dissabte, 3 d’octubre del 2020
Treball en solitari
diumenge, 17 de maig del 2020
Un tresor que perdura
El seu origen se situa a l’Orient Mitjà, a la Mesopotàmia, Índia, Grècia i Roma. Però aquesta prové de Terrassa de la segona meitat de la dècada dels seixanta, probablement comprada a la Casa Farràs del carrer Gavatxons. I així es veu avui al segle XXI. Autèntica, de fusta, xapa i pell de tripa, amb la marca dels anys al seu desdibuixat perfil, penjada a la paret de l’estudi dels Folls i que seguim prenyant-la encara amb les freqüències sonores que reboten entre les parets, en el treball musical que anem fent cada setmana.
Però el que la fa única és la col·lecció de firmes que tatuen la seva pell, perfectament visibles i malgrat que no totes són per mi avui identificables, li donen l’atribut de tresor que cal conservar i preservar per tot el que ha representat i representa.
Darrere de cada firma hi ha una ànima, algunes visibles i d’altres ja invisibles, que sempre ens han acompanyat des del record d’una llunyana convivència, dins d’aquelles fosques parets del pis de la Plaça Vella il·luminades per una amistat més o menys fugissera, que a pesar del pas implacable dels anys ha quedat gravada en aquest tresor que perdura i al que avui dedico aquestes ratlles.
divendres, 8 de maig del 2020
El misteri de la dinàmica col•lectiva

Qui no s’ha fixat mai en el vol dels estornells? Desenes de milers d’aquestes aus volen sincronitzadament, àgils i veloces, dibuixant hipnotitzants coreografies extremadament coordinades, juntes sense tocar-se, de manera precisa, alineada i cohesionada. I sembla que no hi ha cap líder que les mani. Totes manen i decideixen alhora.
És una primera evidència de biologia quàntica, de dinàmica col·lectiva que emergeix sense preparació, entrenament o estudis previs. Un misteri avui en dia encara per desvelar.
Un
altre exemple d’aquesta dinàmica col·lectiva emergent l’he experimentat jo
mateix i els meus companys de grup, tocant qualsevol tema musical en un dia
qualsevol, de manera inesperada, no programada ni prevista, amb auditori o
sense auditori que ens escolti. Però flueix. A poc a poc t’oblides de tu mateix
i de l’instrument. El “jo” es dilueix i s’integra en la dinàmica de grup i et
porta al moment més satisfactori de tots, el més plaent. Una mena d’èxtasi individual
que se suma amb el de la resta obtenint un gran èxtasi col·lectiu que ens
regala uns moments màgics, indescriptibles i que és quan els sons que produïm
arriben amb millor harmonia a l’auditori – ple o buit - que ens està escoltant.
Ningú destaca per damunt de la resta, inclús en els fragments exclusius dels
solistes.
A part
de la perfecció tècnica es revela en aquests moments el significat espiritual
més profund de la música.
Un
altre exemple més d’aquesta dinàmica col·lectiva també viscuda en primera
persona és en la meditació. Les energies que es concentren en una sessió de
meditació en grup són sensiblement majors que quan es medita en solitud. La
multiplicació de l’energia ressona en l’ambient i penetra molt més al nostre interior,
fent que l’atenció en el present sigui molt més efectiva.
I
aquesta reflexió em porta a un ideal de futur ara per ara utòpic, dins d’una
quarta o cinquena dimensió, on els humans no necessitin cap líder que els
governi, on s’arribi a una dinàmica global que ens faci créixer des d’unes
arrels de bondat, amor, benevolència i solidaritat que ens condueixi a una vida
més sostenible i amb plena harmonia amb aquest univers que ens embolcalla a
tots per un igual.
Utòpic, però alguns ulls algun dia el veuran.
dijous, 7 de maig del 2020
Mirada entre trenes
Ulls que miren absorts més enllà del moment present, on una pandèmia universal omple de morts els fèretres de la vida, com preguntant-se què estem fent els adults amb la nostra acció malversada i amb la nostra fèrtil inacció.
Ulls preadolescents que potser miren la foscor del més enllà i la veuen per prendre’n consciència i ajudar a poc a poc a apagar-la i tornar a viure embolcallats amb una renovada llum més equilibrada i energètica.
Ulls
que de ben segur construeixen una mirada inconscient que reflecteix la realitat
conscient del moment, per a donar-li la volta i assolir la transformació vital
que és la nostra esperança per al seu demà, que ha de ser sensiblement diferent
del que la mirada d’aquests ulls – sense saber-ho – copsen entre les trenes que
avui dissortadament o no, ens empresonen.
dilluns, 27 d’abril del 2020
Fum
divendres, 10 d’abril del 2020
Folls 55
L'11 d'abril de
1965 queda molt lluny en el temps i molt a prop de la nostra memòria. Un grapat
d'anys de caminar amb la música a l'ànima i la il·lusió al cor pels
empedrats i costeruts carrers de les nostres vides. Aquell dia, Els Folls, un grup de xicots
follament adolescents vam engegar aquest llarg camí que avui en plena maduresa
seguim avançant, tenint molt a prop la memòria d’aquell moment, que comparteix
espai amb el record del nostre company i
membre fundador Joan Vancells “Billi” que se’n va anar abans d’hora.
No
és fàcil conservar unit tant de temps un grup de persones tan dissemblants i
amb situacions personals i compromisos professionals tan diferents, i que el
destí ens hagi volgut respectar, mantenint alhora una disciplina de treball que
suposa un esforç addicional en les nostres vides. Esforç però, que queda
enormement compensat pel benefici de la llarga amistat, dels bons moments
viscuts i de la complicitat que se’n deriva i que deixarà empremta amb una música
senzilla i discreta – la que correspon al nostre nivell d’expertesa -, i amb
les vivències compartides guardades curosament també en la memòria d'arxius
digitals que probablement ha de sobrepassar la nostra existència.
Gràcies
amics Pep, Joan’s i Josep Maria!





