Les Caixes catalanes

Quanta raó té Muriel Casals:

Com a economista catalana visc un moment trist i em sap molt greu, perquè vivim la mort de les caixes. I una vegada més, aquesta mort ve per una agressió del poder polític espanyol. Per desgràcia, allò que se'n ressentirà més és l'obra social. Abans no hi havia accionistes i no hi havia dividends a repartir. Per tant, tot el benefici era obra social. Ara els bancs tenen unes obligacions molt clares, les de repartir els beneficis entre els propietaris.

I el gran tema és que molts centres de decisió financera se'n van a Madrid. Hi perdem moltíssim. Avui perdem el control del nostre sistema financer, i això és molt greu. L'economista Keynes va dir, manllevant les paraules d'algú altre, 'per destruir un país has de destruir-ne el sistema financer'. I és això que ens han fet a nosaltres. Tindrem un sistema financer, però serà menys català. I, francament, no sembla pas que hi pugui haver marxa enrere, per molt que siguem hàbils i puguem infiltrar poder català en aquestes entitats 'acatalanes'. I faig servir aquesta paraula perquè no podem dir que siguin 'no catalanes'.
Quanta raó té Muriel Casals:
Ara, tot i que això és una clara imposició espanyola, també algunes caixes hi tenen una certa responsabilitat. Moltes no haurien d'haver crescut de la manera desaforada que ho han fet aquests últims anys i no s'haurien d'haver apuntat a la bombolla immobiliària amb l'eufòria que ho han fet. Es van apuntar a l'eufòria i van fomentar l'eufòria. Els tocava ser entitats de seny, perquè aquesta era històricament la diferència entre una caixa i un banc: un negoci menys brillant, però més segur i més pausat. I moltes han tingut comportaments massa semblants als bancs. D'alguna manera aquesta és la penitència. El mal és que ho paguem tots com a catalans.

Però, per exemple, Caixa Ontinyent i Caixa Pollença demostren que amb seny es poden fer les coses bé. El poder espanyol s'ha aprofitat d'un creixement inapropiat de moltes de les caixes. És a dir, que a Sabadell hi hagués moltes oficines de Caixa Terrassa i a Terrassa oficines de Caixa Sabadell vol dir que alguna cosa no es feia bé. I això passava de fa anys. Per tant, ara enterrarem les caixes, però el dol continuarà. I mirarem de portar-lo dignament, fins que puguem encetar una nova etapa.

La casa de Déu o el Déu de la casa ?

Sempre m’havien ensenyat que l’església catòlica estava al costat dels pobres i que Jesús va néixer i va viure en mig de la pobresa. Es clar que avui, dos mil anys més tard i en ple segle XXI, la societat ha prosperat tant que allò ja és història. Fa pocs dies, vivint sota els efectes d’una crisi esfereïdora, el Bisbat de Terrassa va inaugurar la “nova casa” del Senyor Bisbe. Una casa de disseny de gairebé tants metres quadrats com la pròpia Catedral. Naturalment amb majordoma i servei inclòs.

Com que he après a viure en positiu i a ser optimista, vull pensar que aquesta “obra” ha contribuït a la riquesa del poble ja que per la seva construcció s’han utilitzat materials que han sigut fabricats i per tant ha afavorit al comerç i s’ha emprat una ma d’obra que altrament potser hauria estat a l’atur. També contribueix a la millora visual de la ciutat amb aquest disseny tant acurat i novedós. I a més dóna feina a una dona i a unes quantes persones de servei que sinó vés a saber en quina situació viurien. I no passem per alt les taxes que l’Ajuntament ingressarà per aquest bé immoble, sens dubte tant importants com l’envergadura de la mateixa obra, i que revertiran conseqüentment en el ciutadans i en la pròpia ciutat.

Suposo que per tot això aquell Jesús de fa dos mil anys, deu estar satisfet del progrés que els seus ensenyaments han fet i de la bondat de la Santa Mare Església en contribuir tan desinteressadament al desenvolupament del comerç, dels industrials que hi han treballat i a la supervivència de les persones que a partir d’ara tindran cura d’aquesta nova “casa” de Déu.

I afegeixo un concepte més, també des de la positivitat: segur que aquesta casa serà un bé per aquelles famílies mossegades per la hipoteca que no poden tornar i que s’han quedat sense habitatge, ja que podran anar a trucar a la porta d’aquesta nova casa –tant gran i espaiosa- que de ben segur que el Senyor Bisbe –el Déu de la casa- els l’obrirà de bat a bat per donar-los aixopluc.

Visca!

