cap a on anem?

Que la ciència avança no es cap novetat. I gràcies a aquests avenços podem gaudir d’un benestar que no té punt de comparació amb el de dècades enrere. Per tant, benvinguda sigui la ciència i la tecnologia.

Però a vegades aquesta tant avançada societat es perd per una altra banda intentant manipular coses que la pròpia naturalesa ha tingut, i segueix tenint, perfectament controlades.

El cos humà des de sempre ha sigut la màquina perfecte i autònoma que auto-regula amb normalitat totes les necessitats vitals que li calen per a subsistir. La humanitat ho és des de fa milers i milers d’anys i ha sobreviscut fins avui. La qual cosa xoca de ple contra els flaixos marquetinians que sovint ens ataquen i que s’esforcen ens fer-nos veure que si no consumim productes manipulats les nostres possibilitats de gaudir d’un bon estat de salut seran molt minses. I de fet, ho aconsegueixen.

Hem de beure llet enriquida amb calci perquè sinó els nostres ossos ni creixen ni es fan forts.

Hem de beure sucs de fruites “enriquits” amb un reguitzell de vitamines perquè sinó no sobreviurem als constipats.

Hem de menjar “bífidus actius” per regular el trànsit intestinal perquè sinó acumularem tanta merda al cos que rebentarem.

Hem de prendre sucs làctics per reduir el colesterol perquè sinó les nostres artèries es taparan i la sang deixarà de circular pel nostre cos.

I productes amb Niacina per contribuir al metabolisme de greixos, proteïnes i hidrats de carboni.
I productes amb Riboflavina essencial per al bon desenvolupament i equilibri corporal.
I productes amb Tiamina, per el bon funcionament del sistema nerviós.
I productes amb Àcid Fòlic imprescindible per a la dona embarassada i pel control adequat dels factors hereditaris.
I productes amb Vitamina B12 i Ferro, essencial per a la multiplicació dels glòbuls rojos, afavorint el transport d’oxigen a les cèl·lules.
I productes amb Vitamina B6 que participa en la producció d’anticossos.
I amb ..
I ...
i..
i

No entenc com l’espècie humana ha sobreviscut tants milers d’anys sense aquests productes comercials....
Però es possible que de continuar així, farem que el nostre organisme s’acostumi a aquests productes i els acabi necessitant.

Llavors sí que si mai ens falten, no sobreviurem.

somnis del temps

El temps és com un riu
Mai pots tocar dos cops la mateixa aigua
Perquè el corrent que ja ha passat, mai més tornarà.

El temps és com un núvol
Que travessa el cel manat pel vent del nord
Perquè després d’haver passat, mai més tornarà.

El temps no sap perdonar
Els brots de desídia i de remordiments
I allò que no s’ha fet avui, demà et faltarà.

El temps mai no avisa
Ni et fa distingir els somnis de la realitat
Vell constant i fugisser, demà et faltarà.

Temps que s’escapa dels dits
Somnis que enlluernen les nits
Temps que mor abans de néixer
Somnis que preguen a crits
I el temps no s’atura, ningú no el detura
El temps no s’atura
i ens deixa sols a tu i a mi.

àngels al Garraf

Ahir va esdevenir un miracle. Important per a mi, tant per la seva qualitat com per la seva magnitud. Dos angelets celestials – un d’ells conegut per mi des del seu naixement – van prendre públicament el compromís d’un projecte de vida en comú. Però no és aquesta anunciació el miracle que em vull referir.

Amb la convocatòria d’un parell de centenars de persones a la festa d’aquest enllaç, enmig d’un marc natural de bellesa incomparable amb la vista propera del nostre blau mar mariner i envoltat per les notes impactants dels “Segadors” fou quan aparegueren els dos angelets celestials en l’escena i fou l’inici d’aquest miracle del qual en vaig ser un humil espectador, i avui un humil testimoni.

