proposta difícilment reeixirà. Per tres raons, si més no: una, perquè el govern hi està en contra; dues, perquè el tancament de caixes del 1899, contra les taxes decretades per eixugar el dèficit generat per la guerra de Cuba, no té res a veure amb la situació de Catalunya aquest 2011; i tres, perquè, en el supòsit que l'objecció tirés endavant, Hisenda podria embargar el compte dels objectors o fer-los els descomptes pertinents en les devolucions i afegir-hi els interessos. I això sense comptar les sancions d'aproximadament la meitat de la quantitat objectada. Per altra banda, els ajuntaments tampoc no se'n sortirien negant-se a liquidar l'IVA, ja que Espanya es quedaria els diners que perceben procedents de la participació en el fons estatal de finançament i això els obligaria a retallar serveis. Una altra cosa seria que els catalans, amb la Generalitat, els ajuntaments i les grans empreses al capdavant, anéssim tots a una. Això no es pot negar que tindria un gran impacte, però no conduiria pas a la independència. Al contrari. En cas de victòria respiraríem, i en l'aire respirat hi hauria el narcòtic.

En realitat, si ens hi fixem, totes aquestes idees que ens vénen al cap no són res més que evidències de la nostra feblesa. I no pas perquè siguem febles, que no ho som, sinó perquè no sabem que som forts. Per això, cada cop que aparentem tenir molt clar que la subordinació a Espanya significa la mort per a Catalunya i que ha arribat el moment d'abordar la independència, apareix algú que ens distreu amb una nova pastanaga i n'ajornem la decisió. Una mica com els fumadors que mai no troben el dia de deixar-ne l'hàbit. Es donen de temps fins a Nadal, però quan arriba la data ho ajornen fins a Cap d'Any i després fins a Reis i després fins a Setmana Santa i després fins a les vacances i després fins al seu aniversari i després fins a Nadal i torna a començar. Nosaltres fem el mateix:

Fem una gran manifestació el 18 de febrer del 2006 que diu "Som una nació i tenim dret a decidir".

En fem una segona l'Onze de Setembre del 2009 que diu "Som una nació. Volem Estat propi".

En fem una tercera el 10 de juliol del 2010 que diu "Som una nació. Nosaltres decidim".

En fem una quarta el 9 de juliol del 2011 que diu "Pel nostre futur: independència".

Després, quan s'acosten eleccions, diem que hem de plantejar el "concert econòmic" i que si no ens el donen ja estarà clar que toca independència.

Més tard, quan les eleccions ja han passat, renunciem al "concert econòmic" i parlem de "pacte fiscal", que, a més de ser impossible, no vol dir absolutament res.

I ara, quan sabem perfectament que per a Espanya mai no serem res més que gestionadors d'engrunes, diem que la independència encara no toca perquè primer hem d'esperar quatre anys que els espanyols, com han fet amb l'Estatut, converteixin la nostra proposta de "pacte fiscal" en paper higiènic. I quan això passi, l'any 2014, la independència nacional tampoc no tocarà perquè llavors haurem de plantejar l'"objecció fiscal".

Déu n'hi do. I pensar que encara hi ha qui diu que els catalans som avorrits. Quin disbarat! Austers sí, però avorrits no. No hi ha cap poble al món tan entretingut com nosaltres. No hi ha cap poble al món capaç de passar-se tres-cents anys mirant una pastanaga. La pastanaga nacional.>

Ignoro el Govern de Catalunya té la raó en dir el que “ara no toca” o que “encara som immadurs”, però en qualsevol cas el que diu aquest article és perfectament coherent i plausible.

La nova Espanya que ve

2011-12-25T20:19:00.012+01:00

He trobat un article d'en Germà Capdevila al diari on-line El PuntAvui+ d'ahir, i com que l'he trobat molt neutre i molt realista -cosa poc freqüent últimament- el transcric tot seguit, aplaudint a l'autor per la senzillesa i claredat d'aquesta reflexió:

No és pas un defecte, és propi de la naturalesa humana mirar-nos el melic i veure el món des del propi prisma, convençuts que la imatge que ens fem al nostre cap és el fidel reflex de la realitat.

De vegades convé, però, fer l'exercici de posar-nos a la pell de l'altre i intentar comprendre el món amb la mirada de l'altre. És quelcom que ens ajuda a entendre moltes coses que abans ens semblaven inexplicables, i alhora ens prepara per a un futur que es presenta complicat des del punt de vista nacional.

Som molts els catalans que tenim clar que som al bell mig del procés de construcció nacional que ens ha de portar a la plena sobirania. Que l'espoli fiscal és una realitat tangible i insostenible, que la llengua catalana encara no gaudeix d'un reconeixement ple que garanteixi el seu futur i un llarg etcètera. I com a catalans, ens sembla increïble que els espanyols es neguin a reconèixer els sacrificis i les renúncies fetes per Catalunya durant la mal anomenada Transició per arribar a un mínim comú denominador democràtic acceptable després d'una dictadura sagnant.

Estic segur que aquesta visió de les coses ens canviaria si féssim l'esforç de mirar la realitat des dels ulls espanyols, i ens serviria per preparar-nos per al que ens espera durant la legislatura de Rajoy.

Espanya és un país unitari i centralista, la qual cosa no és ni bona ni dolenta, és un fet que descriu una manera de concebre l'organització política de l'estat. Espanya sent que va haver de fer concessions dures i doloroses per aconseguir un mínim consens democràtic durant la Transició, amb enormes sacrificis com l'acceptació de la centrifugació de competències cap a la perifèria. L'estat de les autonomies és una anomalia. Quan Madrid accepta la creació dels Mossos d'Esquadra o cedeix algun impost, ho fa per una conjuntura electoral desfavorable, en cap cas per convicció.

Trenta anys després, Espanya se sent prou forta per refer l'estat que sempre ha volgut tenir, per recuperar i recentralitzar el poder i acabar per sempre més amb les anomalies. Davant aquesta realitat, els catalans tenim dues opcions: assistir-hi com a espectadors o esmolar les eines.

A mi sempre m'ha agradat més estar a dalt de l'escenari.

Les Caixes catalanes

2011-09-30T10:58:00.004+02:00

Quanta raó té Muriel Casals:

Com a economista catalana visc un moment trist i em sap molt greu, perquè vivim la mort de les caixes. I una vegada més, aquesta mort ve per una agressió del poder polític espanyol. Per desgràcia, allò que se'n ressentirà més és l'obra social. Abans no hi havia accionistes i no hi havia dividends a repartir. Per tant, tot el benefici era obra social. Ara els bancs tenen unes obligacions molt clares, les de repartir els beneficis entre els propietaris.

I el gran tema és que molts centres de decisió financera se'n van a Madrid. Hi perdem moltíssim. Avui perdem el control del nostre sistema financer, i això és molt greu. L'economista Keynes va dir, manllevant les paraules d'algú altre, 'per destruir un país has de destruir-ne el sistema financer'. I és això que ens han fet a nosaltres. Tindrem un sistema financer, però serà menys català. I, francament, no sembla pas que hi pugui haver marxa enrere, per molt que siguem hàbils i puguem infiltrar poder català en aquestes entitats 'acatalanes'. I faig servir aquesta paraula perquè no podem dir que siguin 'no catalanes'.
Quanta raó té Muriel Casals:
Ara, tot i que això és una clara imposició espanyola, també algunes caixes hi tenen una certa responsabilitat. Moltes no haurien d'haver crescut de la manera desaforada que ho han fet aquests últims anys i no s'haurien d'haver apuntat a la bombolla immobiliària amb l'eufòria que ho han fet. Es van apuntar a l'eufòria i van fomentar l'eufòria. Els tocava ser entitats de seny, perquè aquesta era històricament la diferència entre una caixa i un banc: un negoci menys brillant, però més segur i més pausat. I moltes han tingut comportaments massa semblants als bancs. D'alguna manera aquesta és la penitència. El mal és que ho paguem tots com a catalans.

Però, per exemple, Caixa Ontinyent i Caixa Pollença demostren que amb seny es poden fer les coses bé. El poder espanyol s'ha aprofitat d'un creixement inapropiat de moltes de les caixes. És a dir, que a Sabadell hi hagués moltes oficines de Caixa Terrassa i a Terrassa oficines de Caixa Sabadell vol dir que alguna cosa no es feia bé. I això passava de fa anys. Per tant, ara enterrarem les caixes, però el dol continuarà. I mirarem de portar-lo dignament, fins que puguem encetar una nova etapa.

La casa de Déu o el Déu de la casa ?

2011-04-19T19:45:00.012+02:00

Sempre m’havien ensenyat que l’església catòlica estava al costat dels pobres i que Jesús va néixer i va viure en mig de la pobresa. Es clar que avui, dos mil anys més tard i en ple segle XXI, la societat ha prosperat tant que allò ja és història. Fa pocs dies, vivint sota els efectes d’una crisi esfereïdora, el Bisbat de Terrassa va inaugurar la “nova casa” del Senyor Bisbe. Una casa de disseny de gairebé tants metres quadrats com la pròpia Catedral. Naturalment amb majordoma i servei inclòs.

Com que he après a viure en positiu i a ser optimista, vull pensar que aquesta “obra” ha contribuït a la riquesa del poble ja que per la seva construcció s’han utilitzat materials que han sigut fabricats i per tant ha afavorit al comerç i s’ha emprat una ma d’obra que altrament potser hauria estat a l’atur. També contribueix a la millora visual de la ciutat amb aquest disseny tant acurat i novedós. I a més dóna feina a una dona i a unes quantes persones de servei que sinó vés a saber en quina situació viurien. I no passem per alt les taxes que l’Ajuntament ingressarà per aquest bé immoble, sens dubte tant importants com l’envergadura de la mateixa obra, i que revertiran conseqüentment en el ciutadans i en la pròpia ciutat.

Suposo que per tot això aquell Jesús de fa dos mil anys, deu estar satisfet del progrés que els seus ensenyaments han fet i de la bondat de la Santa Mare Església en contribuir tan desinteressadament al desenvolupament del comerç, dels industrials que hi han treballat i a la supervivència de les persones que a partir d’ara tindran cura d’aquesta nova “casa” de Déu.

I afegeixo un concepte més, també des de la positivitat: segur que aquesta casa serà un bé per aquelles famílies mossegades per la hipoteca que no poden tornar i que s’han quedat sense habitatge, ja que podran anar a trucar a la porta d’aquesta nova casa –tant gran i espaiosa- que de ben segur que el Senyor Bisbe –el Déu de la casa- els l’obrirà de bat a bat per donar-los aixopluc.

Visca!

1/1/11

2011-01-01T13:59:00.005+01:00

He estat llegint aquests dies la història d’Espanya. Certament l’havia estudiat a l’escola en la meva formació bàsica, però era una assignatura que mai m’havia atret com per dedicar-hi unes hores de la meva vida. La veritat és que jo vaig fer carrera de ciències i no de lletres, però ara m’ha picat el interès en saber quines són les arrels de la terra que trepitjo després de tot el batibull polític que ens genera a Catalunya el pertànyer a l’estat Espanyol. I el curiós del cas és de que no hi ha una data concreta de la “fundació” d’Espanya. Uns consideren que va ser per la unió de les corones de Castella i Aragó, altres per el primer monarca comú Carles I, d’altres a partir del centralisme imposat per Felip V i d’altres pensen que no es pot posar cap data sinó que Espanya és fruit d’un procés evolutiu. Jo personalment crec que els territoris del món es mouen segons l’evolució i els interessos del poder humà, però l’Espanya d’avui va ser “fundada” pel rei Borbó Felip V quan amb la promulgació dels seus decrets de Nova Planta a les primeries del 1700 va unificar els principats i regnes autonòmics que la composaven. Un model centralista iniciat per aquell monarca amb unes arrels tan profundes que fins i tot avui 3 segles després, encara estan perfectament arrelades i vives.

I abans de tot això, després de la Hispania romana, hi van haver els sueus, visigots, bizantins, i tants d’altres que van passar per aquí. És a dir, mireu quina barreja de cultures i territoris manats per dinasties, comptats, principats, regnes, nacions, imperis, etc. han intervingut en aquesta nostra pobre i dissortada terra. I això sense deixar d’esmentar els musulmans que van dominar durant més de 700 anys la major part de la Península Ibérica.

I diuen que la història es repeteix, i jo em pregunto: serà que per aquí comença de bell nou la reconquesta musulmana tal i com va ser aquella, de manera pacífica i sense gaires resistències?
I m’ho pregunto per la notícia que han donat avui de que amb l’excepció de Girona, en les altres tres províncies catalanes el primer nadó de l’any 2011 és nascut de pares marroquins. No sé si l’estadística en aquest cas reflectirà o no la realitat. En tot cas, poc a poc i cada vegada més em vaig sentint ciutadà del món i ja tant em fa qui em mani i a qui tingui que pagar vassallatge, perquè això de ben segur que ningú ho podrà evitar.

els segadors

2010-07-15T19:30:00.004+02:00

Transcric el contingut d'un e-mail que m'ha arribat a les mans. Està en la línia del meu post anterior...... veureu que per l'estil de l'escriptura és del Mn. Ballarín... i com sempre ple de raó....

Catalunya triomfant. Ves quina una quan som un ase amollonat a garrotades dels de fora i estripat per baralles a casa. Durant cinc segles fórem un país amb la veu enrogallada, però salvant la llengua, esdevinguda triomfant amb mossèn Cinto i la niuada de calàndries fins al Martí Pol. I un poble que canta sempre sobreviu. Cantàvem els Segadors d’aquell Corpus de Sang i falç, quan amb en Macià tinguérem prou alè per sentir-nos triomfants. Després, tururut viola.

Qui t’ha vist tan rica i plena. Són closes les colònies del Llobregat, les fàbriques de Terrassa i Sabadell, les del Ter. No cal dir res més. Cantant: llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia, ens van penjar la llufa amb allò del”café para todos”. Ens havíem de calar el cafè dejuns, fins que el Constitucional àdhuc ens prohibeix que fem el cafè amb aiguardent. I hem fet la plena. Milió i mig als carrers de Ciutat que ja no demanàvem cap micarella d’estatut, cantàvem independència.

Endarrere aquesta gent .I no vaig pels de fora, vaig pels nostres polítics, em temo que, tingui raó el meu venerat Heribert Barrera dient que malament rai si el clam de la gentada cridant independència les acabés fet foc d’encenalls. Sense nervi, els nostres polítics van pels temuts encenalls. El President Montilla es troba entre l’espasa i la paret, d’una banda penja del PSOE i del “café para todos”, de l’altra l’eixorden els clams del poble. He de creure en la seva bona fe. No li podem demanar més, però podem exigir als polítics més de casa que tinguin coratge. Per no dir-ho més gruixut.

Tan ufana i tan superba. Tal com sembla que el Casillas, ultra petons a la novia, hagi guanyat sol la Copa del Món. Els polítics d’enllà, tot i que tinguin la por al cos, no han fet cabal dels nostres crits d’independència, tenen les penques de dir als seus diaris que només quatre gats esborifats s’esperdigolaren pel passeig de Gràcia. No tenen remei, han engegat a can taps les velles Espanyes, on potser hi cabíem tots, per una única Espanya, on tot bitxo ha de ser castellà.
Coratge, gent, coratge sense mala sang. Ep. I sense foc d’encenalls.

l'Estatut de Catalunya

2010-06-29T20:51:00.010+02:00

Setze jutges d'un jutjat mengen fetge d'un penjat; si el penjat es despengés es menjaria els setze fetges dels setze jutges que l'han jutjat.

Després de quatre anys d’intensa anàlisi i profunds debats que de ben segur no deuen haver tret el son als deu membres espanyols del T.C., aquests han dictat sentència.

Tres reflexions:

Quina democràcia és la que permet que la voluntat popular confirmada a les urnes i aprovada pel parlament català i pel congrés espanyol, sigui torçada per un Tribunal Constitucional compost per deu persones que són qui tenen la última paraula? No hauria de ser -en tot cas- a l’inrevés: primer que el T.C. dicti les seves regles i que després sigui el poble qui les accepti o rebutgi?

És lícit, democràtic i raonable que siguin aquests deu jutges qui tenen a les seves mans la decisió final d’acceptar o rebutjar les voluntats dels pobles d’una nació com Catalunya? On és la imparcialitat d’aquests magistrats si ells mateixos es posen l’etiqueta de conservadors i progressistes?

Tan complex és el nostre Estatut que els ha portat a quatre anys de ... treball(?) ... no sé si intens o no, per a poder dictar sentència? No serà que algú hauria d’haver actuat en el sentit de declarar la seva incompetència?

Tres conclusions:

Aquests deu vots dels deu funcionaris més ben pagats i menys imparcials del país valen més que tots el vots del poble català.

La democràcia espanyola, s’hauria de fer mirar per especialistes a fi de canviar algunes de les seves pràctiques i modernitzar la casposa frase de la “Indisoluble Unidad de España”. No ens volen, però necessiten els nostres recursos i per això no deixen anar la caixa en que tots ells hi posen la ma per estirar-hi el que puguin.

Tot els esforços que no es recolzin sota la lluita per a la independència en qualsevol de –o en totes- les seves formes possibles de lluita, és en va i sempre seran infructuosos. D’entrada no s’hauria d’acatar aquesta sentència.

letargia

2010-03-03T19:15:00.002+01:00

Absort en letargia
Farcit de ficció
Treno teranyines de mentides per haver el teu cos.
Absort en letargia
Farcit de ficció
Escampo núvols de masoquisme entre carn i os.
Absort en letargia
Farcit de ficció
Fiblo amb avidesa sota la pell tènue el sagí.
Absort en letargia
Farcit de ficció
T’inoculo fluids de minúsculs àtoms de verí.
Absort en letargia
Farcit de ficció
Et guardo en el santuari dels desitjos i carències.
D’una segona vida intacta d’errades i encerts.
De somnis i de memòries, d’oblits i d’absències.
Rombollades com la sorra ventada dels deserts.

etiquetes

2009-11-19T21:11:00.006+01:00

És humà etiquetar i fer suposicions només considerant una única característica de l’objecte afectat. Per això tantes i tantes vegades cometem errades que des de insignificants poden arribar a ser molt greus.
Dit això i malgrat la possibilitat d’equivocar-se, l’instint que afina i que a voltes és molt expert fa que en determinades ocasions no ens equivoquem. Potser també hi juga a més de l’instint, el sentit comú, però el cert és que hi ha uns determinats estereotips que marquen unes pautes que generalment són certes.
Tot això ve des de que m’ha caigut a les mans un document d’una important corporació i m’he fixat amb el sotasignant que a més d’ostentar un càrrec d’allò més sumptuós, tenia un nom espanyol d’aquests que no s’acaben mai, més o menys com aquest que m’invento: Alejandro Madinabeitia Ibáñez de Aldemosa.
I la primera cosa que m’ha vingut al cap després de llegir-lo ha sigut fer-me la següent afirmació: Segur que aquest senyor no és afiliat del partit comunista!
I a veure... perquè no ho podria ser? De poder, podria.... però... l’as em fot si aquest senyor no és políticament de dretes!
Si el document hagués vingut signat pel senyor Pepe Expósito Expósito i ostentant el càrrec de mestre d’obres, difícilment hauria pensat això, malgrat pogués ser tant o més de dretes que l’anterior.
De fet l’important no és el color polític, sinó el grau de corrupció – congènita o adquirida - que cada un d’ells pogués tenir, i que també en aquest cas podria ser objecte d’etiqueta fàcil i probablement encertada.
Història absolutament intranscendent i que no aporta res de nou, però vull deixar constància d’aquest flash de pensament que m’ha vingut de sobte. Paciència!

històries per a no adormir-se

2009-10-13T23:20:00.005+02:00

En poc espai de dies i per diferents mitjans m’han arribat tres casos importants d’irregularitats. Dos d’ells a nivell mundial i un altre en clau catalana. Això en sí mateix no és cap novetat, doncs estem tips de comprovar el farcell d’irregularitats amb que els humans convivim a diari i sembla que ja n’hauríem d’estar tan immunitzats com per no sorprendre’ns cada vegada que en surt una a la llum. Però aquesta vegada els tres m’han arribat molt endins. Potser és perquè hem iniciat la tardor i el meu rellotge intern està molt més sensible o potser és perquè la magnitud de la tragèdia supera amb escreix la de les altres vegades. Sigui com sigui, el cas és que ara no he quedat tan indiferent. Tots tres casos afecten a la salut de la nostra espècie, encara que el tercer és d’àmbit molt més reduït i que ens afecta principalment a la salut emocional del nostre cor, com és el cas Palau de la Música, del qual sols deixaré aquesta cita.