1/1/11

He estat llegint aquests dies la història d’Espanya. Certament l’havia estudiat a l’escola en la meva formació bàsica, però era una assignatura que mai m’havia atret com per dedicar-hi unes hores de la meva vida. La veritat és que jo vaig fer carrera de ciències i no de lletres, però ara m’ha picat el interès en saber quines són les arrels de la terra que trepitjo després de tot el batibull polític que ens genera a Catalunya el pertànyer a l’estat Espanyol. I el curiós del cas és de que no hi ha una data concreta de la “fundació” d’Espanya. Uns consideren que va ser per la unió de les corones de Castella i Aragó, altres per el primer monarca comú Carles I, d’altres a partir del centralisme imposat per Felip V i d’altres pensen que no es pot posar cap data sinó que Espanya és fruit d’un procés evolutiu. Jo personalment crec que els territoris del món es mouen segons l’evolució i els interessos del poder humà, però l’Espanya d’avui va ser “fundada” pel rei Borbó Felip V quan amb la promulgació dels seus decrets de Nova Planta a les primeries del 1700 va unificar els principats i regnes autonòmics que la composaven. Un model centralista iniciat per aquell monarca amb unes arrels tan profundes que fins i tot avui 3 segles després, encara estan perfectament arrelades i vives.

I abans de tot això, després de la Hispania romana, hi van haver els sueus, visigots, bizantins, i tants d’altres que van passar per aquí. És a dir, mireu quina barreja de cultures i territoris manats per dinasties, comptats, principats, regnes, nacions, imperis, etc. han intervingut en aquesta nostra pobre i dissortada terra. I això sense deixar d’esmentar els musulmans que van dominar durant més de 700 anys la major part de la Península Ibérica.

I diuen que la història es repeteix, i jo em pregunto: serà que per aquí comença de bell nou la reconquesta musulmana tal i com va ser aquella, de manera pacífica i sense gaires resistències?
I m’ho pregunto per la notícia que han donat avui de que amb l’excepció de Girona, en les altres tres províncies catalanes el primer nadó de l’any 2011 és nascut de pares marroquins. No sé si l’estadística en aquest cas reflectirà o no la realitat. En tot cas, poc a poc i cada vegada més em vaig sentint ciutadà del món i ja tant em fa qui em mani i a qui tingui que pagar vassallatge, perquè això de ben segur que ningú ho podrà evitar.

els segadors

Transcric el contingut d'un e-mail que m'ha arribat a les mans. Està en la línia del meu post anterior...... veureu que per l'estil de l'escriptura és del Mn. Ballarín... i com sempre ple de raó....

Catalunya triomfant. Ves quina una quan som un ase amollonat a garrotades dels de fora i estripat per baralles a casa. Durant cinc segles fórem un país amb la veu enrogallada, però salvant la llengua, esdevinguda triomfant amb mossèn Cinto i la niuada de calàndries fins al Martí Pol. I un poble que canta sempre sobreviu. Cantàvem els Segadors d’aquell Corpus de Sang i falç, quan amb en Macià tinguérem prou alè per sentir-nos triomfants. Després, tururut viola.

Qui t’ha vist tan rica i plena. Són closes les colònies del Llobregat, les fàbriques de Terrassa i Sabadell, les del Ter. No cal dir res més. Cantant: llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia, ens van penjar la llufa amb allò del”café para todos”. Ens havíem de calar el cafè dejuns, fins que el Constitucional àdhuc ens prohibeix que fem el cafè amb aiguardent. I hem fet la plena. Milió i mig als carrers de Ciutat que ja no demanàvem cap micarella d’estatut, cantàvem independència.

Endarrere aquesta gent .I no vaig pels de fora, vaig pels nostres polítics, em temo que, tingui raó el meu venerat Heribert Barrera dient que malament rai si el clam de la gentada cridant independència les acabés fet foc d’encenalls. Sense nervi, els nostres polítics van pels temuts encenalls. El President Montilla es troba entre l’espasa i la paret, d’una banda penja del PSOE i del “café para todos”, de l’altra l’eixorden els clams del poble. He de creure en la seva bona fe. No li podem demanar més, però podem exigir als polítics més de casa que tinguin coratge. Per no dir-ho més gruixut.

