Avui fa quaranta-dos anys de l’absència d’en John Lennon del món dels vius, i he recordat aquella nit. Colpit per la pèrdua d’una de les quatre figures que tant ens havien fet vibrar amb la seva música i amb les seves extravagàncies trencadores en tots els ordres socials del moment, quan vaig anar a dormir, després de girar-me i tombar-me unes quantes vegades sense poder aclucar l’ull, vaig decidir llevar-me.
Vaig anar a la sala d’estar amb una tela
quadrada de 33x41 cms que tenia impresa una base de pintura a l’oli de color
blau cel amb algun toc rosat i amb un llapis carbó a la mà.
Amb els cascs a les orelles vaig posar al
tocadiscs Lenco el disc Double Fantasy publicat poques setmanes abans coincidint
amb el seu 40è aniversari, i vaig punxar el tema Starting Over.
Immediatament, vaig tancar el llum i a les
fosques, amb la tela descansant sobre els meus genolls vaig apuntar el llapis a
la part superior esquerre de la tela.
Després del típic so a fregit del contacte de
l’agulla ceràmica rascant damunt del solc verge, va néixer la primera nota –un toc
d’una campaneta- i la mà es va posar en marxa guiada per la barreja de sensacions
entre la seducció de la música amb la seva veu, i la tristor i la ràbia per una
mort provocada i prematura que no tocava, que va tallar de soca-rel el seu art que
sens dubte hauria sadollat l’avidesa de mitja humanitat.
Des d’aquella primera nota, el llapis va anar
guixant la tela des de dalt a baix i d’esquerre a dreta, amb les energies que emergien
de l’oïda al cervell i d’aquest a la mà que sincronitzadament dibuixava nota per
nota en forma de resum les contradictòries sensacions mentre perles incontrolables
davallaven galtes avall. Amb el silenci de la nit i la música a tot volum aquell
plor silenciós va esdevenir l’únic que els meus ulls recorden haver vessat per la
pèrdua d’un mite i que molt probablement restarà l’únic en ma vida.
Starting over!