El primer que em va fer trontollar va ser el de la nova grip “A”. Malgrat que des del primer dia que els mitjans de comunicació en donaven la notícia i deien que podria esdevenir una pandèmia important, el meu primer pensament va ser de que estava provocada per una o més d’una de les grans empreses farmacèutiques per engreixar les seves arques una mica més encara. Després vaig censurar el meu pensament auto-recriminant-me aquesta clara i no fonamentada desconfiança tot dient-me que era impossible que algú pogués posar en perill la salut de molts humans per obtenir més benefici econòmic. I just llavors m’arriba el video-clip de la Teresa Forcades (http://vimeo.com/6790193) on es documenta tota la història donant de nou validesa a aquell meu primer pensament.

I avui m’arriba el segon. Un documental sobre l’imperi industrial Monsanto, que a base d'un gran nombre d'informes plens de falsedats, de tracte de favor per part de l'administració americana i de pressions i d'intents de suborn als científics que han aixecat veus en contra dels transgènics -la majoria de científics que s'hi van mostrar contraris o van expressar els seus dubtes van acabar destituïts del càrrec-, s'ha convertit en un dels proveïdors de llavors genèticament modificades més gran del món i que, darrere de la imatge d'una empresa neta i verda, que és la que dóna la seva publicitat, s'amaga un projecte hegemònic que amenaça la seguretat alimentària de tot el món i l'equilibri ecològic del planeta.

En resum, unes informacions encoratjadores en definitiva perquè el sol fet de que surtin a la llum i de que arribin a la nostra societat, fa que no ens deixem adormir, que se’ns desperti la consciència per intentar acabar amb un sistema –alguns entesos diuen que caduc ja- per donar pas a un altra de nou molt més en línia amb la sostenibilitat del nostre món i de la nostra espècie. Afortunadament som els de baix els que podem fer caure un sistema i ajudar a crear-ne un altre de nou que potser al final també l’acabarem espatllant, però si més no, haurem trencat una dinàmica d’injustícies que ja seria hora que anéssim deixant enrere impreses en les pàgines de l’ahir del gran llibre de la història.

la lluna, la pruna

2009-10-05T20:33:00.004+02:00

"La lluna, la pruna
vestida de dol
son pare la crida
sa mare la vol.

La lluna, la pruna
el sol mariner
son pare la crida
sa mare també.

Minyones boniques
deseu els coixins
son pare la soca
sa mare els fadrins. "

Així diu la cançó tantes vegades cantada als més menuts i mai ben contada la lletra, que per cert no sé ben bé a què treu cap, però que de ben segur algun sentit o altre guarda dins de la seva tradicional essència.

Aquesta tonada em va venir a la memòria bo i contemplant una lluna plena impressionant des d’un racó de món -petit i infinitament minúscul- de la geografia del nostre Pirineu.

Des d’allí, embolcallat pel silenci nocturn, no vaig poder resistir la temptació d'observar-la amb una mirada delitosa, esclava de la seva nua lluentor.

De quants desigs n’és dipositària?
De quantes traïcions n’és espectadora?
De quantes promeses n’és avaladora?
De quantes infidelitats n’és confident?
De quantes fidelitats n’és auspiciadora?
De quants projectes n’és solidària?
De quantes llàgrimes s’ha esquitxat?
De quants saraus n’és propiciadora?
De quants pillatges n’ha afavorit?
De quants tafurs n’és observadora?
De quantes embriagueses n’és testimoni?
De quants poemes n’és inspiradora?
De quantes pors n’és provocadora?
De quantes temptacions n’és causant?
. . . . . . .

Des de que el temps és temps la humanitat n’aprofita la seva presència per actuar en qualsevol direcció. Tal com jo vaig fer quan vaig decidir contemplar-la.

dia de la sort?

2009-09-09T09:09:00.000+02:00

Numerologistes moderns - que operen fora de l'àmbit de la ciència real - creuen que es pot assignar a cada número de l'u al nou un significat místic o diferents vibracions, i diverses combinacions dels dígits poden produir resultats tangibles en funció de la seva aplicació.

Per altre banda aquests estudiosos afirmen que el número nou té un rang especial. S'associa amb el perdó, la compassió i l'èxit en el costat positiu, així com en l'arrogància i l'auto-justícia en el negatiu.

Encara que generalment desacreditats, els numerologistes tenen un famós predecessor: Pitàgores, el matemàtic grec i pare del famós teorema, també s'acredità amb la popularització de la numerologia en l'antiguitat.

Com a part de la seva obsessió amb els números, Pitàgores va observar que el número nou, en particular, tenia unes propietats úniques.

I aquí ve la qüestió: avui és el dia NOU del mes NOU de l’any NOU. 9/9/9.

I sí, realment el número 9 té unes propietats que no tenen els altres números. Mireu que curiós:

Per començar, si sumem tots els números del nostre sistema [1+2 +3 +4 +5 +6 +7 +8 +9], obtenim el 45, que a la vegada els seus dígits sumen 9. És un número indestructible, ja que per moltes vegades que es multipliqui o sumi al seu propi múltiple es continua obtenint el 9, cosa que no passa amb cap altre número.
Exemples:
9x7 = 63; 6+3 = 9
9x62 = 558; 5+5+8 = 18; 1+8 = 9
9x175634 = 1580706; 1+5+8+0+7+0+6 = 27; 2+7 = 9

Investigadors han descobert que es produeixen canvis mundials amb conseqüències devastadores cada 180 anys [1 +8 +0 = 9]. Els 360 graus d'un cercle sumen 9. Una jornada terrestre consta de 1.440 minuts, que suma 9. El cor de l'home batega en una mitjana de 72 vegades per minut, tornem al 9. Però el més significatiu és que els éssers humans necessitem 9 mesos de gestació per poder néixer.

i encara més... el dia 9 de setembre també és el 252è dia de l'any (2 + 5 + 2 = 9) ...

Si ets un fan dels Beatles, o simplement interessat en la història de la música pop, probablement haureu sentit a parlar de "Revolution # 9" i els missatges subliminals (backward masking) que es poden trobar en aquest collage de so del White Album. Respecte al mite de "Paul is Dead", aquesta és la pista on el missatge "Turn Me On Dead Man" suposadament va escoltar quan es sent la frase "Number Nine" a l'inrevés al principi de la cançó. Durant la resta de la vida, John va negar els suposats missatges subliminals "backward masking" d'aquesta obra, i va afirmar que havia près el número nou per la casualitat d’haver trobat nou cintes de proves de so. No obstant això, el nombre 9, però, va ser molt important en la seva vida. El següent és un extracte de "Ray Coleman, John Lennon - La biografia definitiva" un gran llibre sobre John Lennon:
"John és molt conscient del fet que el número nou havia dominat la seva vida. Havia nascut el 9 d’octubre de 1940. Sean [el segon fill de Lennon] va néixer el 9 d'octubre de 1975. Brian Epstein va veure per primera vegada John i els Beatles al Cavern de Liverpool el 9 de novembre de 1961, i va aconseguir el seu contracte discogràfic amb EMI a Londres el 9 de maig del 1962. El disc debut Love me do, va ser en Parlophone r4949.
John va conèixer Yoko Ono el 9 de novembre de 1966. L’apartament de John i Yoko estava situat al West 72 Street de Nova York (set més dos sumen nou), i el seu número d'apartament de l’edifici Dakota va ser també inicialment el 72. L'autobús en que John viatjava en qualitat d'estudiant cada matí des de casa a la universitat d'Art de Liverpool era el 72. Les cançons de John "Revolution # 9", "# 9 Dream" i "One After 909", les va escriure a casa de la seva mare, al número 9 de Newcastle Road(nou lletres), Wavertree (nou lletres), Liverpool (nou lletres)."
# 9 Dream va ser el novè disc de John, i va sortir el novè mes del 1974, la cançó va arribar al # 9 en les llistes New Musical Express i el vers que diu "Ah, Bowakawa pousee, pousee" té exactament nou síl.labes.
Els seus discos "Mind Games" i "Rock & Roll", tots dos contenen nou caràcters.
McCartney, el cognom del Paul, també conté nou lletres.
El John va néixer a les 6:30.

I per afegir-hi una dada personal, vaig néixer el 29/12/1948 que sumant els seus dígits s’obté 36 (3+6 = 9). O bé sumant individualment el dígits del dia, del mes i de l’any també donen 9.

I en un altre ordre –no tangible com els anteriors- no oblidem els grups religiosos o de superstició que formen part de l’experiència humana, que creuen que el 666 és el número de la bèstia i que per tant el 999 és just l’inrevés.

A la imatge que acompanya aquesta entrada, es mostra un rellotge ben curiós.... només té números 9!!!

Com es veu, el número 9 dóna molt de sí. Serà avui un dia de sort?

Però malgrat tot, de ben segur que per a la majoria avui serà un dia més.

Praga, la ciutat daurada

2009-09-08T18:07:00.003+02:00

Praga és la capital de la República Txeca amb una extensió de 496 km2 i 1.200.000 habitants. Els seus orígens es remunten a l'any de la fundació del Castell de Praga l'any 870, però en el seu territori ja havia assentaments humans en el neolític.

El centre de Praga es caracteritza pels seus sinuosos carrers i edificis de tots els estils arquitectònics - rotondes romàniques, esglésies gòtiques, palaus barrocs i renaixentistes, de modernisme, clàssic cubista i cases funcionals i edificis més moderns.

Fa uns dies que vaig tornar d’aquesta capital. Apart de la seva particular arquitectura de la qual no te’n pots sostreure, una de les coses que més em va impressionar va ser la netedat que impera als carrers i a l’atmosfera. Ciutat nítida sense gens de pol·lució, amb les voreres del riu Moldava, sense plàstics ni deixalles surant, i els núvols viatgers que permanentment taquen de blanc un cel també impol·lut.
També em va produir una sensació especial el fet d’estar davant la casa natal de Franz Kafka, l’inspirador d’una de les meves pel·lícules que ja queden una mica lluny en el temps però no pas en el cor.
I en general, un viatge per omplir-te el coneixement de la cultura i de la història de Bohèmia tot gaudint d’una meravellosa posta en escena, un viatge plaent i ben aprofitat del quan en conservaré un grat record.

pozor na kapsáře

2009-08-29T22:48:00.001+02:00

Tot i que a diari m'avisaven, es veu que no he sigut el suficientment prudent com per evitar que em xorissessin avui la càmera de fotos. M'ha sabut molt més greu per les fotos que per la càmera. Més de 100 fetes a una de les zones més maques de Praga. Sort que cada dia les traspassava de la càmera al laptop, sinó les perdo totes. No m'ho vull ni imaginar!

finit infinit

2009-08-19T10:39:00.001+02:00

Algú va dir que el nostre coneixement és necessàriament finit, mentre que la nostra ignorància és necessàriament infinita. I és ben cert. Sempre ens quedarà molt però molt més per saber que el que sabem. I el poc que sabem ens és donat per una banda per la gran mestre que és la pròpia vida que ens ensenya lliure de matrícules i càrregues oneroses i per l’altre les ganes de saber que, juntament amb l’esforç i la curiositat, ens empenyen a cercar respostes als nostres interrogants. Si cada dia no afegim una dosi encara que sigui petita de coneixement al nostre coneixement, l’estem minvant. I mentre el coneixement ens ve, la saviesa es queda. La saviesa que emmotlla la nostra personalitat, ens fa créixer com a persones i ens pot arribar a fer exclusius en alguna especialitat entre un col·lectiu.

fa 40 anys

2009-07-23T18:33:00.003+02:00

Ha fet 40 anys de l’arribada del primer home a la lluna. Ahir vaig veure per televisió un documental sobre aquest fet dirigit pel Ron Howard i comentat pels propis protagonistes, i em va enganxar. A més de les imatges, que jo recordo haver-les vist en directe al 1969 en una televisió en blanc i negre, em van impressionar les paraules. La gesta del projecte Apolo protagonitzada pels seus caps visibles Armstrong, Aldrin i Collins i comentada per ells mateixos i els seus successors Lowell, Scott, Schmit, Bean, Duck, Young, ... em van fer esgarrifar. Aquesta vintena curta de persones són les úniques del planeta terra que han vist tota la rodona de l’esfera terrestre, i des de la lluna, no sé quin d’ells va dir que allunyant el dit polze del cos i posant-lo entre l’ull i la terra, aquell la tapava completament. És a dir, tan petita i tan fràgil com mai s’havia vist aquesta terra tan immensa als ulls dels que ens la mirem des de dins. En Collins va estar seguint en òrbita per la lluna mentre els seus companys la trepitjaven i estava completament sol en la nau Columbia conscient de la possibilitat de que ells no poguessin retornar amb el seu mòdul lunar Eagle i es quedessin per sempre més en aquell inhòspit satèl·lit.
Formidables les paraules de l’Armstrong: Un petit pas per a l’Home, un gran salt per a la Humanitat.
Segur que per a tots ells hi va haver un abans i un després.

Anubis

2009-07-11T19:46:00.004+02:00

Coses del Facebook.
Vaig fer la prova de l’horòscop egipci que em suggerien i ara resulta que sóc un fill d’Anubis. Vés per on!

Símbol:
Anubis, fill d’Osiris i Neftis, era el déu que protegia els morts i els tornava a la vida. Era mig humà i mig xacal. El xacal està fortament associat als cementiris a l'antic Egipte, ja que era un carronyer que va amenaçar amb destapar els cossos humans i menjar la seva carn.

Simbologia:
És el Déu de la Mort, titulat "Sobirà de la Terra Sagrada". Simbolitza devoció i dedicació.

Característiques:
1. És valent i pacífic, mai es baralla, llevat que se senti atacat i necessiti defensar-se.
2. És metòdic, de confiança i pacient.
3. A la intimitat és fidel, lent i necessita temps per revelar els seus sentiments. Necessiten admirar la seva parella per estimar-la.
4. Passi el que passi, sol ser fort i lluitador per la qual cosa aconsegueix guanyar moltes batalles, amb esforç i persistència.

Planeta regent:
És Saturn, que el dotarà de saviesa, maduresa i paciència.

Objectiu de vida:
Nascut per imposar ordre, paciència, organització, respecte, tradicions i a més per a treballar amb dedicació. La seva missió és dirigir a persones més febles i transmetre seguretat i confiança als qui ho necessiten.

Qualitats:
Posseeix un sentit pràctic i realista de la vida que li permet solucionar problemes. El seu estil és seriós pel que projecta confiança i respecte a les persones. Posseeix gran capacitat per organitzar i dirigir.

Defectes:
És tossut i alberga forts prejudicis. Encara que és introvertit, l'energia que posseeix el converteix en un excel·lent orador. En assumptes del cor, pot ser molt ingenu i poc romàntic.

Missió per evolucionar:
El seu esperit necessita relaxar-se, ser flexible i gaudir més de la vida. Haurà de ser menys pessimista i demostrar afectes. Haurà de superar el pessimisme i la rigidesa dels seus pensaments, el rancor i l’exagerada preocupació per lo material.

coses de l'idioma

2009-07-01T19:56:00.002+02:00

L’altre dia barallant-me amb un software de prova que em vaig descarregar de la xarxa, volia saber com es feia una funció concreta i em vaig trobar absolutament encallat. Perquè? Doncs perquè sabia què volia però no sabia la paraula que la descrivia i per tant no vaig saber on buscar. I això em va fer pensar. Disposem de diccionaris visuals per trobar paraules, diccionaris d’antònims i sinònims, a més del diccionari clàssic per quan volem saber el significat d’una paraula, però no disposem del seu oposat, un “significari” que ens permeti trobar la paraula a partir del seu significat. Llavors, quan et trobes amb un cas semblant al meu, que s’ha de fer? On s’ha de recórrer?
Es clar que dissenyar un útil de la llengua que serveixi per resoldre aquest problema pot ser molt complex, ja que un significat es pot expressar de moltes maneres i no hi ha un estàndard per fer-ho.
En qualsevol cas sortosament sempre hi ha coses per progressar, fent pensar al especialistes o entretenint als curiosos. Sempre hi haurà quelcom per inventar i qui sap si per aquest tema concret ja hi ha algú que hi treballa. O no.

el destí

2009-06-28T23:58:00.004+02:00

Dos escriptors considerats dels grans van escriure sobre el destí: Shakespeare va dir: "El destí és qui baralla les cartes, però nosaltres som els que juguem" i Papini va escriure: "El destí no regna sense la complicitat secreta de l'instint i de la voluntat ". Dues afirmacions d'entre els milers que s'han escrit i que s'escriuran sens dubte sobre aquest vocable metafísic. I sembla que les dues poden tenir la seva veritat i la seva raó. Però també hi ha qui diu que el destí no és fruit de l'atzar, ni el resultat de les nostres conductes, ni un designi capritxós d'alguna força o deïtat, sinó que el destí té a veure amb tu mateix i no amb factors aliens a tu: Allò d' nosaltres mateixos que no coneixem o el conjunt d'experiències que un tria viure. Ignoro quina d'elles és la que s'aproxima més a la realitat si és que n'hi ha, però la conclusió que es desprèn de totes aquestes interpretacions és que el destí de la persona es llaura amb la seva pròpia intervenció. Per tant, siguem pro-actius en totes les nostres accions i així possiblement serem capaços de modelar adequadament el nostre.

jo i l'univers

2009-06-24T14:37:00.002+02:00

A què ens referim quan diem la paraula “JO”?
Què sentim quan diem: “jo mateix”?
El que som en el nostre ser més profund s’escapa del nostre examen, de la mateixa manera que no podem veure’ns directament els ulls sense fer servir un mirall o que no ens podem mossegar les dents. Per això sempre hi ha un element de profund misteri en el problema de qui som.
Segons la nostra cultura, som un centre d’atenció i una font d’acció que està dins d’una bossa de pell. Perquè no diem “jo soc un cos” per comptes de dir “jo tinc un cos”? No diem “jo batego el meu cor” de la mateixa manera que diem “jo camino, parlo, penso”. Pensem que el cor batega per sí sol i que no hi tenim massa a veure amb això. I també que tenim una ànima o essència espiritual empresonada dins del cos i que veiem el món com si fos quelcom estrany per a nosaltres.
Hem après a creure que el que està fora de nosaltres mateixos no forma part de nosaltres. Ens és aliè. I per això establim una sensació d’hostilitat entre nosaltres i l’anomenat món exterior. Precisament per això hem de conquistar la natura, l’espai i considerem que ens trobem en una espècie de perpètua batalla contra el món que ens envolta.

Tot el pensament occidental està impregnat per la idea de que totes les coses, els esdeveniments, la gent, les muntanyes, les estrelles, les flors, són artefactes que han sigut “creats”. En canvi la cultura oriental va en direcció oposada, ja que pensa que la naturalesa és quelcom que “creix”.
Quan quelcom es crea se li dóna forma treballant de fora cap a dins. Quan quelcom creix s’expandeix de dins cap a fora. Completament a l’inrevés. Dos pensaments antagònics. I aquesta diferència és la que fa que no tinguem consciència del fet que som bàsicament TOT. Quan una cosa creix, creix amb l’aire que respira, amb l’aigua que la rega, i amb els aliments que creixen de la terra. És a dir, amb l’entorn. Una cosa creada, està desvinculada de l’entorn.
Per això nosaltres que ens sentim creats, ens creiem desvinculats de l’entorn i ens costa gaudir de la vida. Hem après a témer la mort com si fos el final de tot i que res passarà després. Per tant tenim por de tot allò que pugui produir la mort: el dolor, la malaltia i el sofriment. Però si no tenim una consciència vívida del fet de que som bàsicament, tot, no gaudim de la vida. No som més que un pou d’ansietat barrejada amb sentiments de culpa.

