diumenge, 29 de gener de 2023

GAIA


Mare del planeta Terra

i filla de la meva sang.

Néta que ja ens desperta

i en silenci ens disserta

emocions d’elevat rang.

 

Benvinguda nova vida

per encegar el nostre entorn;

esperança complida

en preuada acollida

al nostre benaurat sojorn.

 

De l’estim que et confesso

des del racó més pregon

d’un sentir que no disfresso,

un desig avui t’expresso

des del teu primer segon,


d’una excelsa vida en pau

que es gaudeix i es difon

com pluja fina que cau

i que és en allò que rau

del poder, el ceptre i tron

de la felicitat que ens esplaia.


Benvinguda estimada Gaia,

benvinguda al nostre món. 

dijous, 8 de desembre de 2022

Starting over

 


Avui fa quaranta-dos anys de l’absència d’en John Lennon del món dels vius, i he recordat aquella nit. Colpit per la pèrdua d’una de les quatre figures que tant ens havien fet vibrar
amb la seva música i amb les seves extravagàncies trencadores en tots els ordres socials del moment, quan vaig anar a dormir, després de girar-me i tombar-me unes quantes vegades sense poder aclucar l’ull, vaig decidir llevar-me.

Vaig anar a la sala d’estar amb una tela quadrada de 33x41 cms que tenia impresa una base de pintura a l’oli de color blau cel amb algun toc rosat i amb un llapis carbó a la mà.

Amb els cascs a les orelles vaig posar al tocadiscs Lenco el disc Double Fantasy publicat poques setmanes abans coincidint amb el seu 40è aniversari, i vaig punxar el tema Starting Over. Immediatament, vaig tancar el llum i a les fosques, amb la tela descansant sobre els meus genolls vaig apuntar el llapis a la part superior esquerre de la tela.

Després del típic so a fregit del contacte de l’agulla ceràmica rascant damunt del solc verge, va néixer la primera nota –un toc d’una campaneta- i la mà es va posar en marxa guiada per la barreja de sensacions entre la seducció de la música amb la seva veu, i la tristor i la ràbia per una mort provocada i prematura que no tocava, que va tallar de soca-rel el seu art que sens dubte hauria sadollat l’avidesa de mitja humanitat.

Des d’aquella primera nota, el llapis va anar guixant la tela des de dalt a baix i d’esquerre a dreta, amb les energies que emergien de l’oïda al cervell i d’aquest a la mà que sincronitzadament dibuixava nota per nota en forma de resum les contradictòries sensacions mentre perles incontrolables davallaven galtes avall. Amb el silenci de la nit i la música a tot volum aquell plor silenciós va esdevenir l’únic que els meus ulls recorden haver vessat per la pèrdua d’un mite i que molt probablement restarà l’únic en ma vida.

Starting over!

dissabte, 6 d’agost de 2022

La vella política

 



Estem sota un model de govern totalment caduc i espero i desitjo que estigui  aviat en vies d’extinció. És un model vàlid pel tipus de societat que hi havia el segle passat però ja no per l’actual. La gent (el poble) està molt més preparat i amb molts més mitjans que els del segle XX. Els governs estan formats per partits polítics d’esquerres i de dretes (amb els extrems que com sempre es toquen) que són fidels i per aquest ordre primer pels interessos del partit i segon per la seva més o menys ideologia i ja no em poso en temes de corrupció que hi són a totes bandes. 

Abans arribaven al poder els blaus o els vermells, uns manaven i els altres estaven a l’oposició, i s’anaven alternant més o menys cíclicament. Quan hi eren uns, feien lleis al seu gust, quan arribaven els altres les canviaven fent-les al seu (quants plans i lleis sobre l’educació per exemple recordeu que hi ha hagut en dècades?). Avui el bipartidisme s’ha convertit en un multipartidisme que, al meu criteri, no fa més que tensar els governs que ja són per força multicolors, dificultant l’operativitat i fent que les lleis quedin “descafeïnades”, ja que neixen amb un grapat d’esmenes que en alguns casos (no sé si molts o pocs) les poden debilitar. Potser en altres casos les reforcen, no ho sé. Però bé, això encara es podria discutir i acceptaré arguments que em contradiguin.  

