jo i l'univers

A què ens referim quan diem la paraula “JO”?
Què sentim quan diem: “jo mateix”?
El que som en el nostre ser més profund s’escapa del nostre examen, de la mateixa manera que no podem veure’ns directament els ulls sense fer servir un mirall o que no ens podem mossegar les dents. Per això sempre hi ha un element de profund misteri en el problema de qui som.
Segons la nostra cultura, som un centre d’atenció i una font d’acció que està dins d’una bossa de pell. Perquè no diem “jo soc un cos” per comptes de dir “jo tinc un cos”? No diem “jo batego el meu cor” de la mateixa manera que diem “jo camino, parlo, penso”. Pensem que el cor batega per sí sol i que no hi tenim massa a veure amb això. I també que tenim una ànima o essència espiritual empresonada dins del cos i que veiem el món com si fos quelcom estrany per a nosaltres.
Hem après a creure que el que està fora de nosaltres mateixos no forma part de nosaltres. Ens és aliè. I per això establim una sensació d’hostilitat entre nosaltres i l’anomenat món exterior. Precisament per això hem de conquistar la natura, l’espai i considerem que ens trobem en una espècie de perpètua batalla contra el món que ens envolta.

Tot el pensament occidental està impregnat per la idea de que totes les coses, els esdeveniments, la gent, les muntanyes, les estrelles, les flors, són artefactes que han sigut “creats”. En canvi la cultura oriental va en direcció oposada, ja que pensa que la naturalesa és quelcom que “creix”.
Quan quelcom es crea se li dóna forma treballant de fora cap a dins. Quan quelcom creix s’expandeix de dins cap a fora. Completament a l’inrevés. Dos pensaments antagònics. I aquesta diferència és la que fa que no tinguem consciència del fet que som bàsicament TOT. Quan una cosa creix, creix amb l’aire que respira, amb l’aigua que la rega, i amb els aliments que creixen de la terra. És a dir, amb l’entorn. Una cosa creada, està desvinculada de l’entorn.
Per això nosaltres que ens sentim creats, ens creiem desvinculats de l’entorn i ens costa gaudir de la vida. Hem après a témer la mort com si fos el final de tot i que res passarà després. Per tant tenim por de tot allò que pugui produir la mort: el dolor, la malaltia i el sofriment. Però si no tenim una consciència vívida del fet de que som bàsicament, tot, no gaudim de la vida. No som més que un pou d’ansietat barrejada amb sentiments de culpa.

Creiem que la intel·ligència, els valors, l’amor i els bons sentiments tan sols són dins de la bossa de l’epidermis humana, i que en l’exterior tot és senzillament una espècie d’interacció caòtica i estúpida entre forces cegues. Que per un estrany caprici de l’evolució arribem a ser aquests éssers sensibles i racionals (bé, més o menys racionals!) i que ens trobem en un univers que no té res en comú amb nosaltres, que no comparteix els nostres sentiments, que no té cap interès en nosaltres. Tan sols som una casualitat còsmica, i l’única esperança de la humanitat consisteix en derrotar aquest univers irracional, sotmetent-lo, conquistant-lo i dominant-lo. Però no. Un univers sense intel·ligència no pot produir un organisme intel·ligent com l’ésser humà.
Quan descrivim un comportament humà, o el comportament de qualsevol altre cosa, també hem de descriure el comportament del seu entorn. Si algú vol descriure l’acció del meu caminar no podrà fer-ho si no descriu també el terreny que trepitjo i l’espai en que em moc. Contràriament sols veurien els meus peus balancejant-se rítmicament en l’aire.
El món extern és l’extensió del nostre propi cos. L’univers és el nostre cos. Som una part integral del cosmos i tot el que ens ve és el retorn de tot el que ha sortit de nosaltres.