om : la síl·laba sagrada

Aquesta síl·laba també anomenada la Udgitha o el pranava mantra (‘oració primordial’), és considerada pels hindús com el so primordial, origen i principi de la majoria dels “mantras” o sons divins i totpoderosos.
L’om és el símbol de lo essencial en l’hinduisme. Significa unitat amb lo suprem, la combinació del que és físic amb l’espiritual. És la síl·laba sagrada, el primer so del Totpoderós, el so del que emergeixen tota la resta de sons, ja siguin de la música o del llenguatge.
Ara ja puc portar aquest símbol penjat al coll. Ja sé el que és.

quelcom més que res.

Cercar l’Origen, preocupar-se de la Font és ja un pas en fals.
Romandre en un mateix sense voler veure ni escoltar, asseure’s sense preguntes....
Heus aquí que s’obre la porta del Misteri: Quelcom més que res.

Murmura el rierol, la flor del pomer ha florit sense un per què.

trobada casual

Estic treballant amb la portada del nou CD i m’he trobat amb aquesta imatge. Ella venia d’una ordenada carpeta de fotos d’un concert a les Borges Blanques fet al 2005 i jo anava passejant pels laberíntics carrers del meu PC i hem topat. No m’ha pogut dir res, ni tan sols saludar-me. Tal era la concentració del moment que no ha obert boca. Absorta en ella mateixa ha passat olímpicament de mi. Jo l’he mirat amb un somriure als llavis i he tancat els ulls. He intentat infructuosament posar-me al seu lloc, volia retrobar-me de nou amb aquell instant, tornar a sentir el que de ben segur ella estava sentint encara, atrapada de per vida en el paper del temps i gaudint eternament del moment. I he sentit com l’enveja m’inflava les venes. Perquè tot ens és tant fugisser? Perquè se’ns escapa tot dels dits? Perquè no es poden retenir els fets plaents més enllà de la memòria? Hauré d’esperar una altre ocasió per recuperar aquell moment que d'antuvi sé que també esdevindrà fugaç i desapareixerà, i que com a molt, apart del record, només podrà quedar una altra foto per a la història, suposant que hi hagi algú que providencialment dispari una càmera en el precís moment en que l’inexplicable orgasme artístic –barreja de sentiment, concentració i trempera- es torni a apoderar de mi.

urbanites al món rural

M'ha arribat per mail aquest escrit i el transcric aquí per tal de col·laborar en la seva difusió i conscienciar d'aquest tema que ens afecta a tots, urbanites i rurals.

Ja n'hi ha prou! La població rural de Catalunya està patint una amenaça!

Des de fa segles les campanes dels pobles toquen cada hora, les vaques, les ovelles i els cavalls porten esquelles al coll, els galls canten a la matinada i la merda fa pudor (com no pot ser d'altra manera).

Darrerament hi ha hagut un gran augment de població urbanita "post moderna" que fa turisme rural per "respirar aire fresc" i "viure la natura". Això no hauria de ser un problema si no fos perquè alguns d'ells, Ajuntaments i constructores estan posant en perill la tasca dels pagesos i ramaders.

Es veu que les esquelles i les campanes "molesten", els galls "criden" massa i els tractors "destorben" a la carretera, i segons algun Ajuntament no es compleixen alguna norma que s'han tret de la màniga.

Serà certa la dita tan nostrada "de fora vingueren que de casa ens tragueren"?

No hi ha cap problema en compartir el món rural, el que cal és respectar-lo com es mereix.

A Catalunya tenim la sort que hi ha gent que pot viure encara de l'agricultura i ramaderia, una tasca que, de moment, no fa fums ni cal posar límits de velocitat a les vaques perquè pasturin.

La muntanya no és Port Aventura! És real i és de veritat! Ajudem tots plegats perquè segueixi sent així.

la fúria dels vents

La fúria dels vents avui s’ha entestat en deixar-me sense el pi. Sortosament la pared principal ha resistit a l’embat de la caiguda. Com tot a la vida. Les coses a vegades s’aguanten i a vegades cauen. Segons com dicti el seu destí. Tants avenços de la ciència però sortosament encara l’home no domina la natura. No podem aturar el vent, o fer que nevi o plogui a voluntat, o extingir els volcans, o evitar els terratrèmols o les riuades, i tants altres fenòmens que no podem controlar. És quan t’adones de la petitesa humana i de la fragilitat de les civilitzacions. Passat a una escala més petita, és com si aboquéssim la birra que estem assaborint dins d'un niu de formigues. Tampoc podrien fer res per evitar-ho.

l'avi

Avui, sortint de fer un bon dinar en un dels millors restaurants de Vilanova i la Geltrú, he passat per davant del monòlit que recorda al nostre ex-president Macià, fill d'aquesta vila marinera per excel·lència.
De rebot, contemplant la seva cara cantellosa besada pels dèbils però lluminosos rajos de llum d'un polit sol d'hivern, m'ha vingut a la memòria un dels fets que explica la meva mare que, quan ella encara una nena, en un acte públic que feu el meu avi com alcalde de la seva vila natal i en el que assistí també l'avi Macià, ella li pronuncià el discurs de benvinguda. Fet que està documentat fotogràficament i que a mi, des de petit, no sé perquè m'ha fet sempre molta il·lusió de que es produís.
I ves per on, tal com m'ha vingut a la memòria així ho escric.

la teoria de la relativitat

El punt de partida és considerar que no hi ha cap punt fix a l’univers, sinó que tot es mou amb tota la resta. Per tant, no hi ha observadors privilegiats: Les lleis de la natura s'han de expressar de manera que siguin les mateixes per a qualsevol observador, sigui quin sigui l'estat de moviment d'aquest. Això és el Principi de Relativitat, la qual només m’ha servit per encapçalar aquest escrit. Perquè no escriuré sobre aquesta relativitat física sinó sobre la relativitat en les qualificacions humanes. De fet, crec que ambdues tenen les mateixes connotacions.
Les persones ens mesurem entre nosaltres i en els diferents aspectes -si ets més o menys savi o atractiu o ric o pobre o ...- segons un llistó graduat que és invisible però real. I aquest llistó no és un únic i fixe per tothom, sinó que cada u de nosaltres tenim el nostre. I a més amb la particularitat que en tenim un per cada un dels adjectius que defineixen la nostra persona, que a més és variable en el temps i que l’escala de graduació està configurada segons els nivells socials i culturals, les capacitats personals adquirides o induïdes, les influències externes, els valors, i moltes més coses que per desconeixement segur que em deixo.
Però no és objecte d’aquesta reflexió saber quins són i com són els orígens d’aquests instruments comparatius, sinó que em centraré exclusivament amb l’aplicació que en fem, amb la base conceptual de que tothom els porta a dintre seu.
Partint de que per cada persona totes aquestes eines de mesura comparativa són diferents, ja s’estableix de manera directa la relativitat dels resultats obtinguts. Perquè senzillament estem comparant amb eines de mesura que no són estàndards per a tothom. Així una persona mesurarà a una altra i la qualificarà de rica segons la graduació del seu llistó de la riquesa-pobresa, o la qualificarà d’intel·ligent segons el corresponent a la intel·ligència-totxesa, o antipàtica segons la seva mesura de la simpatia-antipatia, i que podria ser completament diferent de la qualificació que li podria fer una altra persona.
Per tant, de tot això jo n’extrec la conclusió de que totes les qualificacions que emetem o rebem són relatives i per tant poden ser incertes o injustes sota la perspectiva d’un altre persona o fins i tot de la mateixa persona objecte de la qualificació.
Aquesta és la meva teoria sobre la relativitat de les qualificacions humanes.