Creiem que la intel·ligència, els valors, l’amor i els bons sentiments tan sols són dins de la bossa de l’epidermis humana, i que en l’exterior tot és senzillament una espècie d’interacció caòtica i estúpida entre forces cegues. Que per un estrany caprici de l’evolució arribem a ser aquests éssers sensibles i racionals (bé, més o menys racionals!) i que ens trobem en un univers que no té res en comú amb nosaltres, que no comparteix els nostres sentiments, que no té cap interès en nosaltres. Tan sols som una casualitat còsmica, i l’única esperança de la humanitat consisteix en derrotar aquest univers irracional, sotmetent-lo, conquistant-lo i dominant-lo. Però no. Un univers sense intel·ligència no pot produir un organisme intel·ligent com l’ésser humà.
Quan descrivim un comportament humà, o el comportament de qualsevol altre cosa, també hem de descriure el comportament del seu entorn. Si algú vol descriure l’acció del meu caminar no podrà fer-ho si no descriu també el terreny que trepitjo i l’espai en que em moc. Contràriament sols veurien els meus peus balancejant-se rítmicament en l’aire.
El món extern és l’extensió del nostre propi cos. L’univers és el nostre cos. Som una part integral del cosmos i tot el que ens ve és el retorn de tot el que ha sortit de nosaltres.

conferència

2009-06-16T17:40:00.001+02:00

M’ha arribat un mail amb un text que diu:
· Per als intelectuals i per als no intelectuals.
· Per als que us agrada discutir.
· Per als que defenseu el català i per als que esteu farts dels que defensem el català.
i amb un enllaç al vídeo que adjunto.

I no cal que hi afegeixi cap més comentari.

02 de juny de 2009
Conferència a càrrec de Juan Carlos Moreno amb el títol; "La Lingüística y el nacionalismo lingüístico español" dins el marc de la Jornada 10 Anys de Filologia catalana a la UOC.

el temps

2009-06-14T18:39:00.003+02:00

El temps és massa lent per a aquells que esperen ... massa ràpid per a aquells que temen .... massa llarg per aquells que pateixen .... massa curt per aquells que celebren ... i etern per aquells que estimen.

el venedor de sabates

2009-05-31T21:36:00.001+02:00

Dos venedors de sabates van ser enviats a un país estranger:
El primer envia un e-mail a la companyia dient,
- "Cancel·la la comanda, estic per tornar, aquí la gent no porta sabates".
El segon envia un e-mail a la companyia dient,
- "Dobla la comanda, aquí no hi ha gens de competència."
Dues òptiques diferents, davant una mateixa situació ...

instants perduts

2009-05-27T12:45:00.002+02:00

Els instants perduts són irrecuperables ...
La vida pot ser viscuda, o transformar-se en un simulacre. Pot ser serena, pot ser competitiva, pot ser alegre, pot ser trista, però sempre és irrecuperable.
Rabindranath Tagore, poeta indi, deia: "Si de nit plores perquè se n'ha anat el sol, tampoc no podràs veure les estrelles".
L'ésser humà, eternament insatisfet, pateix quan no té res i també pateix quan té massa.
No vol conservar els seus béns per a gaudir, sinó mantenir per augmentar.
Si algú és massa estimat, se sent empallegat, però si ningú l’estima, se sent desgraciat.
Quan està amb una persona n’enyora una altra.
Quan està en algun lloc, voldria estar en una altra.
Tantes vegades el valor l’obté del que s'ha perdut...
Tantes vegades l’abastament anhelat avorreix i desespera...
Fins quan?
Fins quan deixarem escapar el que tenim, buscant el que tampoc gaudirem?
I fins quan seguirem pensant que és tard, que ja no hi ha cap oportunitat?
Visquem el moment, gaudim del que tenim i mai, però mai,
oblidem que l'únic temps que podem perdre és el que encara no ha arribat.
La resta és passat.
No continuem perdent el temps!

I no oblidem que existeixen quatre coses a la vida que mai es recuperen:
La pedra, després de ser llançada;
La paraula, després de ser dita;
L'ocasió, després d’haver-la perdut;
El temps, després d’haver passat.

l'aventura és una actitud

2009-05-24T00:32:00.004+02:00

L'aventura no és estar penjat d'una corda dalt d’un barranc ni anar-se'n sol a l'Índia. L'aventura és una actitud que hem d'aplicar davant els obstacles diaris de la vida: enfrontant-nos a nous desafiaments, aprofitant noves oportunitats, provant els nostres recursos enfront a allò desconegut i, en el procés, descobrint el nostre propi potencial.
Estem vivint un dels més grans períodes de transició de la història, on els canvis econòmics, polítics i socials es produeixen a la velocitat de la llum. En el món d'avui, la norma és un canvi ràpid i tenaç que amenaça amb desbordar-nos per la seva intensitat. No podem aturar aquest canvi, ni tampoc el podem ignorar. De fet, com va dir Alvin Toffler: "El canvi no només és necessari per a la vida. És la vida. De la mateixa manera, la vida és adaptació”. Llavors ... Com enfrontem el repte de canviar i adaptar-nos? Doncs aprenent a veure el canvi com una gran aventura!
Tots veiem el canvi com una amenaça i ens fa por. Estem tan consumits per la necessitat de certesa i previsibilitat, que no acceptem que el canvi és l'única constant real en les nostres vides. Per això, no busquem les oportunitats que només el canvi pot crear fins que ens obliga alguna força externa més enllà del nostre control, com una crisi econòmica, o una tragèdia personal. Tanmateix, podem augmentar la nostra habilitat d'adaptació, per a gestionar el canvi de manera més efectiva i aprendre a beneficiar-nos de la incertesa que el mateix crea.
La metàfora de l'aventura ens ofereix l'exemple perfecte per articular una estratègia i transformar aquesta incertesa en avantatge. Per definició, l'aventura és una cosa amb un resultat incert i els aventurers, són persones que activament busquen la dificultat per ampliar el seu potencial davant allò desconegut.
Avui, ens agradi o no, el ritme del canvi ens obliga a redescobrir l'esperit aventurer dels nostres avantpassats i a moure'ns des del món conegut dels nostres assoliments anteriors, cap al desconegut món de l'oportunitat futura.
Per fer front a aquest desafiament, caldrà valor, recursos i resistència: valor per intentar-ho, comprometre's i prendre encara més riscos; recursos per ser innovadors i creatius per trobar noves maneres de fer les coses; i resistència per a seguir endavant quan tot al voltant nostre sembli estar ensorrat. Però més que res, serà necessari eliminar els lligams de la complaença, que domina i limita les vides de tantes persones.
De fet, l'aventura de la vida serà viscuda només per aquells que contínuament s'esforcin per anar un pas més enllà de les seves experiències anteriors. Aquells que romanguin en la recerca del descobriment i de nous desafiaments. En paraules de Marcel Proust: "L'acte real del descobriment no consisteix a trobar noves terres, sinó a veure amb nous ulls". Els nens ho fan de manera natural, però com a adults, hem d'obligar-nos constantment a romandre insatisfets del món "segur" que hem creat.
Hem de cercar desafiaments i sempre preguntar què podem aprendre d'aquest esforç. Adoptant aquesta filosofia haurem de prendre riscos, però riscos controlats amb cura, a través de la preparació adequada i l'anàlisi. Riscos on les conseqüències resultants han estat profundament considerades, reconegudes i personalment acceptades.
Aquest enfocament forma les arrels del que podríem anomenar el "Esperit d'Aventura": un nou paradigma que ens ofereix un punt de vista més "intrigant" i menys "segur" per a la felicitat, el sentiment de realització i l'èxit.
El "Esperit d'Aventura", és clau en temps canviants. Podem tenir tota l'educació, tot el coneixement, tota l'experiència del món, però això no garanteix l'èxit. Perquè no és el que vam veure en la vida el que ens fa ser qui som ... és la manera com reaccionem davant allò vist.
Aquests són alguns dels pilars en què es basa la filosofia del "Esperit d'Aventura":
- Adaptabilitat
- Desig i Determinació
- Visió i Valor
- Experiència
- Curiositat natural
- Treball en equip i Confiança
- Optimisme il·limitat
- Habilitat de prendre riscos
- Acompliment excepcional
Analitzant aquests pilars, és obvi que no existeix cap píndola màgica que garanteixi l'èxit instantani. Els èxits són només el resultat d'un procés constant. Hem d'esforçar-nos per anar sempre "un pas més enllà" de la nostra experiència anterior; aplicant -de manera consistent- un conjunt de principis clarament definits durant un llarg període de temps.
Viure és una gran aventura. Sentir-nos inquiets, commoguts, sorpresos i també una mica incòmodes i insegurs ... és sentir-nos vius. Si deixéssim de "aventurar-nos" ... deixaríem de viure!

el principi del 90/10

2009-05-22T14:10:00.002+02:00

Descobreix el principi 90/10. Canviarà la teva vida (almenys la forma en com reacciones en determinades situacions). Què diu aquest principi? El 10% de la vida està relacionat amb el que et passa i el 90% està relacionat amb la forma en com reacciones. Què vol dir això? Nosaltres realment no tenim el control sobre el 10% del que ens passa. No podem evitar que el cotxe s’espatlli o que l'avió arribi tard, la qual cosa desmuntarà el nostre pla. Un automobilista pot obstaculitzar el trànsit.
No tenim control d'aquest 10%. L'altre 90% és diferent. Tu pots determinar l'altre 90%. Com? ... Amb la teva reacció.
Tu no pots controlar quan el semàfor es posa vermell, però pots controlar la teva reacció davant d’ell. Tu pots controlar la manera de reaccionar.
Fem servir un exemple.
Estàs esmorzant amb la teva família. La teva filla vessa una tassa de cafè i et taca la camisa. Tu no tens control sobre el que acaba de passar. El que succeeixi a partir d’ara serà determinat per la teva reacció: Maleeixes el moment. Renyes severament a la teva filla per haver vessat la tassa. Ella arrenca a plorar. Després de renyar-la, et gires cap a la teva dona i li critiques haver posat la tassa massa a prop de la vora de la taula. I segueix una batalla verbal. Bo i cridant puges a dalt a canviar-te la camisa. Quan baixes, trobes a la teva filla encara plorant abans d’anar a l'escola. Ha perdut l'autobús. La teva dona ha de marxar immediatament a treballar. Vas corrent cap al cotxe i portes a la teva filla a l'escola. Ja vas tard per això et passes del límit de velocitat. Després de un quart d’hora de retard i amb una multa de trànsit a sobre, arribes a l’escola. La teva filla baixa i sense dir-te ni adéu enfila cap a l’escola. Després d’arribar 20 minuts tard a l’oficina, te n’adones de que t’has deixat la maleta. Has començat el dia molt malament i sembla que cada vegada serà pitjor. En acabar la jornada, cansat somies arribar a casa, però quan arribes trobes un petit distanciament en la teva relació amb la teva esposa i amb la teva filla. Per què? Doncs degut a la teva reacció del matí.
Per què has tingut un mal dia?
a) per culpa del cafè?
b) per culpa de la teva filla?
c) per culpa del policia?
d) per culpa teva?
La resposta és la "d".
Tu no tenies el control sobre el que va passar amb el cafè, però sí amb la forma com vas reaccionar en aquells 5 segons posteriors i que va ser la causa de tot.
Rebobino i escric el que havia d'haver succeït.
El cafè et taca la camisa. La teva filla està a punt de plorar. Tu dolçament li dius, "està bé nineta, només has de tenir més cura la propera vegada”. Després d'agafar una camisa nova i el teu maletí, tornes a baix i mires a través de la finestra i veus a la teva filla agafant l'autobús. Ella es gira i et diu adéu amb la mà. Notes la diferència?
Dos escenaris diferents. Tots dos comencen igual. Tots dos acaben diferent.
Per què?
Tu realment no tens control sobre el 10% del que passa. L'altre 90% es va determinar per la teva reacció.
Heus aquí algunes formes d'aplicar el principi 90/10:
Si algú et diu una cosa negativa sobre tu, no t’ho prenguis massa a pit. Deixa que l'atac caigui com l'aigua sobre l'oli. No deixis que els comentaris negatius t’afectin. Reacciona apropiadament i no t’espatllarà el dia. Una reacció equivocada podria acabar amb la pèrdua d'un amic, en ser acomiadat, en patir estrès, etc.
Com reaccionar si algú interromp el trànsit? Perds els estreps? Colpeges el volant? Crides llençant malediccions? Et puja la pressió? A qui li preocupa que arribis 10 segons tard a la feina? Per què deixar que els cotxes t’espatllin el viatge? Recorda el principi 90/10 i no et preocupis.
Si perds el lloc de treball, perquè perdre el son i preocupar-te? No funcionarà. Utilitza l'energia i el temps emprat en la preocupació per trobar un altre feina.
L'avió surt amb retard. La programació del teu dia se’n va en orris. Perquè manifestar la teva frustració amb l'encarregat de l’aerolínia? Ell no té cap control del que està passant. Utilitza el teu temps per estudiar, llegir, conèixer altres passatgers, per què estressar-te? Això farà que les coses et vagin pitjor.
Ara ja coneixes el principi 90/10. Aplica'l i quedaràs meravellat dels resultats. No perdràs res en intentar-ho. El principi 90/10 és increïble. Molt pocs coneixen i apliquen aquest principi. El resultat? Milions de persones estan patint estrès, sofriments, problemes i mals de cap innecessàriament. Tothom hauria d'entendre i aplicar el principi 90/10.
Pot canviar la teva vida!
Gaudeix ... Stephen Covey

un dia ...

2009-05-20T13:37:00.003+02:00

... mentre transitem per aquest etern present que anomenem vida, les llavors dels nostres somnis es transformaran en arbres, i desplegaran les seves branques que, com ales gegantines, creuaran el cel, unint en un sol traç el nostre passat i el nostre futur.

Res no cal témer, ... una saviesa interior les acompanya ... perquè cada llavor sap ... com arribar a ser arbre ...

con la Gente que me gusta...

2009-05-17T20:50:00.000+02:00

Me gusta la gente que vibra, que no hay que empujarla, que no hay que decirle que haga las cosas, sino que sabe lo que hay que hacer y que lo hace. Me gusta la gente con capacidad para medir las consecuencias de sus acciones, la gente que no deja las soluciones al azar. Me gusta la gente justa con su gente y consigo misma, pero que no pierda de vista que somos humanos y nos podemos equivocar. Me gusta la gente que piensa que el trabajo en equipo entre amigos, produce más que los caóticos esfuerzos individuales. Me gusta la gente que sabe la importancia de la alegría.Me gusta la gente sincera y franca, capaz de oponerse con argumentos serenos y razonables a las decisiones de un jefe. Me gusta la gente de criterio, la que no traga entero, la que no se avergüenza de reconocer que no sabe algo o que se equivocó. Me gusta la gente que, al aceptar sus errores, se esfuerza genuinamente por no volver a cometerlos. Me gusta la gente capaz de criticarme constructivamente y de frente, a éstos les llamo mis amigos. Me gusta la gente fiel y persistente, que no desfallece cuando de alcanzar objetivos e ideas se trata. Con gente como ésa, me comprometo a lo que sea, ya que con haber tenido esa gente a mi lado me doy por bien retribuido.

Mario Benedetti

Descansa en pau!

La força del col·lectiu

2009-05-07T13:18:00.004+02:00

Tot fent la caminada habitual en un dia assolellat, després d’emplenar els pulmons amb les delícies d’un aire tenyit pel perfum de la primavera, se m’ha ocorregut agafar una flor d’una ginesta d’arran de camí per olorar la seva essència. I la sorpresa ha sigut comprovar que una sola flor d’un arbust tan olorós com la ginesta, no faci gens d’olor per ella mateixa. D’aquí m’ha vingut el pensament de que els millors resultats s'obtenen de l’aportació de cada element al conjunt, és a dir, de l’esforç col·lectiu.

La ginesta (Spartium junceum), és un arbust de la família de les Fabaceae. Alt i erecte, amb les tiges verdes i molt poques fulles, floreix a la primavera amb una olor molt característica.
Té un port d'1 a 3 metres d'alçada amb les tiges cilíndriques i verdes perquè tenen funció clorofíl·lica.
Les fulles, petites i escasses, es marceixen molt aviat. Són linears d'1,5 a 2 cm de llargada.
Les flors són grogues, papilionades, grosses (de 2 a 2,5 cm), molt oloroses i disposades en raïms.
Es localitza a prats secs, brolles i màquies poc desenvolupades, en clima mediterrani. És una espècie molt heliòfila.
Característiques:
o Tipus d'inflorescència: raïms simples
o Repartició de sexes: hermafrodita
o Tipus de pol·linització: entomògama
o Període de floració: primavera i estiu
o Tipus de fruit: llegum

desfent el cabdell (III)

2009-05-05T18:26:00.003+02:00

Per anar entenent més del mot “cultura” i de la seva socialització exposo tot seguit la seva classificació, d'acord a les seves definicions:

· Tòpica: la cultura consisteix en una llista de tòpics o categories, tals com a organització social, religió o economia.
· Històrica: la cultura és l'herència social, és la manera que els éssers humans solucionen problemes d'adaptació a l'ambient o a la vida en comú.
· Mental: la cultura és un complex d'idees, o els hàbits apresos, que inhibeixen impulsos i distingeixen la gent dels altres.
· Estructural: la cultura consisteix en idees, símbols, o comportaments, modelats o pautats i interrelacionats.
· Simbòlica: la cultura es basa en els significats arbitràriament assignats que són compartits per una societat.

La cultura pot ser classificada també de la següent manera:
Segons la seva extensió :
· Universal: quan és presa des del punt de vista d'una abstracció a partir dels trets que són comuns en les societats del món. Per ex.: la salutació.
· Total: conformada per la suma de tots els trets particulars a una mateixa societat.
· Particular: igual a la subcultura; conjunt de pautes compartides per un grup que s'integra a la cultura general i que al seu torn se'n diferencia. Ex.: les diferents cultures en un mateix país.

Segons el seu desenvolupament :
· Primitiva: aquella cultura que manté trets precaris de desenvolupament tècnic i que per ser conservadora no tendeix a la innovació.
· Civilitzada: cultura que s'actualitza produint nous elements que li permetin el desenvolupament a la societat.
· Analfabeta o prealfabeta: es maneja amb llenguatge oral i no ha incorporat l'escriptura ni tan sols parcialment.
· Alfabeta: cultura que ja ha incorporat el llenguatge tant escrit com oral.

Segons el seu caràcter dominant :
· Sensitiva: cultura que es manifesta exclusivament pels sentits i és coneguda a partir dels mateixos.
· Racional: cultura on impera la raó i és coneguda a través dels seus productes tangibles.
· Ideal: es construeix per la combinació de la Sensitiva i la racional.

Segons la seva direcció :
· Postfigurativa: aquella cultura que mira al passat per repetir-ho en el present. Cultura presa de nostres avantpassats sense variacions. És generacional i es dóna particularment en pobles primitius.
· Configurativa: cultura el model de la qual no és el passat, sinó la conducta dels contemporanis. Els individus imiten maneres de comportament dels seus parells i recreen els propis.
· Prefigurativa: aquella cultura innovadora que es projecta amb pautes i comportaments nous i que són vàlids per a una nova generació i que no prenen com guia el model dels pares a seguir però si com a referents.

Oi que sembla impossible que d’un únic mot se’n pugui extreure tantes definicions i classificacions?

desfent el cabdell (II)

2009-04-30T19:55:00.002+02:00

Després de la definició de cultura donada a l’anterior entrada que és la definició bàsica o d’arrel etimològica, hi ha altres definicions que cal considerar, ja que cada una accentua un tret o altre de la mateixa. Així per exemple, la teoria que diu que la cultura és informació, que s'aprèn i es transmet, però també és creació ja que som cultura creadora en acció. O la que diu que dóna respostes per satisfer les necessitats i els desitjos humans. O la que diu que és el resultat del quefer històric dels diversos grups d'éssers humans. O que la cultura és factor d'humanització. O que les cultures són sistemes de símbols compartits que proporcionen un sentit a la nostra vida, una orientació, una manera de veure el món i d'interpretar la realitat.

