El regal de la Terra

Vivim uns dies meravellosos. I així la Terra ens ho confirma i ens els regala. Tenim temps per copsar els petits i grans detalls que ens ofereix dia a dia, poques setmanes després d’aquelles on les nostres vides es movien enmig de presses i objectius materials – presoneres del nostre jo - que només feien que emmascarar amb una densa capa opaca la nostra pròpia visió del moment present.

El nostre món ha parat. Per fi. Semblava impossible. Sols la gran força de la Terra ha fet deturar-nos. Altrament mai s’hauria produït per la nostra pròpia consciència.

La quietud, el silenci i la pau regnen als nostres carrers, a les nostres cases i a les ànimes d’aquells que volem – o intentem - veure el gran canvi que s’està produint en contrast amb la ceguesa de les ànimes angoixades que cerquen constantment notícies monofòniques en tots els mitjans de comunicació plens a vessar dels mal anomenats desastres de la humanitat.

La saviesa de la Terra és infinita. Gràcies als desastres que percebem, qualifiquem i sofrim, els humans anem avançant. Aprofitem el seu mestratge, ja que Ella sobreviurà sempre, a diferència de nosaltres que potser no ho aconseguirem. Encara hi som a temps si hi ha la voluntat d’escoltar-la, de respectar-la, d’estimar-la i de cuidar-la abans que no sigui massa tard.

Gaudim d’aquests moments d’aturada. Comptem una a una les flors que esclaten a dojo en aquests nouvinguts dies de primavera, fent que l’aire fresc amari els nostres pulmons i envaeixi les cèl·lules escampant per tot el cos l’esperança en un futur més prometedor per a tots nosaltres i per a la nostra descendència.

Intransigència transigent

A vegades posem en contrapunt les nostres intransigències amb la realitat que envolta el nostre entorn, i no se sap per què ni com, es produeix el miracle. Allò que sempre havies dit que no tindries en la teva vida i molt menys habitant dins de casa, es transforma en una transigència i acaba succeint.

Ara sols queda la segona fase: aparcar les manies en un lloc perdut del món i fer més senzilla la vida.

Amb les cames per davant

Avui fa una setmana.
Realment em pensava que ho passaria pitjor del què ha sigut després de sortir per primera vegada en la meva vida estirat sobre una llitera (altrament mal dit camilla) amb les cames per davant, des d’un gèlid box on durant mitja hora llarga em van anar sucant l’ull esquerre amb dues tandes de tres gotes de diferents fàrmacs, fins al quiròfan on em van intervenir. 

Un recorregut interminable per uns passadissos laberíntics només veient uns llums del sostre que no recordo i sentint la xerrameca que no escoltava dels professionals que ens anàvem trobant al pas.

L’arribada al quiròfan va ser triomfal! Les infermeres i els metges em van donar la benvinguda i es van anar presentant. Una infermera després de tres intents fallits per culpa de –segons ella- tenir una pell molt dura (??¿¿??) va aconseguir clavar l’agulla a una vena de la ma esquerra. 

Els “bip bip” rítmics d’un aparell que comptava les meves pulsacions insistia en demostrar que encara era viu. Un drap sobre la meva cara i tot seguit la metgessa em diu que em posa un estri per obrir les parpelles, que intenti no moure l’ull i que comença la festa!. 

L’ull esquerre només veia una claror desdibuixada i vaig notar com un tall però sense sentir-lo. Després de tant en tant notava com si em dutxessin l’ull, com una cataracta d’aigua que queia sobre la meva cataracta. Tot seguit em diu que ja s’ha fet l’extracció i que es disposa a posar-me el nou cristal·lí. 

Diuen que van ser un 25 minuts d’intervenció en un ambient normal de treball amb el personal parlant de les seves coses que jo seguia sentint però no escoltant, com si fóssim en una oficina qualsevol d’una empresa qualsevol, mentre jo seguia pendent en tot moment de la meva integritat física.

Després de embolicar-me l’ull com si fos un regal, el mateix simpàtic portalliteres (altrament mal dit camiller) em va traslladar desfent el laberíntic camí de tornada al box número 20 on m’esperava la Isa.

Poc després una infermera em va donar les instruccions i el paper de l’alta d’ingrés i em va dir que ja em podia anar vestint amb la roba que havia guardat a la taquilla després de treure’m la bata blanca cordada per darrera que m’havia acompanyat durant tot el procés.

L’endemà divendres em va tocar la visita del protocol, on em van dir després de desembolicar-me l’ull que tot estava perfecte.

Una setmana en que cada 4 hores he hagut de dipositar una emprenyadora goteta de TobraDex a l’ull i que hauré de seguir fent durant 4 setmanes més amb progressiva disminució de freqüència fins la visita també protocol·lària de final de tractament.

Una setmana on les molèsties (llagrimeig, coïssors, llumenetes, espurnes ...) –que no han sigut greus- han anat minvant i sembla que tot es va acomodant al nou estat. La visió amb l’ull esquerre malgrat encara no hi veig nítidament és d’una llum blavosa, clara i renovada enfront la de l’altre ull que és groguenca i com més bruta.

