Amb les cames per davant

Avui fa una setmana.
Realment em pensava que ho passaria pitjor del què ha sigut després de sortir per primera vegada en la meva vida estirat sobre una llitera (altrament mal dit camilla) amb les cames per davant, des d’un gèlid box on durant mitja hora llarga em van anar sucant l’ull esquerre amb dues tandes de tres gotes de diferents fàrmacs, fins al quiròfan on em van intervenir. 

Un recorregut interminable per uns passadissos laberíntics només veient uns llums del sostre que no recordo i sentint la xerrameca que no escoltava dels professionals que ens anàvem trobant al pas.

L’arribada al quiròfan va ser triomfal! Les infermeres i els metges em van donar la benvinguda i es van anar presentant. Una infermera després de tres intents fallits per culpa de –segons ella- tenir una pell molt dura (??¿¿??) va aconseguir clavar l’agulla a una vena de la ma esquerra. 

Els “bip bip” rítmics d’un aparell que comptava les meves pulsacions insistia en demostrar que encara era viu. Un drap sobre la meva cara i tot seguit la metgessa em diu que em posa un estri per obrir les parpelles, que intenti no moure l’ull i que comença la festa!. 

L’ull esquerre només veia una claror desdibuixada i vaig notar com un tall però sense sentir-lo. Després de tant en tant notava com si em dutxessin l’ull, com una cataracta d’aigua que queia sobre la meva cataracta. Tot seguit em diu que ja s’ha fet l’extracció i que es disposa a posar-me el nou cristal·lí. 

Diuen que van ser un 25 minuts d’intervenció en un ambient normal de treball amb el personal parlant de les seves coses que jo seguia sentint però no escoltant, com si fóssim en una oficina qualsevol d’una empresa qualsevol, mentre jo seguia pendent en tot moment de la meva integritat física.

Després de embolicar-me l’ull com si fos un regal, el mateix simpàtic portalliteres (altrament mal dit camiller) em va traslladar desfent el laberíntic camí de tornada al box número 20 on m’esperava la Isa.

Poc després una infermera em va donar les instruccions i el paper de l’alta d’ingrés i em va dir que ja em podia anar vestint amb la roba que havia guardat a la taquilla després de treure’m la bata blanca cordada per darrera que m’havia acompanyat durant tot el procés.

L’endemà divendres em va tocar la visita del protocol, on em van dir després de desembolicar-me l’ull que tot estava perfecte.

Una setmana en que cada 4 hores he hagut de dipositar una emprenyadora goteta de TobraDex a l’ull i que hauré de seguir fent durant 4 setmanes més amb progressiva disminució de freqüència fins la visita també protocol·lària de final de tractament.

Una setmana on les molèsties (llagrimeig, coïssors, llumenetes, espurnes ...) –que no han sigut greus- han anat minvant i sembla que tot es va acomodant al nou estat. La visió amb l’ull esquerre malgrat encara no hi veig nítidament és d’una llum blavosa, clara i renovada enfront la de l’altre ull que és groguenca i com més bruta.

En definitiva, una nova experiència vital que espero que d’aquí a pocs mesos hagi de repetir per renovar la visió de l’ull dret.