Sabem que la mort és l'última etapa de la vida, que forma part d'ella mateixa i que gràcies a això ens arriba aquest final terrenal.
A mesura que avancem el camí anem trobant cruïlles en què podem anar canviant la trajectòria i ensems anem enfocant el nostre destí. Però quan arribem a edats avançades cada vegada hi ha menys cruïlles, fins a arribar a un únic camí sense ja possibilitat de canviar de direcció.
Amb els anys, un va prenent consciència d'aquest fet inevitable i més quan vas deixant per aquest camí, el rastre dels parents, companys i amics que t'han acompanyat i dels quals sempre en queda l'empremta.
En aquest blog he anat fent memòria d'aquells que m'envoltaven i que avui ja no hi són. Ja en són uns quants i ara n'afegeixo un més a la llista: en Toni Aunós i Borràs que va traspassar fa 15 dies, després d'allò que se'n diu una llarga malaltia.
Ens vam conèixer formant part de l'Associació de Pares de l'escola Pia on els nostres fills es formaven. Va ser una etapa on els nostres camins es van trobar, organitzant i participant en les clàssiques festes del calendari escolar.
Dues actuacions on vam col·laborar em venen al cap. Una disfressa de "majorettes" amb la corresponent desfilada pels vials de l'escola i els assajos i les representacions dels Pastorets d'en Josep M. Folch i Torres al teatre de l'escola. En aquesta, els dos fèiem de fúries de l'infern. Foren unes vivències que ens ajudaven a trencar la dinàmica de les nostres responsabilitats laborals, relaxant la nostra vida amb el remei més innocu i efectiu que existeix com són les riallades.
Després vingueren més vivències compartint amb altres amistats d'aquesta colla (bàsicament en Jaume Castells, Mhen Galí, en Xavi Baig i la Pili Campins): un inoblidable viatge de Setmana Santa a París i dos a Escaló al Pirineu, i a l'estiu les setmanes de vacances a les platges de Menorca, Eivissa i l'Estartit.
Dos moments de record especial d'aquests viatges: ell i jo vam fer el primer nu integral a la platja d'Eivissa entrant i sortint de l'aigua amb les boles dansant a l'aire i el segon també a la platja quan ens disposàvem a fer una travessa nedant entre dues cales, que just en entrar, el Toni s'ofegava i sort de la seva parella, la Montse Aced, que el va treure de l'aigua.
Després d'aquesta etapa va continuar una relació de poca freqüència, però mantinguda, en forma de dinars a casa un cop a l'any de manera rotatòria, menjant "carn morta" com deia el Toni i amb llargues sobretaules on sortien tant els records del passat com situacions actuals.
És a partir d'ara quan –naturalment si no em toca encara a mi- hauré d'anar engreixant aquesta llista quan jo mateix ja estic arribant a aquesta última etapa, on familiars vius de la generació anterior a la meva ja no en queden i tot el meu entorn actual també més o menys ja és en aquesta recta final.
Deixem de viure d'espatlles a la mort, tot aprenent a encarar-la amb serenitat.
