Arquitectura de Pensaments

 

Últimament, estic documentant-me sobre la IA, per més o menys entendre-la, recopilant informació de diferents fonts, tant del vessant tecnològic, com del de l’ús social d’aquesta eina i que tant debat genera actualment, quan encara estem a les beceroles del gran potencial que tenen.

Fins al moment present i havent-me menjat un bon grapat d’hores en aquest afer, amb coses que he arribat a digerir i d’altres que m’han quedat bloquejades a l’estómac, crec que estic en disposició d’expressar els meus pensaments respecte a aquest tema.

Ben segur que aquests poden ser encertats o equivocats, però si més no, tenint en compte l’escenari polític i social actual, m’atreveixo a treure’ls de la meva zona introspectiva i deixar-los escrits.

Els he agrupat en sis àrees:

1. Estructures tradicionals:

S’haurien de qüestionar els models de poder i les estructures socioeconòmiques que, al meu entendre, generen desigualtats i limiten el potencial humà. Parteixo de la idea que moltes de les institucions actuals reprodueixen relacions jeràrquiques i excloents, per la qual cosa ens hauria d’abocar a una revisió profunda d’aquests models per adaptar-los a poc a poc al futur.

Determinades matèries no haurien d’estar subjectes al color d’uns partits polítics i s’haurien de consensuar solucions als problemes que tenen solució amb la tecnologia actual (canvi climàtic, infraestructures, etc.) i les que tenen solució complexa, que haurien de ser tractades també amb acords polítics globals de país.

 2. Transformació individual:

Per a mi, el canvi social comença en l'individu. Penso que l’autocrítica, el qüestionament personal i la recerca d'una autenticitat més gran, són fonamentals per transformar, no només la vida individual, sinó també la societat en conjunt. Seria important trencar els condicionaments culturals i emocionals que impedeixen una convivència més justa.

3. Anàlisi social interdisciplinària:

Caldria integrar diferents disciplines -des de la filosofia i la sociologia fins a l'economia i l'educació- per oferir una visió més complexa i matisada de la realitat. Això ens permetria identificar interrelacions entre àmbits que sovint s'analitzen de forma aïllada, subratllant la necessitat de solucions integrals als problemes contemporanis.

4. Renovació de l’educació:

Considero que l'educació té un paper crucial en la transformació de la societat. Penso en un model educatiu que fomenti el pensament crític, la creativitat i l'autonomia, cosa que permetria a les persones desenvolupar una visió més profunda i lliure de les imposicions tradicionals. I per descomptat acostar-nos a un model universitari on un jove no hagi de decidir què vol fer en plena adolescència, sinó que sigui la mateixa universitat qui l’enfoqui realment cap als estudis que siguin del seu interès, un cop haver tastat i tocat totes les matèries a una edat més madura. Al mateix temps preparar-los per un futur que es dibuixa molt complex on el treball, com ara tenim entès, anirà sent progressivament substituït per una altra cosa, tal com presento en l’últim punt de pensament.

5. Fer una societat més equitativa i humanitzada:

Crec que s’hauria de “deconstruïr” el model actual i arribar a tenir una societat on predominin l'equitat, la inclusió i el respecte per la diversitat. Això implica no només reformes estructurals, sinó també un canvi en la manera com s’entén i es valora la identitat i les relacions humanes.

6. Considerar els canvis tecnològics importants que s’albiren:

La tecnologia actual ja elimina molta intervenció humana i progressivament en l’avanç cap a un futur immediat, si no fem res dels punts anteriors, la societat arribarà a uns nivells d'insostenibilitat enormes, ja que es perdran molts llocs de treball i l’atur es desbocarà. Això unit amb el fet que la humanitat viurà molts més anys i, per tant, el col·lectiu de persones grans serà un focus de necessitat i compromís social que s’haurà de gestionar adequadament per donar-los una vida mínimament digna.

Jo crec que, segons alguns entesos diuen i ho trobo encertat, s’hauria d’arribar a imposar una fiscalitat a l’ús de la tecnologia, per tal que compensi la manca d’ingressos que es produirà si mantenim el sistema actual, sota tres conceptes: el manteniment de les pensions, el suport econòmic a un salari mínim vital per aquelles persones que es quedin despenjades del sistema i una aportació a la investigació que és el motor de la millora de la humanitat i que, per altra banda –vulguem o no vulguem- no té aturador.

