La pastanaga nacional

He trobat un article d'en Víctor Alexandre del passat mes de juliol inserit al seu web, el qual també transcric tot seguit, i també aplaudint a l'autor per la visió crítica que mostra en aquesta opinió:

Diu el president Mas: "L'avenç nacional no és per a impacients. Requereix perseverança i és enemic de la impaciència". Molt bé, és una frase maca. És una frase d'aquelles que queden bé a tot arreu. La pots fer servir davant els qui demanen que el metro de Barcelona tingui les mateixes infraestructures que el metro de Madrid, davant els ciutadans que es queixen del tancament de serveis hospitalaris o davant la gent que espera i desespera en una estació de Renfe. Sempre sonarà molt entenimentada. A més, té la virtut de ser enormement efectiva, ja que el seu objectiu és anestesiar la societat mitjançant l'estigmatització dels qui malden per despertar-la. Així, si aquests últims són vistos com a "impacients", que és com dir eixelebrats, infantívols o caps de pardal, és obvi que la gent assenyada són els panxacontents. En altres paraules, l'avenç no estaria en la llibertat, sinó en l'immobilisme. El problema és que dir-li "impacient" a algú que fa tres-cents anys que espera, sembla més una burla que un raonament. Potser és que el nostre govern pensa que si hem esperat tres-cents anys, ja no ens ve de tres-cents més.

Es comprèn, per tant, l'exasperació d'Òmnium i la seva voluntat d'esperonar el govern demanant-li que promogui l'objecció fiscal com a mesura de pressió a Espanya. Tanmateix, la proposta difícilment reeixirà. Per tres raons, si més no: una, perquè el govern hi està en contra; dues, perquè el tancament de caixes del 1899, contra les taxes decretades per eixugar el dèficit generat per la guerra de Cuba, no té res a veure amb la situació de Catalunya aquest 2011; i tres, perquè, en el supòsit que l'objecció tirés endavant, Hisenda podria embargar el compte dels objectors o fer-los els descomptes pertinents en les devolucions i afegir-hi els interessos. I això sense comptar les sancions d'aproximadament la meitat de la quantitat objectada. Per altra banda, els ajuntaments tampoc no se'n sortirien negant-se a liquidar l'IVA, ja que Espanya es quedaria els diners que perceben procedents de la participació en el fons estatal de finançament i això els obligaria a retallar serveis. Una altra cosa seria que els catalans, amb la Generalitat, els ajuntaments i les grans empreses al capdavant, anéssim tots a una. Això no es pot negar que tindria un gran impacte, però no conduiria pas a la independència. Al contrari. En cas de victòria respiraríem, i en l'aire respirat hi hauria el narcòtic.

En realitat, si ens hi fixem, totes aquestes idees que ens vénen al cap no són res més que evidències de la nostra feblesa. I no pas perquè siguem febles, que no ho som, sinó perquè no sabem que som forts. Per això, cada cop que aparentem tenir molt clar que la subordinació a Espanya significa la mort per a Catalunya i que ha arribat el moment d'abordar la independència, apareix algú que ens distreu amb una nova pastanaga i n'ajornem la decisió. Una mica com els fumadors que mai no troben el dia de deixar-ne l'hàbit. Es donen de temps fins a Nadal, però quan arriba la data ho ajornen fins a Cap d'Any i després fins a Reis i després fins a Setmana Santa i després fins a les vacances i després fins al seu aniversari i després fins a Nadal i torna a començar. Nosaltres fem el mateix:

Fem una gran manifestació el 18 de febrer del 2006 que diu "Som una nació i tenim dret a decidir".

En fem una segona l'Onze de Setembre del 2009 que diu "Som una nació. Volem Estat propi".

En fem una tercera el 10 de juliol del 2010 que diu "Som una nació. Nosaltres decidim".

En fem una quarta el 9 de juliol del 2011 que diu "Pel nostre futur: independència".

Després, quan s'acosten eleccions, diem que hem de plantejar el "concert econòmic" i que si no ens el donen ja estarà clar que toca independència.

Més tard, quan les eleccions ja han passat, renunciem al "concert econòmic" i parlem de "pacte fiscal", que, a més de ser impossible, no vol dir absolutament res.

I ara, quan sabem perfectament que per a Espanya mai no serem res més que gestionadors d'engrunes, diem que la independència encara no toca perquè primer hem d'esperar quatre anys que els espanyols, com han fet amb l'Estatut, converteixin la nostra proposta de "pacte fiscal" en paper higiènic. I quan això passi, l'any 2014, la independència nacional tampoc no tocarà perquè llavors haurem de plantejar l'"objecció fiscal".

