Moments

 

Abans d'ahir vaig rebre la dissortada notícia de la mort de l’amic Josep Mª Francino. No he sabut articular paraules i frases per buidar el pap dels sentiments que han confluït en el meu interior, en un full de paper. Sort de l’Emma que després d’una llarga conversa telefònica m’ha obert la ment i m’ha ajudat. Aquí hi ha el resultat.

Són temps difícils.

A tots ens toca participar-hi, amb més o menys entusiasme. Quan es mor un amic, un espòs, un pare, sigui quina sigui la causa, hi participem de ple, amb la tristesa evident i el dol que el comiat comporta. Però a cada gest que fem, podem decidir quina és la nostra manera de participar-hi, d’acomiadar-nos, de construir el camí difícil per on ens toca caminar. Podem lamentar-nos, ens podem considerar víctimes del destí i endolar-nos amb vestits negres, o podem fer nostre aquest moment, avançar amb fermesa i consciència i celebrar cada pas de la vida. Jo, malgrat el dolor que sento, celebro la vida, i celebro els moments que hem viscut amb Xino.

Els moments de joventut viscuts a dins i a fora del piset de la Plaça Vella, de xerrades, festes, assajos i concerts dels Folls.

Els moments de treball intens amb la composició i gravació de les bandes sonores de les pel·lícules Piqué-Mundet tant als estudis de Ràdio Terrassa com a estudis professionals de Barcelona.

El moment en que vàrem reprendre la activitat musical del grup i els molts altres moments que d’ençà es van generar tant a la nostra cava del Camí de can Pepet com als estudis de gravació i els escenaris d’arreu que vam trepitjar sempre amb l’adrenalina a flor de pell.

És difícil afrontar un canvi substancial, és difícil assumir la mort. Però tots aquests moments viscuts formen una xarxa, uns vincles indestructibles entre les persones que hem compartit fragments de vida, tota una vida, i aquests vincles no desapareixen amb la mort, al contrari, serveixen per fer més àgil i alegre el traspàs, perquè la mort tan sols és un portal que cal traspassar, amb tota la lleugeresa possible, amb tota l’alegria, la pau i l’amor possibles.

Estem celebrant el seu coratge per fer el que tots haurem de fer quan arribi el nostre dia, celebrem-ho!

Processos contraposats

Ahir va fer onze anys del traspàs del Xavi. Al despertar hi vaig pensar, cosa estranya amb mi perquè això de recordar dates mai se m'ha donat massa bé i més encara a aquestes alçades de vida.

I donant voltes en aquest malaurat fet, vaig arribar a observar el que dona sentit al títol d'aquest escrit.

La seva filla Agnès va néixer el 13 de desembre del 2010 i ell se'n va anar el 19 de novembre del 2010, és a dir, tres setmanes abans ell va deixar el seu lloc a l'Agnès.

Vist d'una altra manera, l'Emma va concebre a l'Agnès nou mesos abans del seu naixement, és a dir, el març del mateix any, just quan al Xavi se li confirmava el rebrot de la malaltia que el va portar al desenllaç final.

Per tant, van ser dos processos contraposats. Mentre ell dia a dia s'anava apagant, l'Agnès dia a dia anava prenent forma.

Curiositats de la vida, que de ben segur tenen la seva explicació malgrat que nosaltres som incapaços d'arribar al nivell còsmic necessari per entendre el sentit d'un fet humanament contraposat com és una mort injusta que obre una vida justa en el mateix espai temporal.

I ahir, onze anys després, part de les seves cendres han deixat l'urna per tocar la terra sota un templet de pedres d'una ermita construït amb les mans de l'Emma, de la Nona, de l'Uriel i de l'Agnès, ben amunt en el cel, al cim del Matagalls i orientat a ponent per tal que les energies puguin arribar fins a la Noguera on reposen la resta de cendres, i al Moianès i a Osona per estar prop de la sang de la seva sang, als que de ben segur estaran sempre sota la seva protecció.

Una forta abraçada al teu cel, estimat Xavi.

Una forta abraçada a la teva terra, estimada Agnès.

Les darreres dècades de la vida

Fa poc vaig travessar la porta de la dècada on ja es comencen a dibuixar els traços de l’incert futur que s’acosta.

Alguns són traços esperançadors que ens animen a seguir endavant amb la il•lusió de poder-los gaudir plenament, i que són en especial els que marquen els nostres descendents.

I n’hi ha d’altres de punyents que toquen les profunditats del ser que les suporta, i són aquestes les que em mouen ara a despullar-les en aquest escrit.

El passat estiu en Joan, un íntim amic i company de grup de música ens feia saber el viacrucis que havia patit des del gener passat per superar una intervenció greu i una llarga recuperació en una època especialment difícil, on la solitud la va emocionalment agreujar fent-se còmplice d’aquell infortuni.

