Estem vivint en una societat capitalista en
la qual les grans empreses estan obligades a augmentar cada exercici els
beneficis de l’anterior, si no volen perdre pistonada o simplement morir. Almenys
això és el que es desprèn de les directrius dels seus consells d’administració per
complaure els seus accionistes.
Però el món és finit i amb ell els
recursos. D’aquí neix la pregunta de com es pot mantenir aquest sistema any
rere any. I jo que soc un peó dins d’aquest gran tauler d’escacs, de moment, no
en conec la resposta.
És a partir d’aquest enunciat que em faig
les següents reflexions: Les empreses d’armament que no paren mai de
fabricar “productes”, els han de vendre. A qui? Les empreses farmacèutiques que
no paren mai de fabricar “productes” els han de vendre. A qui?
Està clar que els primers, per vendre i
augmentar les vendes necessiten guerres. Per tant, han d’alimentar contínuament
els conflictes ja oberts entre els seus clients –els Estats- i si no n’hi han
prou n’han de crear i això és ja prou constatat i suficient documentat, per a poder-ho
afirmar rotundament. I aquí l’ètica i la humanitat perden absolutament la
partida.
Els segons, exactament igual però amb una
diferència, que al ser els “guaridors” de malalties els seus clients finals són
la totalitat de la població mundial. Probablement, a hores d’ara la inversió
feta en la investigació i el desenvolupament de la vacuna COVID per exemple,
s’haurà cobert i amb els corresponents milionaris beneficis, però el negoci ha
de continuar creixent, per tant, o la pandèmia ha de durar per seguir venent
successives dosis, o hauran de “crear” un altre virus, o totes dues a la
vegada.
I em remeto a un article publicat fa un
parell de mesos al butlletí de COMPROMISO de la “Prensa Ibérica” (https://www.lne.es/ideas/compromiso/vacuna-covid.html
) que diu que a dos anys des que l’OMS declarés com a pandèmia la malaltia
causada pel coronavirus, s’han superat la xifra d’11.200 milions de dosis gràcies
al fet que les grans companyies van ampliar les seves plantes de producció en paral·lel amb el procés de recerca i
van signar acords de transferència de tecnologia (actualment prop de 340) amb més
d’un centenar d’empreses de qualsevol país del món amb capacitat per participar
en la producció d’aquests vaccins.
Imagineu per un moment el què representa
aquestes immenses infraestructures de producció que han de funcionar diàriament
i a ple rendiment escopint, no-sé-quants-milers de producte amb no-sé-quan-de-temps,
matèria que s’haurà de vendre de totes totes.
I imagineu, si gràcies a aquests vaccins la
pandèmia remet (que és el que s’hauria d’esperar d’un vaccí), quin seria el
destí de totes aquestes plantes productives? Tancar-les? S’haurien de reciclar
per produir un altre producte que “guarís” quina pandèmia? I l’increment de
beneficis del següent exercici? Es pot aplicar aquí l’expressió de
“reinventar-se o morir”? I si com sempre l’avarícia passa per davant de l’ètica,
les reinvencions en matèria de la salut poden arribar a ser un desastre per a
la humanitat, tal com està sent ja en matèria ambiental pel canvi climàtic, o
les conseqüències de les guerres obertes i la bossa de pobresa que convé
mantenir per alimentar la panxa dels més poderosos.
Esperances? Sí. I sense bola de vidre estic
segur que vindran, apoderades i sustentades per una base crítica que de moment
no és suficient, que pel mateix instint natural de supervivència anirà guanyant
terreny al sistema actual decadent i insostenible, fent que l’ètica i la
humanitat imposin un nou ordre en el món.
