dijous, 20 de febrer del 2020

Estimada Mhen



Mai hem sabut ni sabrem per quins viaranys ens porta la vida. Potser els teus ulls mai arribaran a llegir aquestes ratlles, però sento la necessitat d’escriure-les i fer-te-les arribar.
Des de del llit encara mig adormit, avui dia 20 del 02 del 2020 a les 7:45, poques hores abans de que m'obrin un ull per canviar un cristal·lí cegat pels anys, he tornat a pensar en tu. Dic que he tornat, perquè de fet fa dies que estàs al nostre pensament doncs anem sabent gairebé cada dia l'evolució del teu estat quan portes ja una trentena de dies en un box de la Unitat de Cures Intensives. 
Com la mateixa vida,  l’evolució de la teva malaltia fa pujades i baixades...dies més optimistes i d'altres no tant i això ens arriba als que anem seguint dia a dia el teu estat. Segons ens diuen no estàs conscient, fet que si és així celebro doncs al menys evites un estat conscient que sols pot causar-te més dolor.
Mentre escric aquestes ratlles em ve a la memòria tot el que hem viscut des de la llarga amistat que ens uneix. Des dels nostres respectius casaments, tardes de diumenge que passàvem junts en parella, els cursets del FER, l'arribada dels nostres fills, els viatges de vacances de setmana santa i d'estiu, els vermuts a l'Atlètic, i més últimament els dinars amb la colla de Torreblanca. 
També, com no pot ser d'altra manera els moments durs i dolorosos que hem passat i que ho vam gestionar com millor vam saber i malgrat ser molt difícils es van anar superant. 
Més endavant els ensurts que ens has anat donant de les malalties que sense pietat t'han anat atacant i que amb un optimisme i fortalesa exemplar has anat guanyant una a una. 
Fins ara aquesta última, en la lluita que estàs debatent i de pronòstic incert però que sigui de qui sigui la victòria, segur en sortiràs més enfortida per atacar qualsevol de les vides que la nostra energia viurà, tant si és en un marc temporal com el que vivim ara i aquí, com en el intemporal del més enllà.
Sempre hem estat junts amb més o menys distància física però sempre molt properes des del cor. 
Mhen... ànims!...explota al màxim la fortalesa que t'han donat i torna recuperada ben aviat amb nosaltres. Però sàpigues que malgrat perdis aquesta batalla seguiràs per sempre aquí al nostre costat, i et plorarem amb llàgrimes d'esperança d'un nou futur on tots, més tard o més d'hora, hem de fer-hi cap.
Una forta abraçada.