trio d'asos

Qui no ha jugat al póker? Més tard o més d'hora tothom alguna vegada ho ha fet, probablement sense el domini d'un professional -cosa per altra banda molt saludable per la ment i per la butxaca-, però qui més qui menys s'ha "tirat un farol" davant de 5 cartes a la ma, repassant amb la mirada als contrincants per veure amb la seva expressió si s'empassaven o no la jugada.
Bé... i què té a veure el póker amb el que vull explicar? Doncs res. Cap semblança. Cap relació. Però m'ha sortit així i així ho deixo.
Bé, potser si que pot tenir alguna relació. A mesura que vaig escrivint se'm va obrint la ment. Es clar que hi ha una relació. Oi tant!
El póker és un joc. I jugar és el que he fet aquests últims dies de vacances. Me'n he fet un tip i ben de gust. Els meus contrincants han sigut tres. Tots tres són de segon nivell. Els de primer nivell -que també són tres- ja fa temps que participen en competicions nacionals i internacionals i estic satisfet i orgullós d'haver estat un dels seus mestres. I ara, és aquest segon nivell el que em fa reviure i gaudir de bell nou aquest joc. Ajudar-los a aprendre els primers passos en aquest joc de la vida tal com vaig fer pels primers, però ara sense sentir el pes de tanta responsabilitat.
Dels tres, un és molt tendre -tot just incorporat a la taula des del passat dia 20- i encara no té l'astúcia necessària per desenvolupar-se en aquests joc, però els altres dos ja comencen a dominar-lo i fins i tot alguna ma ja me la guanyen. D'aquí ve el títol que he posat a aquesta entrada: "trio d'asos" perquè són ben bé això... per una banda un trio ja que son tres i per l'altre asos, perquè són els més bons contrincants de segon nivell que he pogut tenir. Uns Asos amb majúscules.
A ells, que tant bones estones em fan passar, els dedico aquestes ratlles.
Avui segur que no les llegiran. Més endavant probablement tampoc. Però no és necessari, perquè l'esperit d'aquestes ratlles, sempre que puc, els hi transmeto directament al centre del seu cor. I ells ho saben.

Aquest és el trio guanyador:

confessió

Publico aquest comentari, sense ànim de ferir sensibilitats i amb la millor de les intencions, tot fent remembrança d'unes pràctiques llunyanes que m'han vingut no se perquè, a la memòria.

De petit anava com tots els adolescents de l'època, a rebre periòdicament el sagrament de la confessió. Els pecats que confessava sempre eren els mateixos i per tant el capellà de sobra ja se'ls deuria saber de memòria. D'entre tots, sempre en destacava un que per la seva "rellevància" era el més escandalós, i imagino -doncs no ho he preguntat mai- que no era pas jo l'únic que confessava aquell tipus de "pecat", perquè considero que no tenia pas res especial que no tinguessin els demés, ni feia res especial amb el meu cos, que no fessin la resta d'adolescents (i homes!) mortals com jo. Per tant suposo que l'església ja deuria tenir perfectament tipificat aquell "pecat" i en conseqüència, segons els dies transcorreguts des de la última confessió, la freqüència per dia, i si es feia sol o acompanyat - qüestions importants i que sempre es preguntaven- tocava una penitència més o menys dura.

Avui, passats uns quants anys i havent canviat (suposo) els patrons d'aquest sagrament, he sentit la necessitat de fer un homenatge a aquells homes de bona voluntat que, tancats en aquelles caixes de fusta més que menys treballades, vestits amb aquelles sotanes, i sense climatització, havien de suportar dia rere dia i persona rere persona les mateixes confessions, una i una altra vegada.
De ben segur que per part de les nenes, senyoretes i senyores, també havien d'escoltar semblants faltes que atemptaven contra el sisè manament, i al menys aquests canvi -doncs s'alternaven els mascles i les femelles en aquests actes de penitència- deurien trencar una mica la monotonia del sacerdot.
Tasca dura per aquells que no podien fer us del seu cos per al plaer, haver de sentir repetidament la mateixa tipologia de faltes, hi haver de calcular meticulosament la gravetat de la penitència que havien d'imposar. No m'estranya que un dia un capellà perdés els papers i m'agafés pel ganyot amb les seves fortes mans tot sacsejant-me per fer-me abaixar i escridassant-me: "ageeenoooolla't !!!". He d'explicar que, degut a la meva curta estatura, sempre em posava dret davant dels mossèns. De l'ofec que em va provocar i les marques al coll que em van quedar, a partir d'aquell dia ja no m'hi vaig posar mai més, ni dret ni agenollat.

Al marge d'aquell incident anecdòtic, aquí va el meu reconeixement i admiració condensada en aquestes lletres i amb aquesta imatge, amb dos Pares Abats al confessionari i al bell mig l'esca del "pecat" que tantes i tantes vegades s'havien de "menjar" -i alguns suposo ben de gust- en compliment de l'exercici de la seva vocació.

Benaurats siguin, Al·leluia, Al·leluia.

llibertat?

Llibertat.

Concepte molt ampli i susceptible de tenir nombroses interpretacions per part de diferents filosofies i corrents de pensament.

Una de les definicions possibles seria dir que és la capacitat d'autodeterminació de la voluntat, que permet als éssers vius actuar com desitgin, sense restriccions.

Ara bé, la llibertat absoluta i completa existeix?
Bo i contemplant uns dels éssers vius que hi han dins l'estanyol del jardí i analitzat des d'un punt de vista molt global, n'obtinc immediatament la resposta: NO.

Aquests petits éssers són lliures dins del seu univers, poden fer el que més els plagui, però els és absolutament impossible sortir d'aquest món limitat i concret. No poden sortir a l'exterior per poder percebre l'olor del romaní que voreja l'estany, ni poden sentir la carícia de la marinada del capvespre.

Filosofant sobre això es pot arribar a afirmar que els universos són contenidors d'altres universos més petits i que aquests altres en contenen més de més petits, de tal manera que l'univers en el que es desenvolupa un ésser viu té unes fronteres ben delimitades i infranquejables.

Així la humanitat té el seu univers, i dins d'aquest, cada persona té el seu propi univers, limitat i condicionat ademés per la seva estructura i capacitat mental, que en definitiva és el que ens fa diferents de la resta d'éssers vius (diuen).

les males herbes mai moren

I es cert, perquè tal com es mostra en la imatge inclús entre les rajoles de ciment de l'acera en surten i ningú s'ha entretingut pas a plantar-les-hi.
I de ben segur que no es fruit ni d'un dolç moment de plaer ni d'una dolorosa i/o amarga experiència, i ni tampoc ni és o no esperada ni és o no desitjada ... simplement surt per l'acció d'una llavor que ha sigut arrossegada pel vent. I es moren, però sempre tornen a sortir, encara que hom no vulgui.
L'estrany és que no surtin mai herbes profitoses. Podrien sortir tomaqueres o plantes aromàtiques, o plantes de tabac, o de marihuana, o medicinals..... és a dir éssers productius, no des del punt de vista econòmic sinó des del punt de vista de l'aprofitament dels recursos vegetals.
Us imagineu que a l'acera de casa hi poguéssiu collir els tomàquets per l'amanida del dinar? O poder collir les flors per fer-nos una infusió digestiva?
Però bé, afortunadament així mana la natura i sols ella sap perquè ho fa, a diferència de les persones que també manem però normalment sense saber massa bé el perquè ho fem.