Tan aviat els seus radiants cossos van ser il·luminats pel nostre sol del mediterrani estiuenc, tots els convidats sense excepció vam quedar transformats també en àngels celestials. Oh miracle!! Lloats siguin els déus!! Jo no sé si algú més va copsar aquesta metamorfosi. Però us asseguro que va ser així tal com jo la vaig viure.

Hi havia quatre classes en la jerarquia celestial:
Per una banda els angelets més dolços -els querubins-, el més menuts, jugant, rient, ballant, xuclant del pit de la mare, dormint, plorant...
D’altra banda els angelets ja més adolescents –aquests sense etiqueta doncs encara no són ni carn ni peix-, amb gestos més propers a la infantesa però amb maneres de més adult.
Després els àngels ja fets i ben plantats, els més nombrosos –els serafins-, lluint amb tot l’esplendor les seves argentades ales.
I finalment els àngels més madurs –els custodis-, amb la seva serenor i emotivitat a flor de pell.

La festa estigué plena d’actes, a quin més emotiu i tots ells subratllats per una cuina molt encertada i regats amb els bons esperits de les vinyes de l’entorn, fins a l’hora baixa, on el sol ja post darrere les muntanyes, feia arribar l’hora de tornar a tocar de peus a terra i deixar de levitar, convertint-nos de nou en sers de carn i ossos ubicats en un món finit i mortal. El miracle s’havia acabat.

Arrel d’aquesta experiència, vaig poder treure una conclusió, i és que malgrat sigui universal la frase “ el sexe dels àngels” i el que es diu que aquestes criatures no en tenen, jo us ben asseguro que en aquest cas calia fer la distinció de gènere. I molt especialment entre l’orde dels Serafins. Aquests són els que canten sens parar la música de les esferes i regulen el moviment dels cels, i la captació d’energia que posseeixen és tan elevada, que secreten a l’exterior les substancies químiques necessàries per a la comunicació d’algun tipus d’informació i que els meus òrgans sensorials van poder detectar.

breu repàs de la història

Catalunya havia tingut, durant tota la seva llarga història com a nació sobirana, una llengua, una moneda, un exèrcit, unes institucions polítiques i una cultura pròpies i clarament diferenciades de la resta de territoris veïns. Podem afirmar que el nostre Estat va ser una de les primeres democràcies del món: les Corts Catalanes incorporen representants de les ciutats i viles des de l'any 1283. Però Catalunya va ser finalment assimilada pels castellans i convertida en una altra província espanyola ("provincia" és un terme que s'encunyà durant l'Imperi Romà que significa "territori dels vençuts").

L'any 1700 mor sense descendència Carles II l'Encisat, últim rei de la dinastia dels Àustria a Espanya i la seva successió esdevé un problema de política internacional.
Les forces de Felip de Borbó, representant del centralisme francès i de l'esperit i els interessos aristocràtics i feudals, s'enfronten a les de Carles d'Àustria, representant de l'esperit federalista i descentralitzador, així com de les classes mitjanes i populars.

El 1713, amb el tractat d'Utrecht, Catalunya deixa de rebre el recolzament de les forces aliades. Les tropes castellano-franceses assetgen Barcelona durant 13 mesos fins al triomf (40.000 castellans i francesos contra 5.000 catalans!), el setembre de 1714.

Amb l'ocupació militar del nostre territori es promulga, el 1716, el Decret de Nova Planta segons el qual quedava eliminada la nació catalana prohibint-ne la llengua i abolint-ne les institucions (el Consell de Cent, les Corts, la Generalitat i l'exercit), les constitucions i els sistemes fiscal i monetari.

Els catalans i catalanes hem estat, d'aleshores ençà, i fins i tot en plena "democràcia parlamentària" -i monàrquica-, espoliats, empobrits, i oprimits sota governants espanyols de qualsevol color. Madrid, a més, és responsable de la divisió del nostre país, que incloïa altres territoris actualment sota sobirania francesa i espanyola.

