Publico un escrit, traduït a la meva llengua, d'en José Antonio Víctor Márquez que el trobo molt encertat:
"Si continuem adormits, no caldrà que ningú ens empenyi: arribarem sols al desastre, amb la tranquil·litat de qui creu que tot va “més o menys bé”. Perquè aquest és el truc: que sembli normal. Que el deteriorament arribi a poc a poc, embolcallat de bones intencions i paraules boniques.
Primer et diuen que cal “protegir” la gent. Després, que cal “garantir drets”. Més tard, que l’Estat ha d’estar a tot arreu, decidir més, intervenir més, vigilar més. I quan te n’adones, ja no decideixes gairebé res. Però tranquil, et donaran una ajuda. Una pagueta. Una compensació. Alguna cosa perquè no protestis gaire.
Socialitzen la misèria, reparteixen dependència i la venen com a justícia. I mentrestant, l’economia s’ofega, l’esforç deixa de valer la pena i qui aixeca la veu comença a ser assenyalat. No cal prohibir: n’hi ha prou amb incomodar prou perquè la gent s’autocensuri.
I aleshores apareix el relat: ets lliure, però dins d’un marc. Pots opinar, però amb cura. Pots educar els teus fills… sempre que no surtis del guió. Pots relacionar-te… sempre que pensis “correctament”. Tot molt modern, molt tolerant, molt inclusiu… sempre que no discrepis.
El més inquietant no és que hi hagi qui vulgui dirigir la vida dels altres. Això ha passat sempre. El que realment preocupa és la facilitat amb què molts accepten que els diguin què pensar, què dir i fins i tot què sentir. Perquè és més còmode. Perquè evita problemes. Perquè “per què complicar-se”.
I així és com una societat es va tornant dòcil. No de cop, sinó per costum. Per cansament. Per por de sortir de la fila.
Quan tot depèn de l’Estat, l’Estat decideix. Quan tot es regula, algú regula. I quan algú concentra prou poder, la llibertat deixa de ser un dret i passa a ser una concessió.
Exagerat? Potser. Impossible? En absolut.
La història és plena de societats que creien que això “aquí no passaria”. Totes tenien una cosa en comú: pensaven que encara hi eren a temps… fins que van deixar d’estar-ho.
El problema mai no comença quan ja és evident. Comença molt abans, quan la majoria prefereix no mirar."Si continuem adormits, no caldrà que ningú ens empenyi: arribarem sols al desastre, amb la tranquil·litat de qui creu que tot va “més o menys bé”. Perquè aquest és el truc: que sembli normal. Que el deteriorament arribi a poc a poc, embolcallat de bones intencions i paraules boniques.
Primer et diuen que cal “protegir” la gent. Després, que cal “garantir drets”. Més tard, que l’Estat ha d’estar a tot arreu, decidir més, intervenir més, vigilar més. I quan te n’adones, ja no decideixes gairebé res. Però tranquil, et donaran una ajuda. Una pagueta. Una compensació. Alguna cosa perquè no protestis gaire.
Socialitzen la misèria, reparteixen dependència i la venen com a justícia. I mentrestant, l’economia s’ofega, l’esforç deixa de valer la pena i qui aixeca la veu comença a ser assenyalat. No cal prohibir: n’hi ha prou amb incomodar prou perquè la gent s’autocensuri.
I aleshores apareix el relat: ets lliure, però dins d’un marc. Pots opinar, però amb cura. Pots educar els teus fills… sempre que no surtis del guió. Pots relacionar-te… sempre que pensis “correctament”. Tot molt modern, molt tolerant, molt inclusiu… sempre que no discrepis.
El més inquietant no és que hi hagi qui vulgui dirigir la vida dels altres. Això ha passat sempre. El que realment preocupa és la facilitat amb què molts accepten que els diguin què pensar, què dir i fins i tot què sentir. Perquè és més còmode. Perquè evita problemes. Perquè “per què complicar-se”.
I així és com una societat es va tornant dòcil. No de cop, sinó per costum. Per cansament. Per por de sortir de la fila.
Quan tot depèn de l’Estat, l’Estat decideix. Quan tot es regula, algú regula. I quan algú concentra prou poder, la llibertat deixa de ser un dret i passa a ser una concessió.
Exagerat? Potser. Impossible? En absolut.
La història és plena de societats que creien que això “aquí no passaria”. Totes tenien una cosa en comú: pensaven que encara hi eren a temps… fins que van deixar d’estar-ho.
El problema mai no comença quan ja és evident. Comença molt abans, quan la majoria prefereix no mirar.
