dissabte, 21 de desembre del 2019

L'evolució de la mirada



L'evolució d'una mirada capricorniana en uns mateixos ulls, distanciats 70 anys del primer a l'últim: des de la innocent en la infantesa passant per la somrient en la joventut i acabant en la profunda de la maduresa.
 Uns ulls que han recorregut una llarga distància. Que han mostrat por, alegria, dolor, dubte, il·lusió, fracàs, tendresa, son, ràbia, admiració, sorpresa, gelosia, confiança, desconfiança, tristesa, felicitat, intimitat, desig, curiositat, atracció, interès, esperança, estima, vergonya, timidesa, i tants altres adjectius que no em venen ara mateix a la memòria.
Un ulls que han expressat allò que els llavis moltes vegades no han sabut expresar o inclús els han contradit.
Uns ulls avui entelats de tantes mirades que han impactat en la retina, des-sincronitzats un de l'altre i que necessiten de la cirurgia per tornar a recuperar aquell equilibri necessari per tornar a gaudir de la realitat tal com és o tal com un la percep o la vol veure, abans de que es tanquin definitivament en el darrer son.

I això, de rebot, em duu a una cançó del meu amic Joan Calvet que, en la seva inicial etapa de cantautor -per allà els anys seixanta del segle passat- va compondre un tema dedicat als ulls:

                                  Ull obert que està despert
                                  ull tancat que la guinyat
                                  ull bonic el d'una nena
                                  ull ben lleig el de l'esquena
                                  ull de jove, ull de vell
                                  Ulldecona, Ullastrell
                                  ull de ... ull de pollastre
                                  ull de ministre: Ullastres
                                  ......
                                  (l'he de buscar... la memòria tampoc em dóna per més :)

dimarts, 3 de desembre del 2019

Ahir em van enterrar


El primer dia de desembre em vaig llevar amb el cap emboirat, suposo pel refredat que fa dos dies que arrossego. Havíem d’anar a Santa Eulàlia de Riuprimer a buscar a l’Emma i els nens per fer una excursió a la Garrotxa. Si m’hagués escoltat el cos, m’hauria quedat a casa però no ho vaig fer. Vaig conduir el cotxe fins al poble. Vam recollir a la família Anguera-Piqué i malgrat em va temptar que portés el cotxe l’Emma, el vaig conduir jo. Vam arribar al coll de Condreu i vam iniciar la ruta a peu per un camí preciós entre fagedes i una catifa de fulles que ens acaronaven cada pas fins arribar a les Roques Encantades. No m’hauria imaginat mai un racó tan especial i màgic com aquell, ple de roques immenses posades capriciosament de diferents maneres conformant unes coves, forats, racons obacs i que amb els anys els arbres –ara mig despullats- s’han anat integrant amb elles formant un conjunt natural d’una espectacular bellesa.
El contrast entre el color gris de la roca majorment folrada de verd de molsa humida amb el daurat del coixí de fulles de tardor que des de que vam començar a caminar no vam deixar en cap moment de trepitjar, és el que donava el toc de gràcia que completava la harmonia del paratge.

Vam despullar-nos de les motxilles per tal de fer una estona de recuperació d’energies. Els nens anaven al seu aire, saltant i brincant i jo em vaig endinsar un moment en un espai entre roques. I va ser allà en la solitud d’aquell racó que vaig veure a l’Emma asseguda dins d’un dels forats amagats en posició de meditació. Aleshores ella em va cedir el seu lloc per tal de que sentis i em carregués de l’energia que aquelles pedres desprenien. Ella es va asseure davant meu i va iniciar un seguit de fonemes, als quals m’hi vaig afegir. Vam estar una estona i sigui per l’efecte energètic o per l’efecte d’inducció mental, em vaig anar trobant molt millor.

De camí de tornada i seguint conversant amb l’Emma sobre el meu estat d’aquests últims temps, em va dir que havia de deixar morir l’Antoni deixant enrere les pors i integrant sense temença les malalties pròpies del desgast corporal per efecte de l’edat, fent néixer el Toni de la serenor i de la saviesa (a la serenor em veig en cor d’arribar-hi; a la saviesa no!). Sempre he fet cas dels consells de la meva Emma, que m’ha ajudat en moltes ocasions amb les seves reflexions. I ara, no podia ser menys i per tant, de cop, em vaig estirar en mig del camí sobre el llit de fulles daurades i vaig deixar que entre ella i els nens m’enterressin. No sé si només amb aquest acte ja es va produir l’òbit i la naixença, però sí que estic segur que el procés està iniciat i tardaré poc o més en assolir-ho. Uns metres més enllà i a instàncies també de l’Emma, en un arbre dels més grossos –un arbre mestre-, em vaig descalçar i em vaig abraçar a ell per culminar aquest procés de descàrrega de velles energies i càrrega de les noves, a partir de la seva pròpia font que és la natura.




