L'evolució de la mirada

L'evolució d'una mirada capricorniana en uns mateixos ulls, distanciats 70 anys del primer a l'últim: des de la innocent en la infantesa passant per la somrient en la joventut i acabant en la profunda de la maduresa.
 Uns ulls que han recorregut una llarga distància. Que han mostrat por, alegria, dolor, dubte, il·lusió, fracàs, tendresa, son, ràbia, admiració, sorpresa, gelosia, confiança, desconfiança, tristesa, felicitat, intimitat, desig, curiositat, atracció, interès, esperança, estima, vergonya, timidesa, i tants altres adjectius que no em venen ara mateix a la memòria.
Un ulls que han expressat allò que els llavis moltes vegades no han sabut expresar o inclús els han contradit.
Uns ulls avui entelats de tantes mirades que han impactat en la retina, des-sincronitzats un de l'altre i que necessiten de la cirurgia per tornar a recuperar aquell equilibri necessari per tornar a gaudir de la realitat tal com és o tal com un la percep o la vol veure, abans de que es tanquin definitivament en el darrer son.

I això, de rebot, em duu a una cançó del meu amic Joan Calvet que, en la seva inicial etapa de cantautor -per allà els anys seixanta del segle passat- va compondre un tema dedicat als ulls:

                                  Ull obert que està despert
                                  ull tancat que la guinyat
                                  ull bonic el d'una nena
                                  ull ben lleig el de l'esquena
                                  ull de jove, ull de vell
                                  Ulldecona, Ullastrell
                                  ull de ... ull de pollastre
                                  ull de ministre: Ullastres
                                  ......
                                  (l'he de buscar... la memòria tampoc em dóna per més :)

Ahir em van enterrar

El primer dia de desembre em vaig llevar amb el cap emboirat, suposo pel refredat que fa dos dies que arrossego. Havíem d’anar a Santa Eulàlia de Riuprimer a buscar a l’Emma i els nens per fer una excursió a la Garrotxa. Si m’hagués escoltat el cos, m’hauria quedat a casa però no ho vaig fer. Vaig conduir el cotxe fins al poble. Vam recollir a la família Anguera-Piqué i malgrat em va temptar que portés el cotxe l’Emma, el vaig conduir jo. Vam arribar al coll de Condreu i vam iniciar la ruta a peu per un camí preciós entre fagedes i una catifa de fulles que ens acaronaven cada pas fins arribar a les Roques Encantades. No m’hauria imaginat mai un racó tan especial i màgic com aquell, ple de roques immenses posades capriciosament de diferents maneres conformant unes coves, forats, racons obacs i que amb els anys els arbres –ara mig despullats- s’han anat integrant amb elles formant un conjunt natural d’una espectacular bellesa.

El contrast entre el color gris de la roca majorment folrada de verd de molsa humida amb el daurat del coixí de fulles de tardor que des de que vam començar a caminar no vam deixar en cap moment de trepitjar, és el que donava el toc de gràcia que completava la harmonia del paratge.

Vam despullar-nos de les motxilles per tal de fer una estona de recuperació d’energies. Els nens anaven al seu aire, saltant i brincant i jo em vaig endinsar un moment en un espai entre roques. I va ser allà en la solitud d’aquell racó que vaig veure a l’Emma asseguda dins d’un dels forats amagats en posició de meditació. Aleshores ella em va cedir el seu lloc per tal de que sentis i em carregués de l’energia que aquelles pedres desprenien. Ella es va asseure davant meu i va iniciar un seguit de fonemes, als quals m’hi vaig afegir. Vam estar una estona i sigui per l’efecte energètic o per l’efecte d’inducció mental, em vaig anar trobant molt millor.

De camí de tornada i seguint conversant amb l’Emma sobre el meu estat d’aquests últims temps, em va dir que havia de deixar morir l’Antoni deixant enrere les pors i integrant sense temença les malalties pròpies del desgast corporal per efecte de l’edat, fent néixer el Toni de la serenor i de la saviesa (a la serenor em veig en cor d’arribar-hi; a la saviesa no!). Sempre he fet cas dels consells de la meva Emma, que m’ha ajudat en moltes ocasions amb les seves reflexions. I ara, no podia ser menys i per tant, de cop, em vaig estirar en mig del camí sobre el llit de fulles daurades i vaig deixar que entre ella i els nens m’enterressin. No sé si només amb aquest acte ja es va produir l’òbit i la naixença, però sí que estic segur que el procés està iniciat i tardaré poc o més en assolir-ho. Uns metres més enllà i a instàncies també de l’Emma, en un arbre dels més grossos –un arbre mestre-, em vaig descalçar i em vaig abraçar a ell per culminar aquest procés de descàrrega de velles energies i càrrega de les noves, a partir de la seva pròpia font que és la natura.

