Transcric el contingut d'un e-mail que m'ha arribat a les mans. Està en la línia del meu post anterior...... veureu que per l'estil de l'escriptura és del Mn. Ballarín... i com sempre ple de raó....
Catalunya triomfant. Ves quina una quan som un ase amollonat a garrotades dels de fora i estripat per baralles a casa. Durant cinc segles fórem un país amb la veu enrogallada, però salvant la llengua, esdevinguda triomfant amb mossèn Cinto i la niuada de calàndries fins al Martí Pol. I un poble que canta sempre sobreviu. Cantàvem els Segadors d’aquell Corpus de Sang i falç, quan amb en Macià tinguérem prou alè per sentir-nos triomfants. Després, tururut viola.
Qui t’ha vist tan rica i plena. Són closes les colònies del Llobregat, les fàbriques de Terrassa i Sabadell, les del Ter. No cal dir res més. Cantant: llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia, ens van penjar la llufa amb allò del”café para todos”. Ens havíem de calar el cafè dejuns, fins que el Constitucional àdhuc ens prohibeix que fem el cafè amb aiguardent. I hem fet la plena. Milió i mig als carrers de Ciutat que ja no demanàvem cap micarella d’estatut, cantàvem independència.
Endarrere aquesta gent .I no vaig pels de fora, vaig pels nostres polítics, em temo que, tingui raó el meu venerat Heribert Barrera dient que malament rai si el clam de la gentada cridant independència les acabés fet foc d’encenalls. Sense nervi, els nostres polítics van pels temuts encenalls. El President Montilla es troba entre l’espasa i la paret, d’una banda penja del PSOE i del “café para todos”, de l’altra l’eixorden els clams del poble. He de creure en la seva bona fe. No li podem demanar més, però podem exigir als polítics més de casa que tinguin coratge. Per no dir-ho més gruixut.
Tan ufana i tan superba. Tal com sembla que el Casillas, ultra petons a la novia, hagi guanyat sol la Copa del Món. Els polítics d’enllà, tot i que tinguin la por al cos, no han fet cabal dels nostres crits d’independència, tenen les penques de dir als seus diaris que només quatre gats esborifats s’esperdigolaren pel passeig de Gràcia. No tenen remei, han engegat a can taps les velles Espanyes, on potser hi cabíem tots, per una única Espanya, on tot bitxo ha de ser castellà.
Coratge, gent, coratge sense mala sang. Ep. I sense foc d’encenalls.