Per tant totes aquestes teories condueixen a una visió molt àmplia del concepte i de la qual se’n podria desprendre la conclusió de que no hi ha ningú que no tingui cultura, cosa que invalidaria el mot “inculte” en el sentit més generalista ja que amb uns o altres trets tothom hi està representat i hi té cabuda. I encara més si arribem a descompondre la cultura global en dues: la cultura mental i la cultura material. La mental seria la de les formes d’organització social de l’individu, les seves creences, els seus costums, mentre que la material correspondria a la que fa referència a les tècniques productives que l’ésser humà utilitza. Altrament, es podria afirmar que qualsevol persona és culte en determinades matèries i inculte en altres, i que per tant ningú ni és culte ni és inculte al cent per cent.

També dins de cada cultura hi ha diferències que vénen donades per l'edat, el nivell socioeconòmic, la classe social, l'origen ètnic, etc. I això per acabar-ho d’embolicar, permet l’aparició de la contra-cultura, que és allò que s'entén com un moviment de rebel·lió contra la cultura hegemònica, com per exemple les tribus urbanes (skins, heavys, punkies), formades per adolescents preocupats per descobrir una identitat que ni la societat ni la família els proporcionen, o els grups d'atac social que actuen de manera violenta i delictiva intentant desestabilitzar la societat transgredint les lleis, o els grups socials alternatius que intenten trobar un sentit a l'existència a través de diferents mitjans, com sortides del nucli familiar, reunions, activitats, xerrades, i rebutgen el materialisme social.

De moment el fil que vaig començar a estirar del cabdell se m’ha anat embolicant per l’altre extrem i ara tinc al calaix un ampli garbuix de conceptes, potser desordenats, però que en el seu conjunt m’han donat una profunditat en el concepte global de cultura que abans no tenia i que potser no em servirà de massa però si més no m’ha fet pensar.

desfent el cabdell (I)

2009-04-26T21:29:00.003+02:00

Seguint més o menys la línia de les últimes entrades, entre aquesta i successives intentaré desfer un dels cabdells de l’existència humana, estirant un dels molts petits fils que en sobresurten i que correspon al de la meva percepció personal. És un cabdell amb molts caps i molts finals, potser tants com persones habitem aquest planeta. Això a més de donar marxa i esprémer el meu cervell m’obligarà a documentar-me, ambdues coses prou interessants.

El món, a diferència de l'existència i la vida, és el producte d'una construcció i interpretació del procés de la ment. La ment un procés causal de pensaments encadenats, i aquests pensaments una interpretació nascuda a l'arrel d'emocions, memòries, esdeveniments, tot això adquirit, des de fora.
Aquesta interpretació és pròpia de cada persona i ve donada per la civilització on pertany y per la seva cultura.
Busco les definicions de cultura i civilització:

La paraula cultura deriva del verb llatí colere, que significa conrear. Una forma d'aquest verb és cultum, que en llatí significa agricultura. L'adjectiu llatí cultus fa referència a la propietat que té un camp d'estar cultivat. Originàriament doncs, cultura volia dir agricultura, culte i cultivat.
Amb el temps es va començar a comparar l'esperit d'una persona ruda amb un camp sense conrear, i la seva educació amb el cultiu d'aquest camp. Aquesta metàfora va donar peu a parlar del cultiu de l'ànima, o cultiu de les aptituds pròpies de 'ésser humà. En aquest sentit parlar d'un ésser cultivat ens fa pensar en algú que ha estat instruït o educat en una persona culta.
Al segle XIX la paraula cultura va ser associada a les activitats lúdiques que les persones ben educades realitzaven.
També des de fa temps es parla de la irrupció d'una cultura de masses, transmesa pels mitjans de comunicació, que permet el consum extensiu i immediat de productes culturals de diversa qualitat, des d'aquells que configuren el nivell de cultura superior, fins els que representen el nivell cultural més baix, com els concursos, serials i debats.

La paraula civilització procedeix dels termes llatins civis (ciutadà) i civitas (ciutat). Actualment es parla de civilització en diferents sentits, però el més comú consisteix a considerar com la síntesi dels trets més generals als que ha arribat un conjunt de cultures que guarden una relació entre si. Cultura té un sentit més parcial i civilització més global.
La civilització és l'element més ampli per a identificar a una persona.
Les civilitzacions poden incloure un gran nombre de persones o, pel contrari, un nombre reduït.
A més una civilització pot incloure diversos Estats-nació, com és el cas de les civilitzacions occidentals, llatinoamericanes, etc.
Òbviament, les civilitzacions es barregen i la superposició pot generar subcivilizacions.

Amb això, es comença a veure la textura i el color del fil que he començat a estirar, sent conscient de que segurament a mesura que es vagi descabdellant, aquestes dues propietats aniran canviant i acabaran sent completament diferents de les originals. Tampoc sé quina serà la llargada del fil des d’aquest inici fins a que en trobi l’altre cap. Definitivament ignoro quin serà el procés que seguiré i molt menys encara quin serà el final que em trobaré si es que arribo a descabdellar-lo tot, fet molt complex tant per la seva magnitud com per les incidències que hom es pot trobar en l’intent.

els mantres

2009-04-11T17:34:00.007+02:00

Vaig fer un grapat de kilòmetres per les terres d’Índia amb uns quants – poquets- estris materials al sarró. Si es vol fer un viatge encara més llarg que el meu, si es vol mirar dins d’un mateix i recórrer tot l’univers, també s’haurà de dur al sarró alguns estris, però immaterials, dels que no ocupen lloc i no pesen. Uns dels indispensables són els Mantres.
El Mantra és una paraula o un grup de paraules dites en Sànscrit (llengua sagrada de l’hinduisme i el budisme tàntric) que es van repetint un determinat nombre de vegades.
Pel seu so, ritme, significat, vibració, etc, poden produir un augment de la capacitat de concentració de la ment. La seva finalitat seria alliberar la ment del condicionament material i elevar la consciència a un pla superior o espiritual.
La paraula és un so, el so és vibració i la vibració és energia.

Tal com vaig descriure en el meu penúltim post, el Mantra OM és el so primigeni de l’univers, segons l’hinduisme, i principi de tots els Mantres.
Segons les lleis de la fonètica sànscrita, la vocal “o” es considera la resultant dels sons “a+u”. Així, OM = A U M , simbolitzen el cos, la parla i la ment.

El Mantra més conegut és Om Mani Padme Hum, els tibetans ho pronuncien "Om Mani Pedme Hung", que significa "la joia del loto que resideix dins de cada un".
“Mani” significa joia i simbolitza els factors del mètode: la intenció altruista d’il·luminar-se, la compassió i l’amor. “Padme” simbolitza la saviesa. "Mani Padme” representa la joia del loto, la saviesa essencial que ho ajunta tot. “Hum” representa la realitat sense límits encarnada dins dels límits del ser individual. Així Hum uneix lo individual amb l’universal.

Així, les sis síl·labes, Om Mani Padme Hum, signifiquen que a partir de la pràctica de un camí, que es la unió indivisible del mètode y la saviesa, pots transformar el teu cos, la teva parla i la teva ment impures en el cos, la parla i la ment pures. Tots tenim dins nostre la llavor de la puresa, en el sentit d’harmonia, amor, etc, “la essència de aquells que han anat” (Tathaghatagarbha).
És conegut com el Mantra de La Compassió, encara que els xinesos no ho entenen com a Llàstima, sinó com a Joia, Amor.

Diuen que cada una de les sis síl·labes que composen el mantra, OM MA NI PAD MÉ HUM, té una virtut específica i poderosa per a provocar la transformació en diferents aspectes del nostre ser. Les sis síl·labes purifiquen completament les sis emocions negatives, que son manifestació de la ignorància i que ens fan obrar de forma negativa amb el cos, la parla i la ment, creant així els sofriments que en ell experimentem. Per mediació del mantra, l’orgull, la gelosia , el desig , la ignorància, la cobdícia i la ira es transformen en la seva veritable naturalesa, les savieses de les sis famílies de budes que es manifesten en la ment il·luminada.

De moment, anem fent "cultureta oriental". Potser que a algú li serveixi. O no. Si més no diuen que el saber no ocupa lloc.

el principi del buit

2009-04-08T14:57:00.014+02:00

Un dels trets característics de la meditació és un estat experimentat quan la ment es dissol i és lliure dels seus propis pensaments. En altres paraules, buidar la ment per una estona. Deixar-la reposar per tal de que reprengui amb renovada energia el control del nostre ésser. Però a més de la ment també hi ha altres aspectes de la nostra vida que convindria revisar i incorporar-los el que jo en dic “el principi del buit”.
Cal aplicar a la vida d’un mateix, el que s’aplica en els negocis: imaginació, sentit comú i capacitat d’innovació. La majoria d’empreses han hagut de re-dissenyar la seva organització, implementar noves estratègies i fer re-enginyeria dels seus processos per tal d’evolucionar i créixer. L’home ha de ser capaç de fer el mateix amb la seva vida, si vol evolucionar i créixer també. Per tant, és necessari fer un acte de reconeixement de tot allò que està dins el nostre conscient o subconscient i que és vell o inútil, que no ens aporta res de positiu, que ens fa més nosa que servei, per tal de desprendre’ns i deixar espai buit per l’entrada de noves experiències o emocions. Mentre estiguem carregant amb sentiments, idees, pors, tristeses, records i altres que ens tenen empresonats, no tindrem lloc per a noves oportunitats i això ens privarà d’encarar la vida amb més optimisme i bona salut.
Hem d’aprendre a buidar tot allò de negatiu que ens oprimeix i ens fa esclaus del no res. La força d’aquest espai buit és la que atraurà i xuclarà coses noves, de les quals haurem de seguir filtrant i tornar a buidar per poder seguir omplint. I així de manera continuada fins que ja no siguem amos de la nostra ment.
Adaptar-se als canvis, renovar les il·lusions i obrir-se al món són les actituds que ens acosten més al resultat de la recerca d’allò que la humanitat persegueix des dels seus orígens: la felicitat.

om : la síl·laba sagrada

2009-03-28T08:11:00.003+01:00

Aquesta síl·laba també anomenada la Udgitha o el pranava mantra (‘oració primordial’), és considerada pels hindús com el so primordial, origen i principi de la majoria dels “mantras” o sons divins i totpoderosos.
L’om és el símbol de lo essencial en l’hinduisme. Significa unitat amb lo suprem, la combinació del que és físic amb l’espiritual. És la síl·laba sagrada, el primer so del Totpoderós, el so del que emergeixen tota la resta de sons, ja siguin de la música o del llenguatge.
Ara ja puc portar aquest símbol penjat al coll. Ja sé el que és.

quelcom més que res.

2009-03-11T19:26:00.002+01:00

Cercar l’Origen, preocupar-se de la Font és ja un pas en fals.
Romandre en un mateix sense voler veure ni escoltar, asseure’s sense preguntes....
Heus aquí que s’obre la porta del Misteri: Quelcom més que res.

Murmura el rierol, la flor del pomer ha florit sense un per què.

trobada casual

2009-02-10T23:40:00.001+01:00

Estic treballant amb la portada del nou CD i m’he trobat amb aquesta imatge. Ella venia d’una ordenada carpeta de fotos d’un concert a les Borges Blanques fet al 2005 i jo anava passejant pels laberíntics carrers del meu PC i hem topat. No m’ha pogut dir res, ni tan sols saludar-me. Tal era la concentració del moment que no ha obert boca. Absorta en ella mateixa ha passat olímpicament de mi. Jo l’he mirat amb un somriure als llavis i he tancat els ulls. He intentat infructuosament posar-me al seu lloc, volia retrobar-me de nou amb aquell instant, tornar a sentir el que de ben segur ella estava sentint encara, atrapada de per vida en el paper del temps i gaudint eternament del moment. I he sentit com l’enveja m’inflava les venes. Perquè tot ens és tant fugisser? Perquè se’ns escapa tot dels dits? Perquè no es poden retenir els fets plaents més enllà de la memòria? Hauré d’esperar una altre ocasió per recuperar aquell moment que d'antuvi sé que també esdevindrà fugaç i desapareixerà, i que com a molt, apart del record, només podrà quedar una altra foto per a la història, suposant que hi hagi algú que providencialment dispari una càmera en el precís moment en que l’inexplicable orgasme artístic –barreja de sentiment, concentració i trempera- es torni a apoderar de mi.

urbanites al món rural

2009-02-05T01:21:00.004+01:00

M'ha arribat per mail aquest escrit i el transcric aquí per tal de col·laborar en la seva difusió i conscienciar d'aquest tema que ens afecta a tots, urbanites i rurals.

Ja n'hi ha prou! La població rural de Catalunya està patint una amenaça!

Des de fa segles les campanes dels pobles toquen cada hora, les vaques, les ovelles i els cavalls porten esquelles al coll, els galls canten a la matinada i la merda fa pudor (com no pot ser d'altra manera).

Darrerament hi ha hagut un gran augment de població urbanita "post moderna" que fa turisme rural per "respirar aire fresc" i "viure la natura". Això no hauria de ser un problema si no fos perquè alguns d'ells, Ajuntaments i constructores estan posant en perill la tasca dels pagesos i ramaders.

Es veu que les esquelles i les campanes "molesten", els galls "criden" massa i els tractors "destorben" a la carretera, i segons algun Ajuntament no es compleixen alguna norma que s'han tret de la màniga.

Serà certa la dita tan nostrada "de fora vingueren que de casa ens tragueren"?

No hi ha cap problema en compartir el món rural, el que cal és respectar-lo com es mereix.

A Catalunya tenim la sort que hi ha gent que pot viure encara de l'agricultura i ramaderia, una tasca que, de moment, no fa fums ni cal posar límits de velocitat a les vaques perquè pasturin.

La muntanya no és Port Aventura! És real i és de veritat! Ajudem tots plegats perquè segueixi sent així.

la fúria dels vents

2009-01-24T23:09:00.004+01:00

La fúria dels vents avui s’ha entestat en deixar-me sense el pi. Sortosament la pared principal ha resistit a l’embat de la caiguda. Com tot a la vida. Les coses a vegades s’aguanten i a vegades cauen. Segons com dicti el seu destí. Tants avenços de la ciència però sortosament encara l’home no domina la natura. No podem aturar el vent, o fer que nevi o plogui a voluntat, o extingir els volcans, o evitar els terratrèmols o les riuades, i tants altres fenòmens que no podem controlar. És quan t’adones de la petitesa humana i de la fragilitat de les civilitzacions. Passat a una escala més petita, és com si aboquéssim la birra que estem assaborint dins d'un niu de formigues. Tampoc podrien fer res per evitar-ho.

l'avi

2009-01-20T23:32:00.000+01:00

Avui, sortint de fer un bon dinar en un dels millors restaurants de Vilanova i la Geltrú, he passat per davant del monòlit que recorda al nostre ex-president Macià, fill d'aquesta vila marinera per excel·lència.
De rebot, contemplant la seva cara cantellosa besada pels dèbils però lluminosos rajos de llum d'un polit sol d'hivern, m'ha vingut a la memòria un dels fets que explica la meva mare que, quan ella encara una nena, en un acte públic que feu el meu avi com alcalde de la seva vila natal i en el que assistí també l'avi Macià, ella li pronuncià el discurs de benvinguda. Fet que està documentat fotogràficament i que a mi, des de petit, no sé perquè m'ha fet sempre molta il·lusió de que es produís.
I ves per on, tal com m'ha vingut a la memòria així ho escric.

la teoria de la relativitat

2009-01-17T13:02:00.002+01:00

El punt de partida és considerar que no hi ha cap punt fix a l’univers, sinó que tot es mou amb tota la resta. Per tant, no hi ha observadors privilegiats: Les lleis de la natura s'han de expressar de manera que siguin les mateixes per a qualsevol observador, sigui quin sigui l'estat de moviment d'aquest. Això és el Principi de Relativitat, la qual només m’ha servit per encapçalar aquest escrit. Perquè no escriuré sobre aquesta relativitat física sinó sobre la relativitat en les qualificacions humanes. De fet, crec que ambdues tenen les mateixes connotacions.
Les persones ens mesurem entre nosaltres i en els diferents aspectes -si ets més o menys savi o atractiu o ric o pobre o ...- segons un llistó graduat que és invisible però real. I aquest llistó no és un únic i fixe per tothom, sinó que cada u de nosaltres tenim el nostre. I a més amb la particularitat que en tenim un per cada un dels adjectius que defineixen la nostra persona, que a més és variable en el temps i que l’escala de graduació està configurada segons els nivells socials i culturals, les capacitats personals adquirides o induïdes, les influències externes, els valors, i moltes més coses que per desconeixement segur que em deixo.
Però no és objecte d’aquesta reflexió saber quins són i com són els orígens d’aquests instruments comparatius, sinó que em centraré exclusivament amb l’aplicació que en fem, amb la base conceptual de que tothom els porta a dintre seu.
Partint de que per cada persona totes aquestes eines de mesura comparativa són diferents, ja s’estableix de manera directa la relativitat dels resultats obtinguts. Perquè senzillament estem comparant amb eines de mesura que no són estàndards per a tothom. Així una persona mesurarà a una altra i la qualificarà de rica segons la graduació del seu llistó de la riquesa-pobresa, o la qualificarà d’intel·ligent segons el corresponent a la intel·ligència-totxesa, o antipàtica segons la seva mesura de la simpatia-antipatia, i que podria ser completament diferent de la qualificació que li podria fer una altra persona.
Per tant, de tot això jo n’extrec la conclusió de que totes les qualificacions que emetem o rebem són relatives i per tant poden ser incertes o injustes sota la perspectiva d’un altre persona o fins i tot de la mateixa persona objecte de la qualificació.
Aquesta és la meva teoria sobre la relativitat de les qualificacions humanes.

la dama de negre

2009-01-14T01:57:00.003+01:00

Majestuosa. Misteriosa. Fugissera. Silent.

S’acosta a la meva oïda i em deixa anar un joc de paraules imperceptibles, pronunciades molt plàcidament que em fan esborronar gairebé sense entendre-les.

La dama majestuosa és aquí. Quin és el secret de la seva augusta presència? Perquè no puc clavar la mirada en els seus ulls? És ella qui fa sentir-me petit, insignificant, i així regalar-me la possibilitat de créixer.

La dama misteriosa és aquí. Quin és el secret de la seva obscuritat? Perquè em fa tremolar només sentir la seva proximitat? És ella qui em recorda -un per un- tots els punts obscurs de la meva vida, per poder-me reconciliar i aprendre a trobar la claredat entre les tenebres.

La dama fugissera és aquí. Quin és el secret de la seva efimeritat? Perquè s’omet i es mostra de manera tan inesperada? És ella qui em crida a l’acció i em fa sentir la necessitat de moure’m cap a diferents direccions en la recerca del meu jo.

La dama silent és aquí. Quin és el secret del seu absolut repòs? Perquè m’eixorda l’esgarip de la seva mudesa? És ella qui sense brogit em convida a escoltar les profundes sensacions que arrenquen del silenci, per gaudir abastament el plaer de la vida.

Gràcies dama!

bloc del viatge

2009-01-05T18:05:00.005+01:00

Falten dos mesos escassos per l'inici del meu viatge. És per això que poso en aquest bloc el link del bloc específic del viatge a l'Índia.

A més de servir-me a mi com a quadern de bitàcola, si a algú li interessa seguir els meus passos, ho podrà fer.

va de música

2009-01-02T21:05:00.008+01:00

Acabem d’estrenar any i aquest és el meu primer post del 2009. El podria fer molt transcendental o molt seriós, però no estic en estat de gràcia o desgràcia per fer-ho, així és que posaré el que em vagi sortint de dins, en referència a una foto que vaig fer d’un document que em va fer somriure i que per tant, serà el que acabo de decidir que posaré aquí. És bonic somriure i és bo per la salut. A més, lliga amb el concert de Cap d’Any que van fer des de Viena, per tant és el més indicat per acompanyar aquestes ratlles.

Però primer hem de repassar quines són les qualitats del so:
L’altura o to : Cada so es caracteritza per la seva velocitat específica de vibració, que impressiona de manera peculiar el sentit auditiu. Aquesta propietat rep el nom de to.
La duració de les vibracions d’instruments d’un mateix tipus és proporcional a les seves dimensions lineals.
La mesura d’un so es troba fàcilment per comparació amb un altre semblant del qual es pugui determinar la freqüència de una forma simple.
Els sons de major o menor freqüència es denominen respectivament, aguts o greus; termes relatius, ja que entre els tons diferents un d’ells serà sempre més agut que l’altre i a l’inrevés.
La intensitat : És la qualitat que permet distingir entre sons forts o dèbils. A més de l’amplitud en la percepció de la intensitat, influeix la distància a què es troba situat el foc sonor de l’oient i la capacitat auditiva d’aquest.
El timbre : Si el to permet diferenciar un sons d’uns altres per la seva freqüència, i la intensitat els sons forts o dèbils, el timbre completa les possibilitats de varietats de l’art musical des del punt de vista acústic, per que és la qualitat que permet distingir els sons produïts pels diferents instruments.

