dissabte, 1 de gener del 2011

1/1/11


He estat llegint aquests dies la història d’Espanya. Certament l’havia estudiat a l’escola en la meva formació bàsica, però era una assignatura que mai m’havia atret com per dedicar-hi unes hores de la meva vida. La veritat és que jo vaig fer carrera de ciències i no de lletres, però ara m’ha picat el interès en saber quines són les arrels de la terra que trepitjo després de tot el batibull polític que ens genera a Catalunya el pertànyer a l’estat Espanyol. I el curiós del cas és de que no hi ha una data concreta de la “fundació” d’Espanya. Uns consideren que va ser per la unió de les corones de Castella i Aragó, altres per el primer monarca comú Carles I, d’altres a partir del centralisme imposat per Felip V i d’altres pensen que no es pot posar cap data sinó que Espanya és fruit d’un procés evolutiu. Jo personalment crec que els territoris del món es mouen segons l’evolució i els interessos del poder humà, però l’Espanya d’avui va ser “fundada” pel rei Borbó Felip V quan amb la promulgació dels seus decrets de Nova Planta a les primeries del 1700 va unificar els principats i regnes autonòmics que la composaven. Un model centralista iniciat per aquell monarca amb unes arrels tan profundes que fins i tot avui 3 segles després, encara estan perfectament arrelades i vives.

I abans de tot això, després de la Hispania romana, hi van haver els sueus, visigots, bizantins, i tants d’altres que van passar per aquí. És a dir, mireu quina barreja de cultures i territoris manats per dinasties, comptats, principats, regnes, nacions, imperis, etc. han intervingut en aquesta nostra pobre i dissortada terra. I això sense deixar d’esmentar els musulmans que van dominar durant més de 700 anys la major part de la Península Ibérica.

I diuen que la història es repeteix, i jo em pregunto: serà que per aquí comença de bell nou la reconquesta musulmana tal i com va ser aquella, de manera pacífica i sense gaires resistències?
I m’ho pregunto per la notícia que han donat avui de que amb l’excepció de Girona, en les altres tres províncies catalanes el primer nadó de l’any 2011 és nascut de pares marroquins. No sé si l’estadística en aquest cas reflectirà o no la realitat. En tot cas, poc a poc i cada vegada més em vaig sentint ciutadà del món i ja tant em fa qui em mani i a qui tingui que pagar vassallatge, perquè això de ben segur que ningú ho podrà evitar.

dijous, 15 de juliol del 2010

els segadors



Transcric el contingut d'un e-mail que m'ha arribat a les mans. Està en la línia del meu post anterior...... veureu que per l'estil de l'escriptura és del Mn. Ballarín... i com sempre ple de raó....

Catalunya triomfant. Ves quina una quan som un ase amollonat a garrotades dels de fora i estripat per baralles a casa. Durant cinc segles fórem un país amb la veu enrogallada, però salvant la llengua, esdevinguda triomfant amb mossèn Cinto i la niuada de calàndries fins al Martí Pol. I un poble que canta sempre sobreviu. Cantàvem els Segadors d’aquell Corpus de Sang i falç, quan amb en Macià tinguérem prou alè per sentir-nos triomfants. Després, tururut viola.

Qui t’ha vist tan rica i plena. Són closes les colònies del Llobregat, les fàbriques de Terrassa i Sabadell, les del Ter. No cal dir res més. Cantant: llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia, ens van penjar la llufa amb allò del”café para todos”. Ens havíem de calar el cafè dejuns, fins que el Constitucional àdhuc ens prohibeix que fem el cafè amb aiguardent. I hem fet la plena. Milió i mig als carrers de Ciutat que ja no demanàvem cap micarella d’estatut, cantàvem independència.

Endarrere aquesta gent .I no vaig pels de fora, vaig pels nostres polítics, em temo que, tingui raó el meu venerat Heribert Barrera dient que malament rai si el clam de la gentada cridant independència les acabés fet foc d’encenalls. Sense nervi, els nostres polítics van pels temuts encenalls. El President Montilla es troba entre l’espasa i la paret, d’una banda penja del PSOE i del “café para todos”, de l’altra l’eixorden els clams del poble. He de creure en la seva bona fe. No li podem demanar més, però podem exigir als polítics més de casa que tinguin coratge. Per no dir-ho més gruixut.