Ja entrada la tardor vaig assistir al funeral del Rafa, un altre íntim amic d’adolescència – del que ja vaig escriure en aquest blog – tocat per un mal lleig que se’l va emportar sense miraments.

Pocs dies després marxava en Toni, un altre amic de la mateixa època amb el que havíem compartit moltes estones de lleure, i menys d’una setmana després vaig participar en la festa de comiat del Leandre, un altre conegut proper, després també d’un ràpid i inesperat desenllaç.

I aquest matí he rebut preocupants novetats del Josep Mª, amic des dels setze anys i company també del grup de música, ingressat a l’hospital per pneumònia feia cinc dies, que l’han portat a l'UCI i li han provocat un coma induït a causa de la manca d’oxigen als pulmons a conseqüència del SARS-CoV-2. L’esperança de la seva recuperació està en boca del meu prec. Això sis dies després de l’últim concert del grup al complet en l’esmentada festa de comiat d’en Leandre.

Aquest darrer esdeveniment m’ha conduït a reflexionar sobre els decessos viscuts, un a un i el seu impacte en el meu conscient.

Molt lluny queda aquella època en què les defuncions eren d’amistats dels pares o de familiars més o menys llunyans i més o menys esperables, quan l’efecte de la mort quedava cobert per un vel tènue i imperceptible que privava la consciència clara de mesurar la magnitud del fet i d’interpretar el sentiment natural de la pèrdua d’una vida.

No tan lluny queda l’acomiadament dels progenitors on aquell vel natural pretèrit que cobria la consciència s’havia esvaït i un sotrac immens et clavava les urpes del dolor més profund i t’obria l’aixeta dels ulls fent plorar la seva absència.

També a prop queda el traspàs tant prematur com injust d’en Xavi, un fill polític estimat, que va deixar un grapat de vides òrfenes i que va trasbalsar els nostres cors fent el dol més incisiu, més punyent. També la mort de l'amic de joventut i company Billi produïda de manera sobtada en aquestes mateixes dates de cinc anys enrere, la primera del meu entorn d’amistats.

I ara, moment en què un ja està situat a la fila zero de l’arbre genealògic dels vius, quan ja es comencen a perdre els amics i companys sota el procés natural dels éssers vivents i quan un bocí de la teva vida se’n va amb la seva, t'adones que aquell projecte de lluita i de supervivència es va esgotant a poc a poc i que les forces et minven amb la mateixa proporció que augmenten els plors sentits per aquestes pèrdues, i del desànim del moment que cala i fa forat en l’interior més pregon.

I aquest és el meu avui, una tarda de cel tacat de núvols subratllats amb el to rosat de l’ocàs d’una tardor trista que em venç.

Afortunadament, la vida segueix i ens convida a viure-la mentre ens sigui donada, bo i esperant que l’entrada a la dècada vinent – si no és abans – aquell vel tènue i imperceptible torni a fer-se present i faci que, per experiències viscudes directament amb els meus antecessors, les llàgrimes es converteixin en un dolç somriure i el dol travessi de puntetes el cos tocat pels anys. Em ve a la memòria l’expressió del rostre pansit de la iaia Ventureta en els seus escalats noranta anys, quan s’assabentava de l’òbit dels seus coneguts, que amb una rialla sorneguera ens anunciava una nova victòria sobre la mort, tot exclamant: “Ja n’he enterrat un altre!!”

A tu, Rafa.

 

Estimat amic.

En aquesta darrera etapa arrossegaves la mort darrere teu amb l’optimisme i el bon humor tan encomanadís i que tant t’he envejat.

Saps el que em dol avui de no haver pogut compartir el que hauria sigut la darrera xerrada que teníem compromesa, però la vida és capriciosa i a voltes no et permet assolir les voluntats desitjades.

I sí, he plorat la teva marxa i sé que m’estaves dient que no calia, que no valia la pena, que tu estàs de puta mare, però com sempre no t’he fet cas i he seguit abocant llàgrimes més d’agraïment que de pena sobre la terra que ens ha fet créixer.

I et seguiré tenint present en el meu record amb les tantes coses que hem compartit. Des de les més absurdes i banals a les més profundes i difícils: les aventures d’adolescent amb el teu germà Miquel, les nits invertides i els dies ocupats amb les nostres kafkianes pel·lícules sense escatimar recursos que no teníem, les festes que organitzàvem a can Colapi i més endavant al club Egara sempre amb aquell toc d’excentricitat que hi aportaves i que les feia especialment diferents.

Tot això romandrà en la meva memòria mentre sigui viva, fins a un suposat retrobament a la casa del silenci on podrem quedar per fer-la petar bo i assaborint un xarrup de ratafia de Can Mundet.