En definitiva, una nova experiència vital que espero que d’aquí a pocs mesos hagi de repetir per renovar la visió de l’ull dret. 

Estimada Mhen

Mai hem sabut ni sabrem per quins viaranys ens porta la vida. Potser els teus ulls mai arribaran a llegir aquestes ratlles, però sento la necessitat d’escriure-les i fer-te-les arribar.

Des de del llit encara mig adormit, avui dia 20 del 02 del 2020 a les 7:45, poques hores abans de que m'obrin un ull per canviar un cristal·lí cegat pels anys, he tornat a pensar en tu. Dic que he tornat, perquè de fet fa dies que estàs al nostre pensament doncs anem sabent gairebé cada dia l'evolució del teu estat quan portes ja una trentena de dies en un box de la Unitat de Cures Intensives. 
Com la mateixa vida,  l’evolució de la teva malaltia fa pujades i baixades...dies més optimistes i d'altres no tant i això ens arriba als que anem seguint dia a dia el teu estat. Segons ens diuen no estàs conscient, fet que si és així celebro doncs al menys evites un estat conscient que sols pot causar-te més dolor.

Mentre escric aquestes ratlles em ve a la memòria tot el que hem viscut des de la llarga amistat que ens uneix. Des dels nostres respectius casaments, tardes de diumenge que passàvem junts en parella, els cursets del FER, l'arribada dels nostres fills, els viatges de vacances de setmana santa i d'estiu, els vermuts a l'Atlètic, i més últimament els dinars amb la colla de Torreblanca. 
També, com no pot ser d'altra manera els moments durs i dolorosos que hem passat i que ho vam gestionar com millor vam saber i malgrat ser molt difícils es van anar superant. 
Més endavant els ensurts que ens has anat donant de les malalties que sense pietat t'han anat atacant i que amb un optimisme i fortalesa exemplar has anat guanyant una a una. 
Fins ara aquesta última, en la lluita que estàs debatent i de pronòstic incert però que sigui de qui sigui la victòria, segur en sortiràs més enfortida per atacar qualsevol de les vides que la nostra energia viurà, tant si és en un marc temporal com el que vivim ara i aquí, com en el intemporal del més enllà.

Sempre hem estat junts amb més o menys distància física però sempre molt properes des del cor. 
Mhen... ànims!...explota al màxim la fortalesa que t'han donat i torna recuperada ben aviat amb nosaltres. Però sàpigues que malgrat perdis aquesta batalla seguiràs per sempre aquí al nostre costat, i et plorarem amb llàgrimes d'esperança d'un nou futur on tots, més tard o més d'hora, hem de fer-hi cap.

Una forta abraçada.

Dia de Reis

Un dia que m’evoca temps pretèrits, quan la innocència i la il·lusió regnaven en el meu conscient.

Tot començava unes setmanes abans quan el patge de ses majestats parlava per la radio Terrassa i anomenant-me pel nom, em descobria coses mal fetes que molt recentment havia comès. Puc recordar l’expressió de sorpresa i estupefacció que se’m dibuixava a la cara mentre ho escoltava.

Seguia amb el lliurament de la carta recent redactada a ses majestats, que uns dies abans donava en ma al patge Xiu-Xiu que es passejava a cavall pel carrer recollint els desitjos dels infants, sota el so agut de les trompetes a tres tons que encara avui em ressona a l’oïda i envoltat de torxes fumejant que tenyien de vermell la foscor de la nit entre l’olor d’encens que l’envoltava.

Continuava amb la cavalcada del vespre del dia abans on la majestuositat de les carrosses reials precedides pels seus patges m’impactava de ple, fent-me obrir els ulls de bat a bat per tal de retenir aquells moments tan màgics que vivia.

Després, l’insomni que expressava l’expectativa de la materialització del desig quan me n’anava a dormir i que tant em costava agafar el son. Poques hores mes tard descobria els regals ben embolicats i posats a la galeria de casa, amb una noteta en cada un d’ells on es deixava l’empremta del rei que me l’havia obsequiat, apart d’una carta manuscrita i signada que any rere any em comminava a fer bondat i m’expressava  una estima molt més humana que reial. 

No sempre es complien els meus desitjos, però sempre s’hi acostava molt. Apart de la típica bicicleta, dels forts americans amb els indis -precursors dels Famobil- i del projector de cinema Nic, el que més recordo és el meu primer artefacte autònom: un cotxe color granat i negre d’uns 40 cms de llarg, que s’encenien els llums, s’obrien les portes i avançava sol gràcies a una pila plana de 9 volts i un petit comandament a les meves mans. 

Va ser una diada que, durant uns anys mentre tenia encara el que anomenaven a l’època “tenir fe”, la vivia tant intensament que sempre ha quedat gravada en un raconet en la meva malmesa memòria. 
Anys més tard l'he anat revivint amb els fills i actualment amb els nets, fet que encara avui una vegada i un altra, se’m neguen els ulls en una emoció incontrolada que rebrota del fons més pregon del meu record. 
Sempre foren tres Reis d’Orient malgrat sols en vaig coneixer dos que em van acompanyar afortunadament bona part de la meva vida.