Déu n'hi do. I pensar que encara hi ha qui diu que els catalans som avorrits. Quin disbarat! Austers sí, però avorrits no. No hi ha cap poble al món tan entretingut com nosaltres. No hi ha cap poble al món capaç de passar-se tres-cents anys mirant una pastanaga. La pastanaga nacional.>

Ignoro el Govern de Catalunya té la raó en dir el que “ara no toca” o que “encara som immadurs”, però en qualsevol cas el que diu aquest article és perfectament coherent i plausible.

La nova Espanya que ve

He trobat un article d'en Germà Capdevila al diari on-line El PuntAvui+ d'ahir, i com que l'he trobat molt neutre i molt realista -cosa poc freqüent últimament- el transcric tot seguit, aplaudint a l'autor per la senzillesa i claredat d'aquesta reflexió:

No és pas un defecte, és propi de la naturalesa humana mirar-nos el melic i veure el món des del propi prisma, convençuts que la imatge que ens fem al nostre cap és el fidel reflex de la realitat.

De vegades convé, però, fer l'exercici de posar-nos a la pell de l'altre i intentar comprendre el món amb la mirada de l'altre. És quelcom que ens ajuda a entendre moltes coses que abans ens semblaven inexplicables, i alhora ens prepara per a un futur que es presenta complicat des del punt de vista nacional.

Som molts els catalans que tenim clar que som al bell mig del procés de construcció nacional que ens ha de portar a la plena sobirania. Que l'espoli fiscal és una realitat tangible i insostenible, que la llengua catalana encara no gaudeix d'un reconeixement ple que garanteixi el seu futur i un llarg etcètera. I com a catalans, ens sembla increïble que els espanyols es neguin a reconèixer els sacrificis i les renúncies fetes per Catalunya durant la mal anomenada Transició per arribar a un mínim comú denominador democràtic acceptable després d'una dictadura sagnant.

Estic segur que aquesta visió de les coses ens canviaria si féssim l'esforç de mirar la realitat des dels ulls espanyols, i ens serviria per preparar-nos per al que ens espera durant la legislatura de Rajoy.

Espanya és un país unitari i centralista, la qual cosa no és ni bona ni dolenta, és un fet que descriu una manera de concebre l'organització política de l'estat. Espanya sent que va haver de fer concessions dures i doloroses per aconseguir un mínim consens democràtic durant la Transició, amb enormes sacrificis com l'acceptació de la centrifugació de competències cap a la perifèria. L'estat de les autonomies és una anomalia. Quan Madrid accepta la creació dels Mossos d'Esquadra o cedeix algun impost, ho fa per una conjuntura electoral desfavorable, en cap cas per convicció.

Trenta anys després, Espanya se sent prou forta per refer l'estat que sempre ha volgut tenir, per recuperar i recentralitzar el poder i acabar per sempre més amb les anomalies. Davant aquesta realitat, els catalans tenim dues opcions: assistir-hi com a espectadors o esmolar les eines.

A mi sempre m'ha agradat més estar a dalt de l'escenari.

Les Caixes catalanes

Quanta raó té Muriel Casals:

Com a economista catalana visc un moment trist i em sap molt greu, perquè vivim la mort de les caixes. I una vegada més, aquesta mort ve per una agressió del poder polític espanyol. Per desgràcia, allò que se'n ressentirà més és l'obra social. Abans no hi havia accionistes i no hi havia dividends a repartir. Per tant, tot el benefici era obra social. Ara els bancs tenen unes obligacions molt clares, les de repartir els beneficis entre els propietaris.

I el gran tema és que molts centres de decisió financera se'n van a Madrid. Hi perdem moltíssim. Avui perdem el control del nostre sistema financer, i això és molt greu. L'economista Keynes va dir, manllevant les paraules d'algú altre, 'per destruir un país has de destruir-ne el sistema financer'. I és això que ens han fet a nosaltres. Tindrem un sistema financer, però serà menys català. I, francament, no sembla pas que hi pugui haver marxa enrere, per molt que siguem hàbils i puguem infiltrar poder català en aquestes entitats 'acatalanes'. I faig servir aquesta paraula perquè no podem dir que siguin 'no catalanes'.
Quanta raó té Muriel Casals:
Ara, tot i que això és una clara imposició espanyola, també algunes caixes hi tenen una certa responsabilitat. Moltes no haurien d'haver crescut de la manera desaforada que ho han fet aquests últims anys i no s'haurien d'haver apuntat a la bombolla immobiliària amb l'eufòria que ho han fet. Es van apuntar a l'eufòria i van fomentar l'eufòria. Els tocava ser entitats de seny, perquè aquesta era històricament la diferència entre una caixa i un banc: un negoci menys brillant, però més segur i més pausat. I moltes han tingut comportaments massa semblants als bancs. D'alguna manera aquesta és la penitència. El mal és que ho paguem tots com a catalans.

