A tu, Rafa.

 

Estimat amic.

En aquesta darrera etapa arrossegaves la mort darrere teu amb l’optimisme i el bon humor tan encomanadís i que tant t’he envejat.

Saps el que em dol avui de no haver pogut compartir el que hauria sigut la darrera xerrada que teníem compromesa, però la vida és capriciosa i a voltes no et permet assolir les voluntats desitjades.

I sí, he plorat la teva marxa i sé que m’estaves dient que no calia, que no valia la pena, que tu estàs de puta mare, però com sempre no t’he fet cas i he seguit abocant llàgrimes més d’agraïment que de pena sobre la terra que ens ha fet créixer.

I et seguiré tenint present en el meu record amb les tantes coses que hem compartit. Des de les més absurdes i banals a les més profundes i difícils: les aventures d’adolescent amb el teu germà Miquel, les nits invertides i els dies ocupats amb les nostres kafkianes pel·lícules sense escatimar recursos que no teníem, les festes que organitzàvem a can Colapi i més endavant al club Egara sempre amb aquell toc d’excentricitat que hi aportaves i que les feia especialment diferents.

Tot això romandrà en la meva memòria mentre sigui viva, fins a un suposat retrobament a la casa del silenci on podrem quedar per fer-la petar bo i assaborint un xarrup de ratafia de Can Mundet.

Aquests darrers anys hem transitat per senders diferents, però tanmateix sempre hem caminat plegats, i extret d’un capítol de la seva Obra Selecta, Kahlil Gibran escriu:

“En l’amistat no calen paraules, tots els pensaments, tots els desigs, totes les esperances neixen i es comparteixen amb una joia que no necessita ser proclamada. Quan us separeu del vostre amic, no us entristiu. Car allò que més estimeu en ell pot semblar més clar en la seva absència, com el vianant veu més clara la muntanya des de la plana”

Gràcies Rafa per tot el que m’has donat.

 

Terrassa, 9 d’octubre de 2021

La teranyina del poder polític

 

Cada matí tinc el costum d’escoltar l’entrevista que fan a Catalunya Ràdio a una persona, i després segueixen els comentaris, valoracions i opinions de tres o quatre tertulians habituals sobre els temes tractats a l’entrevista.

He sentit moltes crítiques sobre la tendenciosa selecció dels personatges a entrevistar que fan els mitjans de comunicació segons el seu color polític i he observat que realment no es discrimina cap altre color perquè la diversitat dels personatges entrevistats així ho avalen.

Normalment quan acaba l’entrevista, tanco la ràdio perquè la part de la tertúlia no m’interessa gens ja que prefereixo quedar-me amb la meva pròpia opinió un cop escoltada l’entrevista, que no pas entrar en un garbuix de discussions que només fan que embrutar la meva opinió al respecte, empastifant-la amb opinions més o menys interessades que no m’aporten cap benefici.

Però ja fa un temps que he fet una excepció i i he aguantat, amb una certa enteresa i reprimint les ganes de tancar la ràdio, tota la tertúlia.

A partir d’aquest fet, m’ha semblat descobrir (digueu-me ingenu) la capacitat de manipulació que tenen els mitjans. És una manipulació poc descarada, quasi subliminal. Tan subtil que passa desapercebuda per la majoria de mortals que com jo anem empassant-nos les informacions que ens van servint, com qui escolta música ambiental que només regala bona sonoritat a l’oïda, i que ens pot influir més o menys en la nostra opinió inclús sense que li dediquem una especial atenció.

El descobriment, ha sigut després de alguns dies de fer el seguiment dels comentaris dels tertulians. I he constatat que amb una adequada selecció d’aquests, i posant-los amb un cert desequilibri influeixen radicalment en l’opinió neta que un es fa després d’escoltar l’entrevista.

Tot comença amb el perfil del personatge entrevistat que normalment té a veure amb l’actualitat sociopolítica del present i s’escull al que pot ser més influent i adequat en el moment. I aquí ja no vull entrar amb si aquesta elecció té com a finalitat afavorir o perjudicar alguna tendència o d’influir en algun sector concret o de crear especial opinió sobre el tema en un o altre sentit, que, si es fa de manera neutre i objectiva és la base de la feina dels professionals de la comunicació.

 Es tracta de posar un tertulià el més veterà, més mediàtic i el més combatiu a favor o en contra de l’opinió del personatge entrevistat, segons sigui l’objectiu de la direcció del mitjà, respecte de si ha de ressaltar el criteri del personatge o bé d’afeblir-lo. I amb dos o tres participants més, un dels quals ha d’estar en posició contrària a l’objectiu però amb actuació més discreta i un o dos més de “relleno” que passin desapercebuts. Tot això amb l’ajuda del/a presentador/a, que per l’enfocament de la temàtica i per distribució del temps d’intervenció, i subratllant en positiu o negatiu els comentaris  dels tertulians, contribueixi a assolir l’objectiu marcat per direcció.