L'evolució de la mirada

L'evolució d'una mirada capricorniana en uns mateixos ulls, distanciats 70 anys del primer a l'últim: des de la innocent en la infantesa passant per la somrient en la joventut i acabant en la profunda de la maduresa.
 Uns ulls que han recorregut una llarga distància. Que han mostrat por, alegria, dolor, dubte, il·lusió, fracàs, tendresa, son, ràbia, admiració, sorpresa, gelosia, confiança, desconfiança, tristesa, felicitat, intimitat, desig, curiositat, atracció, interès, esperança, estima, vergonya, timidesa, i tants altres adjectius que no em venen ara mateix a la memòria.
Un ulls que han expressat allò que els llavis moltes vegades no han sabut expresar o inclús els han contradit.
Uns ulls avui entelats de tantes mirades que han impactat en la retina, des-sincronitzats un de l'altre i que necessiten de la cirurgia per tornar a recuperar aquell equilibri necessari per tornar a gaudir de la realitat tal com és o tal com un la percep o la vol veure, abans de que es tanquin definitivament en el darrer son.

I això, de rebot, em duu a una cançó del meu amic Joan Calvet que, en la seva inicial etapa de cantautor -per allà els anys seixanta del segle passat- va compondre un tema dedicat als ulls:

                                  Ull obert que està despert
                                  ull tancat que la guinyat
                                  ull bonic el d'una nena
                                  ull ben lleig el de l'esquena
                                  ull de jove, ull de vell
                                  Ulldecona, Ullastrell
                                  ull de ... ull de pollastre
                                  ull de ministre: Ullastres
                                  ......
                                  (l'he de buscar... la memòria tampoc em dóna per més :)

Ahir em van enterrar

El primer dia de desembre em vaig llevar amb el cap emboirat, suposo pel refredat que fa dos dies que arrossego. Havíem d’anar a Santa Eulàlia de Riuprimer a buscar a l’Emma i els nens per fer una excursió a la Garrotxa. Si m’hagués escoltat el cos, m’hauria quedat a casa però no ho vaig fer. Vaig conduir el cotxe fins al poble. Vam recollir a la família Anguera-Piqué i malgrat em va temptar que portés el cotxe l’Emma, el vaig conduir jo. Vam arribar al coll de Condreu i vam iniciar la ruta a peu per un camí preciós entre fagedes i una catifa de fulles que ens acaronaven cada pas fins arribar a les Roques Encantades. No m’hauria imaginat mai un racó tan especial i màgic com aquell, ple de roques immenses posades capriciosament de diferents maneres conformant unes coves, forats, racons obacs i que amb els anys els arbres –ara mig despullats- s’han anat integrant amb elles formant un conjunt natural d’una espectacular bellesa.

El contrast entre el color gris de la roca majorment folrada de verd de molsa humida amb el daurat del coixí de fulles de tardor que des de que vam començar a caminar no vam deixar en cap moment de trepitjar, és el que donava el toc de gràcia que completava la harmonia del paratge.

Vam despullar-nos de les motxilles per tal de fer una estona de recuperació d’energies. Els nens anaven al seu aire, saltant i brincant i jo em vaig endinsar un moment en un espai entre roques. I va ser allà en la solitud d’aquell racó que vaig veure a l’Emma asseguda dins d’un dels forats amagats en posició de meditació. Aleshores ella em va cedir el seu lloc per tal de que sentis i em carregués de l’energia que aquelles pedres desprenien. Ella es va asseure davant meu i va iniciar un seguit de fonemes, als quals m’hi vaig afegir. Vam estar una estona i sigui per l’efecte energètic o per l’efecte d’inducció mental, em vaig anar trobant molt millor.

De camí de tornada i seguint conversant amb l’Emma sobre el meu estat d’aquests últims temps, em va dir que havia de deixar morir l’Antoni deixant enrere les pors i integrant sense temença les malalties pròpies del desgast corporal per efecte de l’edat, fent néixer el Toni de la serenor i de la saviesa (a la serenor em veig en cor d’arribar-hi; a la saviesa no!). Sempre he fet cas dels consells de la meva Emma, que m’ha ajudat en moltes ocasions amb les seves reflexions. I ara, no podia ser menys i per tant, de cop, em vaig estirar en mig del camí sobre el llit de fulles daurades i vaig deixar que entre ella i els nens m’enterressin. No sé si només amb aquest acte ja es va produir l’òbit i la naixença, però sí que estic segur que el procés està iniciat i tardaré poc o més en assolir-ho. Uns metres més enllà i a instàncies també de l’Emma, en un arbre dels més grossos –un arbre mestre-, em vaig descalçar i em vaig abraçar a ell per culminar aquest procés de descàrrega de velles energies i càrrega de les noves, a partir de la seva pròpia font que és la natura.

2/12/2019