Tan ufana i tan superba. Tal com sembla que el Casillas, ultra petons a la novia, hagi guanyat sol la Copa del Món. Els polítics d’enllà, tot i que tinguin la por al cos, no han fet cabal dels nostres crits d’independència, tenen les penques de dir als seus diaris que només quatre gats esborifats s’esperdigolaren pel passeig de Gràcia. No tenen remei, han engegat a can taps les velles Espanyes, on potser hi cabíem tots, per una única Espanya, on tot bitxo ha de ser castellà.
Coratge, gent, coratge sense mala sang. Ep. I sense foc d’encenalls.

l'Estatut de Catalunya

Setze jutges d'un jutjat mengen fetge d'un penjat; si el penjat es despengés es menjaria els setze fetges dels setze jutges que l'han jutjat.

Després de quatre anys d’intensa anàlisi i profunds debats que de ben segur no deuen haver tret el son als deu membres espanyols del T.C., aquests han dictat sentència.

Tres reflexions:

Quina democràcia és la que permet que la voluntat popular confirmada a les urnes i aprovada pel parlament català i pel congrés espanyol, sigui torçada per un Tribunal Constitucional compost per deu persones que són qui tenen la última paraula? No hauria de ser -en tot cas- a l’inrevés: primer que el T.C. dicti les seves regles i que després sigui el poble qui les accepti o rebutgi?

És lícit, democràtic i raonable que siguin aquests deu jutges qui tenen a les seves mans la decisió final d’acceptar o rebutjar les voluntats dels pobles d’una nació com Catalunya? On és la imparcialitat d’aquests magistrats si ells mateixos es posen l’etiqueta de conservadors i progressistes?

Tan complex és el nostre Estatut que els ha portat a quatre anys de ... treball(?) ... no sé si intens o no, per a poder dictar sentència? No serà que algú hauria d’haver actuat en el sentit de declarar la seva incompetència?

Tres conclusions:

Aquests deu vots dels deu funcionaris més ben pagats i menys imparcials del país valen més que tots el vots del poble català.

La democràcia espanyola, s’hauria de fer mirar per especialistes a fi de canviar algunes de les seves pràctiques i modernitzar la casposa frase de la “Indisoluble Unidad de España”. No ens volen, però necessiten els nostres recursos i per això no deixen anar la caixa en que tots ells hi posen la ma per estirar-hi el que puguin.

Tot els esforços que no es recolzin sota la lluita per a la independència en qualsevol de –o en totes- les seves formes possibles de lluita, és en va i sempre seran infructuosos. D’entrada no s’hauria d’acatar aquesta sentència.

letargia

Absort en letargia
Farcit de ficció
Treno teranyines de mentides per haver el teu cos.
Absort en letargia
Farcit de ficció
Escampo núvols de masoquisme entre carn i os.
Absort en letargia
Farcit de ficció
Fiblo amb avidesa sota la pell tènue el sagí.
Absort en letargia
Farcit de ficció
T’inoculo fluids de minúsculs àtoms de verí.
Absort en letargia
Farcit de ficció
Et guardo en el santuari dels desitjos i carències.
D’una segona vida intacta d’errades i encerts.
De somnis i de memòries, d’oblits i d’absències.
Rombollades com la sorra ventada dels deserts.

etiquetes

És humà etiquetar i fer suposicions només considerant una única característica de l’objecte afectat. Per això tantes i tantes vegades cometem errades que des de insignificants poden arribar a ser molt greus.
Dit això i malgrat la possibilitat d’equivocar-se, l’instint que afina i que a voltes és molt expert fa que en determinades ocasions no ens equivoquem. Potser també hi juga a més de l’instint, el sentit comú, però el cert és que hi ha uns determinats estereotips que marquen unes pautes que generalment són certes.
Tot això ve des de que m’ha caigut a les mans un document d’una important corporació i m’he fixat amb el sotasignant que a més d’ostentar un càrrec d’allò més sumptuós, tenia un nom espanyol d’aquests que no s’acaben mai, més o menys com aquest que m’invento: Alejandro Madinabeitia Ibáñez de Aldemosa.
I la primera cosa que m’ha vingut al cap després de llegir-lo ha sigut fer-me la següent afirmació: Segur que aquest senyor no és afiliat del partit comunista!
I a veure... perquè no ho podria ser? De poder, podria.... però... l’as em fot si aquest senyor no és políticament de dretes!
Si el document hagués vingut signat pel senyor Pepe Expósito Expósito i ostentant el càrrec de mestre d’obres, difícilment hauria pensat això, malgrat pogués ser tant o més de dretes que l’anterior.
De fet l’important no és el color polític, sinó el grau de corrupció – congènita o adquirida - que cada un d’ells pogués tenir, i que també en aquest cas podria ser objecte d’etiqueta fàcil i probablement encertada.
Història absolutament intranscendent i que no aporta res de nou, però vull deixar constància d’aquest flash de pensament que m’ha vingut de sobte. Paciència!