Estimat amic.
En aquesta darrera etapa arrossegaves la
mort darrere teu amb l’optimisme i el bon humor tan encomanadís i que tant t’he
envejat.
Saps el que em dol avui de no haver pogut
compartir el que hauria sigut la darrera xerrada que teníem compromesa, però la
vida és capriciosa i a voltes no et permet assolir les voluntats desitjades.
I sí, he plorat la teva marxa i sé que
m’estaves dient que no calia, que no valia la pena, que tu estàs de puta mare, però
com sempre no t’he fet cas i he seguit abocant llàgrimes més d’agraïment que de
pena sobre la terra que ens ha fet créixer.
I et seguiré tenint present en el meu
record amb les tantes coses que hem compartit. Des de les més absurdes i banals
a les més profundes i difícils: les aventures d’adolescent amb el teu germà
Miquel, les nits invertides i els dies ocupats amb les nostres kafkianes pel·lícules
sense escatimar recursos que no teníem, les festes que organitzàvem a can
Colapi i més endavant al club Egara sempre amb aquell toc d’excentricitat que
hi aportaves i que les feia especialment diferents.
Tot això romandrà en la meva memòria mentre
sigui viva, fins a un suposat retrobament a la casa del silenci on podrem
quedar per fer-la petar bo i assaborint un xarrup de ratafia de Can Mundet.
Aquests darrers anys hem transitat per
senders diferents, però tanmateix sempre hem caminat plegats, i extret d’un
capítol de la seva Obra Selecta, Kahlil Gibran escriu:
“En l’amistat no calen paraules, tots els
pensaments, tots els desigs, totes les esperances neixen i es comparteixen amb
una joia que no necessita ser proclamada. Quan us separeu del vostre amic, no
us entristiu. Car allò que més estimeu en ell pot semblar més clar en la seva
absència, com el vianant veu més clara la muntanya des de la plana”
Gràcies Rafa per tot el que m’has donat.
Terrassa,
9 d’octubre de 2021