El Decret de Nova Planta no ha estat mai derogat.

Shit it's raining

Mireu que petit és el món i com les coses entren en sintonia elles soles, sense cap intervenció humana.

Una amiga meva estan de vacances al Canadà, va trobar un estri amb un rètol que coincideix, oh casualitat!! amb el títol de la mare de totes les cançons de la primera època del nostre grup Folls: “Merda que plou”.
Naturalment l’estri no podia ser un altre que un paraigües, i ella, assumint tots els inconvenients que li plantejava portar cap a casa aquest estri, ho va comprar i va haver de patir que a l’aeroport de Frankfurt els agents en veure-hi un “estri sospitós” pel escànner, li obrissin la maleta per verificar-ne el seu contingut.

És un detall que li agraeixo profundament per dos motius, un pel propi regal en sí i el segon i més important, per seguir essent una fidel “fan” del grup i tenir la ment oberta, clara i predisposada a copsar aquest detall, malgrat els anys que ens allunyen d’aquella època engrescadora de la joventut.
A ella, la nostra fan de sempre, la meva gratitud i el més gran reconeixement a la seva fidelitat.

fil tenuíssim

Complex és el teixit
enrevessat de la vida.
Espessa és la trama
que engola el seu pregon tresor.
Textura de parany
tacat amb perles humides.
Presó de fil sedós
a recer dels tres vents del nord.

Reflexos argentats
que s’esvaeixen com el fum.
Doll d’estels fugissers
dansen en ombres de dissort.
Llampades que enceguen
pupil·les àvides de llum.
Lluernes que auguren
les hores baixes de la mort.

el meu país és tan petit, pare

El meu país és tan petit
Pare digueu-me què
que quan el sol se'n va a dormir
li han fet al riu que ja no canta.
mai no està prou segur d'haver-lo vist.
Rellisca com un barb
Diuen les velles sàvies
mort sota un pam d'escuma blanca.
que és per això que torna.
Pare que el riu ja no és el riu.
Potser sí que exageren,
Pare abans que torni l'estiu
tant se val! és així com m'agrada a mi
amagui tot el que és viu.
i no en sabria dir res més.
Pare digueu-me què
Canto i sempre em sabré
li han fet al bosc que no hi ha arbres.
malalt d'amor pel meu país.

A l'hivern no tindrem foc
El meu país és tan petit
ni a l'estiu lloc per aturar-se.
que des de dalt d'un campanar
Pare que el bosc ja no és el bosc.
sempre es pot veure el campanar veí.
Pare abans de que no es faci fosc
Diuen que els poblets tenen poc,
ompliu de vida el rebost.
tenen por de sentir-se sols,
Sense llenya i sense peixos, pare,
tenen por de ser massa grans,
ens caldrà cremar la barca,
tant se val! és així com m'agrada a mi
llaurar el blat entre les enrunes, pare
i no sabria dir res més.
i tancar amb tres panys la casa
Canto i sempre em sabré
i deia vostè...
malalt d'amor pel meu país.

Pare si no hi ha pins
El meu país és tan petit
no es fan pinyons ni cucs, ni ocells.
que sempre cap dintre del cor
Pare on no hi ha flors
si és que la vida et porta lluny d'aquí
no es fan abelles, cera, ni mel.
i ens fem contrabandistes,
Pare que el camp ja no és el camp.
mentre no descobreixin
Pare demà del cel plourà sang.
detectors pels secrets del cor.
El vent ho canta plorant.
I és així, és així com m'agrada a mi
Pare ja són aquí...
i no en sabria dir res més.
Monstres de carn amb cucs de ferro.
Canto i sempre em sabré
Pare no, no tingueu por,
malalt d'amor pel meu país.
i digueu que no, que jo us espero.

El meu país és tan petit
Pare que estan matant la terra.
que quan el sol se'n va a adormir
Pare deixeu de plorar
mai no està prou segur d'haver-lo vist.
que ens han declarat la guerra.