dimecres, 28 d’octubre de 2020

Intoxicació

 


Fa temps que he reduït molt sensiblement la ingesta de toxicitat; Empassar-me les grans dosis de negativitat que escupen constantment els mitjans d’informació (?) (més aviat desinformació!) de qualsevol medi i de qualsevol color. Una contaminació que ens ataca envaint el nostre conscient i inconscient fent-nos víctimes d’una societat conformista que cada vegada la sento més emmalaltida, submisa i mancada de sensibilitat envers tot el que ens envolta.

 Vivim cavalcant damunt d’un cavall desbocat governat amb unes regnes a les mans massa febles per poder aturar-lo. I aquesta carrera incontrolada cap al “no-se-sap” topant amb tota mena de traïdories i  “fake news”, em porta a qüestionar el sentit i els valors d’aquesta vida que intentem sobreviure, cercant sempre una felicitat que se’ns resisteix o se’ns fa feixuga o a voltes invisible o distorsionada als nostres ulls cegats pels tripijocs interessats del poder.

 M’ha costat recuperar-me de les conseqüències de la toxicitat que he anat engolint des de l’any 2017, però en lloc de morir, visc sabent que la voluntat de canviar les coses encara és a les meves mans i que comença per saltar d’aquest cavall ingovernable, posar els peus a terra, tancar els ulls i respirar profundament l’aire de la vida. Això sí... sense mascareta!

dimecres, 7 d’octubre de 2020

Esclat de vida




Poder observar la senzillesa dins de la complexitat, és el que ens regala la terra, l’aigua i el sol.

Natura viva que s’obre descloent un a un els cors prenyats d’energia, surant d’un humil subsòl.

 

Procés excels el delicat esclat de vida, que ens pinta de color l’efímer temps que passa, que fa i desfà.

Esclat de vida que ens obsequia, avui amb un pom de bellesa per prendre’ns-la dels ulls demà.

 

Més les llavors perpetuaran l’espècie i s’encetaran nous cicles de vida fins al més enllà. 


 

dissabte, 3 d’octubre de 2020

Treball en solitari


L'anomenada pandèmia i la por que els poders fàctics contagien a alguns, ens impedeix poder treballar en la presentació del disc 55.

Com que això va per llarg i ningú sap si podrem algun dia tornar a l'estudi, us deixo un treball meu fet en solitari durant el confinament pel Covid-19 de la passada primavera.

M'hauria agradat que al darrere de cada instrument hi hagués estat el company habitual dels Folls, en comptes de repetir-me jo mateix, però això és el que hi ha.

Malgrat tot prefereixo repetir-me que no abandonar la composició, la interpretació i la producció musical que és el que m'ajuda a suportar amb alegria aquest desastre que estem vivint.

Deu anys de Letargia

diumenge, 17 de maig de 2020

Un tresor que perdura


El seu origen se situa a l’Orient Mitjà, a la Mesopotàmia, Índia, Grècia i Roma. Però aquesta prové de Terrassa de la segona meitat de la dècada dels seixanta, probablement comprada a la Casa Farràs del carrer Gavatxons. I així es veu avui al segle XXI. Autèntica, de fusta, xapa i pell de tripa, amb la marca dels anys al seu desdibuixat perfil, penjada a la paret de l’estudi dels Folls i que seguim prenyant-la encara amb les freqüències sonores que reboten entre les parets, en el treball musical que anem fent cada setmana.

Però el que la fa única és la col·lecció de firmes que tatuen la seva pell, perfectament visibles i malgrat que no totes són per mi avui identificables, li donen l’atribut de tresor que cal conservar i preservar per tot el que ha representat i representa.

