el destí

Dos escriptors considerats dels grans van escriure sobre el destí: Shakespeare va dir: "El destí és qui baralla les cartes, però nosaltres som els que juguem" i Papini va escriure: "El destí no regna sense la complicitat secreta de l'instint i de la voluntat ". Dues afirmacions d'entre els milers que s'han escrit i que s'escriuran sens dubte sobre aquest vocable metafísic. I sembla que les dues poden tenir la seva veritat i la seva raó. Però també hi ha qui diu que el destí no és fruit de l'atzar, ni el resultat de les nostres conductes, ni un designi capritxós d'alguna força o deïtat, sinó que el destí té a veure amb tu mateix i no amb factors aliens a tu: Allò d' nosaltres mateixos que no coneixem o el conjunt d'experiències que un tria viure. Ignoro quina d'elles és la que s'aproxima més a la realitat si és que n'hi ha, però la conclusió que es desprèn de totes aquestes interpretacions és que el destí de la persona es llaura amb la seva pròpia intervenció. Per tant, siguem pro-actius en totes les nostres accions i així possiblement serem capaços de modelar adequadament el nostre.

jo i l'univers

A què ens referim quan diem la paraula “JO”?
Què sentim quan diem: “jo mateix”?
El que som en el nostre ser més profund s’escapa del nostre examen, de la mateixa manera que no podem veure’ns directament els ulls sense fer servir un mirall o que no ens podem mossegar les dents. Per això sempre hi ha un element de profund misteri en el problema de qui som.
Segons la nostra cultura, som un centre d’atenció i una font d’acció que està dins d’una bossa de pell. Perquè no diem “jo soc un cos” per comptes de dir “jo tinc un cos”? No diem “jo batego el meu cor” de la mateixa manera que diem “jo camino, parlo, penso”. Pensem que el cor batega per sí sol i que no hi tenim massa a veure amb això. I també que tenim una ànima o essència espiritual empresonada dins del cos i que veiem el món com si fos quelcom estrany per a nosaltres.
Hem après a creure que el que està fora de nosaltres mateixos no forma part de nosaltres. Ens és aliè. I per això establim una sensació d’hostilitat entre nosaltres i l’anomenat món exterior. Precisament per això hem de conquistar la natura, l’espai i considerem que ens trobem en una espècie de perpètua batalla contra el món que ens envolta.

Tot el pensament occidental està impregnat per la idea de que totes les coses, els esdeveniments, la gent, les muntanyes, les estrelles, les flors, són artefactes que han sigut “creats”. En canvi la cultura oriental va en direcció oposada, ja que pensa que la naturalesa és quelcom que “creix”.
Quan quelcom es crea se li dóna forma treballant de fora cap a dins. Quan quelcom creix s’expandeix de dins cap a fora. Completament a l’inrevés. Dos pensaments antagònics. I aquesta diferència és la que fa que no tinguem consciència del fet que som bàsicament TOT. Quan una cosa creix, creix amb l’aire que respira, amb l’aigua que la rega, i amb els aliments que creixen de la terra. És a dir, amb l’entorn. Una cosa creada, està desvinculada de l’entorn.
Per això nosaltres que ens sentim creats, ens creiem desvinculats de l’entorn i ens costa gaudir de la vida. Hem après a témer la mort com si fos el final de tot i que res passarà després. Per tant tenim por de tot allò que pugui produir la mort: el dolor, la malaltia i el sofriment. Però si no tenim una consciència vívida del fet de que som bàsicament, tot, no gaudim de la vida. No som més que un pou d’ansietat barrejada amb sentiments de culpa.