2/12/2019

dimarts, 5 de novembre del 2019

La debilitat del règim del 78




Ahir en un medi espanyol van fer un debat electoral els 5 genets de l’apocalipsi de cara a les eleccions del proper diumenge. Com que no tinc per costum connectar amb cap canal estranger, no el vaig veure però sí m’han arribat resums i comentaris sobre el mateix. No cal dir –i això ja m’ho suposava perquè és un fet recurrent des de ja fa molt temps- el discurs central de tots el genets es basava en Catalunya. I a partir d’aquí faig la meva reflexió: Un estat que forma part de la Unió Europea i d’altres institucions internacionals, amb una potència indiscutible d’eines i recursos de tot tipus, amb aquests debats centrats sempre en Catalunya i amb aquest esperit sempre amenaçador i combatiu envers aquest petit país, sols demostra un temor a l’inevitable pèrdua física del territori de Catalunya, perquè emocionalment el van perdre del tot el 1-O del 2017.
Demostra una debilitat extrema que no fa més que allunyar-se i allunyar-nos de qualsevol solució política al conflicte territorial i competencial, obert des de la retallada de l’estatut del 2006.
Ja és curiós que les estratègies, les inversions, els serveis d’intel·ligència, les accions exteriors i –en fi- totes les funcions d’un Estat de 47 milions de persones, s’hagi de basar en el conflicte que una minoria d’uns pocs milions de persones d’una de les seves 17 “autonomies” li ha obert de manera tossuda, descarada i progressiva, fent-lo trontollar i forçant-lo a haver de recorre al joc brut per una banda i per l’altre a haver de publicar vídeos de promoció que cap estat realment demòcrata li cal fer, més enllà de la habitual repressió i violació de drets fonamentals.
Només cal esperar i no desesperar. Ells mateixos ens ajuden poc a poc a aconseguir-ho.

dilluns, 21 d’octubre del 2019

Retrobament





Arrel d’haver accedit al web dels Folls, he vist el link al meu blog i darrere del clic m’ha aparegut un forat de sis anys d’absència. Des de l’any 2013 que no hi havia posat cap més entrada, cosa que m’ha fet trontollar des de diversos punts de vista.

El primer, que el temps passa en les nostres vides a una velocitat de vertigen, - tal com deia en John Lennon -  mentre nosaltres estem distrets i ocupats en altres plans.

El segon ha sigut la constatació de que la meva persona s’ha mogut i es mou per rauxes donant tot el pes de la raó a la frase que subratlla el logotip del blog “el pas per la vida d’un foll eclèctic i estrambòtic”. M’he vist davant del mirall i he pogut observar –una vegada més- les meves contradiccions, a més de refermar l’epitafi de la meva vida: “aprenent de tot i  mestre de res”. La contradicció és manifesta ja que conviuen alhora dues realitats: Les ganes d’experimentar i fer coses noves, amb les ganes de no perdre la continuïtat en tot allò que he experimentat. Però òbviament no es poden conciliar aquestes dues realitats degut als tres factors que ho impossibiliten: el marc temporal limitat que tenim, el fet de no posseir el do de la ubiqüitat i el desgast mental i físic del cos per l’acumulació d’anys de vida.
Des de petit, les experiències tant en l’art (teatre, cinema, dibuix, pintura, música) com en l’esport (futbol, tennis, esquí, hípica, gimnàs) han sigut més o menys protagonistes en la meva vida i totes han tingut els seus moments de major dedicació i han passat a l’armari de la història, susceptibles - alguns d’ells - de poder ser desempolsats en qualsevol moment. Però el fet de que no estiguin actius no és per manca de ganes sinó per la confluència d’un o més dels factors que abans he descrit.