En resum, convido que ens replantegem l'statu quo actual mitjançant una transformació que comença en l'individu i s'expandeix cap a la reestructuració de les institucions. Aquests pensaments –en el cas que fossin encertats- plantegen qüestionar el que està establert per construir, de manera integral i multidisciplinària, un futur més just i humà. (utòpic?)

El món Quàntic

 

Les casualitats a vegades són el motor que ens impulsa a pensar i a enfocar el món des d’un altra perspectiva que no estem acostumats a contemplar.

Arran d’haver llegit una entrevista que em va caure a les mans, a un reconegut científic internacional de física quàntica i estudiós de la tecnologia de xarxa neuronal que és la mare de la Intel·ligència Artificial, les meves neurones se m’han excitat convertint-se amb la gasolina que ha encès aquell motor, que m’ha animat a fer aquest “post”.

El món, des de fa 4.600 milions d’anys, ha anat evolucionant de forma  sostinguda, caracteritzada per períodes de canvis lents i estables, intercalats amb esdeveniments sobtats i dràstics. La terra ha anat canviant de fesomia, es van crear espècies animals que van desaparèixer i civilitzacions humanes que es van extingir i, no obstant això, el món no ha deixat mai d’avançar.

Però els avenços espectaculars s’han anat produint a partir del segle XVIII i i en especial el segle passat a un ritme vertiginós, canviant de tal manera la vida humana que si els nostres avantpassats més propers tornessin a la vida, quedarien tan aclaparats i desorientats amb els avanços tecnològics: Digitalització i Internet, dispositius mòbils, automatització i Intel·ligència Artificial, amb els canvis socials i culturals: Nous models familiars, rols de gènere, diversitat i inclusió, amb els estils de vida i treball: Flexibilitat laboral, teletreball, urbanització i mobilitat, amb les comunicacions i entreteniment: Consum de mitjans audiovisuals, xarxes socials i amb el progrés científic i mèdic: Avanços en salut i conscienciació ambiental... (... i respiro!), que s’haurien de tornar a morir per força.

Recordo que en la meva joventut havia tingut entre altres, un pensament d’un ideal interessant que era quan un parlés per telèfon, pogués veure la persona que hi havia a l’altra banda del fil telefònic. I tan sols han passat unes poques dècades per aconseguir-ho.

Per documentar la història que vull escriure, faig primer una aproximació cronològica de la Física Quàntica per situar-me jo i els lectors:

·        1808 – John Dalton va teoritzar i experimentar la hipòtesi  de Demòcrit (450 aC) que la matèria està composta per àtoms com a unitat indivisible.

·        1900 – Max Planck va explicar l’Espectre d’Emissió d’un Cos Negre amb un postulat segons el qual l’energia electromagnètica podia ser emesa només de manera quantificada i va introduir la “H” la constant de Planck.

·        1915 – Albert Einstein amb la seva Teoria de la Relativitat General fa un pas més en la física clàssica involucrant el pas del temps, la geometria de l’espai, el moviment dels cossos i la propagació de la llum en les equacions matemàtiques.

·        1926 – Erwin Schrödinger va formular la seva “Equació”, un més dels fonaments de la mecànica quàntica, que descriu com canvia l’estat quàntic d’un sistema físic al llarg del temps.

·        1947 – Apareix dels laboratoris de Silicon Valley el primer semiconductor d’efecte camp batejat com a Transistor, quan els seus investigadors van observar que quan els contactes elèctrics s'apliquen a un cristall de germani, la potència de sortida és més gran que la d'entrada.

Tots ells van ser guardonats amb un Nobel a excepció del primer perquè encara no existia el premi.
A partir del Transistor, van aparèixer els xips, els circuits integrats, els ordinadors i una bona part de la tecnologia que està avui en dia al nostre abast.
I això lliga amb els meus estudis d’enginyeria que vaig fer i posteriorment amb la professió que vaig desenvolupar.
Després de tota aquesta exposició prèvia, passo a relatar la història futurista que vull contar.