Aquests darrers anys hem transitat per senders diferents, però tanmateix sempre hem caminat plegats, i extret d’un capítol de la seva Obra Selecta, Kahlil Gibran escriu:

“En l’amistat no calen paraules, tots els pensaments, tots els desigs, totes les esperances neixen i es comparteixen amb una joia que no necessita ser proclamada. Quan us separeu del vostre amic, no us entristiu. Car allò que més estimeu en ell pot semblar més clar en la seva absència, com el vianant veu més clara la muntanya des de la plana”

Gràcies Rafa per tot el que m’has donat.

 

Terrassa, 9 d’octubre de 2021

La teranyina del poder polític

 

Cada matí tinc el costum d’escoltar l’entrevista que fan a Catalunya Ràdio a una persona, i després segueixen els comentaris, valoracions i opinions de tres o quatre tertulians habituals sobre els temes tractats a l’entrevista.

He sentit moltes crítiques sobre la tendenciosa selecció dels personatges a entrevistar que fan els mitjans de comunicació segons el seu color polític i he observat que realment no es discrimina cap altre color perquè la diversitat dels personatges entrevistats així ho avalen.

Normalment quan acaba l’entrevista, tanco la ràdio perquè la part de la tertúlia no m’interessa gens ja que prefereixo quedar-me amb la meva pròpia opinió un cop escoltada l’entrevista, que no pas entrar en un garbuix de discussions que només fan que embrutar la meva opinió al respecte, empastifant-la amb opinions més o menys interessades que no m’aporten cap benefici.

Però ja fa un temps que he fet una excepció i i he aguantat, amb una certa enteresa i reprimint les ganes de tancar la ràdio, tota la tertúlia.

A partir d’aquest fet, m’ha semblat descobrir (digueu-me ingenu) la capacitat de manipulació que tenen els mitjans. És una manipulació poc descarada, quasi subliminal. Tan subtil que passa desapercebuda per la majoria de mortals que com jo anem empassant-nos les informacions que ens van servint, com qui escolta música ambiental que només regala bona sonoritat a l’oïda, i que ens pot influir més o menys en la nostra opinió inclús sense que li dediquem una especial atenció.

El descobriment, ha sigut després de alguns dies de fer el seguiment dels comentaris dels tertulians. I he constatat que amb una adequada selecció d’aquests, i posant-los amb un cert desequilibri influeixen radicalment en l’opinió neta que un es fa després d’escoltar l’entrevista.

Tot comença amb el perfil del personatge entrevistat que normalment té a veure amb l’actualitat sociopolítica del present i s’escull al que pot ser més influent i adequat en el moment. I aquí ja no vull entrar amb si aquesta elecció té com a finalitat afavorir o perjudicar alguna tendència o d’influir en algun sector concret o de crear especial opinió sobre el tema en un o altre sentit, que, si es fa de manera neutre i objectiva és la base de la feina dels professionals de la comunicació.

 Es tracta de posar un tertulià el més veterà, més mediàtic i el més combatiu a favor o en contra de l’opinió del personatge entrevistat, segons sigui l’objectiu de la direcció del mitjà, respecte de si ha de ressaltar el criteri del personatge o bé d’afeblir-lo. I amb dos o tres participants més, un dels quals ha d’estar en posició contrària a l’objectiu però amb actuació més discreta i un o dos més de “relleno” que passin desapercebuts. Tot això amb l’ajuda del/a presentador/a, que per l’enfocament de la temàtica i per distribució del temps d’intervenció, i subratllant en positiu o negatiu els comentaris  dels tertulians, contribueixi a assolir l’objectiu marcat per direcció.

 Per tant, aquesta anàlisi em porta a que la política, entesa com a poder públic d’un estat, contamina la societat a través dels seus mitjans, en l’aspecte de que aquest poder polític és com una teranyina que enganxa tot allò que vola a prop. Quan al meu parer, la política hauria de ser exercida en les institucions destinades a tal fi i no interferir en els mitjans de comunicació que haurien de ser neutres, completament fora del seu àmbit i control, precisament per fiscalitzar tot allò que el món polític pugui fer que afecti negativament a la societat.

Els mitjans, per sentit comú, haurien de ser plurals i no estar adscrits a cap ideologia. Utòpic? Pot ser sí.

Taula? Quina taula?

 

Per aclarir-me. L’esperada taula bilateral Estat-Generalitat és de diàleg o és de negociació?

Per entendre bé el significat dels dos termes transcric les definicions trobades a Viquipèdia:

Diàleg  - conversa entre dues o més persones

Un diàleg és un tipus de discurs en què l'emissor i el receptor intercanvien missatges alternativament.