I el tercer, el fet de rellegir algunes de les entrades, apart de fer-me gaudir d’escrits que des del 2008 restaven oblidats, he constatat que ara, des del meu eclecticisme i amb la mirada des de la distància que posa el temps, hi han coses en les que si les tornés a escriure, serien diferents.

Potser aquest fet, serà el motor que m’empenyerà a desempolsar de l’armari aquesta part literària per reprendre l’activitat d’aquest blog.

divendres, 9 d’agost del 2013

Radiografia





Article escrit per Antonio Fraguas (Forges) el 12 del 12 del 2012. Tan sols és un article d’opinió més però per a mi és la radiografia clara i diàfana de la nostra societat. Radiografia que com tantes d'altres han de servir per poder fer un diagnòstic encertat del problema que patim i posar-hi solució.

El Triunfo de los Mediocres

Quienes me conocen saben de mis credos e idearios. Por encima de éstos, creo que ha llegado la hora de ser sincero.

Quizá ha llegado la hora de aceptar que nuestra crisis es más que económica, va más allá de estos o aquellos políticos, de la codicia de los banqueros o la prima de riesgo.

Asumir que nuestros problemas no se terminarán cambiando a un partido por otro, con una batería de medidas urgentes, con una huelga general, o echándonos a la calle para protestar.

Reconocer que el principal problema de España no es Grecia, el euro o la señora Merkel.

Ningún país alcanza semejante condición de la noche a la mañana. Tampoco en tres o cuatro años. Es el resultado de una cadena que comienza en la escuela y termina en la clase dirigente.

Hemos creado una cultura en la que los mediocres son los alumnos más populares en el colegio, los primeros en ser ascendidos en la oficina, los que más se hacen escuchar en los medios de comunicación y a los únicos que votamos en las elecciones, alguien cuya carrera política o profesional desconocemos por completo, si es que la hay.

Estamos tan acostumbrados a nuestra mediocridad que hemos terminado por aceptarla como el estado  natural de las cosas. Sus excepciones, casi siempre, reducidas al deporte, nos sirven para negar la evidencia.

- Mediocre es un país donde sus habitantes pasan una media de 134 minutos al día frente a un televisor que muestra principalmente basura.

- Mediocre es un país que en toda la democracia no ha dado un solo presidente que hablara inglés o tuviera unos mínimos conocimientos sobre política internacional.

- Mediocre es el único país del mundo que, en su sectarismo rancio, ha conseguido dividir, incluso, a las asociaciones de víctimas del terrorismo.

- Mediocre es un país que ha reformado su sistema educativo tres veces en tres décadas hasta situar a sus estudiantes a la cola del mundo desarrollado.

- Mediocre es un país que tiene dos universidades entre las 10 más antiguas de Europa, pero, sin embargo, no tiene una sola universidad entre las 150 mejores del mundo y fuerza a sus mejores investigadores a exiliarse para sobrevivir.

- Mediocre es un país con una cuarta parte de su población en paro, que sin embargo, encuentra más motivos para indignarse cuando los guiñoles de un país vecino bromea sobre sus deportistas.

- Mediocre es un país donde la brillantez del otro provoca recelo, la creatividad es marginada – cuando no robada impunemente- y la independencia sancionada.

- Mediocre es un país en cuyas instituciones públicas se encuentran dirigentes políticos que, en un 48 % de los casos, jamás ejercieron sus respectivas profesiones, pero que encontraron en la Política el más relevante modo de vida.

- Es Mediocre un país que ha hecho de la mediocridad la gran aspiración nacional, perseguida sin complejos por esos miles de jóvenes que buscan ocupar la próxima plaza en el concurso Gran Hermano, por políticos que insultan sin aportar una idea, por jefes que se rodean de mediocres para disimular su propia mediocridad y por estudiantes que ridiculizan al compañero que se esfuerza.

- Es Mediocre un país, a qué negarlo, que, para lucir sin complejos su enseña nacional, necesita la motivación de algún éxito deportivo.


  ANTONIO FRAGUAS DE PABLOS (FORGES)

dimecres, 8 de maig del 2013

Per què cal un Referèndum?






