dimarts, 10 de febrer del 2009

trobada casual

Estic treballant amb la portada del nou CD i m’he trobat amb aquesta imatge. Ella venia d’una ordenada carpeta de fotos d’un concert a les Borges Blanques fet al 2005 i jo anava passejant pels laberíntics carrers del meu PC i hem topat. No m’ha pogut dir res, ni tan sols saludar-me. Tal era la concentració del moment que no ha obert boca. Absorta en ella mateixa ha passat olímpicament de mi. Jo l’he mirat amb un somriure als llavis i he tancat els ulls. He intentat infructuosament posar-me al seu lloc, volia retrobar-me de nou amb aquell instant, tornar a sentir el que de ben segur ella estava sentint encara, atrapada de per vida en el paper del temps i gaudint eternament del moment. I he sentit com l’enveja m’inflava les venes. Perquè tot ens és tant fugisser? Perquè se’ns escapa tot dels dits? Perquè no es poden retenir els fets plaents més enllà de la memòria? Hauré d’esperar una altre ocasió per recuperar aquell moment que d'antuvi sé que també esdevindrà fugaç i desapareixerà, i que com a molt, apart del record, només podrà quedar una altra foto per a la història, suposant que hi hagi algú que providencialment dispari una càmera en el precís moment en que l’inexplicable orgasme artístic –barreja de sentiment, concentració i trempera- es torni a apoderar de mi.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Tonfoll, lloat sia el Senyor! No podeu retenir-ho tot perquè l’ànima que portem a dins el nostre cos es fugaç! Quan deixem anar l’últim al•lè en aquesta vall de llàgrimes s’escapoleix de les nostres entranyes. Es fotut però es així. Ja se Tonfoll i companyia que grans homes de ciència diuen que no tenim ànima ai las! Però tampoc m’han pogut demostrar escorxant algun cos d’algun pecador (que ho em fet) que no hi era, allà fotent el cap dins el seu ventre remenant els budells no sortia res. Per tant o amic l’explicació es aquesta. Cal gaudir i gravar en la vostra ment els millors moments i fer-los durar tant com pugueu, per quan acabeu la menja, en el meu cas la pregària a pleret, a pleret es farà fonedissa...
L’Abadia del Garraf