Darrere de cada firma hi ha una ànima,  algunes visibles i d’altres ja invisibles, que sempre ens han acompanyat des del record d’una llunyana convivència, dins d’aquelles fosques parets del pis de la Plaça Vella il·luminades per una amistat més o menys fugissera, que a pesar del pas implacable dels anys ha quedat gravada en aquest tresor que perdura i al que avui dedico aquestes ratlles.

divendres, 8 de maig de 2020

El misteri de la dinàmica col•lectiva

Qui no s’ha fixat mai en el vol dels estornells? Desenes de milers d’aquestes aus volen sincronitzadament, àgils i veloces, dibuixant hipnotitzants coreografies extremadament coordinades, juntes sense tocar-se, de manera precisa, alineada i cohesionada. I sembla que no hi ha cap líder que les mani. Totes manen i decideixen alhora.

És una primera evidència de biologia quàntica, de dinàmica col·lectiva que emergeix sense preparació, entrenament o estudis previs. Un misteri avui en dia encara per desvelar.

 

Un altre exemple d’aquesta dinàmica col·lectiva emergent l’he experimentat jo mateix i els meus companys de grup, tocant qualsevol tema musical en un dia qualsevol, de manera inesperada, no programada ni prevista, amb auditori o sense auditori que ens escolti. Però flueix. A poc a poc t’oblides de tu mateix i de l’instrument. El “jo” es dilueix i s’integra en la dinàmica de grup i et porta al moment més satisfactori de tots, el més plaent. Una mena d’èxtasi individual que se suma amb el de la resta obtenint un gran èxtasi col·lectiu que ens regala uns moments màgics, indescriptibles i que és quan els sons que produïm arriben amb millor harmonia a l’auditori – ple o buit - que ens està escoltant. Ningú destaca per damunt de la resta, inclús en els fragments exclusius dels solistes.

A part de la perfecció tècnica es revela en aquests moments el significat espiritual més profund de la música.

 

Un altre exemple més d’aquesta dinàmica col·lectiva també viscuda en primera persona és en la meditació. Les energies que es concentren en una sessió de meditació en grup són sensiblement majors que quan es medita en solitud. La multiplicació de l’energia ressona en l’ambient i penetra molt més al nostre interior, fent que l’atenció en el present sigui molt més efectiva.

 

I aquesta reflexió em porta a un ideal de futur ara per ara utòpic, dins d’una quarta o cinquena dimensió, on els humans no necessitin cap líder que els governi, on s’arribi a una dinàmica global que ens faci créixer des d’unes arrels de bondat, amor, benevolència i solidaritat que ens condueixi a una vida més sostenible i amb plena harmonia amb aquest univers que ens embolcalla a tots per un igual.

Utòpic, però alguns ulls algun dia el veuran.


dijous, 7 de maig de 2020

Mirada entre trenes

Ulls que miren absorts més enllà del moment present, on una pandèmia universal omple de morts els fèretres de la vida, com preguntant-se què estem fent els adults amb la nostra acció malversada i amb la nostra fèrtil inacció.

Ulls preadolescents que potser miren la foscor del més enllà i la veuen per prendre’n consciència i ajudar a poc a poc a apagar-la i tornar a viure embolcallats amb una renovada llum més equilibrada i energètica.

Ulls que de ben segur construeixen una mirada inconscient que reflecteix la realitat conscient del moment, per a donar-li la volta i assolir la transformació vital que és la nostra esperança per al seu demà, que ha de ser sensiblement diferent del que la mirada d’aquests ulls – sense saber-ho – copsen entre les trenes que avui dissortadament o no, ens empresonen.


dilluns, 27 d’abril de 2020

Fum




Expressió de vanitat, de supèrbia. Cortina d’ocultació de veritats. De paraules buides, de fets incoherents o inexistents. De carències.
Fluid altament compressible. Expansible. Concentrador d’energia cinètica. Capriciós i eteri. Inabastable. Incontinent. Incontrolable. Indòmit. Inconsistent. Ingràvid. Inútil en sí mateix. Vaporós. Superflu. Tòxic. Contaminant. Subproducte no desitjat de combustions incompletes. Causa primària d’asfíxia i de mort d’éssers vius.
Això és el fum. Malgrat tot ens delecta i ens encisa com a creador de formes efímeres, exclusives i irrepetibles, submís a l’aire, dominador de l’espai, esvaïdor en el temps....