 Per tant, aquesta anàlisi em porta a que la política, entesa com a poder públic d’un estat, contamina la societat a través dels seus mitjans, en l’aspecte de que aquest poder polític és com una teranyina que enganxa tot allò que vola a prop. Quan al meu parer, la política hauria de ser exercida en les institucions destinades a tal fi i no interferir en els mitjans de comunicació que haurien de ser neutres, completament fora del seu àmbit i control, precisament per fiscalitzar tot allò que el món polític pugui fer que afecti negativament a la societat.

Els mitjans, per sentit comú, haurien de ser plurals i no estar adscrits a cap ideologia. Utòpic? Pot ser sí.

Taula? Quina taula?

 

Per aclarir-me. L’esperada taula bilateral Estat-Generalitat és de diàleg o és de negociació?

Per entendre bé el significat dels dos termes transcric les definicions trobades a Viquipèdia:

Diàleg  - conversa entre dues o més persones

Un diàleg és un tipus de discurs en què l'emissor i el receptor intercanvien missatges alternativament.

Negociació -

La negociació és el procés pel qual les parts interessades resolen conflictes, acorden línies de conducta, busquen avantatges individuals o col·lectives o procuren obtenir resultats que serveixin als seus interessos mutus. Es contempla generalment com una forma de resolució de conflictes amable i alternativa a la imposició per la força.

La diferència entre ambdues paraules és significativa.

Al meu entendre, malgrat el joc polític d’usar una o altra d’aquestes dues paraules - suposo ben mesurades- per les dues parts, per resoldre el conflicte no s’hauria de Dialogar sinó que s’hauria de Negociar.

Feta aquesta premissa, el Govern diu que només posarà sobre la taula de la Moncloa l’amnistia i l’autodeterminació del poble català perquè els temes de competències autonòmiques ja tenen el seu propi espai de negociació, mentre el Gobierno diu que ni una cosa ni l’altra són matèria de discussió, i que hi ha molts altres temes per negociar i assolir la “concòrdia”. 

Per tant, a partir d’aquests dos objectius totalment contraposats que porten a les seves respectives carteres, és quan –teòricament- hauria d’entrar la Negociació.

Aleshores, com és norma, en tota negociació, les dues parts han de fer concessions. I aquí entra l’estratègia dels màxims i mínims. Cada part ha de tenir clars els objectius a assolir. Simplificant, si s’arriba a un acord, se signa el “Jo et dono això i a canvi tu em dónes allò”. I tant l’“això” com l’“allò” poden ser eines de qualsevol naturalesa: físiques, econòmiques, polítiques... i ai las!, això és exactament el que durant més de quatre dècades ha estat fent el nostre govern.

És a dir, seguim amb el tema autonòmic, el del “peix al cove”, perquè suposo que sí que està clar per tothom, que l’Estat no ens satisfarà les nostres dues peticions a les bones com tampoc ens abandonarà a la nostra sort com ho va fer amb el Sàhara. Malgrat que aquí es vol fer veure que serà una taula de tu a tu, amb igualtat de rang entre actors , crec que el Gobierno té clar que no serà així, és una reunió dels representants d’una regió espanyola amb el president de l’executiu de la Nació. Per tant la negociació no serà entre dues parts iguals sinó que ja neix de partida en desavantatge d’una part.

Passant per alt aquesta consideració no menor, i posant-hi molta dosi de fe i acceptant que fos real la utopia que el Gobierno accedeixi a negociar el temes que nosaltres plantegem, tampoc veig com poden ser objecte de negociació aquestes demandes d’amnistia i d’autodeterminació. I aquest és el punt que m’agradaria que algú (que hi entengui) em pugui explicar: Com hauria de ser aquesta negociació? 

Respecte al tema amnistia, s'hauria d'aplicar per exemple a 1700 persones represaliades en comptes de les 3400 que hi ha? Això pot anar de màxims i de mínims?

Respecte al tema autodeterminació, podria ser més fàcil, convocar un referèndum posant per exemple una pregunta que no sigui binària, o una pregunta que no contempli la independència i que contempli millores autonòmiques, un referèndum en l’àmbit estatal... Això també pot anar de màxims i de mínims?

Em pregunto, qualsevol de les dues qüestions més o menys retallades, és el que el 52% de catalans vol?

Sense voler, arribat aquest punt m’adono que l’exercici reflexiu que he hagut de fer per explicar tot això, em condueix a veure objectivament que aquesta taula no servirà per res més que per netejar la faç de l’Estat de cara a la comunitat internacional i que el resultat serà -com a molt- unes quantes engrunes més que ens posaran al palmell de la mà i que per tant si es vol guanyar la independència, no és aquest el camí a seguir. L’Estat espanyol va anar perdent una a una totes les seves colònies i no va ser pas mitjançant cap negociació. A més he sentit a dir que els drets fonamentals no es demanen, s’exerceixen.