En el meu parer, avui qui hauria de legislar és el poble, amb vista a que tal com queda permanentment contrastat, els partits no representen als seus votants sinó que es representen a ells mateixos. La prova del cotó sobre aquesta afirmació la podem veure en la “maleïda” hemeroteca que al cap i a la fi no serveix perquè els polítics vagin amb compte amb el que diuen i fan, perquè avui en diuen una i demà la contradiuen sense despentinar-se ni posar-se vermells. I no parlo pas exclusivament de cap dels partits actuals, ja que tots fan el mateix. D’aquí la meva perplexitat i indignació. Confesso que jo no serviria per a tal escomesa.

Per tant, amb els mitjans tecnològics que hi ha actualment, considero que els polítics (que han d’existir com a gent preparada per a la diplomàcia) haurien de ser professionals sense adscripció a grup polític (que deixarien d’existir) i sotmetre tots els temes que haurien d’entrar a un Ens neutre (que ja no seria un gran edifici amb escons i mesa ni secretariats amb funcionariat públic), compost per polítics de zona o districtes (els alcaldes?), propers a la gent i que recullin les necessitats des de la base i les posin a debat públic i a votació pública,  acceptant-ne els resultats majoritaris que se n’obtinguessin, vagin a favor o en contra dels interessos personals i de la seva ideologia, que naturalment en aquest model ambdós conceptes deixarien de ser actors principals en l’escena. 

Segur que aquest model pot presentar molts interrogants i moltes crítiques i potser gent més qualificada que jo conclourien que no seria viable, però ara com ara,  vist que el que estem veient i fins que no se’m demostri el contrari, per a mi aquest és el model de futur que hauria de guanyar – quan més aviat millor - l’espai polític de les comunitats.

dilluns, 9 de maig de 2022

Sistema amb data de caducitat

 


Estem vivint en una societat capitalista en la qual les grans empreses estan obligades a augmentar cada exercici els beneficis de l’anterior, si no volen perdre pistonada o simplement morir. Almenys això és el que es desprèn de les directrius dels seus consells d’administració per complaure els seus accionistes.

Però el món és finit i amb ell els recursos. D’aquí neix la pregunta de com es pot mantenir aquest sistema any rere any. I jo que soc un peó dins d’aquest gran tauler d’escacs, de moment, no en conec la resposta.

És a partir d’aquest enunciat que em faig les següents  reflexions:  Les empreses d’armament que no paren mai de fabricar “productes”, els han de vendre. A qui? Les empreses farmacèutiques que no paren mai de fabricar “productes” els han de vendre. A qui?

Està clar que els primers, per vendre i augmentar les vendes necessiten guerres. Per tant, han d’alimentar contínuament els conflictes ja oberts entre els seus clients –els Estats- i si no n’hi han prou n’han de crear i això és ja prou constatat i suficient documentat, per a poder-ho afirmar rotundament. I aquí l’ètica i la humanitat perden absolutament la partida.

Els segons, exactament igual però amb una diferència, que al ser els “guaridors” de malalties els seus clients finals són la totalitat de la població mundial. Probablement, a hores d’ara la inversió feta en la investigació i el desenvolupament de la vacuna COVID per exemple, s’haurà cobert i amb els corresponents milionaris beneficis, però el negoci ha de continuar creixent, per tant, o la pandèmia ha de durar per seguir venent successives dosis, o hauran de “crear” un altre virus, o totes dues a la vegada.

I em remeto a un article publicat fa un parell de mesos al butlletí de COMPROMISO de la “Prensa Ibérica” (https://www.lne.es/ideas/compromiso/vacuna-covid.html ) que diu que a dos anys des que l’OMS declarés com a pandèmia la malaltia causada pel coronavirus, s’han superat la xifra d’11.200 milions de dosis gràcies al fet que les grans companyies van ampliar les seves plantes de producció en paral·lel amb el procés de recerca i van signar acords de transferència de tecnologia (actualment prop de 340) amb més d’un centenar d’empreses de qualsevol país del món amb capacitat per participar en la producció d’aquests vaccins.

Imagineu per un moment el què representa aquestes immenses infraestructures de producció que han de funcionar diàriament i a ple rendiment escopint, no-sé-quants-milers de producte amb no-sé-quan-de-temps, matèria que s’haurà de vendre de totes totes.

I imagineu, si gràcies a aquests vaccins la pandèmia remet (que és el que s’hauria d’esperar d’un vaccí), quin seria el destí de totes aquestes plantes productives? Tancar-les? S’haurien de reciclar per produir un altre producte que “guarís” quina pandèmia? I l’increment de beneficis del següent exercici? Es pot aplicar aquí l’expressió de “reinventar-se o morir”? I si com sempre l’avarícia passa per davant de l’ètica, les reinvencions en matèria de la salut poden arribar a ser un desastre per a la humanitat, tal com està sent ja en matèria ambiental pel canvi climàtic, o les conseqüències de les guerres obertes i la bossa de pobresa que convé mantenir per alimentar la panxa dels més poderosos.

