Starting over

 

Avui fa quaranta-dos anys de l’absència d’en John Lennon del món dels vius, i he recordat aquella nit. Colpit per la pèrdua d’una de les quatre figures que tant ens havien fet vibrar amb la seva música i amb les seves extravagàncies trencadores en tots els ordres socials del moment, quan vaig anar a dormir, després de girar-me i tombar-me unes quantes vegades sense poder aclucar l’ull, vaig decidir llevar-me.

Vaig anar a la sala d’estar amb una tela quadrada de 33x41 cms que tenia impresa una base de pintura a l’oli de color blau cel amb algun toc rosat i amb un llapis carbó a la mà.

Amb els cascs a les orelles vaig posar al tocadiscs Lenco el disc Double Fantasy publicat poques setmanes abans coincidint amb el seu 40è aniversari, i vaig punxar el tema Starting Over. Immediatament, vaig tancar el llum i a les fosques, amb la tela descansant sobre els meus genolls vaig apuntar el llapis a la part superior esquerre de la tela.

Després del típic so a fregit del contacte de l’agulla ceràmica rascant damunt del solc verge, va néixer la primera nota –un toc d’una campaneta- i la mà es va posar en marxa guiada per la barreja de sensacions entre la seducció de la música amb la seva veu, i la tristor i la ràbia per una mort provocada i prematura que no tocava, que va tallar de soca-rel el seu art que sens dubte hauria sadollat l’avidesa de mitja humanitat.

Des d’aquella primera nota, el llapis va anar guixant la tela des de dalt a baix i d’esquerre a dreta, amb les energies que emergien de l’oïda al cervell i d’aquest a la mà que sincronitzadament dibuixava nota per nota en forma de resum les contradictòries sensacions mentre perles incontrolables davallaven galtes avall. Amb el silenci de la nit i la música a tot volum aquell plor silenciós va esdevenir l’únic que els meus ulls recorden haver vessat per la pèrdua d’un mite i que molt probablement restarà l’únic en ma vida.

Starting over!

La vella política

 

Estem sota un model de govern totalment caduc i espero i desitjo que estigui  aviat en vies d’extinció. És un model vàlid pel tipus de societat que hi havia el segle passat però ja no per l’actual. La gent (el poble) està molt més preparat i amb molts més mitjans que els del segle XX. Els governs estan formats per partits polítics d’esquerres i de dretes (amb els extrems que com sempre es toquen) que són fidels i per aquest ordre primer pels interessos del partit i segon per la seva més o menys ideologia i ja no em poso en temes de corrupció que hi són a totes bandes. 

Abans arribaven al poder els blaus o els vermells, uns manaven i els altres estaven a l’oposició, i s’anaven alternant més o menys cíclicament. Quan hi eren uns, feien lleis al seu gust, quan arribaven els altres les canviaven fent-les al seu (quants plans i lleis sobre l’educació per exemple recordeu que hi ha hagut en dècades?). Avui el bipartidisme s’ha convertit en un multipartidisme que, al meu criteri, no fa més que tensar els governs que ja són per força multicolors, dificultant l’operativitat i fent que les lleis quedin “descafeïnades”, ja que neixen amb un grapat d’esmenes que en alguns casos (no sé si molts o pocs) les poden debilitar. Potser en altres casos les reforcen, no ho sé. Però bé, això encara es podria discutir i acceptaré arguments que em contradiguin.  

En el meu parer, avui qui hauria de legislar és el poble, amb vista a que tal com queda permanentment contrastat, els partits no representen als seus votants sinó que es representen a ells mateixos. La prova del cotó sobre aquesta afirmació la podem veure en la “maleïda” hemeroteca que al cap i a la fi no serveix perquè els polítics vagin amb compte amb el que diuen i fan, perquè avui en diuen una i demà la contradiuen sense despentinar-se ni posar-se vermells. I no parlo pas exclusivament de cap dels partits actuals, ja que tots fan el mateix. D’aquí la meva perplexitat i indignació. Confesso que jo no serviria per a tal escomesa.