Després d'un període d'inactivitat en el blog, escric aquesta nova entrada arran d'haver llegit un escrit al Facebook que m'ha sorprès.
Darrerament, en referència al procés sobiranista de Catalunya, es poden llegir i sentir opinions de tot tipus i de tots els colors. Es pot plantejar el procés des de qualsevol de les òptiques que reiteradament van competint en els espais de la Mèdia del país per fer-se el seu lloc en l’ideari de la gent. I evidentment jo tenia també la meva. I dic tenia perquè aquest escrit m’ha donat una altra perspectiva, única i totalment diferent de les comuns en que convivim cada dia.
Un article escrit després de la Diada de l’any passat i que curiosament d’ençà no ha tingut massa ressò en els mitjans socials o al menys a mi no m’ha arribat fins avui.
A vegades les persones som especialistes en fer les coses més complicades del que realment són. Ens agrada fer bullir l’olla tot gastant rius de lletres i de paraules per trobar la manera d’encaixar o no amb aquesta Espanya imperialista i barroera que ens ocupa, quan aquest nou punt de vista m’ha fet obrir els ulls, demostrant-me que és tan senzill –no el procés sinó el concepte- que no caldria haver emprat tant de temps en debats, en donar-hi tantes voltes tot cercant elements a favor i en contra i en carregar-nos de raons per legitimar o deslegitimar aquest procés independentista.
Si més no, és un punt de vista més.
Diu això:

*La trampa del referèndum*

Després de l’èxit sonat de la convocatòria de la manifestació a favor de la independència de Catalunya de l’11 de setembre de 2012, se senten nombroses veus a favor de la convocatòria d’un referèndum per decidir democràticament el destí de Catalunya. I em pregunto: per què cal un referèndum?

Des de la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya sempre hem defensat que, malgrat la visió de la història del nostre país que espanyols i francesos ens han volgut imposar, Catalunya –la part que pertany a l’estat espanyol- no és Espanya, ÉS D’ESPANYA, fruit d’una conquesta militar. No va ser una adhesió o una unió voluntària de la qual ara ens en penedim.

Un país ocupat com ho van ser, posem per cas França, Bèlgica, Holanda, Noruega o Polònia des de 1939-1940 com a conseqüència de la invasió per part dels exèrcits alemanys. Després de la derrota dels nazis, l’any 1945, tots aquests estats van recuperar automàticament la seva sobirania. A ningú se li va acudir proposar un referèndum per legitimar la nova situació.

Si Catalunya és un país que va perdre la seva sobirania per la força de les armes i va ser ocupat militarment des del 1714, hauria de tenir la mateixa consideració que els països ocupats pels alemanys durant la segona guerra mundial. L’annexió de Catalunya va ser conseqüència d’una agressió militar i va anar seguida d’un tracte de país conquerit amb execucions, tortures, exili, presó i espolis de tota mena que, amb petits intervals, s’ha perllongat la major part d’aquests tres-cents anys.

L’oblit de la nostra història explica l’acceptació acrítica d’un
procediment independentista que implica la legitimació de les raons dels ocupants segons les quals Catalunya és una part indestriable d’Espanya de la qual forma part per pròpia voluntat i des de temps immemorials.

Els catalans, per tant, de cap manera hauríem de sentir-nos obligats a sustentar el nostre dret mitjançant una consulta popular.
Simplement, caldria una proclamació del nostre parlament, consensuada amb les potències europees i mundials, que restituís, automàticament, la sobirania perduda fa 300 anys.

A part de ser un acte d’absoluta justícia històrica, aquesta via ens
estalviaria un desagradable procés previ a la consulta, atiat per l’estat
espanyol amb tots els seus recursos, ple de paranys, d’amenaces i de
mentides, que tindria com a objectiu sembrar la por i la divisió entre la població catalana.

Carles Camp
17 de setembre de 2012
*Monestir de Sant Benet de Montserrat*serrat*

dilluns, 26 de desembre del 2011

La pastanaga nacional

He trobat un article d'en Víctor Alexandre del passat mes de juliol inserit al seu web, el qual també transcric tot seguit, i també aplaudint a l'autor per la visió crítica que mostra en aquesta opinió:


Diu el president Mas: "L'avenç nacional no és per a impacients. Requereix perseverança i és enemic de la impaciència". Molt bé, és una frase maca. És una frase d'aquelles que queden bé a tot arreu. La pots fer servir davant els qui demanen que el metro de Barcelona tingui les mateixes infraestructures que el metro de Madrid, davant els ciutadans que es queixen del tancament de serveis hospitalaris o davant la gent que espera i desespera en una estació de Renfe. Sempre sonarà molt entenimentada. A més, té la virtut de ser enormement efectiva, ja que el seu objectiu és anestesiar la societat mitjançant l'estigmatització dels qui malden per despertar-la. Així, si aquests últims són vistos com a "impacients", que és com dir eixelebrats, infantívols o caps de pardal, és obvi que la gent assenyada són els panxacontents. En altres paraules, l'avenç no estaria en la llibertat, sinó en l'immobilisme. El problema és que dir-li "impacient" a algú que fa tres-cents anys que espera, sembla més una burla que un raonament. Potser és que el nostre govern pensa que si hem esperat tres-cents anys, ja no ens ve de tres-cents més.

