Mirada entre trenes

Ulls que miren absorts més enllà del moment present, on una pandèmia universal omple de morts els fèretres de la vida, com preguntant-se què estem fent els adults amb la nostra acció malversada i amb la nostra fèrtil inacció.

Ulls preadolescents que potser miren la foscor del més enllà i la veuen per prendre’n consciència i ajudar a poc a poc a apagar-la i tornar a viure embolcallats amb una renovada llum més equilibrada i energètica.

Ulls que de ben segur construeixen una mirada inconscient que reflecteix la realitat conscient del moment, per a donar-li la volta i assolir la transformació vital que és la nostra esperança per al seu demà, que ha de ser sensiblement diferent del que la mirada d’aquests ulls – sense saber-ho – copsen entre les trenes que avui dissortadament o no, ens empresonen.

Fum

Expressió de vanitat, de supèrbia. Cortina d’ocultació de veritats. De paraules buides, de fets incoherents o inexistents. De carències.

Fluid altament compressible. Expansible. Concentrador d’energia cinètica. Capriciós i eteri. Inabastable. Incontinent. Incontrolable. Indòmit. Inconsistent. Ingràvid. Inútil en sí mateix. Vaporós. Superflu. Tòxic. Contaminant. Subproducte no desitjat de combustions incompletes. Causa primària d’asfíxia i de mort d’éssers vius.

Això és el fum. Malgrat tot ens delecta i ens encisa com a creador de formes efímeres, exclusives i irrepetibles, submís a l’aire, dominador de l’espai, esvaïdor en el temps....

Folls 55

L'11 d'abril de 1965 queda molt lluny en el temps i molt a prop de la nostra memòria. Un grapat d'anys de caminar amb la música a l'ànima i la il·lusió al cor pels empedrats i costeruts carrers de les nostres vides. Aquell dia, Els Folls, un grup de xicots follament adolescents vam engegar aquest llarg camí que avui en plena maduresa seguim avançant, tenint molt a prop la memòria d’aquell moment, que comparteix espai amb el record  del nostre company i membre fundador Joan Vancells “Billi” que se’n va anar abans d’hora.

No és fàcil conservar unit tant de temps un grup de persones tan dissemblants i amb situacions personals i compromisos professionals tan diferents, i que el destí ens hagi volgut respectar, mantenint alhora una disciplina de treball que suposa un esforç addicional en les nostres vides. Esforç però, que queda enormement compensat pel benefici de la llarga amistat, dels bons moments viscuts i de la complicitat que se’n deriva i que deixarà empremta amb una música senzilla i discreta – la que correspon al nostre nivell d’expertesa -, i amb les vivències compartides guardades curosament també en la memòria d'arxius digitals que probablement ha de sobrepassar la nostra existència.

Gràcies amics Pep, Joan’s i Josep Maria!

El regal de la Terra

Vivim uns dies meravellosos. I així la Terra ens ho confirma i ens els regala. Tenim temps per copsar els petits i grans detalls que ens ofereix dia a dia, poques setmanes després d’aquelles on les nostres vides es movien enmig de presses i objectius materials – presoneres del nostre jo - que només feien que emmascarar amb una densa capa opaca la nostra pròpia visió del moment present.

El nostre món ha parat. Per fi. Semblava impossible. Sols la gran força de la Terra ha fet deturar-nos. Altrament mai s’hauria produït per la nostra pròpia consciència.

La quietud, el silenci i la pau regnen als nostres carrers, a les nostres cases i a les ànimes d’aquells que volem – o intentem - veure el gran canvi que s’està produint en contrast amb la ceguesa de les ànimes angoixades que cerquen constantment notícies monofòniques en tots els mitjans de comunicació plens a vessar dels mal anomenats desastres de la humanitat.

La saviesa de la Terra és infinita. Gràcies als desastres que percebem, qualifiquem i sofrim, els humans anem avançant. Aprofitem el seu mestratge, ja que Ella sobreviurà sempre, a diferència de nosaltres que potser no ho aconseguirem. Encara hi som a temps si hi ha la voluntat d’escoltar-la, de respectar-la, d’estimar-la i de cuidar-la abans que no sigui massa tard.

Gaudim d’aquests moments d’aturada. Comptem una a una les flors que esclaten a dojo en aquests nouvinguts dies de primavera, fent que l’aire fresc amari els nostres pulmons i envaeixi les cèl·lules escampant per tot el cos l’esperança en un futur més prometedor per a tots nosaltres i per a la nostra descendència.

Intransigència transigent

A vegades posem en contrapunt les nostres intransigències amb la realitat que envolta el nostre entorn, i no se sap per què ni com, es produeix el miracle. Allò que sempre havies dit que no tindries en la teva vida i molt menys habitant dins de casa, es transforma en una transigència i acaba succeint.

Ara sols queda la segona fase: aparcar les manies en un lloc perdut del món i fer més senzilla la vida.

Amb les cames per davant

Avui fa una setmana.
Realment em pensava que ho passaria pitjor del què ha sigut després de sortir per primera vegada en la meva vida estirat sobre una llitera (altrament mal dit camilla) amb les cames per davant, des d’un gèlid box on durant mitja hora llarga em van anar sucant l’ull esquerre amb dues tandes de tres gotes de diferents fàrmacs, fins al quiròfan on em van intervenir. 