Ara, un cop desvetllades les qualitats, que cada u passi revista a cada nota del pentagrama de la foto, per veure quines són les que més li sonen o les que li falten per escoltar.
Hem d’aprendre a saber escoltar i aquesta és una bona ocasió per fer-ho. Escoltem el què ens diu el nostre interior i apliquem-lo amb totes les conseqüències a les nostres vides, que diuen que només n’hi ha una i ja n’hem passat un bon tros. Au..... a treballar!

el poder del calendari

2008-12-31T14:01:00.003+01:00

S’acaba l’any 2008, i amb ell una massiva producció de calendaris del 2009 amb tota mena de formats, grafismes, idiomes i colors, que serà la base per la nostra agenda del proper any.

El calendari és el sistema que la humanitat va inventar per mesurar el temps, perquè sempre hem tingut aquesta necessitat. Partint dels diferents calendaris primitius que es coneixen (egipci, babilònic, grec, romà, asteca,...) i que van utilitzar com a paràmetres de mesura els cicles del sol i/o de la lluna, es va arribar a obtenir l’actual, que és el més evolucionat i utilitzat de manera oficial per tot el món. Apart dels calendaris xinès, hebreu i islàmic com a més coneguts, el nostre calendari gregorià es va aplicar l’any 1582 promogut pel Papa Gregori XIII i que substituïa el seu antecessor instaurat a l’any 46 a.C. per l’emperador romà Juli Cèsar, que va ser el successor del calendari egipci, el primer calendari solar conegut que establia l’any de 365,25 dies.

Hi ha una associació (World Calendar Association) que proposa una reforma d’aquest calendari gregorià, amb l’objectiu d’aconseguir que a cada data li correspongui sempre el mateix dia de la setmana.
El projecte conegut com a calendari mundial, incorpora dos dies extra-setmanals que no tenen assignat cap dia de la setmana. L’any constaria de 4 mesos de 31 dies (gener, abril, juliol i octubre) i vuit mesos de 30 dies. L’últim dia de cada any i l’últim dia de juny en els anys de traspàs, serien considerats com a festius mundials. D’aquesta manera cada any tindria sempre un o dos dies extra-setmanals i 52 setmanes complertes, que repetirien sense variació els dies del mes. Cada any començaria amb diumenge i acabaria en dissabte. Més fàcil, no? Inclús el podríem memoritzar. Diferents poders religiosos ja van tombar-ne l’aplicació malgrat que la O.N.U va aprovar al 1954 una resolució recomanant que es tingués en consideració aquesta reforma. Es veu que pel 2012 hi tornaran a insistir (per a més informació: www.theworldcalendar.org).

Tot parlant de calendaris i per tancar l’any matemàticament, explicaré una enginyosa fórmula per obtenir un calendari perpetu:

d + 5c + a + (2,6m – 0,2) + (a/4) + (c/4) (mod 7)

Les lletres identifiquen la data en la que volem saber el dia de la setmana que correspon: la “d” és el dia, la “M” és el mes, la “c” el nombre composat per les dues primeres xifres de l’any i la “a” les dues darreres xifres de l’any.
De les operacions tancades entre parèntesi, sols es consideren els nombres enters del resultat. I atenció, primer s'ha de convertir el mes: m=M+10. Si m > 12 fem m=m-12, cas contrari restem un any a=a-1.
Així per exemple, per saber quin dia de la setmana va caure el dia 15 de setembre de l’any 1994, donaríem els valors següents: d=15, M=9, c=19 i a=94.
Primer corregiríem el mes, fent que M=9+10=19, i com que 19 és > que 12 li restem els 12 i queda m=19–12=7. A partir d’aquí és ja qüestió d’aplicar la fórmula. El (mod 7) vol dir que, un cop obtingut el resultat d’aplicació de la fórmula s’ha de dividir el nombre resultant per 7 i d’aquesta divisió, ens quedarem només amb la xifra del reste (no el quocient!), que serà un nombre entre 1 i 7, i que ens indicarà el dia de la setmana. Desempolsegueu els vostres coneixements matemàtics i llanceu-vos a l’aventura!! BON ANY 9!!!!

el poder del Nadal

2008-12-22T20:34:00.003+01:00

Dies de festa. Per alguns entranyables i especials, per altres tedioses i inacabables. Aquesta és la grandesa de la humanitat. Opinions per tot. Tot es despatxa. I especialment en aquestes dates que, malgrat hi hagi crisi, gastarem més en menjar i en regals que habitualment. Els més menuts somiaran rebre les seves joguines preferides i els més grans complaents en fer realitat aquests somnis dels infants. Els carrers engalanats i amb una explosió de llum i de música nadalenca, conviden a sortir i passejar enmig dels aparadors on l’oferta comercial pren força. Uns nou-vinguts i estrangers Pares Noel fan repicar les seves campanetes per cridar l’atenció i molts d’ells per atreure’ns també amb finalitats comercials, fent que la bogeria del consum faci estralls en les nostres economies.

Poca gent té associades aquestes festes amb la seva vessant religiosa original. Sembla que tot allò del naixement de Jesús, el pessebre i l’adoració dels reis mags ha quedat posat en un segon terme; és ja una història tan llunyana com increïble, i per tant perd tota possibilitat d’entusiasme i celebració.
Sigui com sigui, l’esperit nadalenc emplena els cors de les persones, en algunes potser els hi fa entendrir una mica i tot, però tan si s’està a favor com en contra, són dies generalment de vacances, que ajuden a trencar la monotonia de la vida quotidiana.

Benvingudes siguin i sigueu feliços per damunt de tot!

el poder del poder

2008-12-18T02:29:00.002+01:00

“El PP acusó hoy al presidente José Luis Rodríguez Zapatero de "derrochar" hasta 200.000 euros en "tunear" urinarios en "los rincones más íntimos" del Palacio de la Moncloa y el Gobierno replicó que ese arrendamiento es continuación de un contrato de 1999 que regía cuando era vicepresidente Mariano Rajoy y que firmó su ex subsecretaria y hoy dirigente del PP y miembro de la Mesa del Congreso, Ana Pastor.

La diputada del PP Dolors Nadal y la ministra de Administraciones Públicas, Elena Salgado, se enzarzaron hoy en un inusual debate escatológico en el Pleno del Congreso, en el que la representante del Grupo Popular llegó a preguntarse si tan mal huelen las políticas socialistas y la ministra replicó que algunos dirigentes del PP prefieren utilizar sedes de partidos rivales como urinarios.

Nadal pidió explicaciones al Ejecutivo denunciando que Moncloa ha gastado "casi 45.000 euros en el alquiler de tazas de WC tuneadas", que además están en alquiler por un año con lo que, "si se está satisfecho, se acabará pagando 200.000 euros"..”

No discutiré sobre la necessitat d’aquest producte a la Moncloa, ja que no sé si els usuaris d’aquest artefacte tenen la composició de la orina i els excrements diferents de la resta de mortals i necessiten més desinfecció.

Tampoc opinaré sobre si és un luxe o no i si els 45.000 euros anuals del lloguer és molta o poca despesa, perquè tampoc sé si en aquestes altes esferes del poder també ha arribat o no la crisi (molt em temo que no n’han patit mai cap).

Tampoc entraré en la disquisició de si han sigut els “sociates” o el “peperos” els que han causat tota aquesta moguda, perquè ho desconec i a més no m’interessa en absolut.

Però el que realment m’ha deixat perplex és que mentre a la sessió de control que hi havia a Catalunya s’estava discutint sobre el finançament autonòmic, a la mateixa sessió del parlament espanyol s’estava discutint sobre els urinaris de Presidència del Govern.

És a dir, no n’hi ha prou que en aquest país veí del qual en som dependents, ens tinguin sotmesos en tots els ordres, - fins i tot en el tema estatutari que malgrat va ser sufragat pel poble de Catalunya i aprovat pel nostre Parlament “ha de ser” revisat pel Tribunal Constitucional – sinó que a més a més ens les sessions del Congrés s’està polemitzant sobre els nous urinaris de la Moncloa, com si aquest fos el tema d’interès social prioritari d’aquests moments.

De fet, no és una perplexitat desconeguda, doncs això no és pas el primer cop que passa i ja hi hauria d’estar acostumat, però no hi puc fer més, per vegades que es repeteixi no deixarà de sorprendre’m.

M’esgarrifa pensar que aquesta generació de polítics –siguin del color que siguin- són els que estan regint els destins de tota una nació i que malgrat no sigui la meva, per desgràcia hi estem massa involucrats com per passar per alt aquestes situacions i tancar a pany i forrellat ulls i oïdes al que està passant. Som 40 milions de persones que depenem directament del treball que fan aquests polítics.

Desconec si en els altres països d’un nivell semblant passen també aquestes coses. Potser són frivolitats pròpies de la classe política i ja n’és un mal endèmic i globalitzat. Però em costa de creure que més enllà de les nostres fronteres puguin produir-se situacions similars, sense que el poble es llanci al carrer en demanda de serietat i rigor en els temes de govern pel bé de la salut democràtica.

En el cas que ens ocupa, potser a més de desodoritzar els lavabos de la Moncloa, haurien de desodoritzar també les seves actituds, polítiques i comportaments.

Realment “esto es lo que hay” i amb això hem d’aprendre a conviure-hi. Però personalment a mi, m’és molt dur i m’està costant moltíssim.

el poder de la mirada

2008-12-16T21:16:00.001+01:00

S’ha comprovat que segons cap a on mirem, s’activen les diferents parts del cervell on es troben els nostres sentits. És com si els ulls fossin el cursor d’un ordinador i al moure’ls senyaléssim cap a diferents direccions del nostre pensament.

Es diu que la mirada és el mirall de l’ànima. Podem llegir el rostre d’una altre persona sense mirar-li els ulls, però quan aquests es troben, ambdós arribem molt més endins de l’altre. Tanmateix, el contacte ocular ens fa sentir vivament, oberts, exposats i vulnerables. El comportament ocular és tal vegada la forma més subtil del llenguatge corporal.

La mirada és un domini. Ser mirat és estar exposat. Ser objecte d’una mirada és com caminar nu. Quan algú ens mira executa en nosaltres una espoliació. Per això el poder d’una mirada és tan fort que ens pot fer sentir de mil maneres diferents segons quin sigui el missatge que ens desvetlla en nosaltres: si és una mirada profunda, o intensa, o seductora, o libidinosa, o tímida, o nerviosa, o emotiva, o misteriosa, o constant, o impenetrable, o persuasiva, o entendridora, o dissuasiva, o amenaçadora, o inquisidora, o absent, o menyspreativa, o hostil, o tèrbola, o eròtica, o al·lucinada, o apagada, o apassionada, o harmònica, o atenta, o àtona, o estràbica, o directa, o extasiada, o fixe, o ferma, o interioritzada, o mòrbida, o tirànica, o tònica, o torbadora, o transparent, o alegre, o defensiva, o agressiva, o indiferent, o trista, o discreta, o dissimulant, o pudorosa, o perversa, o . . .

Quants sentiments i desitjos s’amaguen darrera d’una mirada!
Quantes paraules mudes desprèn una mirada!

el poder de la paraula

2008-12-13T01:41:00.004+01:00

Les paraules són unitats lèxiques que s'emmagatzemen al cervell i permeten la comunicació, ja que vehiculen conceptes. Poden ser expressades de manera oral o escrita i ens confereixen el poder de transmetre -conscient o inconscientment- adjunt amb elles, diferents matisos del concepte que volem comunicar. Segons quin sigui el nostre estat emocional i les característiques de l’entorn on va dirigit, un mateix conjunt de paraules serà percebut de manera diferent. L’èxit o el fracàs de la paraula dependrà més d’aquests factors que del seu propi sentit.
Així, les paraules poden ser buides, divertides, apassionades, xafarderes, utòpiques, reiterades, efímeres, immòbils, indomables, sinceres, estèrils, agraïdes, dolces, amoroses, mudes, confortants, feridores, grolleres, bastes, tendres, seductores, traïdores, fredes, emotives, fastigoses, fosques, punyents, brillants, belles, sàvies, esperançadores, incomprensives, dures, dubitatives, desinhibides, rancoroses, seques, equivocades, odioses, subtils, dignes, tergiversades, clares, falses, obvies, remotes, properes, poderoses, absurdes, directes, contradictòries, eixelebrades, tòpiques, derivades, truncades, inventades, perseguides, captivadores, senzilles, rares, falses, caritatives, dèbils, conciliadores, aberrants, dissortades, divines, plaents, servils, ximples, falagueres, eixordadores, doloroses, calentes, engrescadores, viscerals, riques, àcides, soses, nefastes, incòmodes, atractives, suaus, ermes, aspres, contundents, joioses, rabioses, sentides, planyents, concretes, esquerpes, encoratjadores, fàtsies, inversemblants, interessades, critiques, sinceres, plenes, delirants.
Exactament 100 adjectius, escollits d’entre els 13.452 possibles, que demostren que és tan o més important el pes de l’adjectiu que el de les pròpies paraules.

सागर (जल घटक)

2008-12-08T03:10:00.001+01:00

सागर या समुद्र खारे पानी का विशाल और लगातार क्षेत्र होता है, जो पृथ्वी का ज़्यादातर हिस्सा ढके हुए है । यह महासागरों का हिस्सा होते हैं | जैसे
अरब सागार ,
कैस्पियन सागर ,
मृत सागर
एक सागर विशेष कोई भी बड़ा नमकीन जलाशय होता है, जो पूरे या आंशिक रूप से ज़मीन से घिरा रहता है ।

सागर के अन्य पर्यायवाची शब्द हैं : जलनिधि, नीरनिधि, उदधि, पयोधि, नदीश, तोयनिधि, कम्पती, वारीश, अर्णव

generositat infinita

2008-11-30T11:34:00.005+01:00

Retall d'una pel·lícula on queda demostrada la generositat de les institucions econòmiques d'aquest món de mones:

caminant per la vida

2008-11-28T13:55:00.003+01:00

Ja deia en John Lennon que la vida és allò que se’ns escapa mentre estem fent plans. Crec que tenia raó al menys pel que fa als tipus de persones com jo, més actives que passives. Sovint ens perdem en somnis que –per diferents motius- mai arribem a fer realitat. I generalment no son motius consistents ni suficientment raonables com per tenir-los en consideració. A vegades son motius fruit de la por que tenim vers nosaltres mateixos o a altres. O por a perdre posicions que en principi ens semblen avantatjoses i que ens poden fer sentir desplaçats. O por a trencar estereotips socials que ens semblen infranquejables. O por a ser jutjats pels altres quedant tocats de mort per la societat que ens envolta. I no ens donem compte del què és la vida fins que no se’ns esmicola a les mans, fins que alguna cosa ens fa trontollar i ens obre la ment tancada pel rigorós dia a dia de la rutina embotida entre el despatx, el sofà, el televisor, el cotxe i la hipoteca.
Quan passa això, ens adonem de que emprendre el camí de la comoditat vol dir començar a envellir. Auto-protegir-se dins de les parets de la seguretat del món conegut no fa més que limitar-nos a una vida en un món que ens fa petits, que ens priva de créixer, en veure i conèixer altres realitats, pensaments, costums, i ens impedeix concentrar-nos en les petites coses que contràriament als grans reptes i objectius normalitzats per la nostra societat, són els que ens ajuden a trobar el camí de la felicitat.
Hem d’aprendre a perdre’ns pel món i hem d’oblidar la por al que ens és desconegut. Només així serem capaços de viure el present que en definitiva és el que compte. Hem de recordar i estimar el passat però sense recolzar-nos-hi, i no hem de vetllar per un futur que encara no existeix, del que no en sabem res més sinó que té un limit clar i que és ben segur que mai el traspassarem.
Arribat a aquest punt de consciència – i per el qual no hi ha edat -, sols tenim dues opcions: la d’envellir morint còmodament o la d’envellir creixent incòmodament, fins que el nostre intel·lecte no sigui ja capaç de reaccionar devant els estímuls provocadors que ens ofereix el cos espaterrant de la vida i ens faci decidir plegar les veles d’aquest viatge que ens haurà resultat més o menys meravellós, segons l’hàgim sabut enfocar més o menys adequadament a la nostre manera de pensar, en cada una de les seves etapes.
I al final, aquesta satisfacció o insatisfacció global adquirida serà la que ens acompanyarà i farà més o menys suportable el moment de perdre el timó de la nostre existència.
No creieu que val la pena intentar deixar de viure de somnis per viure el somni més senzill i fascinant de tots: la vida?

doble mèrit

2008-11-26T17:48:00.003+01:00

Uppssss.... a mi que em falten mans i dits per tocar una guitarra, em costa d'acceptar aquesta realitat....

qüestió de velocitat

2008-11-25T19:27:00.006+01:00

Quan veiem un mosca volant pel nostre entorn, sabem que vola a una velocitat determinada, perquè varia la seva posició en el temps.

Quan veiem un automòbil que va llançat per l’autopista, sabem que corre a una velocitat determinada, perquè també varia la seva posició en el temps.

Per lògica determinem que la velocitat de la mosca és menor que la velocitat de l’automòbil i no ens cal aplicar la fórmula de la física per assegurar-ho.

Per quantificar aquests conceptes, diré que la velocitat del vol d’una mosca es considera de uns 5 metres per segon (18 Km/h) i la d’un automòbil per l’autopista (quan no hi han retencions!!) pot ser de 120 Km/h.

A partir d’aquestes conceptes inicials, i quantificades les seves magnituds numèriques corresponents, se’n deriva la pregunta:

A quina velocitat vola la mosca si aquesta està dintre de l’automòbil quan aquest circula a 120 Km/h, considerant la mosca des de l’exterior del vehicle?

Per mi sempre ha sigut una incògnita perquè m'ha fet mandra capbussar-me dins dels llibres de física per trobar-ne la resposta, perquè segur que la cinemàtica la té.

cicle

2008-11-21T18:18:00.009+01:00

Sola.
Com tot.
Com tothom.
Fosc.
Com tot.
Com tothom.
La vida és un cicle.
Primer estàs acompanyat, després sol.
Primer en la claror del dia, després en la foscor de la nit.
Primer en la foscor de la nit, després en la claror del dia.
Primer estàs sol, després acompanyat.
El cicle és una vida.
Com tothom.
Com tot.
Clar.
Com tothom.
Com tot.
????.