Creiem que la intel·ligència, els valors, l’amor i els bons sentiments tan sols són dins de la bossa de l’epidermis humana, i que en l’exterior tot és senzillament una espècie d’interacció caòtica i estúpida entre forces cegues. Que per un estrany caprici de l’evolució arribem a ser aquests éssers sensibles i racionals (bé, més o menys racionals!) i que ens trobem en un univers que no té res en comú amb nosaltres, que no comparteix els nostres sentiments, que no té cap interès en nosaltres. Tan sols som una casualitat còsmica, i l’única esperança de la humanitat consisteix en derrotar aquest univers irracional, sotmetent-lo, conquistant-lo i dominant-lo. Però no. Un univers sense intel·ligència no pot produir un organisme intel·ligent com l’ésser humà.
Quan descrivim un comportament humà, o el comportament de qualsevol altre cosa, també hem de descriure el comportament del seu entorn. Si algú vol descriure l’acció del meu caminar no podrà fer-ho si no descriu també el terreny que trepitjo i l’espai en que em moc. Contràriament sols veurien els meus peus balancejant-se rítmicament en l’aire.
El món extern és l’extensió del nostre propi cos. L’univers és el nostre cos. Som una part integral del cosmos i tot el que ens ve és el retorn de tot el que ha sortit de nosaltres.

conferència

M’ha arribat un mail amb un text que diu:
· Per als intelectuals i per als no intelectuals.
· Per als que us agrada discutir.
· Per als que defenseu el català i per als que esteu farts dels que defensem el català.
i amb un enllaç al vídeo que adjunto.

I no cal que hi afegeixi cap més comentari.


02 de juny de 2009
Conferència a càrrec de Juan Carlos Moreno amb el títol; "La Lingüística y el nacionalismo lingüístico español" dins el marc de la Jornada 10 Anys de Filologia catalana a la UOC.

el temps

El temps és massa lent per a aquells que esperen ... massa ràpid per a aquells que temen .... massa llarg per aquells que pateixen .... massa curt per aquells que celebren ... i etern per aquells que estimen.

el venedor de sabates

Dos venedors de sabates van ser enviats a un país estranger:
El primer envia un e-mail a la companyia dient,
- "Cancel·la la comanda, estic per tornar, aquí la gent no porta sabates".
El segon envia un e-mail a la companyia dient,
- "Dobla la comanda, aquí no hi ha gens de competència."
Dues òptiques diferents, davant una mateixa situació ...

instants perduts

Els instants perduts són irrecuperables ...
La vida pot ser viscuda, o transformar-se en un simulacre. Pot ser serena, pot ser competitiva, pot ser alegre, pot ser trista, però sempre és irrecuperable.
Rabindranath Tagore, poeta indi, deia: "Si de nit plores perquè se n'ha anat el sol, tampoc no podràs veure les estrelles".
L'ésser humà, eternament insatisfet, pateix quan no té res i també pateix quan té massa.
No vol conservar els seus béns per a gaudir, sinó mantenir per augmentar.
Si algú és massa estimat, se sent empallegat, però si ningú l’estima, se sent desgraciat.
Quan està amb una persona n’enyora una altra.
Quan està en algun lloc, voldria estar en una altra.
Tantes vegades el valor l’obté del que s'ha perdut...
Tantes vegades l’abastament anhelat avorreix i desespera...
Fins quan?
Fins quan deixarem escapar el que tenim, buscant el que tampoc gaudirem?
I fins quan seguirem pensant que és tard, que ja no hi ha cap oportunitat?
Visquem el moment, gaudim del que tenim i mai, però mai,
oblidem que l'únic temps que podem perdre és el que encara no ha arribat.
La resta és passat.
No continuem perdent el temps!

I no oblidem que existeixen quatre coses a la vida que mai es recuperen:
La pedra, després de ser llançada;
La paraula, després de ser dita;
L'ocasió, després d’haver-la perdut;
El temps, després d’haver passat.