Un recorregut interminable per uns passadissos laberíntics només veient uns llums del sostre que no recordo i sentint la xerrameca que no escoltava dels professionals que ens anàvem trobant al pas.

L’arribada al quiròfan va ser triomfal! Les infermeres i els metges em van donar la benvinguda i es van anar presentant. Una infermera després de tres intents fallits per culpa de –segons ella- tenir una pell molt dura (??¿¿??) va aconseguir clavar l’agulla a una vena de la ma esquerra. 

Els “bip bip” rítmics d’un aparell que comptava les meves pulsacions insistia en demostrar que encara era viu. Un drap sobre la meva cara i tot seguit la metgessa em diu que em posa un estri per obrir les parpelles, que intenti no moure l’ull i que comença la festa!. 

L’ull esquerre només veia una claror desdibuixada i vaig notar com un tall però sense sentir-lo. Després de tant en tant notava com si em dutxessin l’ull, com una cataracta d’aigua que queia sobre la meva cataracta. Tot seguit em diu que ja s’ha fet l’extracció i que es disposa a posar-me el nou cristal·lí. 

Diuen que van ser un 25 minuts d’intervenció en un ambient normal de treball amb el personal parlant de les seves coses que jo seguia sentint però no escoltant, com si fóssim en una oficina qualsevol d’una empresa qualsevol, mentre jo seguia pendent en tot moment de la meva integritat física.

Després de embolicar-me l’ull com si fos un regal, el mateix simpàtic portalliteres (altrament mal dit camiller) em va traslladar desfent el laberíntic camí de tornada al box número 20 on m’esperava la Isa.

Poc després una infermera em va donar les instruccions i el paper de l’alta d’ingrés i em va dir que ja em podia anar vestint amb la roba que havia guardat a la taquilla després de treure’m la bata blanca cordada per darrera que m’havia acompanyat durant tot el procés.

L’endemà divendres em va tocar la visita del protocol, on em van dir després de desembolicar-me l’ull que tot estava perfecte.

Una setmana en que cada 4 hores he hagut de dipositar una emprenyadora goteta de TobraDex a l’ull i que hauré de seguir fent durant 4 setmanes més amb progressiva disminució de freqüència fins la visita també protocol·lària de final de tractament.

Una setmana on les molèsties (llagrimeig, coïssors, llumenetes, espurnes ...) –que no han sigut greus- han anat minvant i sembla que tot es va acomodant al nou estat. La visió amb l’ull esquerre malgrat encara no hi veig nítidament és d’una llum blavosa, clara i renovada enfront la de l’altre ull que és groguenca i com més bruta.

En definitiva, una nova experiència vital que espero que d’aquí a pocs mesos hagi de repetir per renovar la visió de l’ull dret. 

Estimada Mhen

Mai hem sabut ni sabrem per quins viaranys ens porta la vida. Potser els teus ulls mai arribaran a llegir aquestes ratlles, però sento la necessitat d’escriure-les i fer-te-les arribar.

Des de del llit encara mig adormit, avui dia 20 del 02 del 2020 a les 7:45, poques hores abans de que m'obrin un ull per canviar un cristal·lí cegat pels anys, he tornat a pensar en tu. Dic que he tornat, perquè de fet fa dies que estàs al nostre pensament doncs anem sabent gairebé cada dia l'evolució del teu estat quan portes ja una trentena de dies en un box de la Unitat de Cures Intensives. 
Com la mateixa vida,  l’evolució de la teva malaltia fa pujades i baixades...dies més optimistes i d'altres no tant i això ens arriba als que anem seguint dia a dia el teu estat. Segons ens diuen no estàs conscient, fet que si és així celebro doncs al menys evites un estat conscient que sols pot causar-te més dolor.

Mentre escric aquestes ratlles em ve a la memòria tot el que hem viscut des de la llarga amistat que ens uneix. Des dels nostres respectius casaments, tardes de diumenge que passàvem junts en parella, els cursets del FER, l'arribada dels nostres fills, els viatges de vacances de setmana santa i d'estiu, els vermuts a l'Atlètic, i més últimament els dinars amb la colla de Torreblanca. 
També, com no pot ser d'altra manera els moments durs i dolorosos que hem passat i que ho vam gestionar com millor vam saber i malgrat ser molt difícils es van anar superant. 
Més endavant els ensurts que ens has anat donant de les malalties que sense pietat t'han anat atacant i que amb un optimisme i fortalesa exemplar has anat guanyant una a una. 
Fins ara aquesta última, en la lluita que estàs debatent i de pronòstic incert però que sigui de qui sigui la victòria, segur en sortiràs més enfortida per atacar qualsevol de les vides que la nostra energia viurà, tant si és en un marc temporal com el que vivim ara i aquí, com en el intemporal del més enllà.

Sempre hem estat junts amb més o menys distància física però sempre molt properes des del cor. 
Mhen... ànims!...explota al màxim la fortalesa que t'han donat i torna recuperada ben aviat amb nosaltres. Però sàpigues que malgrat perdis aquesta batalla seguiràs per sempre aquí al nostre costat, i et plorarem amb llàgrimes d'esperança d'un nou futur on tots, més tard o més d'hora, hem de fer-hi cap.

Una forta abraçada.