la fúria dels vents

La fúria dels vents avui s’ha entestat en deixar-me sense el pi. Sortosament la pared principal ha resistit a l’embat de la caiguda. Com tot a la vida. Les coses a vegades s’aguanten i a vegades cauen. Segons com dicti el seu destí. Tants avenços de la ciència però sortosament encara l’home no domina la natura. No podem aturar el vent, o fer que nevi o plogui a voluntat, o extingir els volcans, o evitar els terratrèmols o les riuades, i tants altres fenòmens que no podem controlar. És quan t’adones de la petitesa humana i de la fragilitat de les civilitzacions. Passat a una escala més petita, és com si aboquéssim la birra que estem assaborint dins d'un niu de formigues. Tampoc podrien fer res per evitar-ho.

l'avi

Avui, sortint de fer un bon dinar en un dels millors restaurants de Vilanova i la Geltrú, he passat per davant del monòlit que recorda al nostre ex-president Macià, fill d'aquesta vila marinera per excel·lència.
De rebot, contemplant la seva cara cantellosa besada pels dèbils però lluminosos rajos de llum d'un polit sol d'hivern, m'ha vingut a la memòria un dels fets que explica la meva mare que, quan ella encara una nena, en un acte públic que feu el meu avi com alcalde de la seva vila natal i en el que assistí també l'avi Macià, ella li pronuncià el discurs de benvinguda. Fet que està documentat fotogràficament i que a mi, des de petit, no sé perquè m'ha fet sempre molta il·lusió de que es produís.
I ves per on, tal com m'ha vingut a la memòria així ho escric.

la teoria de la relativitat

El punt de partida és considerar que no hi ha cap punt fix a l’univers, sinó que tot es mou amb tota la resta. Per tant, no hi ha observadors privilegiats: Les lleis de la natura s'han de expressar de manera que siguin les mateixes per a qualsevol observador, sigui quin sigui l'estat de moviment d'aquest. Això és el Principi de Relativitat, la qual només m’ha servit per encapçalar aquest escrit. Perquè no escriuré sobre aquesta relativitat física sinó sobre la relativitat en les qualificacions humanes. De fet, crec que ambdues tenen les mateixes connotacions.
Les persones ens mesurem entre nosaltres i en els diferents aspectes -si ets més o menys savi o atractiu o ric o pobre o ...- segons un llistó graduat que és invisible però real. I aquest llistó no és un únic i fixe per tothom, sinó que cada u de nosaltres tenim el nostre. I a més amb la particularitat que en tenim un per cada un dels adjectius que defineixen la nostra persona, que a més és variable en el temps i que l’escala de graduació està configurada segons els nivells socials i culturals, les capacitats personals adquirides o induïdes, les influències externes, els valors, i moltes més coses que per desconeixement segur que em deixo.
Però no és objecte d’aquesta reflexió saber quins són i com són els orígens d’aquests instruments comparatius, sinó que em centraré exclusivament amb l’aplicació que en fem, amb la base conceptual de que tothom els porta a dintre seu.
Partint de que per cada persona totes aquestes eines de mesura comparativa són diferents, ja s’estableix de manera directa la relativitat dels resultats obtinguts. Perquè senzillament estem comparant amb eines de mesura que no són estàndards per a tothom. Així una persona mesurarà a una altra i la qualificarà de rica segons la graduació del seu llistó de la riquesa-pobresa, o la qualificarà d’intel·ligent segons el corresponent a la intel·ligència-totxesa, o antipàtica segons la seva mesura de la simpatia-antipatia, i que podria ser completament diferent de la qualificació que li podria fer una altra persona.
Per tant, de tot això jo n’extrec la conclusió de que totes les qualificacions que emetem o rebem són relatives i per tant poden ser incertes o injustes sota la perspectiva d’un altre persona o fins i tot de la mateixa persona objecte de la qualificació.
Aquesta és la meva teoria sobre la relativitat de les qualificacions humanes.

la dama de negre

Majestuosa. Misteriosa. Fugissera. Silent.

S’acosta a la meva oïda i em deixa anar un joc de paraules imperceptibles, pronunciades molt plàcidament que em fan esborronar gairebé sense entendre-les.

La dama majestuosa és aquí. Quin és el secret de la seva augusta presència? Perquè no puc clavar la mirada en els seus ulls? És ella qui fa sentir-me petit, insignificant, i així regalar-me la possibilitat de créixer.

La dama misteriosa és aquí. Quin és el secret de la seva obscuritat? Perquè em fa tremolar només sentir la seva proximitat? És ella qui em recorda -un per un- tots els punts obscurs de la meva vida, per poder-me reconciliar i aprendre a trobar la claredat entre les tenebres.

La dama fugissera és aquí. Quin és el secret de la seva efimeritat? Perquè s’omet i es mostra de manera tan inesperada? És ella qui em crida a l’acció i em fa sentir la necessitat de moure’m cap a diferents direccions en la recerca del meu jo.

La dama silent és aquí. Quin és el secret del seu absolut repòs? Perquè m’eixorda l’esgarip de la seva mudesa? És ella qui sense brogit em convida a escoltar les profundes sensacions que arrenquen del silenci, per gaudir abastament el plaer de la vida.

Gràcies dama!

bloc del viatge

Falten dos mesos escassos per l'inici del meu viatge. És per això que poso en aquest bloc el link del bloc específic del viatge a l'Índia.

A més de servir-me a mi com a quadern de bitàcola, si a algú li interessa seguir els meus passos, ho podrà fer.

va de música

Acabem d’estrenar any i aquest és el meu primer post del 2009. El podria fer molt transcendental o molt seriós, però no estic en estat de gràcia o desgràcia per fer-ho, així és que posaré el que em vagi sortint de dins, en referència a una foto que vaig fer d’un document que em va fer somriure i que per tant, serà el que acabo de decidir que posaré aquí. És bonic somriure i és bo per la salut. A més, lliga amb el concert de Cap d’Any que van fer des de Viena, per tant és el més indicat per acompanyar aquestes ratlles.

Però primer hem de repassar quines són les qualitats del so:
L’altura o to : Cada so es caracteritza per la seva velocitat específica de vibració, que impressiona de manera peculiar el sentit auditiu. Aquesta propietat rep el nom de to.
La duració de les vibracions d’instruments d’un mateix tipus és proporcional a les seves dimensions lineals.
La mesura d’un so es troba fàcilment per comparació amb un altre semblant del qual es pugui determinar la freqüència de una forma simple.
Els sons de major o menor freqüència es denominen respectivament, aguts o greus; termes relatius, ja que entre els tons diferents un d’ells serà sempre més agut que l’altre i a l’inrevés.
La intensitat : És la qualitat que permet distingir entre sons forts o dèbils. A més de l’amplitud en la percepció de la intensitat, influeix la distància a què es troba situat el foc sonor de l’oient i la capacitat auditiva d’aquest.
El timbre : Si el to permet diferenciar un sons d’uns altres per la seva freqüència, i la intensitat els sons forts o dèbils, el timbre completa les possibilitats de varietats de l’art musical des del punt de vista acústic, per que és la qualitat que permet distingir els sons produïts pels diferents instruments.

Ara, un cop desvetllades les qualitats, que cada u passi revista a cada nota del pentagrama de la foto, per veure quines són les que més li sonen o les que li falten per escoltar.
Hem d’aprendre a saber escoltar i aquesta és una bona ocasió per fer-ho. Escoltem el què ens diu el nostre interior i apliquem-lo amb totes les conseqüències a les nostres vides, que diuen que només n’hi ha una i ja n’hem passat un bon tros. Au..... a treballar!