Llavors, entenc i coincideixo amb la pluja d’opinions semblants que corren pels mitjans que diuen que Espanya no és Anglaterra ni el Canadà que si es vol la independència, s’haurà de lluitar com molts altres països han fet i que caldrà invocar que l’independentisme es deixi d’entelèquies i vagi per feina, de manera unitària i discreta però efectiva per tal de complir el mandat de l’1O el més abans possible. En cas contrari, que els polítics actuals siguin valents i diguin de manera clara que el seu propòsit és abandonar el procés, malgrat que corrin el risc de perdre les seves cadires a les pròximes eleccions.

El país necessita un líder social que mobilitzi altre cop al poble que és qui en definitiva ha de guanyar la batalla traient als polítics del seu punt de confort, o canviant-los i empenyent-los cap a l’embat definitiu.

Si no és així, mentalitzem-nos que haurem de seguir anys i panys fent la viu-viu amb el veí dins de casa nostre.

Intoxicació

 

Fa temps que he reduït molt sensiblement la ingesta de toxicitat; Empassar-me les grans dosis de negativitat que escupen constantment els mitjans d’informació (?) (més aviat desinformació!) de qualsevol medi i de qualsevol color. Una contaminació que ens ataca envaint el nostre conscient i inconscient fent-nos víctimes d’una societat conformista que cada vegada la sento més emmalaltida, submisa i mancada de sensibilitat envers tot el que ens envolta.

 Vivim cavalcant damunt d’un cavall desbocat governat amb unes regnes a les mans massa febles per poder aturar-lo. I aquesta carrera incontrolada cap al “no-se-sap” topant amb tota mena de traïdories i  “fake news”, em porta a qüestionar el sentit i els valors d’aquesta vida que intentem sobreviure, cercant sempre una felicitat que se’ns resisteix o se’ns fa feixuga o a voltes invisible o distorsionada als nostres ulls cegats pels tripijocs interessats del poder.

 M’ha costat recuperar-me de les conseqüències de la toxicitat que he anat engolint des de l’any 2017, però en lloc de morir, visc sabent que la voluntat de canviar les coses encara és a les meves mans i que comença per saltar d’aquest cavall ingovernable, posar els peus a terra, tancar els ulls i respirar profundament l’aire de la vida. Això sí... sense mascareta!

Esclat de vida

Poder observar la senzillesa dins de la complexitat, és el que ens regala la terra, l’aigua i el sol.

Natura viva que s’obre descloent un a un els cors prenyats d’energia, surant d’un humil subsòl.

 

Procés excels el delicat esclat de vida, que ens pinta de color l’efímer temps que passa, que fa i desfà.

Esclat de vida que ens obsequia, avui amb un pom de bellesa per prendre’ns-la dels ulls demà.

 

Més les llavors perpetuaran l’espècie i s’encetaran nous cicles de vida fins al més enllà. 

 

Treball en solitari

L'anomenada pandèmia i la por que els poders fàctics contagien a alguns, ens impedeix poder treballar en la presentació del disc 55.

Com que això va per llarg i ningú sap si podrem algun dia tornar a l'estudi, us deixo un treball meu fet en solitari durant el confinament pel Covid-19 de la passada primavera.

M'hauria agradat que al darrere de cada instrument hi hagués estat el company habitual dels Folls, en comptes de repetir-me jo mateix, però això és el que hi ha.

Malgrat tot prefereixo repetir-me que no abandonar la composició, la interpretació i la producció musical que és el que m'ajuda a suportar amb alegria aquest desastre que estem vivint.

Deu anys de Letargia

Un tresor que perdura

El seu origen se situa a l’Orient Mitjà, a la Mesopotàmia, Índia, Grècia i Roma. Però aquesta prové de Terrassa de la segona meitat de la dècada dels seixanta, probablement comprada a la Casa Farràs del carrer Gavatxons. I així es veu avui al segle XXI. Autèntica, de fusta, xapa i pell de tripa, amb la marca dels anys al seu desdibuixat perfil, penjada a la paret de l’estudi dels Folls i que seguim prenyant-la encara amb les freqüències sonores que reboten entre les parets, en el treball musical que anem fent cada setmana.

Però el que la fa única és la col·lecció de firmes que tatuen la seva pell, perfectament visibles i malgrat que no totes són per mi avui identificables, li donen l’atribut de tresor que cal conservar i preservar per tot el que ha representat i representa.

Darrere de cada firma hi ha una ànima,  algunes visibles i d’altres ja invisibles, que sempre ens han acompanyat des del record d’una llunyana convivència, dins d’aquelles fosques parets del pis de la Plaça Vella il·luminades per una amistat més o menys fugissera, que a pesar del pas implacable dels anys ha quedat gravada en aquest tresor que perdura i al que avui dedico aquestes ratlles.