índia

2008-11-16T20:16:00.004+01:00

L'Índia, oficialment la República d'Índia és un Estat del sud de l'Àsia. És el seté país més gran del món en superfície, i el segón més poblat. Quant a les costes limita amb l'oceà Índic al sud, amb el mar d'Aràbia a l'oest, el golf de Bengala a l'est; quant a les fronteres terrestres limita amb el Pakistan a l'oest; amb la República Popular de la Xina, el Nepal i Bhutan al nord-est; i amb Bangla Desh i Birmània a l'est. L'Índia és molt a prop de Sri Lanka, i les Maldives a l'oceà Índic.
El subcontinent indi fou la llar de la civilització de la vall de l'Indus i regió de rutes comercials històriques i vastos imperis. Quatre religions s'hi originaren, l'hinduisme, el budisme, el jainisme i el sikhisme, mentre que el zoroastrisme, el judaisme, el cristianisme i l'islam hi arribaren durant el primer mil·lenni dC. Fou annexat gradualment per la Companyia Britànica de les Índies Orientals des dels principis del segle XVIII i colonitzat pel Regne Unit des de la meitat del segle XIX; es convertí en un Estat independent el 1947, després d'una resistència no violenta general.
L'economia de l'Índia és la dotzena més gran del món, amesurat en el seu Producte interior brut a preus del mercat, i la quarta més gran del món en paritat de poder adquisitiu. Les reformes econòmiques l'han transformada en l'economia amb el segon ritme de creixement més ràpid. Tanmateix, té nivells molt elevats de pobresa, d'analfabetisme i de malnutrició.
L'Índia és una nació plural, multilingüe i multiètnica. A més de la seva diversitat cultural, l'Índia és la llar d'una gran diversitat de fauna.
El nom de l'Índia es deriva del riu Indus, que al seu torn es deriva de la paraula del persa antic Hindu, del sànscrit Sindhu, la denominació local històrica del riu. Els grecs antics anomenaren els indis com a indoi (Ινδοί), el poble de l'Indus. La constitució de l'Índia així com l'ús col·loquial en diverses llengües reconeixen la denominació Bharat com a nom oficial amb el mateix estatus Hindustan, el mot persa que vol dir "Terra de l'Indus", històricament utilitzat per referir-se al nord de l'Índia, sovint s'utilitza com a sinònim de l'Índia sencera.

el surrealisme màgic

2008-11-13T19:32:00.005+01:00

He rebut avui adjunt en un correu electrònic, un fitxer de presentació de l’obra d’un pintor belga del segle passat. En René François Ghislain Magritte pertanyia a l’escola surrealista i la seva obra la van batejar com a “surrealisme màgic” ja que explorava de manera constant el problema de l’espai real enfront a la il·lusió espacial, fins a qüestionar la realitat pictòrica.
He mirat detingudament cada una de les 27 obres que inclou aquesta presentació, i després de valorar-les segons la meva sensibilitat, he obert la ment a la reflexió:
Realment la nostra capacitat de visió es tan limitada que s’atura en la simple mirada i no som capaços de veure més enllà dels límits que la física ens imposa. Hauríem d’aprendre a veure les coses no per la forma que sabem que tenen, sinó per la percepció múltiple i combinada del què capta la nostra retina amb el processat del nostre cervell i amb la dosi adequada d’imaginació que ens ofereix versions alternatives de la realitat per veure-ho d’una manera completament diferent i inhabitual.
Només així ens podem alliberar dels nostres límits i explorar nous conceptes i nous mons, que poden ser tan surrealistes i tan màgics com l’obra d’aquest genial pintor.
Una mostra que crec que –de manera més o menys encertada- explica gràficament aquesta reflexió, és la imatge que tot seguit insereixo.
Els que tingueu l’habilitat d’aproximar-se a aquest “surrealisme màgic” veureu més enllà d’aquest símbol de Capricorn, i creieu-me.... és una “passada” !!!

temps de crisi

2008-11-08T17:58:00.010+01:00

Corren mals temps per segons què i per segons qui. Per l’economia per exemple. I segur que per a molta gent també per problemes personals, socials, familiars i/o sentimentals.
Les crisis són cícliques i consubstancials amb la humanitat, i ben gestionades ens serveixen per obtenir un creixement personal o social. Afortunadament sempre han existit i sempre existiran i es pot aprendre molt d’elles si un les analitza adequadament.
En cada època han comportat un perill però també una oportunitat: els canvis ens obliguen a replantejar-nos les prioritats. Potser allò que abans ens era imprescindible resulta que ben mirat avui no ens és tan necessari. És evident que es passa per un període de dol per lamentar el que perdem, però hem de saber minimitzar-lo utilitzant les eines necessàries per refer-nos aviat i ensems descobrir les noves oportunitats que se’ns obren.
Un dels grans canvis d’aquesta època i que hem d’aprendre a conviure-hi és la efimeritat global. Ja no hi ha res que duri “tota la vida”, ni el treball, ni la parella, ni tan sols el propi cos –remodelant-lo mitjançant la cirurgia-, i per tant hem d'aprendre a conviure en aquest mar de canvis que com a tals, sempre sobten i que fan mal. Sortosament no hem de ser especialment instruïts ni econòmicament potents per poder-ho assolir.
Segons Albert Einstein, en els moments de crisi, només la imaginació és més important que el coneixement.
Aquesta és la primera eina: la imaginació.
La segona és el propi coneixement més enllà d’un mateix.
Descobrir la consciència pura, és a dir, conèixer la verdadera naturalesa immutable, no afectada pel temps i que és consciència pura, beatitud i existir. La gran professora de ioga Marta Granés, diu que si l’ésser humà es comprèn a si mateix com a ment i cos, se situa en l'àmbit del que és impermanent, del que és condicionat, del que és afectat pels condicionaments i la inestabilitat. Per tant se situa en el dolor. En el moment en que podem discriminar entre ment i consciència, apareix la possibilitat de parar la ment i establir-nos en el "pur" sense res a conèixer: la consciència brilla pura. Pura llum. I el ioga ofereix diferents mètodes per descobrir aquesta consciència pura. És un àmbit en que no està relacionat amb els objectes, que no en depèn, que no està subjecte a canvis. Quant la ment es focalitza sobre un punt de manera continuada, expliquen els especialistes, queda absorbida en l'objecte; i es paren tots els mecanismes habituals d'interpretació, de manera que l’objecte parla per si mateix, sense els filtres conceptuals que no fan res més que separar-nos de la realitat. El funcionament quotidià de la ment redueix la realitat. L’objectiu de moltes pràctiques és frenar el nostre discurs interior, per poder arribar així a escoltar el discurs de la realitat.
Heus aquí una segona eina que pot ser molt interessant d’utilitzar, sempre i quan un sigui sensible i receptiu a aquestes pràctiques.
I de ben segur que hi ha més recursos per fer servir, però dissortadament no dec estar immers en un suficient grau de crisi ja que la meva imaginació ara mateix s’ha esgotat. Més endavant potser en podré afegir algunes més.

últim dia d'enregistrament

2008-10-30T01:09:00.003+01:00

Avui primer dia hivernal de la tardor. Les primeres nevades ens han acompanyat en l'últim dia de gravació i el fred s'ha fet present a primera hora a l'estudi. Com si el temps pressentís que avui rematàvem el treball amb l'enregistrament de les veus. I que consti que ningú ens podrà dir allò de que amb els nostres cants hem fet ploure i nevar, ja que el dia s'ha llevat així molt abans que nosaltres i va ser predit pels millors homes del temps dels nostres medis de comunicació.
Finalment hem aconseguit escalfar l'ambient i crear el caliu necessari per, paradoxalment, esperar que les nostres veus no es fonguin com aquesta neu primerenca que de ben segur demà ja no en quedarà, i siguin el llegat que un grup de folls veterans han volgut aportar per a la història musical del nostre país.

de bojos!!

2008-10-23T14:01:00.003+02:00

Quan la inspiració no flueix -i això passa bastant sovint per desgràcia- has de recórrer a temes més fàcils per publicar al blog. Adjunto un acudit que vaig rebre per mail l'altre dia, a veure si a cops d'acudit em ve la inspiració!

Una dona boja es diverteix corrent amb la seva cadira de rodes per tot el passadís d’un manicomi, imitant el soroll del cotxes de carreres.
De cop surt un boig d’una habitació, l’atura i li diu:
- Disculpi senyora, però vostè excedia el límit de velocitat permès en aquest carrer. Puc veure el seu carnet de conduir?
La boja es posa a buscar a la butxaca de la seva bata i treu un bitllet d’autobús usat.
El boig verifica el document, troba que està tot en regla i després d’advertir-li sobre els perills de l’excés de velocitat, la deixa seguir.
Ella segueix amb la seva particular cursa i al passar de bell nou davant de l’habitació del boig, aquest torna a sortir de l’habitació. La torna a aturar i li diu:
- Disculpi senyora, però he vist com passava la doble ratlla contínua. Li faria res ensenyar-me la documentació del vehicle?
La boja re-busca altra cop en les seves butxaques i li ensenya un compte del supermercat, tot arrugat i fet malbé.
El boig comprova que els papers estan en regla, la torna a amonestar i de nou deixa que se’n vagi.
La boja es llença de nou a tota velocitat pels passadissos ....
I al tornar a passar per el mateix lloc, el boig surt per tercera vegada de la seva habitació, però ara completament nu i amb una tremenda i enorme erecció.
La boja el veu i exclama:
Ah, no!! Altra vegada el test d’alcoholèmia, noooo...!!!

curs bàsic de borsa

2008-10-20T12:02:00.002+02:00

Perquè tinguem una idea ben clara de com funciona el Mercat de Valors i la Borsa.

Una vez llegó al pueblo un señor muy bien vestido, se instaló en el único hotel que había, y puso un aviso en la única página del periódico local, que estaba dispuesto a comprar cada mono que le trajeran por $10.

Los campesinos, que sabían que el bosque estaba lleno de monos, salieron corriendo a cazar monos.

El hombre compró, como había prometido en el aviso, los cientos de monos que le trajeron a $10 cada uno sin chistar.

Pero, como ya quedaban muy pocos monos en el bosque, y era difícil cazarlos, los campesinos perdieron interés, entonces el hombre ofreció $20 por cada mono, y los campesinos corrieron otra vez al bosque.

Nuevamente fueron mermando los monos, y el hombre elevó la oferta a $25,y los campesinos volvieron al bosque, cazando los pocos monos que quedaban, hasta que ya era casi imposible encontrar uno.

Llegado a este punto, el hombre ofreció $50 por cada mono, pero, como tenia negocios que atender en la ciudad, dejó a cargo de su ayudante el negocio de la compra de monos.

Una vez que viajó el hombre a la ciudad, su ayudante se dirigió a los campesinos diciéndoles:

- Fíjense en esta jaula llena de miles de monos que mi jefe compró para su colección. Yo les ofrezco venderles a ustedes los monos por $35, y cuando el jefe regrese de la ciudad, se los venden por $50 cada uno.

Los campesinos juntaron todos sus ahorros y compraron los miles de monos que había en la gran jaula, y esperaron el regreso del 'jefe'.

Desde ese día, no volvieron a ver ni al ayudante ni al jefe. Lo único que vieron fue la jaula llena de monos que compraron con sus ahorros de toda la vida.

friso

2008-10-14T13:58:00.006+02:00

Friso per descarnar-me les ungles, en esgarrapar amb elles la terra que ens sosté, intentant arribar al fons de la raó oculta que sols en els estrats més pregons de la terra es manifesta.

Friso per arribar-hi tot i saben la dificultat que comporta foradar més els solcs que ens han motllurat any rere any, fins arribar al cor de la nostra pròpia existència.

Friso per menystenir la meva ancestral vanitat i inocular-me dosi de saviesa a les meves malmeses venes, per despertar d’aquesta letargia i arribar a entendre els malsons que creuen la meva ment.

Friso per trobar l’equilibri meritós entre el pes de la veritat i la massa de la vida, per assolir l’equanimitat absoluta i reconduir els esmorteïts trets de motivació al màxim nivell d’eficiència.

Friso perquè la carn de la meva carn trobi el remei avinent que li permeti créixer, arrelant fermament en la terra malgrat sigui vella, erma i polsosa.

Friso.

natura

2008-10-13T12:33:00.007+02:00

La tardor ja és aquí i ens permet gaudir del seu espectacle. La varietat de colors que ens delecta la vista és i ha sigut font d'inspiració de molts artistes. Personalment a mi i ara, em desperta agraïment. Agraïment a la natura amb la seva generositat sens límits. Del no res ens dóna molt i a canvi la malmetem. Tot voltant pel Pirineu, entre altres m'he fixat amb dos d'aquests regals i no he pogut deixar de disparar la meva càmera per eternitzar-los. Després m'he documentat per saber quelcom més d'ells.

Safrà (Crocus sativus), és una planta conreada del gènere Crocus dins la família Iridàcia (Iridaceae).
De les parts femenines de la flor (estigma i estil) s'obté el producte comercialitzable (condiment i colorant) anomenat també safrà.
Safrà deriva del llatí vulgar safranum i aquest de l'àrab aṣfar (أَصْفَر), amb el significat de groc.
És notable que també la paraula catalana groc deriva de crocus ,el nom llatí clàssic del safrà.
El safrà conreat prové de l'espècie originària de Creta anomenada Crocus cartwrightianus a la qual després de segles de selecció genètica es va fer que tingués els estigmes més llargs.
Actualment el safrà és una planta estèril que es reprodueix a través dels bulbs (corms en termes botànics).
Químicament conté entre altres components picrocrocina, safranol, carotenoides i crocina. A més té propietats medicinals.
Ha estat una dels productes de comerç mundial més car per unitat de pes.

Pinetell o rovelló d'obaga (Lactarius deliciosus) és un bolet de la família de les russulàcies. A Catalunya és un dels bolets més apreciats gastronòmicament.
El seu barret té una mida de 5 a 15 centímetres, amb el marge involut en els exemplars joves. La cutícula llisa presenta cercles concèntrics de color ataronjat i vermellosos. Sovint presenta taques verdes, sobretot a les ferides. Les làmines inferiors són de color ataronjat podent presentar taques verdes.
El peu, de color blanc puntejat de taronja viu, medeix entre 3 i 5 centímeters d'alt, i entre 1 i 3 centímetres de diàmetre.
El pinetell desprèn un làtex de color taronja i gust dolç, que el distingeix del rovelló (Lactarius sanguifluus), amb qui es confon sovint. En alguns indrets el pinetell rep el nom de rovelló o rovelló d'obaga, incrementant la confusió entre ambdues espècies.
Creix a les pinedes, sobre tota mena de sòls. A Catalunya és un bolet abundant, que es fa des del litoral fins als Pirineus. Fructifica des de finals de l'estiu, fins l'arribada dels primers freds de l'hivern.

ella ...

2008-10-07T14:46:00.008+02:00

m’acompanya des de la meva adolescència i sempre fidel allà on vaig, amb diferents embolcalls, formes i colors, i em regala el seu cos sempre harmònic tant per al meu plaer com per al meu desplaer.

Ella ...

M’ha vist somriure de felicitat.
Ha suportat l’agressivitat dels meus moments aïrats.
Ha tastat la salabror de les meves llàgrimes.
M’ha deixat jugar amb el seu cos mentre el meu cap volava lluny.
Ha notat el meu tremolor en els moments més compromesos.
Ha aguantat pacientment els batzacs de la meva creativitat.
Ha sentit en el seu dors els rítmics batecs del meu cor.
S’ha complagut amb la dolçor de les meves carícies.
M’ha llagat la pell quan hem arribat a l’esgotament.
M’ha fet sentir a través seu, el pas del corrent elèctric travessant-me.
M’ha fet sagnar i patir el dolor de l’acer quan se’t clava a la carn.
Ha rebut amb complaença la meva dedicació al seu cos.
No m'ha exigit mai cap nivell d'excel·lència.
Ha acceptat de bon grat la meva més que discreta virtuositat.
Ha vibrat amb mi en els moments més delectables.
Ha emmudit amb mi en els moments més desplaents.

I sé que arribarà el moment en que les meves mans no podran ja acariciar-la, potser els meus ulls no la podran veure ni potser la meva oïda la podrà escoltar, però malgrat tot seguirà al meu costat, regalant-me l’harmonia radiant d’un passat ric i esplendorós.

segon dia d'enregistrament

2008-10-03T21:08:00.005+02:00

Ja tenim les bases de bateria i baix fetes. Ha costat, ja que estem renyits amb el metrònom, doncs ara a aquestes alçades - segons diu el meu col·lega Franxino - qui collons ens ha de dir que hem de interpretar la nostra música sota la rigidesa d'un tempo que ha de quadrar compassos, quan a nosaltres la música ens flueix de les venes i ens vessa el sentiment. Fora metrònom!!
Durant un dels molts moments d'espera, m'he entrentingut a mirar la decoració de l'estudi de gravació de Santa Eulàlia de Riuprimer i no he pogut més que deixar fluir també un record i un sentiment de nostàlgia pel desaparegut Carles Sabater.
Una vida estroncada en plena joventut. Una vida estroncada al parar-se el seu metrònom vital. Una vida que a tants cors joves i no tant joves havia fet botar. Avui la seva veu encara ressona per les parets de l'estudi, i per això una mica de les nostres volem que, sense que ofeguin la seva, l'acompanyin a on estigui del més enllà. Fins a sempre Carles.

cap a on anem?

2008-09-24T21:05:00.005+02:00

Que la ciència avança no es cap novetat. I gràcies a aquests avenços podem gaudir d’un benestar que no té punt de comparació amb el de dècades enrere. Per tant, benvinguda sigui la ciència i la tecnologia.

Però a vegades aquesta tant avançada societat es perd per una altra banda intentant manipular coses que la pròpia naturalesa ha tingut, i segueix tenint, perfectament controlades.

El cos humà des de sempre ha sigut la màquina perfecte i autònoma que auto-regula amb normalitat totes les necessitats vitals que li calen per a subsistir. La humanitat ho és des de fa milers i milers d’anys i ha sobreviscut fins avui. La qual cosa xoca de ple contra els flaixos marquetinians que sovint ens ataquen i que s’esforcen ens fer-nos veure que si no consumim productes manipulats les nostres possibilitats de gaudir d’un bon estat de salut seran molt minses. I de fet, ho aconsegueixen.

Hem de beure llet enriquida amb calci perquè sinó els nostres ossos ni creixen ni es fan forts.

Hem de beure sucs de fruites “enriquits” amb un reguitzell de vitamines perquè sinó no sobreviurem als constipats.

Hem de menjar “bífidus actius” per regular el trànsit intestinal perquè sinó acumularem tanta merda al cos que rebentarem.

Hem de prendre sucs làctics per reduir el colesterol perquè sinó les nostres artèries es taparan i la sang deixarà de circular pel nostre cos.

I productes amb Niacina per contribuir al metabolisme de greixos, proteïnes i hidrats de carboni.
I productes amb Riboflavina essencial per al bon desenvolupament i equilibri corporal.
I productes amb Tiamina, per el bon funcionament del sistema nerviós.
I productes amb Àcid Fòlic imprescindible per a la dona embarassada i pel control adequat dels factors hereditaris.
I productes amb Vitamina B12 i Ferro, essencial per a la multiplicació dels glòbuls rojos, afavorint el transport d’oxigen a les cèl·lules.
I productes amb Vitamina B6 que participa en la producció d’anticossos.
I amb ..
I ...
i..
i

No entenc com l’espècie humana ha sobreviscut tants milers d’anys sense aquests productes comercials....
Però es possible que de continuar així, farem que el nostre organisme s’acostumi a aquests productes i els acabi necessitant.

Llavors sí que si mai ens falten, no sobreviurem.

somnis del temps

2008-09-20T14:30:00.004+02:00

El temps és com un riu
Mai pots tocar dos cops la mateixa aigua
Perquè el corrent que ja ha passat, mai més tornarà.

El temps és com un núvol
Que travessa el cel manat pel vent del nord
Perquè després d’haver passat, mai més tornarà.

El temps no sap perdonar
Els brots de desídia i de remordiments
I allò que no s’ha fet avui, demà et faltarà.

El temps mai no avisa
Ni et fa distingir els somnis de la realitat
Vell constant i fugisser, demà et faltarà.

Temps que s’escapa dels dits
Somnis que enlluernen les nits
Temps que mor abans de néixer
Somnis que preguen a crits
I el temps no s’atura, ningú no el detura
El temps no s’atura
i ens deixa sols a tu i a mi.

àngels al Garraf

2008-09-14T16:53:00.003+02:00

Ahir va esdevenir un miracle. Important per a mi, tant per la seva qualitat com per la seva magnitud. Dos angelets celestials – un d’ells conegut per mi des del seu naixement – van prendre públicament el compromís d’un projecte de vida en comú. Però no és aquesta anunciació el miracle que em vull referir.

Amb la convocatòria d’un parell de centenars de persones a la festa d’aquest enllaç, enmig d’un marc natural de bellesa incomparable amb la vista propera del nostre blau mar mariner i envoltat per les notes impactants dels “Segadors” fou quan aparegueren els dos angelets celestials en l’escena i fou l’inici d’aquest miracle del qual en vaig ser un humil espectador, i avui un humil testimoni.

Tan aviat els seus radiants cossos van ser il·luminats pel nostre sol del mediterrani estiuenc, tots els convidats sense excepció vam quedar transformats també en àngels celestials. Oh miracle!! Lloats siguin els déus!! Jo no sé si algú més va copsar aquesta metamorfosi. Però us asseguro que va ser així tal com jo la vaig viure.

