L'evolució de la mirada

L'evolució d'una mirada capricorniana en uns mateixos ulls, distanciats 70 anys del primer a l'últim: des de la innocent en la infantesa passant per la somrient en la joventut i acabant en la profunda de la maduresa.
 Uns ulls que han recorregut una llarga distància. Que han mostrat por, alegria, dolor, dubte, il·lusió, fracàs, tendresa, son, ràbia, admiració, sorpresa, gelosia, confiança, desconfiança, tristesa, felicitat, intimitat, desig, curiositat, atracció, interès, esperança, estima, vergonya, timidesa, i tants altres adjectius que no em venen ara mateix a la memòria.
Un ulls que han expressat allò que els llavis moltes vegades no han sabut expresar o inclús els han contradit.
Uns ulls avui entelats de tantes mirades que han impactat en la retina, des-sincronitzats un de l'altre i que necessiten de la cirurgia per tornar a recuperar aquell equilibri necessari per tornar a gaudir de la realitat tal com és o tal com un la percep o la vol veure, abans de que es tanquin definitivament en el darrer son.

I això, de rebot, em duu a una cançó del meu amic Joan Calvet que, en la seva inicial etapa de cantautor -per allà els anys seixanta del segle passat- va compondre un tema dedicat als ulls:

                                  Ull obert que està despert
                                  ull tancat que la guinyat
                                  ull bonic el d'una nena
                                  ull ben lleig el de l'esquena
                                  ull de jove, ull de vell
                                  Ulldecona, Ullastrell
                                  ull de ... ull de pollastre
                                  ull de ministre: Ullastres
                                  ......
                                  (l'he de buscar... la memòria tampoc em dóna per més :)

Ahir em van enterrar

El primer dia de desembre em vaig llevar amb el cap emboirat, suposo pel refredat que fa dos dies que arrossego. Havíem d’anar a Santa Eulàlia de Riuprimer a buscar a l’Emma i els nens per fer una excursió a la Garrotxa. Si m’hagués escoltat el cos, m’hauria quedat a casa però no ho vaig fer. Vaig conduir el cotxe fins al poble. Vam recollir a la família Anguera-Piqué i malgrat em va temptar que portés el cotxe l’Emma, el vaig conduir jo. Vam arribar al coll de Condreu i vam iniciar la ruta a peu per un camí preciós entre fagedes i una catifa de fulles que ens acaronaven cada pas fins arribar a les Roques Encantades. No m’hauria imaginat mai un racó tan especial i màgic com aquell, ple de roques immenses posades capriciosament de diferents maneres conformant unes coves, forats, racons obacs i que amb els anys els arbres –ara mig despullats- s’han anat integrant amb elles formant un conjunt natural d’una espectacular bellesa.

El contrast entre el color gris de la roca majorment folrada de verd de molsa humida amb el daurat del coixí de fulles de tardor que des de que vam començar a caminar no vam deixar en cap moment de trepitjar, és el que donava el toc de gràcia que completava la harmonia del paratge.

Vam despullar-nos de les motxilles per tal de fer una estona de recuperació d’energies. Els nens anaven al seu aire, saltant i brincant i jo em vaig endinsar un moment en un espai entre roques. I va ser allà en la solitud d’aquell racó que vaig veure a l’Emma asseguda dins d’un dels forats amagats en posició de meditació. Aleshores ella em va cedir el seu lloc per tal de que sentis i em carregués de l’energia que aquelles pedres desprenien. Ella es va asseure davant meu i va iniciar un seguit de fonemes, als quals m’hi vaig afegir. Vam estar una estona i sigui per l’efecte energètic o per l’efecte d’inducció mental, em vaig anar trobant molt millor.

De camí de tornada i seguint conversant amb l’Emma sobre el meu estat d’aquests últims temps, em va dir que havia de deixar morir l’Antoni deixant enrere les pors i integrant sense temença les malalties pròpies del desgast corporal per efecte de l’edat, fent néixer el Toni de la serenor i de la saviesa (a la serenor em veig en cor d’arribar-hi; a la saviesa no!). Sempre he fet cas dels consells de la meva Emma, que m’ha ajudat en moltes ocasions amb les seves reflexions. I ara, no podia ser menys i per tant, de cop, em vaig estirar en mig del camí sobre el llit de fulles daurades i vaig deixar que entre ella i els nens m’enterressin. No sé si només amb aquest acte ja es va produir l’òbit i la naixença, però sí que estic segur que el procés està iniciat i tardaré poc o més en assolir-ho. Uns metres més enllà i a instàncies també de l’Emma, en un arbre dels més grossos –un arbre mestre-, em vaig descalçar i em vaig abraçar a ell per culminar aquest procés de descàrrega de velles energies i càrrega de les noves, a partir de la seva pròpia font que és la natura.

2/12/2019