Fa poc vaig travessar la porta de la dècada on ja es comencen a dibuixar els traços de l’incert futur que s’acosta.
Alguns són traços esperançadors que ens animen a seguir endavant amb la il•lusió de poder-los gaudir plenament, i que són en especial els que marquen els nostres descendents.
I n’hi ha d’altres de punyents que toquen les profunditats del ser que les suporta, i són aquestes les que em mouen ara a despullar-les en aquest escrit.
El passat estiu en Joan, un íntim amic i company de grup de música ens feia saber el viacrucis que havia patit des del gener passat per superar una intervenció greu i una llarga recuperació en una època especialment difícil, on la solitud la va emocionalment agreujar fent-se còmplice d’aquell infortuni.
Ja entrada la tardor vaig assistir al funeral del Rafa, un altre íntim amic d’adolescència – del que ja vaig escriure en aquest blog – tocat per un mal lleig que se’l va emportar sense miraments.
Pocs dies després marxava en Toni, un altre amic de la mateixa època amb el que havíem compartit moltes estones de lleure, i menys d’una setmana després vaig participar en la festa de comiat del Leandre, un altre conegut proper, després també d’un ràpid i inesperat desenllaç.
I aquest matí he rebut preocupants novetats del Josep Mª, amic des dels setze anys i company també del grup de música, ingressat a l’hospital per pneumònia feia cinc dies, que l’han portat a l'UCI i li han provocat un coma induït a causa de la manca d’oxigen als pulmons a conseqüència del SARS-CoV-2. L’esperança de la seva recuperació està en boca del meu prec. Això sis dies després de l’últim concert del grup al complet en l’esmentada festa de comiat d’en Leandre.
Aquest darrer esdeveniment m’ha conduït a reflexionar sobre els decessos viscuts, un a un i el seu impacte en el meu conscient.
Molt lluny queda aquella època en què les defuncions eren d’amistats dels pares o de familiars més o menys llunyans i més o menys esperables, quan l’efecte de la mort quedava cobert per un vel tènue i imperceptible que privava la consciència clara de mesurar la magnitud del fet i d’interpretar el sentiment natural de la pèrdua d’una vida.
No tan lluny queda l’acomiadament dels progenitors on aquell vel natural pretèrit que cobria la consciència s’havia esvaït i un sotrac immens et clavava les urpes del dolor més profund i t’obria l’aixeta dels ulls fent plorar la seva absència.
També a prop queda el traspàs tant prematur com injust d’en Xavi, un fill polític estimat, que va deixar un grapat de vides òrfenes i que va trasbalsar els nostres cors fent el dol més incisiu, més punyent. També la mort de l'amic de joventut i company Billi produïda de manera sobtada en aquestes mateixes dates de cinc anys enrere, la primera del meu entorn d’amistats.
I ara, moment en què un ja està situat a la fila zero de l’arbre genealògic dels vius, quan ja es comencen a perdre els amics i companys sota el procés natural dels éssers vivents i quan un bocí de la teva vida se’n va amb la seva, t'adones que aquell projecte de lluita i de supervivència es va esgotant a poc a poc i que les forces et minven amb la mateixa proporció que augmenten els plors sentits per aquestes pèrdues, i del desànim del moment que cala i fa forat en l’interior més pregon.
I aquest és el meu avui, una tarda de cel tacat de núvols subratllats amb el to rosat de l’ocàs d’una tardor trista que em venç.
Afortunadament, la vida segueix i ens convida a viure-la mentre ens sigui donada, bo i esperant que l’entrada a la dècada vinent – si no és abans – aquell vel tènue i imperceptible torni a fer-se present i faci que, per experiències viscudes directament amb els meus antecessors, les llàgrimes es converteixin en un dolç somriure i el dol travessi de puntetes el cos tocat pels anys. Em ve a la memòria l’expressió del rostre pansit de la iaia Ventureta en els seus escalats noranta anys, quan s’assabentava de l’òbit dels seus coneguts, que amb una rialla sorneguera ens anunciava una nova victòria sobre la mort, tot exclamant: “Ja n’he enterrat un altre!!”