Hi havia quatre classes en la jerarquia celestial:
Per una banda els angelets més dolços -els querubins-, el més menuts, jugant, rient, ballant, xuclant del pit de la mare, dormint, plorant...
D’altra banda els angelets ja més adolescents –aquests sense etiqueta doncs encara no són ni carn ni peix-, amb gestos més propers a la infantesa però amb maneres de més adult.
Després els àngels ja fets i ben plantats, els més nombrosos –els serafins-, lluint amb tot l’esplendor les seves argentades ales.
I finalment els àngels més madurs –els custodis-, amb la seva serenor i emotivitat a flor de pell.

La festa estigué plena d’actes, a quin més emotiu i tots ells subratllats per una cuina molt encertada i regats amb els bons esperits de les vinyes de l’entorn, fins a l’hora baixa, on el sol ja post darrere les muntanyes, feia arribar l’hora de tornar a tocar de peus a terra i deixar de levitar, convertint-nos de nou en sers de carn i ossos ubicats en un món finit i mortal. El miracle s’havia acabat.

Arrel d’aquesta experiència, vaig poder treure una conclusió, i és que malgrat sigui universal la frase “ el sexe dels àngels” i el que es diu que aquestes criatures no en tenen, jo us ben asseguro que en aquest cas calia fer la distinció de gènere. I molt especialment entre l’orde dels Serafins. Aquests són els que canten sens parar la música de les esferes i regulen el moviment dels cels, i la captació d’energia que posseeixen és tan elevada, que secreten a l’exterior les substancies químiques necessàries per a la comunicació d’algun tipus d’informació i que els meus òrgans sensorials van poder detectar.

breu repàs de la història

2008-09-11T13:16:00.003+02:00

Catalunya havia tingut, durant tota la seva llarga història com a nació sobirana, una llengua, una moneda, un exèrcit, unes institucions polítiques i una cultura pròpies i clarament diferenciades de la resta de territoris veïns. Podem afirmar que el nostre Estat va ser una de les primeres democràcies del món: les Corts Catalanes incorporen representants de les ciutats i viles des de l'any 1283. Però Catalunya va ser finalment assimilada pels castellans i convertida en una altra província espanyola ("provincia" és un terme que s'encunyà durant l'Imperi Romà que significa "territori dels vençuts").

L'any 1700 mor sense descendència Carles II l'Encisat, últim rei de la dinastia dels Àustria a Espanya i la seva successió esdevé un problema de política internacional.
Les forces de Felip de Borbó, representant del centralisme francès i de l'esperit i els interessos aristocràtics i feudals, s'enfronten a les de Carles d'Àustria, representant de l'esperit federalista i descentralitzador, així com de les classes mitjanes i populars.

El 1713, amb el tractat d'Utrecht, Catalunya deixa de rebre el recolzament de les forces aliades. Les tropes castellano-franceses assetgen Barcelona durant 13 mesos fins al triomf (40.000 castellans i francesos contra 5.000 catalans!), el setembre de 1714.

Amb l'ocupació militar del nostre territori es promulga, el 1716, el Decret de Nova Planta segons el qual quedava eliminada la nació catalana prohibint-ne la llengua i abolint-ne les institucions (el Consell de Cent, les Corts, la Generalitat i l'exercit), les constitucions i els sistemes fiscal i monetari.

Els catalans i catalanes hem estat, d'aleshores ençà, i fins i tot en plena "democràcia parlamentària" -i monàrquica-, espoliats, empobrits, i oprimits sota governants espanyols de qualsevol color. Madrid, a més, és responsable de la divisió del nostre país, que incloïa altres territoris actualment sota sobirania francesa i espanyola.

El Decret de Nova Planta no ha estat mai derogat.

Shit it's raining

2008-09-10T13:03:00.006+02:00

Mireu que petit és el món i com les coses entren en sintonia elles soles, sense cap intervenció humana.

Una amiga meva estan de vacances al Canadà, va trobar un estri amb un rètol que coincideix, oh casualitat!! amb el títol de la mare de totes les cançons de la primera època del nostre grup Folls: “Merda que plou”.
Naturalment l’estri no podia ser un altre que un paraigües, i ella, assumint tots els inconvenients que li plantejava portar cap a casa aquest estri, ho va comprar i va haver de patir que a l’aeroport de Frankfurt els agents en veure-hi un “estri sospitós” pel escànner, li obrissin la maleta per verificar-ne el seu contingut.

És un detall que li agraeixo profundament per dos motius, un pel propi regal en sí i el segon i més important, per seguir essent una fidel “fan” del grup i tenir la ment oberta, clara i predisposada a copsar aquest detall, malgrat els anys que ens allunyen d’aquella època engrescadora de la joventut.
A ella, la nostra fan de sempre, la meva gratitud i el més gran reconeixement a la seva fidelitat.

fil tenuíssim

2008-09-07T23:37:00.011+02:00

Complex és el teixit
enrevessat de la vida.
Espessa és la trama
que engola el seu pregon tresor.
Textura de parany
tacat amb perles humides.
Presó de fil sedós
a recer dels tres vents del nord.

Reflexos argentats
que s’esvaeixen com el fum.
Doll d’estels fugissers
dansen en ombres de dissort.
Llampades que enceguen
pupil·les àvides de llum.
Lluernes que auguren
les hores baixes de la mort.

el meu país és tan petit, pare

2008-09-01T12:21:00.006+02:00

El meu país és tan petit
Pare digueu-me què
que quan el sol se'n va a dormir
li han fet al riu que ja no canta.
mai no està prou segur d'haver-lo vist.
Rellisca com un barb
Diuen les velles sàvies
mort sota un pam d'escuma blanca.
que és per això que torna.
Pare que el riu ja no és el riu.
Potser sí que exageren,
Pare abans que torni l'estiu
tant se val! és així com m'agrada a mi
amagui tot el que és viu.
i no en sabria dir res més.
Pare digueu-me què
Canto i sempre em sabré
li han fet al bosc que no hi ha arbres.
malalt d'amor pel meu país.

A l'hivern no tindrem foc
El meu país és tan petit
ni a l'estiu lloc per aturar-se.
que des de dalt d'un campanar
Pare que el bosc ja no és el bosc.
sempre es pot veure el campanar veí.
Pare abans de que no es faci fosc
Diuen que els poblets tenen poc,
ompliu de vida el rebost.
tenen por de sentir-se sols,
Sense llenya i sense peixos, pare,
tenen por de ser massa grans,
ens caldrà cremar la barca,
tant se val! és així com m'agrada a mi
llaurar el blat entre les enrunes, pare
i no sabria dir res més.
i tancar amb tres panys la casa
Canto i sempre em sabré
i deia vostè...
malalt d'amor pel meu país.

Pare si no hi ha pins
El meu país és tan petit
no es fan pinyons ni cucs, ni ocells.
que sempre cap dintre del cor
Pare on no hi ha flors
si és que la vida et porta lluny d'aquí
no es fan abelles, cera, ni mel.
i ens fem contrabandistes,
Pare que el camp ja no és el camp.
mentre no descobreixin
Pare demà del cel plourà sang.
detectors pels secrets del cor.
El vent ho canta plorant.
I és així, és així com m'agrada a mi
Pare ja són aquí...
i no en sabria dir res més.
Monstres de carn amb cucs de ferro.
Canto i sempre em sabré
Pare no, no tingueu por,
malalt d'amor pel meu país.
i digueu que no, que jo us espero.

El meu país és tan petit
Pare que estan matant la terra.
que quan el sol se'n va a adormir
Pare deixeu de plorar
mai no està prou segur d'haver-lo vist.
que ens han declarat la guerra.

trio d'asos

2008-08-26T13:41:00.011+02:00

Qui no ha jugat al póker? Més tard o més d'hora tothom alguna vegada ho ha fet, probablement sense el domini d'un professional -cosa per altra banda molt saludable per la ment i per la butxaca-, però qui més qui menys s'ha "tirat un farol" davant de 5 cartes a la ma, repassant amb la mirada als contrincants per veure amb la seva expressió si s'empassaven o no la jugada.
Bé... i què té a veure el póker amb el que vull explicar? Doncs res. Cap semblança. Cap relació. Però m'ha sortit així i així ho deixo.
Bé, potser si que pot tenir alguna relació. A mesura que vaig escrivint se'm va obrint la ment. Es clar que hi ha una relació. Oi tant!
El póker és un joc. I jugar és el que he fet aquests últims dies de vacances. Me'n he fet un tip i ben de gust. Els meus contrincants han sigut tres. Tots tres són de segon nivell. Els de primer nivell -que també són tres- ja fa temps que participen en competicions nacionals i internacionals i estic satisfet i orgullós d'haver estat un dels seus mestres. I ara, és aquest segon nivell el que em fa reviure i gaudir de bell nou aquest joc. Ajudar-los a aprendre els primers passos en aquest joc de la vida tal com vaig fer pels primers, però ara sense sentir el pes de tanta responsabilitat.
Dels tres, un és molt tendre -tot just incorporat a la taula des del passat dia 20- i encara no té l'astúcia necessària per desenvolupar-se en aquests joc, però els altres dos ja comencen a dominar-lo i fins i tot alguna ma ja me la guanyen. D'aquí ve el títol que he posat a aquesta entrada: "trio d'asos" perquè són ben bé això... per una banda un trio ja que son tres i per l'altre asos, perquè són els més bons contrincants de segon nivell que he pogut tenir. Uns Asos amb majúscules.
A ells, que tant bones estones em fan passar, els dedico aquestes ratlles.
Avui segur que no les llegiran. Més endavant probablement tampoc. Però no és necessari, perquè l'esperit d'aquestes ratlles, sempre que puc, els hi transmeto directament al centre del seu cor. I ells ho saben.

Aquest és el trio guanyador:

confessió

2008-08-16T02:46:00.015+02:00

Publico aquest comentari, sense ànim de ferir sensibilitats i amb la millor de les intencions, tot fent remembrança d'unes pràctiques llunyanes que m'han vingut no se perquè, a la memòria.

De petit anava com tots els adolescents de l'època, a rebre periòdicament el sagrament de la confessió. Els pecats que confessava sempre eren els mateixos i per tant el capellà de sobra ja se'ls deuria saber de memòria. D'entre tots, sempre en destacava un que per la seva "rellevància" era el més escandalós, i imagino -doncs no ho he preguntat mai- que no era pas jo l'únic que confessava aquell tipus de "pecat", perquè considero que no tenia pas res especial que no tinguessin els demés, ni feia res especial amb el meu cos, que no fessin la resta d'adolescents (i homes!) mortals com jo. Per tant suposo que l'església ja deuria tenir perfectament tipificat aquell "pecat" i en conseqüència, segons els dies transcorreguts des de la última confessió, la freqüència per dia, i si es feia sol o acompanyat - qüestions importants i que sempre es preguntaven- tocava una penitència més o menys dura.

Avui, passats uns quants anys i havent canviat (suposo) els patrons d'aquest sagrament, he sentit la necessitat de fer un homenatge a aquells homes de bona voluntat que, tancats en aquelles caixes de fusta més que menys treballades, vestits amb aquelles sotanes, i sense climatització, havien de suportar dia rere dia i persona rere persona les mateixes confessions, una i una altra vegada.
De ben segur que per part de les nenes, senyoretes i senyores, també havien d'escoltar semblants faltes que atemptaven contra el sisè manament, i al menys aquests canvi -doncs s'alternaven els mascles i les femelles en aquests actes de penitència- deurien trencar una mica la monotonia del sacerdot.
Tasca dura per aquells que no podien fer us del seu cos per al plaer, haver de sentir repetidament la mateixa tipologia de faltes, hi haver de calcular meticulosament la gravetat de la penitència que havien d'imposar. No m'estranya que un dia un capellà perdés els papers i m'agafés pel ganyot amb les seves fortes mans tot sacsejant-me per fer-me abaixar i escridassant-me: "ageeenoooolla't !!!". He d'explicar que, degut a la meva curta estatura, sempre em posava dret davant dels mossèns. De l'ofec que em va provocar i les marques al coll que em van quedar, a partir d'aquell dia ja no m'hi vaig posar mai més, ni dret ni agenollat.

Al marge d'aquell incident anecdòtic, aquí va el meu reconeixement i admiració condensada en aquestes lletres i amb aquesta imatge, amb dos Pares Abats al confessionari i al bell mig l'esca del "pecat" que tantes i tantes vegades s'havien de "menjar" -i alguns suposo ben de gust- en compliment de l'exercici de la seva vocació.

Benaurats siguin, Al·leluia, Al·leluia.

llibertat?

2008-08-13T13:21:00.013+02:00

Llibertat.

Concepte molt ampli i susceptible de tenir nombroses interpretacions per part de diferents filosofies i corrents de pensament.

Una de les definicions possibles seria dir que és la capacitat d'autodeterminació de la voluntat, que permet als éssers vius actuar com desitgin, sense restriccions.

Ara bé, la llibertat absoluta i completa existeix?
Bo i contemplant uns dels éssers vius que hi han dins l'estanyol del jardí i analitzat des d'un punt de vista molt global, n'obtinc immediatament la resposta: NO.

Aquests petits éssers són lliures dins del seu univers, poden fer el que més els plagui, però els és absolutament impossible sortir d'aquest món limitat i concret. No poden sortir a l'exterior per poder percebre l'olor del romaní que voreja l'estany, ni poden sentir la carícia de la marinada del capvespre.

Filosofant sobre això es pot arribar a afirmar que els universos són contenidors d'altres universos més petits i que aquests altres en contenen més de més petits, de tal manera que l'univers en el que es desenvolupa un ésser viu té unes fronteres ben delimitades i infranquejables.

Així la humanitat té el seu univers, i dins d'aquest, cada persona té el seu propi univers, limitat i condicionat ademés per la seva estructura i capacitat mental, que en definitiva és el que ens fa diferents de la resta d'éssers vius (diuen).

les males herbes mai moren

2008-08-03T19:50:00.004+02:00

I es cert, perquè tal com es mostra en la imatge inclús entre les rajoles de ciment de l'acera en surten i ningú s'ha entretingut pas a plantar-les-hi.
I de ben segur que no es fruit ni d'un dolç moment de plaer ni d'una dolorosa i/o amarga experiència, i ni tampoc ni és o no esperada ni és o no desitjada ... simplement surt per l'acció d'una llavor que ha sigut arrossegada pel vent. I es moren, però sempre tornen a sortir, encara que hom no vulgui.
L'estrany és que no surtin mai herbes profitoses. Podrien sortir tomaqueres o plantes aromàtiques, o plantes de tabac, o de marihuana, o medicinals..... és a dir éssers productius, no des del punt de vista econòmic sinó des del punt de vista de l'aprofitament dels recursos vegetals.
Us imagineu que a l'acera de casa hi poguéssiu collir els tomàquets per l'amanida del dinar? O poder collir les flors per fer-nos una infusió digestiva?
Però bé, afortunadament així mana la natura i sols ella sap perquè ho fa, a diferència de les persones que també manem però normalment sense saber massa bé el perquè ho fem.

una estafa comprovada

2008-07-31T20:43:00.014+02:00

Epsssss ... vigileu i no feu cas d'aquests "premis" que us envien pel mòbil.
Us ho transcric tal qual:

- - - - - - - - - - inici dels SMS - - - - - - - - -

29-7-2008 18:20:22
Tenemos un premio asignado a su numero de movil que no ha reclamado. Si quiere recibirlo envie PREMIO al 5534 y se lo entregaremos.

29-7-2008 18:57:07
Premio

29-7-2008 19:57:15
Perfecto, necesitamos que nos informe de unos datos para enviarle su premio, sin sorteos, ya es suyo. Envie su numero de movil al 5534 para recibirlo.

30-7-2008 10:24:31
6x69x2x8x

30-7-2008 10:24:39
Muy bien, su usuario sera: 6x69x2x8x, por favor, necesitamos que confirme si es correcto, confirmelo enviando SI o NO al 5534 y recibira su premio.

30-7-2008 10:25:10
Si

30-7-2008 10:25:18
Bien, ahora debe elegir la clave que usted quiera, máximo 6 caracteres letras o numeros, enviela al 5534 y el premio es suyo

30-7-2008 10:26:43
Apxxxx

30-7-2008 10:26:51
Recibido: su usuario sera: 6x69x2x8x y su clave sera Apxxxx si es correcto confirmelo por ultimo enviando SI o NO al 5534

30-7-2008 10:27:06
Si

30-7-2008 10:27:13
Perfecto, su premio son mensajes a movil para enviar a quien usted quiera sin ningun coste para usted. Para recibir el premio de mensajes envie SI al 5534

30-7-2008 10:27:30
Si

30-7-2008 10:24:39
Enhorabuena! Casi tiene sus mensajes gratis asingandos, solo falta que le digamos el acceso para el envio, si esta de acuerdo envie SI al 5534

30-7-2008 10:27:56
Si

30-7-2008 10:28:04
Perfecto, estos mensajes podran ser enviados desde una pagina web que le informaremos, si esta de acuerdo envie SI al 5534

30-7-2008 10:28:22
Si

30-7-2008 10:28:29
Lo sentimos, pero los mensajes solo pueden ser enviados desde una pagina web, si quiere su premio envie SI al 5534

30-7-2008 11:28:52
Si

30-7-2008 11:29:00
Podra enviar sus mensajes pasadas 24 horas desde este momento.Para enviar sus 50 mensajes entre en la web www.enviosmje.biz e introduzca sus claves y envie!

- - - - - - - - - - fi dels SMS - - - - - - - - - - -

És de tontos seguir la història oi? Doncs sí, m'he entretingut a completar tot el procés per verificar el resultat, i evidentment, com no podia ser d'una altra manera, l'estafa és declarada, perquè al final de tot no hi ha manera d'aconseguir el "premi" atorgat. He recollit totes les proves (mòbil i fotos de les pantalles de la web) per demà anar-ho a denunciar.

Sé que no passarà res, perquè és així en aquests cassos. Segur que si el responsable fos jo, m'enganxarien i em tancarien a la garjola, de ben segur! Però al menys em trauré el "cuquet" de dins meu.
Ahhh... i encara falta per comprovar què em cobraran pels 9 SMS enviats!!!

actualització del comptador

2008-07-29T12:58:00.008+02:00

Fa quatre dies justos que vaig estrenar aquest fidel comptador de visites i ja he arribat avui al centenar. És per això que em disposo a actualitzar-lo ja que no correspon el nombre de visites amb el temps de vida d'aquest blog. Els càlculs que faig són els següents:

Inici del blog: 12 d'abril de 2008

Dies transcorreguts:
abril . . . . . 18 dies
maig . . . . . 31 dies
juny . . . . . 30 dies
juliol. . . . . 29 dies
------------
total 108 dies

i a partir d'aquí una senzilla regla de tres:

si en 4 dies hi han hagut 100 visites
en 108 dies en corresponen:

(108 x 100) / 4 = 2.700 visites

doncs això..... poso el comptador a 2700

Quedo meravellat jo mateix del meu nivell de matemàtiques..... llonssss que bó!

prova de vídeo

2008-07-25T11:24:00.010+02:00

Ei......
Estic de proves, i cercant un vídeo per penjar he pensat que el millor que podria posar és un que conté la mescla de 3 elements que han sigut bàsics i molt significatius en la meva vida: el meu pare (amb el cant coral), els Beatles (per la música) i els Folls (relacionat amb en FranXino amic i fundador del grup, i músic també del Magical Mystery Group que acompanya a la coral olotina Croscat).
I ara se m'ocorre un element més i del qual no en donaré més detalls... aquesta coral i l'actuació són a Olot, lloc nouvingut per mi, però ja vinculat molt estretament a la meva vida.

saviesa de la vida

2008-07-19T19:22:00.003+02:00

La vida és una oportunitat, aprofita-la.
És bellesa, admira-la.
És beatitud, assaboreix-la.
És un somni, fes-lo realitat.
És un repte, afronta'l.
És un deure, compleix-lo.
És un joc, juga'l.
És preciosa, cuida-la.
És riquesa, conserva-la.
És amor, gaudeix-lo.
És un misteri, desvetlla'l.
És promesa, compleix-la.
És tristesa, supera-la.
És un himne, canta'l.
És un combat, accepta'l.
És una tragèdia, domina-la.
És una aventura, gaudeix-la.
És felicitat, mereix-la.
És la vida, defensa-la.