l'aventura és una actitud

L'aventura no és estar penjat d'una corda dalt d’un barranc ni anar-se'n sol a l'Índia. L'aventura és una actitud que hem d'aplicar davant els obstacles diaris de la vida: enfrontant-nos a nous desafiaments, aprofitant noves oportunitats, provant els nostres recursos enfront a allò desconegut i, en el procés, descobrint el nostre propi potencial.
Estem vivint un dels més grans períodes de transició de la història, on els canvis econòmics, polítics i socials es produeixen a la velocitat de la llum. En el món d'avui, la norma és un canvi ràpid i tenaç que amenaça amb desbordar-nos per la seva intensitat. No podem aturar aquest canvi, ni tampoc el podem ignorar. De fet, com va dir Alvin Toffler: "El canvi no només és necessari per a la vida. És la vida. De la mateixa manera, la vida és adaptació”. Llavors ... Com enfrontem el repte de canviar i adaptar-nos? Doncs aprenent a veure el canvi com una gran aventura!
Tots veiem el canvi com una amenaça i ens fa por. Estem tan consumits per la necessitat de certesa i previsibilitat, que no acceptem que el canvi és l'única constant real en les nostres vides. Per això, no busquem les oportunitats que només el canvi pot crear fins que ens obliga alguna força externa més enllà del nostre control, com una crisi econòmica, o una tragèdia personal. Tanmateix, podem augmentar la nostra habilitat d'adaptació, per a gestionar el canvi de manera més efectiva i aprendre a beneficiar-nos de la incertesa que el mateix crea.
La metàfora de l'aventura ens ofereix l'exemple perfecte per articular una estratègia i transformar aquesta incertesa en avantatge. Per definició, l'aventura és una cosa amb un resultat incert i els aventurers, són persones que activament busquen la dificultat per ampliar el seu potencial davant allò desconegut.
Avui, ens agradi o no, el ritme del canvi ens obliga a redescobrir l'esperit aventurer dels nostres avantpassats i a moure'ns des del món conegut dels nostres assoliments anteriors, cap al desconegut món de l'oportunitat futura.
Per fer front a aquest desafiament, caldrà valor, recursos i resistència: valor per intentar-ho, comprometre's i prendre encara més riscos; recursos per ser innovadors i creatius per trobar noves maneres de fer les coses; i resistència per a seguir endavant quan tot al voltant nostre sembli estar ensorrat. Però més que res, serà necessari eliminar els lligams de la complaença, que domina i limita les vides de tantes persones.
De fet, l'aventura de la vida serà viscuda només per aquells que contínuament s'esforcin per anar un pas més enllà de les seves experiències anteriors. Aquells que romanguin en la recerca del descobriment i de nous desafiaments. En paraules de Marcel Proust: "L'acte real del descobriment no consisteix a trobar noves terres, sinó a veure amb nous ulls". Els nens ho fan de manera natural, però com a adults, hem d'obligar-nos constantment a romandre insatisfets del món "segur" que hem creat.
Hem de cercar desafiaments i sempre preguntar què podem aprendre d'aquest esforç. Adoptant aquesta filosofia haurem de prendre riscos, però riscos controlats amb cura, a través de la preparació adequada i l'anàlisi. Riscos on les conseqüències resultants han estat profundament considerades, reconegudes i personalment acceptades.
Aquest enfocament forma les arrels del que podríem anomenar el "Esperit d'Aventura": un nou paradigma que ens ofereix un punt de vista més "intrigant" i menys "segur" per a la felicitat, el sentiment de realització i l'èxit.
El "Esperit d'Aventura", és clau en temps canviants. Podem tenir tota l'educació, tot el coneixement, tota l'experiència del món, però això no garanteix l'èxit. Perquè no és el que vam veure en la vida el que ens fa ser qui som ... és la manera com reaccionem davant allò vist.
Aquests són alguns dels pilars en què es basa la filosofia del "Esperit d'Aventura":
- Adaptabilitat
- Desig i Determinació
- Visió i Valor
- Experiència
- Curiositat natural
- Treball en equip i Confiança
- Optimisme il·limitat
- Habilitat de prendre riscos
- Acompliment excepcional
Analitzant aquests pilars, és obvi que no existeix cap píndola màgica que garanteixi l'èxit instantani. Els èxits són només el resultat d'un procés constant. Hem d'esforçar-nos per anar sempre "un pas més enllà" de la nostra experiència anterior; aplicant -de manera consistent- un conjunt de principis clarament definits durant un llarg període de temps.
Viure és una gran aventura. Sentir-nos inquiets, commoguts, sorpresos i també una mica incòmodes i insegurs ... és sentir-nos vius. Si deixéssim de "aventurar-nos" ... deixaríem de viure!