Per tant, amb els mitjans tecnològics que hi ha actualment, considero que els polítics (que han d’existir com a gent preparada per a la diplomàcia) haurien de ser professionals sense adscripció a grup polític (que deixarien d’existir) i sotmetre tots els temes que haurien d’entrar a un Ens neutre (que ja no seria un gran edifici amb escons i mesa ni secretariats amb funcionariat públic), compost per polítics de zona o districtes (els alcaldes?), propers a la gent i que recullin les necessitats des de la base i les posin a debat públic i a votació pública,  acceptant-ne els resultats majoritaris que se n’obtinguessin, vagin a favor o en contra dels interessos personals i de la seva ideologia, que naturalment en aquest model ambdós conceptes deixarien de ser actors principals en l’escena. 

Segur que aquest model pot presentar molts interrogants i moltes crítiques i potser gent més qualificada que jo conclourien que no seria viable, però ara com ara,  vist que el que estem veient i fins que no se’m demostri el contrari, per a mi aquest és el model de futur que hauria de guanyar – quan més aviat millor - l’espai polític de les comunitats.

Sistema amb data de caducitat

 

Estem vivint en una societat capitalista en la qual les grans empreses estan obligades a augmentar cada exercici els beneficis de l’anterior, si no volen perdre pistonada o simplement morir. Almenys això és el que es desprèn de les directrius dels seus consells d’administració per complaure els seus accionistes.

Però el món és finit i amb ell els recursos. D’aquí neix la pregunta de com es pot mantenir aquest sistema any rere any. I jo que soc un peó dins d’aquest gran tauler d’escacs, de moment, no en conec la resposta.

És a partir d’aquest enunciat que em faig les següents  reflexions:  Les empreses d’armament que no paren mai de fabricar “productes”, els han de vendre. A qui? Les empreses farmacèutiques que no paren mai de fabricar “productes” els han de vendre. A qui?

Està clar que els primers, per vendre i augmentar les vendes necessiten guerres. Per tant, han d’alimentar contínuament els conflictes ja oberts entre els seus clients –els Estats- i si no n’hi han prou n’han de crear i això és ja prou constatat i suficient documentat, per a poder-ho afirmar rotundament. I aquí l’ètica i la humanitat perden absolutament la partida.

Els segons, exactament igual però amb una diferència, que al ser els “guaridors” de malalties els seus clients finals són la totalitat de la població mundial. Probablement, a hores d’ara la inversió feta en la investigació i el desenvolupament de la vacuna COVID per exemple, s’haurà cobert i amb els corresponents milionaris beneficis, però el negoci ha de continuar creixent, per tant, o la pandèmia ha de durar per seguir venent successives dosis, o hauran de “crear” un altre virus, o totes dues a la vegada.

I em remeto a un article publicat fa un parell de mesos al butlletí de COMPROMISO de la “Prensa Ibérica” (https://www.lne.es/ideas/compromiso/vacuna-covid.html ) que diu que a dos anys des que l’OMS declarés com a pandèmia la malaltia causada pel coronavirus, s’han superat la xifra d’11.200 milions de dosis gràcies al fet que les grans companyies van ampliar les seves plantes de producció en paral·lel amb el procés de recerca i van signar acords de transferència de tecnologia (actualment prop de 340) amb més d’un centenar d’empreses de qualsevol país del món amb capacitat per participar en la producció d’aquests vaccins.

Imagineu per un moment el què representa aquestes immenses infraestructures de producció que han de funcionar diàriament i a ple rendiment escopint, no-sé-quants-milers de producte amb no-sé-quan-de-temps, matèria que s’haurà de vendre de totes totes.

I imagineu, si gràcies a aquests vaccins la pandèmia remet (que és el que s’hauria d’esperar d’un vaccí), quin seria el destí de totes aquestes plantes productives? Tancar-les? S’haurien de reciclar per produir un altre producte que “guarís” quina pandèmia? I l’increment de beneficis del següent exercici? Es pot aplicar aquí l’expressió de “reinventar-se o morir”? I si com sempre l’avarícia passa per davant de l’ètica, les reinvencions en matèria de la salut poden arribar a ser un desastre per a la humanitat, tal com està sent ja en matèria ambiental pel canvi climàtic, o les conseqüències de les guerres obertes i la bossa de pobresa que convé mantenir per alimentar la panxa dels més poderosos.

Esperances? Sí. I sense bola de vidre estic segur que vindran, apoderades i sustentades per una base crítica que de moment no és suficient, que pel mateix instint natural de supervivència anirà guanyant terreny al sistema actual decadent i insostenible, fent que l’ètica i la humanitat imposin un nou ordre en el món.