... però molt sovint no ho sabem fer.

recordant a Mr. Murphy

2008-07-16T13:19:00.012+02:00

Edward A. Murphy jr.

Tothom i amb relativa freqüència recorda a aquest enginyer, més famós per la seva llei que per el seu desenvolupament professional.

Estava fent el meu exercici de manteniment corporal, quan per un tros de carretera local que passo, s'ha produït el que m'ha fet recordar a aquest senyor. És un tram de 200 metres d'una estreta carretera amb una densitat de circulació baixísima en ambdós sentits. Faig aquest tram a peu molt sovint i poques són les vegades que veig algun automòbil passar. Avui, ha coincidit que en passaven dos que anaven en sentit oposat, al mateix temps que jo caminava pel voral, amb la coincidència murphyana de que ens hem trobat els tres en línia, i que els tres hem hagut de minorar la marxa i encongir-nos per passar -tancant els ulls- els tres a la vegada.

Després s'ha tornat a fer el silenci, la carretera ha recuperat la seva habitual solitud i jo amb uns quants kilòmetres a les espatlles, m'he quedat recordant a aquest Mr. Edward Aloysius Murphy jr. i he pensat que Mr. Edward Aloysius Murphy sr. -el seu pare- es podia haver posat un condó el dia que el va engendrar.

Coses de la vida.

Edward Aloysius Murphy, (11 de gener de 1918 - 17 de juliol de 1990) va ser un enginyer aeroespacial nord-americà. Murphy va treballar en sistemes de seguretat crítics i és conegut per la homònima Llei de Murphy que declara com a regla principal que "tot el que pugui sortir malament, sortirà malament".

Algunes de les coses més freqüents relatives a aquesta llei:

- l'altre carril sempre va més ràpid.

- la probabilitat de que un tros de pa caigui sobre el costat que te la mantega és proporcional al valor de la superfície d'on caigui.

- és impossible fer quelcom a prova de tontos; els tontos són enginyosos.

- si deixes que les coses s'arreglin soles, empitjoraran.

- res és tan fàcil com sembla.

- si quelcom et cau al bany, sempre anirà a parar al fons de la tassa del vàter.

- després de comprar l'objecte que vas perdre, el trobaràs.

- si jugues amb quelcom durant un temps suficient, s'acabarà trencant.

- mai discuteixis amb un ignorant, la gent no notarà la diferència.

- on la paciència falla, la força triomfa.

- si existeix la possibilitat de que varies coses vagin malament, la que causi més perjudicis, serà la única que anirà malament.

- si s'intueix que hi han quatre possibilitats de que una gestió vagi malament i s'eviten, al moment n'apareixerà espontàniament una cinquena.
- és quan hom es posa a fer quelcom, que es dona compte de que hi han altres coses que s'haurien d'haver fet abans.

- qualsevol solució comporta nous problemes.

i com aquestes, moltes més.. però cal recordar el més important, el comentari d'O'Toole: “Murphy era optimista” que complementat amb el postulat de Bolings "Si es troba bé, no es preocupi. Ja li passarà" tanquen el cercle de l'emfatització del negatiu.

inspiració

2008-07-10T17:55:00.004+02:00

Diuen que la inspiració ve quan ve.
Però un dels millors llocs per provocar-la és sens dubte en el incomparable marc de l'abocador d'aigües negres. Allà és on la merda es troba amb la merda fent esclatar les sensacions internes plaents amb la despesa energètica suficient per complir amb l'exercici d'evacuar-la mentre inspirem profundament el flaire que ens envaeix i que és l'esperó que ens omple de nova energia que predisposa la ment a fer que els dits encertin la seqüència adequada de notes que transportades sobre les cordes de la guitarra sonin a alguna melodia novadora.
I així tal com deia aquell savi, l'energia no es crea ni es destrueix, es transforma. Fet que amb això queda abastament demostrat.

xiuxiueig

2008-07-02T14:45:00.003+02:00

fines plomes nocturnes

aspres al tacte humà

xiuxiuegen paraules mudes

enmig d'una brisa suau

que les fa dansar

al seu mateix compàs.

una nit diferent

2008-06-25T13:57:00.005+02:00

Sant Joan.

Revetlla.

Nit màgica.

Bruixes.

Coca i cava.

Petards i fogueres.

Calor.

Foc i pólvora.

Soroll.

Ensurts.

Cremades.

Vòmits.

Sexe.

paradoxes

2008-06-20T12:09:00.003+02:00

Tenim camins amples, però punts de vista estrets.

Gastem més, però posseïm menys.

Vivim en cases més grans, però les famílies són més petites.

Gaudim de més comoditats, però no tenim temps lliure.

Acumulem més diplomes, però donem proves fefaents de menys lògica i menys discerniment.

Multipliquem els actius, però disminuïm els seus valors.

La ciència permet viure més temps, però prioritzem la quantitat sobre la qualitat i per a molts de nosaltres la vida ens resulta trista i monòtona.

Vam fer el viatge d’anada i tornada a la lluna, però tenim dificultat per travessar el carrer per presentar-nos al nostre veí.

inabastable

2008-06-19T13:11:00.003+02:00

Cercaré un lloc on el meu cos sigui foc, les meves paraules esdevinguin magma, i els meus desitjos s'escampin lentament com la lava que busca un camí on fondre el foc amb l'aigua.

amén

2008-06-13T13:59:00.003+02:00

Pare nostre que esteu en el cel. Sia santificat el vostre nom. Vingui a nosaltres el vostre regne. Faci's la vostra voluntat així en la terra com es fa en el cel. El nostre pa de cada dia doneu-nos Senyor el dia d'avui i perdoneu les nostres culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors i no permeteu que nosaltres caiguem en la temptació, ans allibereu-nos de qualsevol mal. Amén.

temps de tempestes

2008-06-10T01:13:00.004+02:00

Es temps de tempestes. No hi ha dia que un núvol enfadat no deixi caure les seves llàgrimes i que la diferencia de potencial entre càrregues positives i negatives entre el cel i la terra generi un aparell elèctric que il·lumina breument la foscor del cel ennegrit per una espessa capa de situacions incòmodes.

La llum ha de tornar a regnar en el cel, i la terra ha de recuperar el seu equilibri, però mentrestant milers de milions d'electrons, protons i neutrons vaguen per l'espai infinit, en espera de que algú els ordeni i els doni l'estabilitat que necessiten per recuperar les seves funcions.

això és el futur

2008-06-05T22:56:00.002+02:00

fi d'etapa

2008-05-30T13:51:00.006+02:00

Segur que avui, un divendres qualsevol i en qualsevol lloc del món, més d'una persona haurà arribat a la fi d'un procés viscut de la seva vida. Aquest procés pot haver estat positiu o negatiu en si mateix. Si positiu, l'haurem gaudit i ara ens envairà la tristor i la melancolia, i si negatiu, l'haurem patit i ara ens arribarà l'alliberació i se'ns eixamplarà el cor.
Tot té un principi, un desenvolupament i una fi, és llei natural. I en tots els acabaments, siguin del color que siguin, seria bo reflexionar i treure conclusions sobre aquesta vivència per poder aprendre dels errors comesos i procurar que no es repeteixin en el futur, alhora que també guardar en la capsa dels records, tot allò de bo que ens ha sigut ofert.
A vegades plorar una fi avui, pot ser l'inici d'un somriure demà.
A vegades agrair una fi avui, pot ser l'inici d'un plor demà.
O no.

un mail que fa pensar

2008-05-30T13:20:00.003+02:00

Acabo de rebre un mail. Un d'aquest mails no sol·licitats, però que a diferència dels clàssics de Viagra i allargament de penis (sembla que algú els hagi explicat el meu problema :-)))), aquest té unes connotacions un xic menys divertides. Us el transcric íntegrament, per tal de que ens donem compte, primer de com està evolucionant aquesta desesperada societat i segon de que encara els programes traductors no estan a l'alçada que deurien. La societat i la tecnologia avancen donant-se la ma, però encara els hi falta molt camí per recórrer.

Hola
Me llamo Olga a mi de 26 anos
Vivo en Rusia la ciudad SAMARA es la ciudad confortable y hermosa, que me ha dado muy mucho en las vidas.
Buscar a si bueno al hombre para las relaciones serias y la posibilidad del encuentro.
Cuenta a mi, por favor, mas del lugar, en que vives?
He nacido, ha acabado la escuela, y ha recibido superior economico
La formacion de la profesion manager. No se malo la lengua inglesa. Y
Pienso, sera facil comprendernos uno a otro. Pero a veces con todo mi
Uso al traductor. Ahora trabajo en la firma, manager por
A la venta. Concedia mucho tiempo al trabajo, y ya hacia 26 anos mi
Se doy cuenta que a mi el tiempo meditar en la creacion de la familia. Mientras que no podia
Encontrar a la persona, que conviene. Por eso he decidido encontrar en internet
De esta unica cosa el hombre, con que podria crear serio
Las relaciones. Puede ser en el futuro esto ha crecido en firme seguro
El par - la familia! Que buscas? Desde la infancia mis padres educaban
De mi, como la persona honrada y honesta. Demostraba siempre
El respeto a los mayores se preocupaba por los proximos a mi la gente!
Tengo la figura hermosa y la apariencia. Y tengo habitualmente cada uno el dia
La carrera de la manana. Pienso, puedes verlo en mis fotografias. Y como
Te preocupas sobre la salud? Sere contento ver mas cerca de tus cuadros.
Trabajaba muy persistentemente todo el ano para hacer a si el regalo, y
Visitar su pais. Se de su pais, como sobre fuerte y libre
El estado, con la cultura desarrollada y las tradiciones buenas. Esto fue mi
Por el sueno remoto de visitar tu pais. Pero mi sueno principal fue
Encontrar a la persona, proxima a mi. Y probablemente nuestro conocimiento se encontraba no
Por la coincidencia simple. Y querria que cuentes mas de si.
Espero mucho que seras aquello persona, sobre que mi sera: hasaderta@rambler.ru
Con interes y facilmente!
Y si ser mas corto aquello mi querer conocera y basar con ti las relaciones serias
Si gustarte mi foto te pido me escribire mucho esperar
Su Olga

epístola del pare Abat de l'Abadia del Garraf

2008-05-12T10:29:00.003+02:00

Aquesta és la misiva que he rebut del meu bon Pare Abat, al qual li tinc una fervent devoció i especial veneració. La transcric tal qual, excepte el fitxer adjunt que m'ha arribat, que no m'atreveixo a reproduïr, per por a fer perdre la fe a aquells poquets que encara en tenen.

L’ABADIA DEL GARRAF, a onze de maig del dos mil vuit, any del Senyor.

Lloat sia el Senyor Al·leluia Al·leluia!

Benvolgut Abat de l’Abadia del Vallès.

No puc dir que em plagui escriure-us eixes noves. Perquè arrossegant-me per aquestes valls de llàgrimes d’alegria cap, però em plau -valguem Déu Nostre Senyor- posar-me en contacte amb vós Oh bon Abat! Oh bon minyó! Per a posar-vos al corrent dels fets que es van succeint a la meva Abadia.

Preparo una propera visita a la col·legiata a Santa Maria de Taüll, on hi lluieixen unes reproduccions de l’original de l’Apocalipsi que l’any 1919 mossèn Josep Farràs un retatatatatatatarebassabasabasstatatarattarararaabimeuuuuuuu, se'l va vendre a un sant baró antiquari nord americà per 7.500 dòlars. Per ajudar a les vídues i orfes del poble en qüestió. (Evidentment desprestigiat pels esquerranots del poble i per tota aquella colla d’acretes, anarquistes, comunistes, ucd, fai, psoe, f.e.t.i.j. erc .p.t.e. ciu, poum, pp, fai, iu, ) Sort del meu parent que va salvar aquest pantecràtor de ser cremat de les bèsties republicanes (1936), que es van fer fotre. I avui el govern de dretes de Don José amb el Vicepresident José Luís Cadod Rovira, han enganxat la fotocòpia que han deixat fotografiar al Museum of Fine Arts de Boston, a l’absis de Santa Maria de Mur.

Jo bon Abat ja he escrit a Sa Santedat proposant que nomeni Sant al meu cosí germà novè i vostre, per la seva premonició!

Això voldrà dir anar a Roma viatge, hotels restaurants, àpats, vins, etc, etc. Pregàries.

Per cert! Una bona nova! Tinc una nova vocació! Al·leluia! Al·leluia! Fa dues setmanes, em va arribar a l’Abadia, un jove amb la mirada de bèstia acorralada, demanant-me aixopluc.
Cony! I com que plovia i molt! Jo no vaig pas negar-li, va demanar-me confessió, i ja sabeu bon Abat que nosaltres no tenim un no, per a questes ànimes pecadores! I malgrat jo estava engrescat llegint un incunable, vaig anar a atendre aquella despulla humana, quan va acabar de deixar anar totes les seves misèries, em va dir que volia entrar a l’Orde. Que ell era defensor de l’ecologia, que era català de soca-rel, i que l’Abadia del Garraf era una joia, que volia ser fraret d’aquesta Santa Abadia. I que ell representava energia ecològica i que l’instal·aria per tota l’Abadia i gratis!!!

Us envio el catàleg que jo no he pogut pas albirar, doncs ja sabeu que la meva visió és molt minvada, puig ja vaig amb Sor Virtudes que em fa de gos pigall, gaire bé ho palpo tot, no se que és mascle ho femella o si es un moble o una col, el que si m’ha dit el bon fraret, es que fa molt aire. És ecològic no gasta i fa companyia i que tot el govern de la cheneralitat i el parlamento de cataluña o fotran per tot a rrrrreuuuu!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

I jo li dit que ho faci! Endavant l’ecologia fill meu. Rebeu la meva benedicció Bon Abat! També ho instal·larem a vostra Abadia!

JOAN Ier Abat.

festa d'aniversari

2008-05-09T20:08:00.004+02:00

Avui a primera hora de la matinada he anat a una festa d'aniversari del meu amic Jordim... avui fa un any. Va ser una festa sorpresa muntada per la Trisha i tothom va assistir-hi amb una disfressa. El que no sabia és que em costaria tant treure-me-la. Em vaig quedar petit, deformat, arrugat i fet un fàstic. Fins i tot em feia vergonya que em veiessin per la illa. En fi, que "sarna con gusto no pica".

la recerca

2008-05-07T20:23:00.002+02:00

Desemparat per llocs inhòspits, perdut, comences la cerca del bou. Les aigües es desborden. Les muntanyes segueixen llunyanes. El camí sembla no tenir fi. Desesperat, cansat, cap on anar? Es fa tard. Què canten les cigales? Què callen els arços?

****
El bou no és lluny. Perquè cercar-lo? Si no sents la seva presència és perquè t'has apartat de tu mateix, perquè estàs fora de tu mateix. Encegat pel mal us dels teus sentits has perdut la teva llar i t'allunyes per camins incerts.

endreçant el passat

2008-05-01T16:04:00.008+02:00

No sé exactament què m'ha mogut a fer la meva web personal. Però hagi sigut el que hagi sigut, a més de disposar d'una web on es reflexa la meva petita vida artística, em serveix per endreçar una mica la meva història, passant fotos en paper a fotos escanejades i havent de recopilar documentació sovint oblidada en un fons de calaix.

I per acompanyar aquesta ressenya, hi poso unes de les imatges que he estat digitalitzant aquest matí.

Darrera aquestes mates de pèl i d'aquestes 3 generacions de càmeres, hi havia un cor que bategava com qualsevol altra.

Benvingudes siguin les noves tecnologies..... smuaccckiss...

poema d'una nina que m'ha arribat...

2008-04-28T12:15:00.011+02:00

Sembla que la sirena (aneriS a l'inrevés) del meu destí (Destiny en anglès) m'és favorable i em vol regalar una mica de llum sobre les parts fosques que a vegades m'envolten.
La vida passa, però hi han coses que queden i marquen.
Petites engrunes de moments inoblidables.
Petites mossegades que calen fons.
Petites històries que posen la pell de gallina.
A vegades el què, el com, el quan, el quant, el on i el perquè no importen.

Lletanies de pics de sons, coneguts per mi
Hem de retrobar els horitzons perduts
I enfilar pel vell camí, on tot i les pedres
Ja sabem amb certesa el seus entrebancs
Lletanies d'aromes, que m'han impregnat els sentits
M'han transportat lluny de tu, potser era el que calia
Lluny estem del bosc, haurem de retrobar las petjades
Perquè, amor ens hem perdut
Retrobar-nos ens costarà, ans abans de això
Hem de retrobar els cors, que les lletanies ens han fet oblidar
Amb el fred de las paraules, haurem de jugar
I rebuscar el munt de dolços que elles aportaven
El bosc ens espera, silenciós, harmoniós i immens
Ens retrobarem
Ho sé
Tu ho saps

reflexions per a pensar

2008-04-23T13:53:00.007+02:00

Avui diada de Sant Jordi, m'han arribat aquestes reflexions que fan pensar.... pensem-hi... penseu-hi...

El temps es com un riu. No pots tocar la mateixa gota d’aigua dues vegades, perquè el flux d’aigua que ha passat no tornarà a passar mai més....Gaudeix de cada moment de la vida.

Fem plorar als que es preocupen per nosaltres.
Plorem per aquells que mai no es preocupen per nosaltres.
I ens preocupem per aquells que mai no ploraran per nosaltres.
Aquesta és la realitat de la vida; és estrany però cert.
Una vegada t’adonis d’això, mai no serà tard per canviar.

Quan despertem al matí tenim dues simples alternatives: tornar a adormir-nos i somiar o ens despertem i perseguim aquests somnis. L’elecció és teva.

No deixis que algú es converteixi en prioritat en la teva vida, quan tu només ets una opció en la seva.... Les relacions són millors quan són balancejades.

No facis promeses si estàs content. No responguis si estàs enutjat. Pensa-ho dues vegades... actua sàviament.

Si vius dient l’ocupat que estàs, llavors mai seràs lliure.
Si vius dient que no tens temps, aleshores mai no tindràs temps.
Si vius dient que ho faràs demà, el teu matí mai no arribarà.

Mai no et justifiquis a tu mateix amb ningú. Perquè la persona que t’estima, no ho necessita, i la persona que no t’estima no et creurà.

petons que m'arriben de Xile

2008-04-22T11:43:00.005+02:00

... i tenen un bon regust.....l'Emma, el Xavi, la Nona i el nonat Uriel estan voltant per l'altre banda del món i em diuen això:

"Hola huevones: Escric des de la Serena, al Valle del Elqui, al nord,anb el teclat de lletres esborrades del hospedaje(és xungo xungo! el teclat aquest!!)A les 11 30 agafem bus cap a Talca, viatgem de nit aquí les didtàncies són terribles, per anar d'un lloc a l'altre t'hi estàs mínim dues hores! aquesta nit en farem 8 de seguides,seré una experta en centrals de busos.La Nona es porta de meravella, és com la San oguel (Miguel),que allà on va triomfa! Les ciutats de Chile són curioses, una mescla de primer món pel que fa a infraestructures, però amb fortes dosis de tercer món pel que fa a la manera de fer i a la forma de viure dels particulars. Ja us ho explicarem, perqiè escriure aquí es fa molt complicat,fa hores que m'ho barallo...petons i records i abraçades mil e "

la cuca al cau

2008-04-21T14:04:00.000+02:00

Algun dia, ens podrem sentir ciutadans tan lliures com els nostres veïns a casa seva.
Mentrestant... val més que trobem per nosaltres mateixos/es, la forma de ser ben trempats, perquè els dies passen i els anys empenyen, i l'orgasme que no hauràs tingut avui, potser demà el trobaràs a faltar.

tornada de la Garrotxa

2008-04-20T17:32:00.003+02:00

Ei.... tornant amb el cotxe, tot sol, venia escoltant un programa de ràdio que no sé el nom ni qui el presenta. El convidat era en Tomeu Penya, Ha treballat tot un any en el nou disc, després de superar un"mal lleig" a les cordes vocals. El disc acaba de veure la llum. En contraposició a la seva obra anterior, aquest és un disc més intimista, més serè, més madur. M'ha fet reflexionar com ha superat aquest cantautor una malaltia -precisament a les cordes vocals- i ja té publicat un nou disc amb 12 cançons. D'això se'n diu voluntat i esperit de superació. Ànims Tomeu, el món és dels valents. Molta merda!.