la lluna, la pruna

"La lluna, la pruna
vestida de dol
son pare la crida
sa mare la vol.

La lluna, la pruna
el sol mariner
son pare la crida
sa mare també.

Minyones boniques
deseu els coixins
son pare la soca
sa mare els fadrins. "

Així diu la cançó tantes vegades cantada als més menuts i mai ben contada la lletra, que per cert no sé ben bé a què treu cap, però que de ben segur algun sentit o altre guarda dins de la seva tradicional essència.

Aquesta tonada em va venir a la memòria bo i contemplant una lluna plena impressionant des d’un racó de món -petit i infinitament minúscul- de la geografia del nostre Pirineu.

Des d’allí, embolcallat pel silenci nocturn, no vaig poder resistir la temptació d'observar-la amb una mirada delitosa, esclava de la seva nua lluentor.

De quants desigs n’és dipositària?
De quantes traïcions n’és espectadora?
De quantes promeses n’és avaladora?
De quantes infidelitats n’és confident?
De quantes fidelitats n’és auspiciadora?
De quants projectes n’és solidària?
De quantes llàgrimes s’ha esquitxat?
De quants saraus n’és propiciadora?
De quants pillatges n’ha afavorit?
De quants tafurs n’és observadora?
De quantes embriagueses n’és testimoni?
De quants poemes n’és inspiradora?
De quantes pors n’és provocadora?
De quantes temptacions n’és causant?
. . . . . . .

Des de que el temps és temps la humanitat n’aprofita la seva presència per actuar en qualsevol direcció. Tal com jo vaig fer quan vaig decidir contemplar-la.