Però, per exemple, Caixa Ontinyent i Caixa Pollença demostren que amb seny es poden fer les coses bé. El poder espanyol s'ha aprofitat d'un creixement inapropiat de moltes de les caixes. És a dir, que a Sabadell hi hagués moltes oficines de Caixa Terrassa i a Terrassa oficines de Caixa Sabadell vol dir que alguna cosa no es feia bé. I això passava de fa anys. Per tant, ara enterrarem les caixes, però el dol continuarà. I mirarem de portar-lo dignament, fins que puguem encetar una nova etapa.

La casa de Déu o el Déu de la casa ?

Sempre m’havien ensenyat que l’església catòlica estava al costat dels pobres i que Jesús va néixer i va viure en mig de la pobresa. Es clar que avui, dos mil anys més tard i en ple segle XXI, la societat ha prosperat tant que allò ja és història. Fa pocs dies, vivint sota els efectes d’una crisi esfereïdora, el Bisbat de Terrassa va inaugurar la “nova casa” del Senyor Bisbe. Una casa de disseny de gairebé tants metres quadrats com la pròpia Catedral. Naturalment amb majordoma i servei inclòs.

Com que he après a viure en positiu i a ser optimista, vull pensar que aquesta “obra” ha contribuït a la riquesa del poble ja que per la seva construcció s’han utilitzat materials que han sigut fabricats i per tant ha afavorit al comerç i s’ha emprat una ma d’obra que altrament potser hauria estat a l’atur. També contribueix a la millora visual de la ciutat amb aquest disseny tant acurat i novedós. I a més dóna feina a una dona i a unes quantes persones de servei que sinó vés a saber en quina situació viurien. I no passem per alt les taxes que l’Ajuntament ingressarà per aquest bé immoble, sens dubte tant importants com l’envergadura de la mateixa obra, i que revertiran conseqüentment en el ciutadans i en la pròpia ciutat.

Suposo que per tot això aquell Jesús de fa dos mil anys, deu estar satisfet del progrés que els seus ensenyaments han fet i de la bondat de la Santa Mare Església en contribuir tan desinteressadament al desenvolupament del comerç, dels industrials que hi han treballat i a la supervivència de les persones que a partir d’ara tindran cura d’aquesta nova “casa” de Déu.

I afegeixo un concepte més, també des de la positivitat: segur que aquesta casa serà un bé per aquelles famílies mossegades per la hipoteca que no poden tornar i que s’han quedat sense habitatge, ja que podran anar a trucar a la porta d’aquesta nova casa –tant gran i espaiosa- que de ben segur que el Senyor Bisbe –el Déu de la casa- els l’obrirà de bat a bat per donar-los aixopluc.

Visca!

1/1/11

He estat llegint aquests dies la història d’Espanya. Certament l’havia estudiat a l’escola en la meva formació bàsica, però era una assignatura que mai m’havia atret com per dedicar-hi unes hores de la meva vida. La veritat és que jo vaig fer carrera de ciències i no de lletres, però ara m’ha picat el interès en saber quines són les arrels de la terra que trepitjo després de tot el batibull polític que ens genera a Catalunya el pertànyer a l’estat Espanyol. I el curiós del cas és de que no hi ha una data concreta de la “fundació” d’Espanya. Uns consideren que va ser per la unió de les corones de Castella i Aragó, altres per el primer monarca comú Carles I, d’altres a partir del centralisme imposat per Felip V i d’altres pensen que no es pot posar cap data sinó que Espanya és fruit d’un procés evolutiu. Jo personalment crec que els territoris del món es mouen segons l’evolució i els interessos del poder humà, però l’Espanya d’avui va ser “fundada” pel rei Borbó Felip V quan amb la promulgació dels seus decrets de Nova Planta a les primeries del 1700 va unificar els principats i regnes autonòmics que la composaven. Un model centralista iniciat per aquell monarca amb unes arrels tan profundes que fins i tot avui 3 segles després, encara estan perfectament arrelades i vives.

I abans de tot això, després de la Hispania romana, hi van haver els sueus, visigots, bizantins, i tants d’altres que van passar per aquí. És a dir, mireu quina barreja de cultures i territoris manats per dinasties, comptats, principats, regnes, nacions, imperis, etc. han intervingut en aquesta nostra pobre i dissortada terra. I això sense deixar d’esmentar els musulmans que van dominar durant més de 700 anys la major part de la Península Ibérica.

I diuen que la història es repeteix, i jo em pregunto: serà que per aquí comença de bell nou la reconquesta musulmana tal i com va ser aquella, de manera pacífica i sense gaires resistències?
I m’ho pregunto per la notícia que han donat avui de que amb l’excepció de Girona, en les altres tres províncies catalanes el primer nadó de l’any 2011 és nascut de pares marroquins. No sé si l’estadística en aquest cas reflectirà o no la realitat. En tot cas, poc a poc i cada vegada més em vaig sentint ciutadà del món i ja tant em fa qui em mani i a qui tingui que pagar vassallatge, perquè això de ben segur que ningú ho podrà evitar.

els segadors

Transcric el contingut d'un e-mail que m'ha arribat a les mans. Està en la línia del meu post anterior...... veureu que per l'estil de l'escriptura és del Mn. Ballarín... i com sempre ple de raó....

Catalunya triomfant. Ves quina una quan som un ase amollonat a garrotades dels de fora i estripat per baralles a casa. Durant cinc segles fórem un país amb la veu enrogallada, però salvant la llengua, esdevinguda triomfant amb mossèn Cinto i la niuada de calàndries fins al Martí Pol. I un poble que canta sempre sobreviu. Cantàvem els Segadors d’aquell Corpus de Sang i falç, quan amb en Macià tinguérem prou alè per sentir-nos triomfants. Després, tururut viola.

Qui t’ha vist tan rica i plena. Són closes les colònies del Llobregat, les fàbriques de Terrassa i Sabadell, les del Ter. No cal dir res més. Cantant: llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia, ens van penjar la llufa amb allò del”café para todos”. Ens havíem de calar el cafè dejuns, fins que el Constitucional àdhuc ens prohibeix que fem el cafè amb aiguardent. I hem fet la plena. Milió i mig als carrers de Ciutat que ja no demanàvem cap micarella d’estatut, cantàvem independència.

Endarrere aquesta gent .I no vaig pels de fora, vaig pels nostres polítics, em temo que, tingui raó el meu venerat Heribert Barrera dient que malament rai si el clam de la gentada cridant independència les acabés fet foc d’encenalls. Sense nervi, els nostres polítics van pels temuts encenalls. El President Montilla es troba entre l’espasa i la paret, d’una banda penja del PSOE i del “café para todos”, de l’altra l’eixorden els clams del poble. He de creure en la seva bona fe. No li podem demanar més, però podem exigir als polítics més de casa que tinguin coratge. Per no dir-ho més gruixut.

Tan ufana i tan superba. Tal com sembla que el Casillas, ultra petons a la novia, hagi guanyat sol la Copa del Món. Els polítics d’enllà, tot i que tinguin la por al cos, no han fet cabal dels nostres crits d’independència, tenen les penques de dir als seus diaris que només quatre gats esborifats s’esperdigolaren pel passeig de Gràcia. No tenen remei, han engegat a can taps les velles Espanyes, on potser hi cabíem tots, per una única Espanya, on tot bitxo ha de ser castellà.
Coratge, gent, coratge sense mala sang. Ep. I sense foc d’encenalls.

l'Estatut de Catalunya

Setze jutges d'un jutjat mengen fetge d'un penjat; si el penjat es despengés es menjaria els setze fetges dels setze jutges que l'han jutjat.

Després de quatre anys d’intensa anàlisi i profunds debats que de ben segur no deuen haver tret el son als deu membres espanyols del T.C., aquests han dictat sentència.

Tres reflexions:

Quina democràcia és la que permet que la voluntat popular confirmada a les urnes i aprovada pel parlament català i pel congrés espanyol, sigui torçada per un Tribunal Constitucional compost per deu persones que són qui tenen la última paraula? No hauria de ser -en tot cas- a l’inrevés: primer que el T.C. dicti les seves regles i que després sigui el poble qui les accepti o rebutgi?

És lícit, democràtic i raonable que siguin aquests deu jutges qui tenen a les seves mans la decisió final d’acceptar o rebutjar les voluntats dels pobles d’una nació com Catalunya? On és la imparcialitat d’aquests magistrats si ells mateixos es posen l’etiqueta de conservadors i progressistes?

Tan complex és el nostre Estatut que els ha portat a quatre anys de ... treball(?) ... no sé si intens o no, per a poder dictar sentència? No serà que algú hauria d’haver actuat en el sentit de declarar la seva incompetència?

Tres conclusions:

Aquests deu vots dels deu funcionaris més ben pagats i menys imparcials del país valen més que tots el vots del poble català.

La democràcia espanyola, s’hauria de fer mirar per especialistes a fi de canviar algunes de les seves pràctiques i modernitzar la casposa frase de la “Indisoluble Unidad de España”. No ens volen, però necessiten els nostres recursos i per això no deixen anar la caixa en que tots ells hi posen la ma per estirar-hi el que puguin.

Tot els esforços que no es recolzin sota la lluita per a la independència en qualsevol de –o en totes- les seves formes possibles de lluita, és en va i sempre seran infructuosos. D’entrada no s’hauria d’acatar aquesta sentència.