Esperances? Sí. I sense bola de vidre estic segur que vindran, apoderades i sustentades per una base crítica que de moment no és suficient, que pel mateix instint natural de supervivència anirà guanyant terreny al sistema actual decadent i insostenible, fent que l’ètica i la humanitat imposin un nou ordre en el món. 


divendres, 3 de desembre de 2021

Moments

 


Abans d'ahir vaig rebre la dissortada notícia de la mort de l’amic Josep Mª Francino. No he sabut articular paraules i frases per buidar el pap dels sentiments que han confluït en el meu interior, en un full de paper. Sort de l’Emma que després d’una llarga conversa telefònica m’ha obert la ment i m’ha ajudat. Aquí hi ha el resultat.

Són temps difícils.

A tots ens toca participar-hi, amb més o menys entusiasme. Quan es mor un amic, un espòs, un pare, sigui quina sigui la causa, hi participem de ple, amb la tristesa evident i el dol que el comiat comporta. Però a cada gest que fem, podem decidir quina és la nostra manera de participar-hi, d’acomiadar-nos, de construir el camí difícil per on ens toca caminar. Podem lamentar-nos, ens podem considerar víctimes del destí i endolar-nos amb vestits negres, o podem fer nostre aquest moment, avançar amb fermesa i consciència i celebrar cada pas de la vida. Jo, malgrat el dolor que sento, celebro la vida, i celebro els moments que hem viscut amb Xino.

Els moments de joventut viscuts a dins i a fora del piset de la Plaça Vella, de xerrades, festes, assajos i concerts dels Folls.

Els moments de treball intens amb la composició i gravació de les bandes sonores de les pel·lícules Piqué-Mundet tant als estudis de Ràdio Terrassa com a estudis professionals de Barcelona.

El moment en que vàrem reprendre la activitat musical del grup i els molts altres moments que d’ençà es van generar tant a la nostra cava del Camí de can Pepet com als estudis de gravació i els escenaris d’arreu que vam trepitjar sempre amb l’adrenalina a flor de pell.

És difícil afrontar un canvi substancial, és difícil assumir la mort. Però tots aquests moments viscuts formen una xarxa, uns vincles indestructibles entre les persones que hem compartit fragments de vida, tota una vida, i aquests vincles no desapareixen amb la mort, al contrari, serveixen per fer més àgil i alegre el traspàs, perquè la mort tan sols és un portal que cal traspassar, amb tota la lleugeresa possible, amb tota l’alegria, la pau i l’amor possibles.

Estem celebrant el seu coratge per fer el que tots haurem de fer quan arribi el nostre dia, celebrem-ho!


dissabte, 20 de novembre de 2021

Processos contraposats


Ahir va fer onze anys del traspàs del Xavi. Al despertar hi vaig pensar, cosa estranya amb mi perquè això de recordar dates mai se m'ha donat massa bé i més encara a aquestes alçades de vida.

I donant voltes en aquest malaurat fet, vaig arribar a observar el que dona sentit al títol d'aquest escrit.

La seva filla Agnès va néixer el 13 de desembre del 2010 i ell se'n va anar el 19 de novembre del 2010, és a dir, tres setmanes abans ell va deixar el seu lloc a l'Agnès.

Vist d'una altra manera, l'Emma va concebre a l'Agnès nou mesos abans del seu naixement, és a dir, el març del mateix any, just quan al Xavi se li confirmava el rebrot de la malaltia que el va portar al desenllaç final.

Per tant, van ser dos processos contraposats. Mentre ell dia a dia s'anava apagant, l'Agnès dia a dia anava prenent forma.

Curiositats de la vida, que de ben segur tenen la seva explicació malgrat que nosaltres som incapaços d'arribar al nivell còsmic necessari per entendre el sentit d'un fet humanament contraposat com és una mort injusta que obre una vida justa en el mateix espai temporal.

I ahir, onze anys després, part de les seves cendres han deixat l'urna per tocar la terra sota un templet de pedres d'una ermita construït amb les mans de l'Emma, de la Nona, de l'Uriel i de l'Agnès, ben amunt en el cel, al cim del Matagalls i orientat a ponent per tal que les energies puguin arribar fins a la Noguera on reposen la resta de cendres, i al Moianès i a Osona per estar prop de la sang de la seva sang, als que de ben segur estaran sempre sota la seva protecció.

