La recta final

Sabem que la mort és l'última etapa de la vida, que forma part d'ella mateixa i que gràcies a això ens arriba aquest final terrenal.
A mesura que avancem el camí anem trobant cruïlles en què podem anar canviant la trajectòria i ensems anem enfocant el nostre destí. Però quan arribem a edats avançades cada vegada hi ha menys cruïlles, fins a arribar a un únic camí sense ja possibilitat de canviar de direcció.
Amb els anys, un va prenent consciència d'aquest fet inevitable i més quan vas deixant per aquest camí, el rastre dels parents, companys i amics que t'han acompanyat i dels quals sempre en queda l'empremta.
En aquest blog he anat fent memòria d'aquells que m'envoltaven i que avui ja no hi són. Ja en són uns quants i ara n'afegeixo un més a la llista: en Toni Aunós i Borràs que va traspassar fa 15 dies, després d'allò que se'n diu una llarga malaltia.
Ens vam conèixer formant part de l'Associació de Pares de l'escola Pia on els nostres fills es formaven. Va ser una etapa on els nostres camins es van trobar, organitzant i participant en les clàssiques festes del calendari escolar.
Dues actuacions on vam col·laborar em venen al cap. Una disfressa de "majorettes" amb la corresponent desfilada pels vials de l'escola i els assajos i les representacions dels Pastorets d'en Josep M. Folch i Torres al teatre de l'escola. En aquesta, els dos fèiem de fúries de l'infern. Foren unes vivències que ens ajudaven a trencar la dinàmica de les nostres responsabilitats laborals, relaxant la nostra vida amb el remei més innocu i efectiu que existeix com són les riallades.
Després vingueren més vivències compartint amb altres amistats d'aquesta colla (bàsicament en Jaume Castells, Mhen Galí, en Xavi Baig i la Pili Campins): un inoblidable viatge de Setmana Santa a París i dos a Escaló al Pirineu, i a l'estiu les setmanes de vacances a les platges de Menorca, Eivissa i l'Estartit.
Dos moments de record especial d'aquests viatges: ell i jo vam fer el primer nu integral a la platja d'Eivissa entrant i sortint de l'aigua amb les boles dansant a l'aire i el segon també a la platja quan ens disposàvem a fer una travessa nedant entre dues cales, que just en entrar, el Toni s'ofegava i sort de la seva parella, la Montse Aced, que el va treure de l'aigua.
Després d'aquesta etapa va continuar una relació de poca freqüència, però mantinguda, en forma de dinars a casa un cop a l'any de manera rotatòria, menjant "carn morta" com deia el Toni i amb llargues sobretaules on sortien tant els records del passat com situacions actuals.
És a partir d'ara quan –naturalment si no em toca encara a mi- hauré d'anar engreixant aquesta llista quan jo mateix ja estic arribant a aquesta última etapa, on familiars vius de la generació anterior a la meva ja no en queden i tot el meu entorn actual també més o menys ja és en aquesta recta final.
Deixem de viure d'espatlles a la mort, tot aprenent a encarar-la amb serenitat.

TRAÇOS

Sobre la meva cadira de veritats

Plena de pensaments trencats

Que no puc arreglar

Sota les taques del temps

Que es mostren belles

Impreses en la meva cuirassa

On reboten els meus sentiments

I desapareixen, s’esvaeixen, s’esmunyen

Com el fum escampa en l’aire de la vida

 

                              

PENSAMENT

 

El 13 d'abril de 2022, vaig escriure:

Avui que m'he llevat d'hora ben d'hora, i sabedor de que el que diré no agradarà a molts, revelo públicament el que penso: Voto perquè Vox arribi a la Moncloa i suprimeixi les autonomies (que es un niu de corrupteles i de funcionariat excessiu, que multiplica la despesa per 17), que re-centralitzi TOT a Madriz i que ens prohibeixi el català.

Dubto que amb tot això el nostre poble surti a fer quelcom per resoldre-ho, però crec que és la única possibilitat que tenim per intentar reaccionar. No en veig cap altre a excepció d'un miracle: que surti un Messíes entre la gent (no dels polítics) que ens torni a engrescar i empènyer cap la independència per la via pacífica però sense coloraines, lliris ni càntics, i amb la persistència necessària per guanyar, acceptant tots els riscos i penúries que això comporti. Amén. Se'ns està desarrelant el país!

Un any i mig després, segueixo amb la mateixa teoria.

GAIA

Mare del planeta Terra

i filla de la meva sang.

Néta que ja ens desperta

i en silenci ens disserta

emocions d’elevat rang.

