Un dia que m’evoca temps pretèrits, quan la
innocència i la il·lusió regnaven en el meu conscient.
Tot començava unes setmanes abans quan el patge de ses majestats parlava per la radio Terrassa i anomenant-me pel nom, em descobria coses mal fetes que molt recentment havia comès. Puc recordar l’expressió de sorpresa i estupefacció que se’m dibuixava a la cara mentre ho escoltava.
Seguia amb el lliurament de la carta recent redactada a ses majestats, que uns dies abans donava en ma al patge Xiu-Xiu que es passejava a cavall pel carrer recollint els desitjos dels infants, sota el so agut de les trompetes a tres tons que encara avui em ressona a l’oïda i envoltat de torxes fumejant que tenyien de vermell la foscor de la nit entre l’olor d’encens que l’envoltava.
Continuava amb la cavalcada del vespre del dia abans on la majestuositat de les carrosses reials precedides pels seus patges m’impactava de ple, fent-me obrir els ulls de bat a bat per tal de retenir aquells moments tan màgics que vivia.
Després, l’insomni que expressava l’expectativa de la materialització del desig quan me n’anava a dormir i que tant em costava agafar el son. Poques hores mes tard descobria els regals ben embolicats i posats a la galeria de casa, amb una noteta en cada un d’ells on es deixava l’empremta del rei que me l’havia obsequiat, apart d’una carta manuscrita i signada que any rere any em comminava a fer bondat i m’expressava una estima molt més humana que reial.
No sempre es complien els meus desitjos, però sempre s’hi acostava molt. Apart de la típica bicicleta, dels forts americans amb els indis -precursors dels Famobil- i del projector de cinema Nic, el que més recordo és el meu primer artefacte autònom: un cotxe color granat i negre d’uns 40 cms de llarg, que s’encenien els llums, s’obrien les portes i avançava sol gràcies a una pila plana de 9 volts i un petit comandament a les meves mans.
Va ser una diada que, durant uns anys mentre tenia encara el que anomenaven a l’època “tenir fe”, la vivia tant intensament que sempre ha quedat gravada en un raconet en la meva malmesa memòria.
Anys més tard l'he anat revivint amb els fills i actualment amb els nets, fet que encara avui una vegada i un altra, se’m neguen els ulls en una emoció incontrolada que rebrota del fons més pregon del meu record.
Sempre foren tres Reis d’Orient malgrat sols en vaig coneixer dos que em van acompanyar afortunadament bona part de la meva vida.
Tot començava unes setmanes abans quan el patge de ses majestats parlava per la radio Terrassa i anomenant-me pel nom, em descobria coses mal fetes que molt recentment havia comès. Puc recordar l’expressió de sorpresa i estupefacció que se’m dibuixava a la cara mentre ho escoltava.
Seguia amb el lliurament de la carta recent redactada a ses majestats, que uns dies abans donava en ma al patge Xiu-Xiu que es passejava a cavall pel carrer recollint els desitjos dels infants, sota el so agut de les trompetes a tres tons que encara avui em ressona a l’oïda i envoltat de torxes fumejant que tenyien de vermell la foscor de la nit entre l’olor d’encens que l’envoltava.
Continuava amb la cavalcada del vespre del dia abans on la majestuositat de les carrosses reials precedides pels seus patges m’impactava de ple, fent-me obrir els ulls de bat a bat per tal de retenir aquells moments tan màgics que vivia.
Després, l’insomni que expressava l’expectativa de la materialització del desig quan me n’anava a dormir i que tant em costava agafar el son. Poques hores mes tard descobria els regals ben embolicats i posats a la galeria de casa, amb una noteta en cada un d’ells on es deixava l’empremta del rei que me l’havia obsequiat, apart d’una carta manuscrita i signada que any rere any em comminava a fer bondat i m’expressava una estima molt més humana que reial.
No sempre es complien els meus desitjos, però sempre s’hi acostava molt. Apart de la típica bicicleta, dels forts americans amb els indis -precursors dels Famobil- i del projector de cinema Nic, el que més recordo és el meu primer artefacte autònom: un cotxe color granat i negre d’uns 40 cms de llarg, que s’encenien els llums, s’obrien les portes i avançava sol gràcies a una pila plana de 9 volts i un petit comandament a les meves mans.
Va ser una diada que, durant uns anys mentre tenia encara el que anomenaven a l’època “tenir fe”, la vivia tant intensament que sempre ha quedat gravada en un raconet en la meva malmesa memòria.
Anys més tard l'he anat revivint amb els fills i actualment amb els nets, fet que encara avui una vegada i un altra, se’m neguen els ulls en una emoció incontrolada que rebrota del fons més pregon del meu record.
Sempre foren tres Reis d’Orient malgrat sols en vaig coneixer dos que em van acompanyar afortunadament bona part de la meva vida.