2/12/2019

La debilitat del règim del 78

Ahir en un medi espanyol van fer un debat electoral els 5 genets de l’apocalipsi de cara a les eleccions del proper diumenge. Com que no tinc per costum connectar amb cap canal estranger, no el vaig veure però sí m’han arribat resums i comentaris sobre el mateix. No cal dir –i això ja m’ho suposava perquè és un fet recurrent des de ja fa molt temps- el discurs central de tots el genets es basava en Catalunya. I a partir d’aquí faig la meva reflexió: Un estat que forma part de la Unió Europea i d’altres institucions internacionals, amb una potència indiscutible d’eines i recursos de tot tipus, amb aquests debats centrats sempre en Catalunya i amb aquest esperit sempre amenaçador i combatiu envers aquest petit país, sols demostra un temor a l’inevitable pèrdua física del territori de Catalunya, perquè emocionalment el van perdre del tot el 1-O del 2017.

Demostra una debilitat extrema que no fa més que allunyar-se i allunyar-nos de qualsevol solució política al conflicte territorial i competencial, obert des de la retallada de l’estatut del 2006.

Ja és curiós que les estratègies, les inversions, els serveis d’intel·ligència, les accions exteriors i –en fi- totes les funcions d’un Estat de 47 milions de persones, s’hagi de basar en el conflicte que una minoria d’uns pocs milions de persones d’una de les seves 17 “autonomies” li ha obert de manera tossuda, descarada i progressiva, fent-lo trontollar i forçant-lo a haver de recorre al joc brut per una banda i per l’altre a haver de publicar vídeos de promoció que cap estat realment demòcrata li cal fer, més enllà de la habitual repressió i violació de drets fonamentals.

Només cal esperar i no desesperar. Ells mateixos ens ajuden poc a poc a aconseguir-ho.

Retrobament

Arrel d’haver accedit al web dels Folls, he vist el link al meu blog i darrere del clic m’ha aparegut un forat de sis anys d’absència. Des de l’any 2013 que no hi havia posat cap més entrada, cosa que m’ha fet trontollar des de diversos punts de vista.

El primer, que el temps passa en les nostres vides a una velocitat de vertigen, - tal com deia en John Lennon -  mentre nosaltres estem distrets i ocupats en altres plans.

El segon ha sigut la constatació de que la meva persona s’ha mogut i es mou per rauxes donant tot el pes de la raó a la frase que subratlla el logotip del blog “el pas per la vida d’un foll eclèctic i estrambòtic”. M’he vist davant del mirall i he pogut observar –una vegada més- les meves contradiccions, a més de refermar l’epitafi de la meva vida: “aprenent de tot i  mestre de res”. La contradicció és manifesta ja que conviuen alhora dues realitats: Les ganes d’experimentar i fer coses noves, amb les ganes de no perdre la continuïtat en tot allò que he experimentat. Però òbviament no es poden conciliar aquestes dues realitats degut als tres factors que ho impossibiliten: el marc temporal limitat que tenim, el fet de no posseir el do de la ubiqüitat i el desgast mental i físic del cos per l’acumulació d’anys de vida.

Des de petit, les experiències tant en l’art (teatre, cinema, dibuix, pintura, música) com en l’esport (futbol, tennis, esquí, hípica, gimnàs) han sigut més o menys protagonistes en la meva vida i totes han tingut els seus moments de major dedicació i han passat a l’armari de la història, susceptibles - alguns d’ells - de poder ser desempolsats en qualsevol moment. Però el fet de que no estiguin actius no és per manca de ganes sinó per la confluència d’un o més dels factors que abans he descrit.

I el tercer, el fet de rellegir algunes de les entrades, apart de fer-me gaudir d’escrits que des del 2008 restaven oblidats, he constatat que ara, des del meu eclecticisme i amb la mirada des de la distància que posa el temps, hi han coses en les que si les tornés a escriure, serien diferents.

Potser aquest fet, serà el motor que m’empenyerà a desempolsar de l’armari aquesta part literària per reprendre l’activitat d’aquest blog.