Tan ufana i tan superba. Tal com sembla que el Casillas, ultra petons a la novia, hagi guanyat sol la Copa del Món. Els polítics d’enllà, tot i que tinguin la por al cos, no han fet cabal dels nostres crits d’independència, tenen les penques de dir als seus diaris que només quatre gats esborifats s’esperdigolaren pel passeig de Gràcia. No tenen remei, han engegat a can taps les velles Espanyes, on potser hi cabíem tots, per una única Espanya, on tot bitxo ha de ser castellà.
Coratge, gent, coratge sense mala sang. Ep. I sense foc d’encenalls.

dimarts, 29 de juny del 2010

l'Estatut de Catalunya



Setze jutges d'un jutjat mengen fetge d'un penjat; si el penjat es despengés es menjaria els setze fetges dels setze jutges que l'han jutjat.

Després de quatre anys d’intensa anàlisi i profunds debats que de ben segur no deuen haver tret el son als deu membres espanyols del T.C., aquests han dictat sentència.

Tres reflexions:

Quina democràcia és la que permet que la voluntat popular confirmada a les urnes i aprovada pel parlament català i pel congrés espanyol, sigui torçada per un Tribunal Constitucional compost per deu persones que són qui tenen la última paraula? No hauria de ser -en tot cas- a l’inrevés: primer que el T.C. dicti les seves regles i que després sigui el poble qui les accepti o rebutgi?

És lícit, democràtic i raonable que siguin aquests deu jutges qui tenen a les seves mans la decisió final d’acceptar o rebutjar les voluntats dels pobles d’una nació com Catalunya? On és la imparcialitat d’aquests magistrats si ells mateixos es posen l’etiqueta de conservadors i progressistes?

Tan complex és el nostre Estatut que els ha portat a quatre anys de ... treball(?) ... no sé si intens o no, per a poder dictar sentència? No serà que algú hauria d’haver actuat en el sentit de declarar la seva incompetència?

Tres conclusions:

Aquests deu vots dels deu funcionaris més ben pagats i menys imparcials del país valen més que tots el vots del poble català.

La democràcia espanyola, s’hauria de fer mirar per especialistes a fi de canviar algunes de les seves pràctiques i modernitzar la casposa frase de la “Indisoluble Unidad de España”. No ens volen, però necessiten els nostres recursos i per això no deixen anar la caixa en que tots ells hi posen la ma per estirar-hi el que puguin.

Tot els esforços que no es recolzin sota la lluita per a la independència en qualsevol de –o en totes- les seves formes possibles de lluita, és en va i sempre seran infructuosos. D’entrada no s’hauria d’acatar aquesta sentència.

dimecres, 3 de març del 2010

letargia



Absort en letargia
Farcit de ficció
Treno teranyines de mentides per haver el teu cos.
Absort en letargia
Farcit de ficció
Escampo núvols de masoquisme entre carn i os.
Absort en letargia
Farcit de ficció
Fiblo amb avidesa sota la pell tènue el sagí.
Absort en letargia
Farcit de ficció
T’inoculo fluids de minúsculs àtoms de verí.
Absort en letargia
Farcit de ficció
Et guardo en el santuari dels desitjos i carències.
D’una segona vida intacta d’errades i encerts.
De somnis i de memòries, d’oblits i d’absències.
Rombollades com la sorra ventada dels deserts.

dijous, 19 de novembre del 2009

etiquetes


És humà etiquetar i fer suposicions només considerant una única característica de l’objecte afectat. Per això tantes i tantes vegades cometem errades que des de insignificants poden arribar a ser molt greus.
Dit això i malgrat la possibilitat d’equivocar-se, l’instint que afina i que a voltes és molt expert fa que en determinades ocasions no ens equivoquem. Potser també hi juga a més de l’instint, el sentit comú, però el cert és que hi ha uns determinats estereotips que marquen unes pautes que generalment són certes.
Tot això ve des de que m’ha caigut a les mans un document d’una important corporació i m’he fixat amb el sotasignant que a més d’ostentar un càrrec d’allò més sumptuós, tenia un nom espanyol d’aquests que no s’acaben mai, més o menys com aquest que m’invento: Alejandro Madinabeitia Ibáñez de Aldemosa.
I la primera cosa que m’ha vingut al cap després de llegir-lo ha sigut fer-me la següent afirmació: Segur que aquest senyor no és afiliat del partit comunista!
I a veure... perquè no ho podria ser? De poder, podria.... però... l’as em fot si aquest senyor no és políticament de dretes!
Si el document hagués vingut signat pel senyor Pepe Expósito Expósito i ostentant el càrrec de mestre d’obres, difícilment hauria pensat això, malgrat pogués ser tant o més de dretes que l’anterior.
De fet l’important no és el color polític, sinó el grau de corrupció – congènita o adquirida - que cada un d’ells pogués tenir, i que també en aquest cas podria ser objecte d’etiqueta fàcil i probablement encertada.
Història absolutament intranscendent i que no aporta res de nou, però vull deixar constància d’aquest flash de pensament que m’ha vingut de sobte. Paciència!