 

Benvinguda nova vida

per encegar el nostre entorn;

esperança complida

en preuada acollida

al nostre benaurat sojorn.

 

De l’estim que et confesso

des del racó més pregon

d’un sentir que no disfresso,

un desig avui t’expresso

des del teu primer segon,

d’una excelsa vida en pau

que es gaudeix i es difon

com pluja fina que cau

i que és en allò que rau

del poder, el ceptre i tron

de la felicitat que ens esplaia.

Benvinguda estimada Gaia,

benvinguda al nostre món. 

Starting over

 

Avui fa quaranta-dos anys de l’absència d’en John Lennon del món dels vius, i he recordat aquella nit. Colpit per la pèrdua d’una de les quatre figures que tant ens havien fet vibrar amb la seva música i amb les seves extravagàncies trencadores en tots els ordres socials del moment, quan vaig anar a dormir, després de girar-me i tombar-me unes quantes vegades sense poder aclucar l’ull, vaig decidir llevar-me.

Vaig anar a la sala d’estar amb una tela quadrada de 33x41 cms que tenia impresa una base de pintura a l’oli de color blau cel amb algun toc rosat i amb un llapis carbó a la mà.

Amb els cascs a les orelles vaig posar al tocadiscs Lenco el disc Double Fantasy publicat poques setmanes abans coincidint amb el seu 40è aniversari, i vaig punxar el tema Starting Over. Immediatament, vaig tancar el llum i a les fosques, amb la tela descansant sobre els meus genolls vaig apuntar el llapis a la part superior esquerre de la tela.

Després del típic so a fregit del contacte de l’agulla ceràmica rascant damunt del solc verge, va néixer la primera nota –un toc d’una campaneta- i la mà es va posar en marxa guiada per la barreja de sensacions entre la seducció de la música amb la seva veu, i la tristor i la ràbia per una mort provocada i prematura que no tocava, que va tallar de soca-rel el seu art que sens dubte hauria sadollat l’avidesa de mitja humanitat.

Des d’aquella primera nota, el llapis va anar guixant la tela des de dalt a baix i d’esquerre a dreta, amb les energies que emergien de l’oïda al cervell i d’aquest a la mà que sincronitzadament dibuixava nota per nota en forma de resum les contradictòries sensacions mentre perles incontrolables davallaven galtes avall. Amb el silenci de la nit i la música a tot volum aquell plor silenciós va esdevenir l’únic que els meus ulls recorden haver vessat per la pèrdua d’un mite i que molt probablement restarà l’únic en ma vida.

Starting over!

La vella política

 

Estem sota un model de govern totalment caduc i espero i desitjo que estigui  aviat en vies d’extinció. És un model vàlid pel tipus de societat que hi havia el segle passat però ja no per l’actual. La gent (el poble) està molt més preparat i amb molts més mitjans que els del segle XX. Els governs estan formats per partits polítics d’esquerres i de dretes (amb els extrems que com sempre es toquen) que són fidels i per aquest ordre primer pels interessos del partit i segon per la seva més o menys ideologia i ja no em poso en temes de corrupció que hi són a totes bandes. 

Abans arribaven al poder els blaus o els vermells, uns manaven i els altres estaven a l’oposició, i s’anaven alternant més o menys cíclicament. Quan hi eren uns, feien lleis al seu gust, quan arribaven els altres les canviaven fent-les al seu (quants plans i lleis sobre l’educació per exemple recordeu que hi ha hagut en dècades?). Avui el bipartidisme s’ha convertit en un multipartidisme que, al meu criteri, no fa més que tensar els governs que ja són per força multicolors, dificultant l’operativitat i fent que les lleis quedin “descafeïnades”, ja que neixen amb un grapat d’esmenes que en alguns casos (no sé si molts o pocs) les poden debilitar. Potser en altres casos les reforcen, no ho sé. Però bé, això encara es podria discutir i acceptaré arguments que em contradiguin.  

En el meu parer, avui qui hauria de legislar és el poble, amb vista a que tal com queda permanentment contrastat, els partits no representen als seus votants sinó que es representen a ells mateixos. La prova del cotó sobre aquesta afirmació la podem veure en la “maleïda” hemeroteca que al cap i a la fi no serveix perquè els polítics vagin amb compte amb el que diuen i fan, perquè avui en diuen una i demà la contradiuen sense despentinar-se ni posar-se vermells. I no parlo pas exclusivament de cap dels partits actuals, ja que tots fan el mateix. D’aquí la meva perplexitat i indignació. Confesso que jo no serviria per a tal escomesa.

