Per què cal un Referèndum?

Després d'un període d'inactivitat en el blog, escric aquesta nova entrada arran d'haver llegit un escrit al Facebook que m'ha sorprès.

Darrerament, en referència al procés sobiranista de Catalunya, es poden llegir i sentir opinions de tot tipus i de tots els colors. Es pot plantejar el procés des de qualsevol de les òptiques que reiteradament van competint en els espais de la Mèdia del país per fer-se el seu lloc en l’ideari de la gent. I evidentment jo tenia també la meva. I dic tenia perquè aquest escrit m’ha donat una altra perspectiva, única i totalment diferent de les comuns en que convivim cada dia.

Un article escrit després de la Diada de l’any passat i que curiosament d’ençà no ha tingut massa ressò en els mitjans socials o al menys a mi no m’ha arribat fins avui.

A vegades les persones som especialistes en fer les coses més complicades del que realment són. Ens agrada fer bullir l’olla tot gastant rius de lletres i de paraules per trobar la manera d’encaixar o no amb aquesta Espanya imperialista i barroera que ens ocupa, quan aquest nou punt de vista m’ha fet obrir els ulls, demostrant-me que és tan senzill –no el procés sinó el concepte- que no caldria haver emprat tant de temps en debats, en donar-hi tantes voltes tot cercant elements a favor i en contra i en carregar-nos de raons per legitimar o deslegitimar aquest procés independentista.

Si més no, és un punt de vista més.

Diu això:

*La trampa del referèndum*

Després de l’èxit sonat de la convocatòria de la manifestació a favor de la independència de Catalunya de l’11 de setembre de 2012, se senten nombroses veus a favor de la convocatòria d’un referèndum per decidir democràticament el destí de Catalunya. I em pregunto: per què cal un referèndum?

Des de la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya sempre hem defensat que, malgrat la visió de la història del nostre país que espanyols i francesos ens han volgut imposar, Catalunya –la part que pertany a l’estat espanyol- no és Espanya, ÉS D’ESPANYA, fruit d’una conquesta militar. No va ser una adhesió o una unió voluntària de la qual ara ens en penedim.

Un país ocupat com ho van ser, posem per cas França, Bèlgica, Holanda, Noruega o Polònia des de 1939-1940 com a conseqüència de la invasió per part dels exèrcits alemanys. Després de la derrota dels nazis, l’any 1945, tots aquests estats van recuperar automàticament la seva sobirania. A ningú se li va acudir proposar un referèndum per legitimar la nova situació.

Si Catalunya és un país que va perdre la seva sobirania per la força de les armes i va ser ocupat militarment des del 1714, hauria de tenir la mateixa consideració que els països ocupats pels alemanys durant la segona guerra mundial. L’annexió de Catalunya va ser conseqüència d’una agressió militar i va anar seguida d’un tracte de país conquerit amb execucions, tortures, exili, presó i espolis de tota mena que, amb petits intervals, s’ha perllongat la major part d’aquests tres-cents anys.

L’oblit de la nostra història explica l’acceptació acrítica d’un

procediment independentista que implica la legitimació de les raons dels ocupants segons les quals Catalunya és una part indestriable d’Espanya de la qual forma part per pròpia voluntat i des de temps immemorials.

Els catalans, per tant, de cap manera hauríem de sentir-nos obligats a sustentar el nostre dret mitjançant una consulta popular.

Simplement, caldria una proclamació del nostre parlament, consensuada amb les potències europees i mundials, que restituís, automàticament, la sobirania perduda fa 300 anys.

A part de ser un acte d’absoluta justícia històrica, aquesta via ens

estalviaria un desagradable procés previ a la consulta, atiat per l’estat

espanyol amb tots els seus recursos, ple de paranys, d’amenaces i de

mentides, que tindria com a objectiu sembrar la por i la divisió entre la població catalana.

Carles Camp

17 de setembre de 2012

*Monestir de Sant Benet de Montserrat*serrat*