Es comprèn, per tant, l'exasperació d'Òmnium i la seva voluntat d'esperonar el govern demanant-li que promogui l'objecció fiscal com a mesura de pressió a Espanya. Tanmateix, la proposta difícilment reeixirà. Per tres raons, si més no: una, perquè el govern hi està en contra; dues, perquè el tancament de caixes del 1899, contra les taxes decretades per eixugar el dèficit generat per la guerra de Cuba, no té res a veure amb la situació de Catalunya aquest 2011; i tres, perquè, en el supòsit que l'objecció tirés endavant, Hisenda podria embargar el compte dels objectors o fer-los els descomptes pertinents en les devolucions i afegir-hi els interessos. I això sense comptar les sancions d'aproximadament la meitat de la quantitat objectada. Per altra banda, els ajuntaments tampoc no se'n sortirien negant-se a liquidar l'IVA, ja que Espanya es quedaria els diners que perceben procedents de la participació en el fons estatal de finançament i això els obligaria a retallar serveis. Una altra cosa seria que els catalans, amb la Generalitat, els ajuntaments i les grans empreses al capdavant, anéssim tots a una. Això no es pot negar que tindria un gran impacte, però no conduiria pas a la independència. Al contrari. En cas de victòria respiraríem, i en l'aire respirat hi hauria el narcòtic.

En realitat, si ens hi fixem, totes aquestes idees que ens vénen al cap no són res més que evidències de la nostra feblesa. I no pas perquè siguem febles, que no ho som, sinó perquè no sabem que som forts. Per això, cada cop que aparentem tenir molt clar que la subordinació a Espanya significa la mort per a Catalunya i que ha arribat el moment d'abordar la independència, apareix algú que ens distreu amb una nova pastanaga i n'ajornem la decisió. Una mica com els fumadors que mai no troben el dia de deixar-ne l'hàbit. Es donen de temps fins a Nadal, però quan arriba la data ho ajornen fins a Cap d'Any i després fins a Reis i després fins a Setmana Santa i després fins a les vacances i després fins al seu aniversari i després fins a Nadal i torna a començar. Nosaltres fem el mateix:

Fem una gran manifestació el 18 de febrer del 2006 que diu "Som una nació i tenim dret a decidir".

En fem una segona l'Onze de Setembre del 2009 que diu "Som una nació. Volem Estat propi".

En fem una tercera el 10 de juliol del 2010 que diu "Som una nació. Nosaltres decidim".

En fem una quarta el 9 de juliol del 2011 que diu "Pel nostre futur: independència".

Després, quan s'acosten eleccions, diem que hem de plantejar el "concert econòmic" i que si no ens el donen ja estarà clar que toca independència.
Més tard, quan les eleccions ja han passat, renunciem al "concert econòmic" i parlem de "pacte fiscal", que, a més de ser impossible, no vol dir absolutament res.

I ara, quan sabem perfectament que per a Espanya mai no serem res més que gestionadors d'engrunes, diem que la independència encara no toca perquè primer hem d'esperar quatre anys que els espanyols, com han fet amb l'Estatut, converteixin la nostra proposta de "pacte fiscal" en paper higiènic. I quan això passi, l'any 2014, la independència nacional tampoc no tocarà perquè llavors haurem de plantejar l'"objecció fiscal".

Déu n'hi do. I pensar que encara hi ha qui diu que els catalans som avorrits. Quin disbarat! Austers sí, però avorrits no. No hi ha cap poble al món tan entretingut com nosaltres. No hi ha cap poble al món capaç de passar-se tres-cents anys mirant una pastanaga. La pastanaga nacional.>

Ignoro el Govern de Catalunya té la raó en dir el que “ara no toca” o que “encara som immadurs”, però en qualsevol cas el que diu aquest article és perfectament coherent i plausible.