dimarts, 5 de novembre del 2019
La debilitat del règim del 78
dilluns, 21 d’octubre del 2019
Retrobament
divendres, 9 d’agost del 2013
Radiografia
dimecres, 8 de maig del 2013
Per què cal un Referèndum?
dilluns, 26 de desembre del 2011
La pastanaga nacional

diumenge, 25 de desembre del 2011
La nova Espanya que ve

No és pas un defecte, és propi de la naturalesa humana mirar-nos el melic i veure el món des del propi prisma, convençuts que la imatge que ens fem al nostre cap és el fidel reflex de la realitat.
De vegades convé, però, fer l'exercici de posar-nos a la pell de l'altre i intentar comprendre el món amb la mirada de l'altre. És quelcom que ens ajuda a entendre moltes coses que abans ens semblaven inexplicables, i alhora ens prepara per a un futur que es presenta complicat des del punt de vista nacional.
Som molts els catalans que tenim clar que som al bell mig del procés de construcció nacional que ens ha de portar a la plena sobirania. Que l'espoli fiscal és una realitat tangible i insostenible, que la llengua catalana encara no gaudeix d'un reconeixement ple que garanteixi el seu futur i un llarg etcètera. I com a catalans, ens sembla increïble que els espanyols es neguin a reconèixer els sacrificis i les renúncies fetes per Catalunya durant la mal anomenada Transició per arribar a un mínim comú denominador democràtic acceptable després d'una dictadura sagnant.
Estic segur que aquesta visió de les coses ens canviaria si féssim l'esforç de mirar la realitat des dels ulls espanyols, i ens serviria per preparar-nos per al que ens espera durant la legislatura de Rajoy.
Espanya és un país unitari i centralista, la qual cosa no és ni bona ni dolenta, és un fet que descriu una manera de concebre l'organització política de l'estat. Espanya sent que va haver de fer concessions dures i doloroses per aconseguir un mínim consens democràtic durant la Transició, amb enormes sacrificis com l'acceptació de la centrifugació de competències cap a la perifèria. L'estat de les autonomies és una anomalia. Quan Madrid accepta la creació dels Mossos d'Esquadra o cedeix algun impost, ho fa per una conjuntura electoral desfavorable, en cap cas per convicció.
Trenta anys després, Espanya se sent prou forta per refer l'estat que sempre ha volgut tenir, per recuperar i recentralitzar el poder i acabar per sempre més amb les anomalies. Davant aquesta realitat, els catalans tenim dues opcions: assistir-hi com a espectadors o esmolar les eines.
divendres, 30 de setembre del 2011
Les Caixes catalanes

Quanta raó té Muriel Casals:
Com a economista catalana visc un moment trist i em sap molt greu, perquè vivim la mort de les caixes. I una vegada més, aquesta mort ve per una agressió del poder polític espanyol. Per desgràcia, allò que se'n ressentirà més és l'obra social. Abans no hi havia accionistes i no hi havia dividends a repartir. Per tant, tot el benefici era obra social. Ara els bancs tenen unes obligacions molt clares, les de repartir els beneficis entre els propietaris.
I el gran tema és que molts centres de decisió financera se'n van a Madrid. Hi perdem moltíssim. Avui perdem el control del nostre sistema financer, i això és molt greu. L'economista Keynes va dir, manllevant les paraules d'algú altre, 'per destruir un país has de destruir-ne el sistema financer'. I és això que ens han fet a nosaltres. Tindrem un sistema financer, però serà menys català. I, francament, no sembla pas que hi pugui haver marxa enrere, per molt que siguem hàbils i puguem infiltrar poder català en aquestes entitats 'acatalanes'. I faig servir aquesta paraula perquè no podem dir que siguin 'no catalanes'.
Quanta raó té Muriel Casals:
Ara, tot i que això és una clara imposició espanyola, també algunes caixes hi tenen una certa responsabilitat. Moltes no haurien d'haver crescut de la manera desaforada que ho han fet aquests últims anys i no s'haurien d'haver apuntat a la bombolla immobiliària amb l'eufòria que ho han fet. Es van apuntar a l'eufòria i van fomentar l'eufòria. Els tocava ser entitats de seny, perquè aquesta era històricament la diferència entre una caixa i un banc: un negoci menys brillant, però més segur i més pausat. I moltes han tingut comportaments massa semblants als bancs. D'alguna manera aquesta és la penitència. El mal és que ho paguem tots com a catalans.
Però, per exemple, Caixa Ontinyent i Caixa Pollença demostren que amb seny es poden fer les coses bé. El poder espanyol s'ha aprofitat d'un creixement inapropiat de moltes de les caixes. És a dir, que a Sabadell hi hagués moltes oficines de Caixa Terrassa i a Terrassa oficines de Caixa Sabadell vol dir que alguna cosa no es feia bé. I això passava de fa anys. Per tant, ara enterrarem les caixes, però el dol continuarà. I mirarem de portar-lo dignament, fins que puguem encetar una nova etapa.