Una forta abraçada al teu cel, estimat Xavi.

Una forta abraçada a la teva terra, estimada Agnès.


dilluns, 15 de novembre de 2021

Les darreres dècades de la vida

Fa poc vaig travessar la porta de la dècada on ja es comencen a dibuixar els traços de l’incert futur que s’acosta.

Alguns són traços esperançadors que ens animen a seguir endavant amb la il•lusió de poder-los gaudir plenament, i que són en especial els que marquen els nostres descendents.

I n’hi ha d’altres de punyents que toquen les profunditats del ser que les suporta, i són aquestes les que em mouen ara a despullar-les en aquest escrit.

El passat estiu en Joan, un íntim amic i company de grup de música ens feia saber el viacrucis que havia patit des del gener passat per superar una intervenció greu i una llarga recuperació en una època especialment difícil, on la solitud la va emocionalment agreujar fent-se còmplice d’aquell infortuni.

Ja entrada la tardor vaig assistir al funeral del Rafa, un altre íntim amic d’adolescència – del que ja vaig escriure en aquest blog – tocat per un mal lleig que se’l va emportar sense miraments.

Pocs dies després marxava en Toni, un altre amic de la mateixa època amb el que havíem compartit moltes estones de lleure, i menys d’una setmana després vaig participar en la festa de comiat del Leandre, un altre conegut proper, després també d’un ràpid i inesperat desenllaç.

I aquest matí he rebut preocupants novetats del Josep Mª, amic des dels setze anys i company també del grup de música, ingressat a l’hospital per pneumònia feia cinc dies, que l’han portat a l'UCI i li han provocat un coma induït a causa de la manca d’oxigen als pulmons a conseqüència del SARS-CoV-2. L’esperança de la seva recuperació està en boca del meu prec. Això sis dies després de l’últim concert del grup al complet en l’esmentada festa de comiat d’en Leandre.

Aquest darrer esdeveniment m’ha conduït a reflexionar sobre els decessos viscuts, un a un i el seu impacte en el meu conscient.

Molt lluny queda aquella època en què les defuncions eren d’amistats dels pares o de familiars més o menys llunyans i més o menys esperables, quan l’efecte de la mort quedava cobert per un vel tènue i imperceptible que privava la consciència clara de mesurar la magnitud del fet i d’interpretar el sentiment natural de la pèrdua d’una vida.

No tan lluny queda l’acomiadament dels progenitors on aquell vel natural pretèrit que cobria la consciència s’havia esvaït i un sotrac immens et clavava les urpes del dolor més profund i t’obria l’aixeta dels ulls fent plorar la seva absència.

També a prop queda el traspàs tant prematur com injust d’en Xavi, un fill polític estimat, que va deixar un grapat de vides òrfenes i que va trasbalsar els nostres cors fent el dol més incisiu, més punyent. També la mort de l'amic de joventut i company Billi produïda de manera sobtada en aquestes mateixes dates de cinc anys enrere, la primera del meu entorn d’amistats.

I ara, moment en què un ja està situat a la fila zero de l’arbre genealògic dels vius, quan ja es comencen a perdre els amics i companys sota el procés natural dels éssers vivents i quan un bocí de la teva vida se’n va amb la seva, t'adones que aquell projecte de lluita i de supervivència es va esgotant a poc a poc i que les forces et minven amb la mateixa proporció que augmenten els plors sentits per aquestes pèrdues, i del desànim del moment que cala i fa forat en l’interior més pregon.

I aquest és el meu avui, una tarda de cel tacat de núvols subratllats amb el to rosat de l’ocàs d’una tardor trista que em venç.

Afortunadament, la vida segueix i ens convida a viure-la mentre ens sigui donada, bo i esperant que l’entrada a la dècada vinent – si no és abans – aquell vel tènue i imperceptible torni a fer-se present i faci que, per experiències viscudes directament amb els meus antecessors, les llàgrimes es converteixin en un dolç somriure i el dol travessi de puntetes el cos tocat pels anys. Em ve a la memòria l’expressió del rostre pansit de la iaia Ventureta en els seus escalats noranta anys, quan s’assabentava de l’òbit dels seus coneguts, que amb una rialla sorneguera ens anunciava una nova victòria sobre la mort, tot exclamant: “Ja n’he enterrat un altre!!”