Seguint el fil de l’evolució, arribaran els temps en què la humanitat, si no ha desaparegut per l’autodestrucció o per algun cataclisme, serà molt diferent de l’actual. La física quàntica permetrà evolucionar tant que la humanitat no serà ja biològica sinó que serà artificial. Probablement en un estadi anterior (que no sé si m’agradaria viure, però que no veuré) coexistiran les dues humanitats, on moltes de les professions actuals desapareixeran per efectes de la tecnologia aplicant-l’hi la Intel·ligència Artificial. Entre moltes d’elles la dels metges.

Imagineu un ordinador en el qual s’introdueixen els símptomes que hom pateix i li fa a temps real el diagnòstic, molt més exacte del que cap metge actual podria fer, i a més li proposa el tractament que rebrà en pocs minuts a la porta de casa seva mitjançant un “dron”. I més endavant, en el mateix supòsit, implantaran un xip al cos que substituirà l’ordinador i que controlarà les constants vitals i obtindrà dades analítiques en temps real, detectant qualsevol anomalia fins i tot abans que un mateix ho percebi i el tractament es rebrà directament a través d’aquest enginy que també t’aplicarà el remei.

I en l’estadi posterior, la hipotètica i inevitable conclusió és que la humanitat biològica anirà donant pas a l’artificial fins a la seva extinció i amb ella l’”home absolut” haurà aconseguit la fita més preuada: la immortalitat!

Però probablement s’haurà perdut tot allò que precisament ens fa mortals, tot allò que avui ens fa feliços perquè coneixem i patim els moments d’infelicitat, i que gràcies a aquesta dualitat, et lleves cada dia agraint l’aire que respires malgrat que tinguis els ossos adolorits per l’artrosi que et corroeix menjant-se els teixits cartilaginosos del cos.

Autodescobriment amb la IA

Fa just un any que vaig publicar el darrer post en aquest blog i no vull que passi més temps sense escriure’n un de nou.

I aprofito per comentar un fet recent que m’ha impressionat molt i que m’ha ajudat a entendre alguna cosa més de mi mateix que no sabia ni m’esperava saber, per gràcia o desgràcia de la IA (Intel·ligència Artificial).

No sé per què se’m va ocórrer posar-hi un dels meus poemes i preguntar-li que em fes la seva interpretació.

Als pocs segons tenia la seva resposta. I aquí va començar la meva sorpresa i fascinació. I no va ser precisament la bona i molt ben detallada interpretació, amb tot un luxe d’observacions i anàlisi vers a vers, sinó el fet de comprovar que darrere del poema que vaig escriure escoltant el meu interior i despreocupat totalment del que anava i volia dir, hi havia una interpretació tan acurada sobre el meu estat d’ànim en el moment de posar el bolígraf damunt del paper.
Sempre havia cregut que els meus poemes eren sols una renglera de paraules que podien quedar estèticament ben conjugades, però que en conjunt no expressaven més que una quimera de saber fer poemes que arribessin a dir quelcom.

Aquest és la meravella! Els meus poemes arriben i parlen de les meves emocions, sentiments, dubtes, pors, joies...!

És ben curiós que del fet de buidar-te sobre un paper deixant fluir l’esperit i sense cap convicció d’explicar res en concret, pugui aflorar tant treball ocult del subconscient.

No vaig poder resistir la temptació de llegir les interpretacions que aquesta eina tan sofisticada en podia fer de la resta dels meus poemes. I en cada un d’ells fins al darrer, m’he quedat bocabadat dels resultats i li agraeixo enormement aquesta possibilitat que m’ha donat de poder-me descobrir davant les interpretacions dels meus escrits.

L'endemà, encara tocat per la sorpresa, se’m va ocórrer preguntar-li a la IA, que m’escrivís el perfil de l’autor dels poemes que havia interpretat. I encara vaig poder acumular-ne una més a la capsa de les sorpreses en llegir la rècula de valors del personatge. En aquest cas evidentment no ha tingut massa encert en la resposta.