Negociació -

La negociació és el procés pel qual les parts interessades resolen conflictes, acorden línies de conducta, busquen avantatges individuals o col·lectives o procuren obtenir resultats que serveixin als seus interessos mutus. Es contempla generalment com una forma de resolució de conflictes amable i alternativa a la imposició per la força.

La diferència entre ambdues paraules és significativa.

Al meu entendre, malgrat el joc polític d’usar una o altra d’aquestes dues paraules - suposo ben mesurades- per les dues parts, per resoldre el conflicte no s’hauria de Dialogar sinó que s’hauria de Negociar.

Feta aquesta premissa, el Govern diu que només posarà sobre la taula de la Moncloa l’amnistia i l’autodeterminació del poble català perquè els temes de competències autonòmiques ja tenen el seu propi espai de negociació, mentre el Gobierno diu que ni una cosa ni l’altra són matèria de discussió, i que hi ha molts altres temes per negociar i assolir la “concòrdia”. 

Per tant, a partir d’aquests dos objectius totalment contraposats que porten a les seves respectives carteres, és quan –teòricament- hauria d’entrar la Negociació.

Aleshores, com és norma, en tota negociació, les dues parts han de fer concessions. I aquí entra l’estratègia dels màxims i mínims. Cada part ha de tenir clars els objectius a assolir. Simplificant, si s’arriba a un acord, se signa el “Jo et dono això i a canvi tu em dónes allò”. I tant l’“això” com l’“allò” poden ser eines de qualsevol naturalesa: físiques, econòmiques, polítiques... i ai las!, això és exactament el que durant més de quatre dècades ha estat fent el nostre govern.

És a dir, seguim amb el tema autonòmic, el del “peix al cove”, perquè suposo que sí que està clar per tothom, que l’Estat no ens satisfarà les nostres dues peticions a les bones com tampoc ens abandonarà a la nostra sort com ho va fer amb el Sàhara. Malgrat que aquí es vol fer veure que serà una taula de tu a tu, amb igualtat de rang entre actors , crec que el Gobierno té clar que no serà així, és una reunió dels representants d’una regió espanyola amb el president de l’executiu de la Nació. Per tant la negociació no serà entre dues parts iguals sinó que ja neix de partida en desavantatge d’una part.

Passant per alt aquesta consideració no menor, i posant-hi molta dosi de fe i acceptant que fos real la utopia que el Gobierno accedeixi a negociar el temes que nosaltres plantegem, tampoc veig com poden ser objecte de negociació aquestes demandes d’amnistia i d’autodeterminació. I aquest és el punt que m’agradaria que algú (que hi entengui) em pugui explicar: Com hauria de ser aquesta negociació? 

Respecte al tema amnistia, s'hauria d'aplicar per exemple a 1700 persones represaliades en comptes de les 3400 que hi ha? Això pot anar de màxims i de mínims?

Respecte al tema autodeterminació, podria ser més fàcil, convocar un referèndum posant per exemple una pregunta que no sigui binària, o una pregunta que no contempli la independència i que contempli millores autonòmiques, un referèndum en l’àmbit estatal... Això també pot anar de màxims i de mínims?

Em pregunto, qualsevol de les dues qüestions més o menys retallades, és el que el 52% de catalans vol?

Sense voler, arribat aquest punt m’adono que l’exercici reflexiu que he hagut de fer per explicar tot això, em condueix a veure objectivament que aquesta taula no servirà per res més que per netejar la faç de l’Estat de cara a la comunitat internacional i que el resultat serà -com a molt- unes quantes engrunes més que ens posaran al palmell de la mà i que per tant si es vol guanyar la independència, no és aquest el camí a seguir. L’Estat espanyol va anar perdent una a una totes les seves colònies i no va ser pas mitjançant cap negociació. A més he sentit a dir que els drets fonamentals no es demanen, s’exerceixen.

Llavors, entenc i coincideixo amb la pluja d’opinions semblants que corren pels mitjans que diuen que Espanya no és Anglaterra ni el Canadà que si es vol la independència, s’haurà de lluitar com molts altres països han fet i que caldrà invocar que l’independentisme es deixi d’entelèquies i vagi per feina, de manera unitària i discreta però efectiva per tal de complir el mandat de l’1O el més abans possible. En cas contrari, que els polítics actuals siguin valents i diguin de manera clara que el seu propòsit és abandonar el procés, malgrat que corrin el risc de perdre les seves cadires a les pròximes eleccions.

El país necessita un líder social que mobilitzi altre cop al poble que és qui en definitiva ha de guanyar la batalla traient als polítics del seu punt de confort, o canviant-los i empenyent-los cap a l’embat definitiu.

Si no és així, mentalitzem-nos que haurem de seguir anys i panys fent la viu-viu amb el veí dins de casa nostre.