Ha fet 40 anys de l’arribada del primer home a la lluna. Ahir vaig veure per televisió un documental sobre aquest fet dirigit pel Ron Howard i comentat pels propis protagonistes, i em va enganxar. A més de les imatges, que jo recordo haver-les vist en directe al 1969 en una televisió en blanc i negre, em van impressionar les paraules. La gesta del projecte Apolo protagonitzada pels seus caps visibles Armstrong, Aldrin i Collins i comentada per ells mateixos i els seus successors Lowell, Scott, Schmit, Bean, Duck, Young, ... em van fer esgarrifar. Aquesta vintena curta de persones són les úniques del planeta terra que han vist tota la rodona de l’esfera terrestre, i des de la lluna, no sé quin d’ells va dir que allunyant el dit polze del cos i posant-lo entre l’ull i la terra, aquell la tapava completament. És a dir, tan petita i tan fràgil com mai s’havia vist aquesta terra tan immensa als ulls dels que ens la mirem des de dins. En Collins va estar seguint en òrbita per la lluna mentre els seus companys la trepitjaven i estava completament sol en la nau Columbia conscient de la possibilitat de que ells no poguessin retornar amb el seu mòdul lunar Eagle i es quedessin per sempre més en aquell inhòspit satèl·lit.
Formidables les paraules de l’Armstrong: Un petit pas per a l’Home, un gran salt per a la Humanitat.
Segur que per a tots ells hi va haver un abans i un després.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada