poema d'una nina que m'ha arribat...

Sembla que la sirena (aneriS a l'inrevés) del meu destí (Destiny en anglès) m'és favorable i em vol regalar una mica de llum sobre les parts fosques que a vegades m'envolten.
La vida passa, però hi han coses que queden i marquen.
Petites engrunes de moments inoblidables.
Petites mossegades que calen fons.
Petites històries que posen la pell de gallina.
A vegades el què, el com, el quan, el quant, el on i el perquè no importen.

Lletanies de pics de sons, coneguts per mi
Hem de retrobar els horitzons perduts
I enfilar pel vell camí, on tot i les pedres
Ja sabem amb certesa el seus entrebancs
Lletanies d'aromes, que m'han impregnat els sentits
M'han transportat lluny de tu, potser era el que calia
Lluny estem del bosc, haurem de retrobar las petjades
Perquè, amor ens hem perdut
Retrobar-nos ens costarà, ans abans de això
Hem de retrobar els cors, que les lletanies ens han fet oblidar
Amb el fred de las paraules, haurem de jugar
I rebuscar el munt de dolços que elles aportaven
El bosc ens espera, silenciós, harmoniós i immens
Ens retrobarem
Ho sé
Tu ho saps