dimarts, 13 d’octubre del 2009

històries per a no adormir-se


En poc espai de dies i per diferents mitjans m’han arribat tres casos importants d’irregularitats. Dos d’ells a nivell mundial i un altre en clau catalana. Això en sí mateix no és cap novetat, doncs estem tips de comprovar el farcell d’irregularitats amb que els humans convivim a diari i sembla que ja n’hauríem d’estar tan immunitzats com per no sorprendre’ns cada vegada que en surt una a la llum. Però aquesta vegada els tres m’han arribat molt endins. Potser és perquè hem iniciat la tardor i el meu rellotge intern està molt més sensible o potser és perquè la magnitud de la tragèdia supera amb escreix la de les altres vegades. Sigui com sigui, el cas és que ara no he quedat tan indiferent. Tots tres casos afecten a la salut de la nostra espècie, encara que el tercer és d’àmbit molt més reduït i que ens afecta principalment a la salut emocional del nostre cor, com és el cas Palau de la Música, del qual sols deixaré aquesta cita.

El primer que em va fer trontollar va ser el de la nova grip “A”. Malgrat que des del primer dia que els mitjans de comunicació en donaven la notícia i deien que podria esdevenir una pandèmia important, el meu primer pensament va ser de que estava provocada per una o més d’una de les grans empreses farmacèutiques per engreixar les seves arques una mica més encara. Després vaig censurar el meu pensament auto-recriminant-me aquesta clara i no fonamentada desconfiança tot dient-me que era impossible que algú pogués posar en perill la salut de molts humans per obtenir més benefici econòmic. I just llavors m’arriba el video-clip de la Teresa Forcades (http://vimeo.com/6790193) on es documenta tota la història donant de nou validesa a aquell meu primer pensament.

I avui m’arriba el segon. Un documental sobre l’imperi industrial Monsanto, que a base d'un gran nombre d'informes plens de falsedats, de tracte de favor per part de l'administració americana i de pressions i d'intents de suborn als científics que han aixecat veus en contra dels transgènics -la majoria de científics que s'hi van mostrar contraris o van expressar els seus dubtes van acabar destituïts del càrrec-, s'ha convertit en un dels proveïdors de llavors genèticament modificades més gran del món i que, darrere de la imatge d'una empresa neta i verda, que és la que dóna la seva publicitat, s'amaga un projecte hegemònic que amenaça la seguretat alimentària de tot el món i l'equilibri ecològic del planeta.

En resum, unes informacions encoratjadores en definitiva perquè el sol fet de que surtin a la llum i de que arribin a la nostra societat, fa que no ens deixem adormir, que se’ns desperti la consciència per intentar acabar amb un sistema –alguns entesos diuen que caduc ja- per donar pas a un altra de nou molt més en línia amb la sostenibilitat del nostre món i de la nostra espècie. Afortunadament som els de baix els que podem fer caure un sistema i ajudar a crear-ne un altre de nou que potser al final també l’acabarem espatllant, però si més no, haurem trencat una dinàmica d’injustícies que ja seria hora que anéssim deixant enrere impreses en les pàgines de l’ahir del gran llibre de la història.

dilluns, 5 d’octubre del 2009

la lluna, la pruna



"La lluna, la pruna
vestida de dol
son pare la crida
sa mare la vol.

La lluna, la pruna
el sol mariner
son pare la crida
sa mare també.

Minyones boniques
deseu els coixins
son pare la soca
sa mare els fadrins. "

Així diu la cançó tantes vegades cantada als més menuts i mai ben contada la lletra, que per cert no sé ben bé a què treu cap, però que de ben segur algun sentit o altre guarda dins de la seva tradicional essència.

Aquesta tonada em va venir a la memòria bo i contemplant una lluna plena impressionant des d’un racó de món -petit i infinitament minúscul- de la geografia del nostre Pirineu.

Des d’allí, embolcallat pel silenci nocturn, no vaig poder resistir la temptació d'observar-la amb una mirada delitosa, esclava de la seva nua lluentor.

De quants desigs n’és dipositària?
De quantes traïcions n’és espectadora?
De quantes promeses n’és avaladora?
De quantes infidelitats n’és confident?
De quantes fidelitats n’és auspiciadora?
De quants projectes n’és solidària?
De quantes llàgrimes s’ha esquitxat?
De quants saraus n’és propiciadora?
De quants pillatges n’ha afavorit?
De quants tafurs n’és observadora?
De quantes embriagueses n’és testimoni?
De quants poemes n’és inspiradora?
De quantes pors n’és provocadora?
De quantes temptacions n’és causant?
. . . . . . .

Des de que el temps és temps la humanitat n’aprofita la seva presència per actuar en qualsevol direcció. Tal com jo vaig fer quan vaig decidir contemplar-la.