Per tant, amb els mitjans tecnològics que hi ha actualment, considero que els polítics (que han d’existir com a gent preparada per a la diplomàcia) haurien de ser professionals sense adscripció a grup polític (que deixarien d’existir) i sotmetre tots els temes que haurien d’entrar a un Ens neutre (que ja no seria un gran edifici amb escons i mesa ni secretariats amb funcionariat públic), compost per polítics de zona o districtes (els alcaldes?), propers a la gent i que recullin les necessitats des de la base i les posin a debat públic i a votació pública,  acceptant-ne els resultats majoritaris que se n’obtinguessin, vagin a favor o en contra dels interessos personals i de la seva ideologia, que naturalment en aquest model ambdós conceptes deixarien de ser actors principals en l’escena. 

Segur que aquest model pot presentar molts interrogants i moltes crítiques i potser gent més qualificada que jo conclourien que no seria viable, però ara com ara,  vist que el que estem veient i fins que no se’m demostri el contrari, per a mi aquest és el model de futur que hauria de guanyar – quan més aviat millor - l’espai polític de les comunitats.

Sistema amb data de caducitat

 

Estem vivint en una societat capitalista en la qual les grans empreses estan obligades a augmentar cada exercici els beneficis de l’anterior, si no volen perdre pistonada o simplement morir. Almenys això és el que es desprèn de les directrius dels seus consells d’administració per complaure els seus accionistes.

Però el món és finit i amb ell els recursos. D’aquí neix la pregunta de com es pot mantenir aquest sistema any rere any. I jo que soc un peó dins d’aquest gran tauler d’escacs, de moment, no en conec la resposta.

És a partir d’aquest enunciat que em faig les següents  reflexions:  Les empreses d’armament que no paren mai de fabricar “productes”, els han de vendre. A qui? Les empreses farmacèutiques que no paren mai de fabricar “productes” els han de vendre. A qui?

Està clar que els primers, per vendre i augmentar les vendes necessiten guerres. Per tant, han d’alimentar contínuament els conflictes ja oberts entre els seus clients –els Estats- i si no n’hi han prou n’han de crear i això és ja prou constatat i suficient documentat, per a poder-ho afirmar rotundament. I aquí l’ètica i la humanitat perden absolutament la partida.

Els segons, exactament igual però amb una diferència, que al ser els “guaridors” de malalties els seus clients finals són la totalitat de la població mundial. Probablement, a hores d’ara la inversió feta en la investigació i el desenvolupament de la vacuna COVID per exemple, s’haurà cobert i amb els corresponents milionaris beneficis, però el negoci ha de continuar creixent, per tant, o la pandèmia ha de durar per seguir venent successives dosis, o hauran de “crear” un altre virus, o totes dues a la vegada.

I em remeto a un article publicat fa un parell de mesos al butlletí de COMPROMISO de la “Prensa Ibérica” (https://www.lne.es/ideas/compromiso/vacuna-covid.html ) que diu que a dos anys des que l’OMS declarés com a pandèmia la malaltia causada pel coronavirus, s’han superat la xifra d’11.200 milions de dosis gràcies al fet que les grans companyies van ampliar les seves plantes de producció en paral·lel amb el procés de recerca i van signar acords de transferència de tecnologia (actualment prop de 340) amb més d’un centenar d’empreses de qualsevol país del món amb capacitat per participar en la producció d’aquests vaccins.

Imagineu per un moment el què representa aquestes immenses infraestructures de producció que han de funcionar diàriament i a ple rendiment escopint, no-sé-quants-milers de producte amb no-sé-quan-de-temps, matèria que s’haurà de vendre de totes totes.

I imagineu, si gràcies a aquests vaccins la pandèmia remet (que és el que s’hauria d’esperar d’un vaccí), quin seria el destí de totes aquestes plantes productives? Tancar-les? S’haurien de reciclar per produir un altre producte que “guarís” quina pandèmia? I l’increment de beneficis del següent exercici? Es pot aplicar aquí l’expressió de “reinventar-se o morir”? I si com sempre l’avarícia passa per davant de l’ètica, les reinvencions en matèria de la salut poden arribar a ser un desastre per a la humanitat, tal com està sent ja en matèria ambiental pel canvi climàtic, o les conseqüències de les guerres obertes i la bossa de pobresa que convé mantenir per alimentar la panxa dels més poderosos.

Esperances? Sí. I sense bola de vidre estic segur que vindran, apoderades i sustentades per una base crítica que de moment no és suficient, que pel mateix instint natural de supervivència anirà guanyant terreny al sistema actual decadent i insostenible, fent que l’ètica i la humanitat imposin un nou ordre en el món.