confessió

Publico aquest comentari, sense ànim de ferir sensibilitats i amb la millor de les intencions, tot fent remembrança d'unes pràctiques llunyanes que m'han vingut no se perquè, a la memòria.

De petit anava com tots els adolescents de l'època, a rebre periòdicament el sagrament de la confessió. Els pecats que confessava sempre eren els mateixos i per tant el capellà de sobra ja se'ls deuria saber de memòria. D'entre tots, sempre en destacava un que per la seva "rellevància" era el més escandalós, i imagino -doncs no ho he preguntat mai- que no era pas jo l'únic que confessava aquell tipus de "pecat", perquè considero que no tenia pas res especial que no tinguessin els demés, ni feia res especial amb el meu cos, que no fessin la resta d'adolescents (i homes!) mortals com jo. Per tant suposo que l'església ja deuria tenir perfectament tipificat aquell "pecat" i en conseqüència, segons els dies transcorreguts des de la última confessió, la freqüència per dia, i si es feia sol o acompanyat - qüestions importants i que sempre es preguntaven- tocava una penitència més o menys dura.

Avui, passats uns quants anys i havent canviat (suposo) els patrons d'aquest sagrament, he sentit la necessitat de fer un homenatge a aquells homes de bona voluntat que, tancats en aquelles caixes de fusta més que menys treballades, vestits amb aquelles sotanes, i sense climatització, havien de suportar dia rere dia i persona rere persona les mateixes confessions, una i una altra vegada.
De ben segur que per part de les nenes, senyoretes i senyores, també havien d'escoltar semblants faltes que atemptaven contra el sisè manament, i al menys aquests canvi -doncs s'alternaven els mascles i les femelles en aquests actes de penitència- deurien trencar una mica la monotonia del sacerdot.
Tasca dura per aquells que no podien fer us del seu cos per al plaer, haver de sentir repetidament la mateixa tipologia de faltes, hi haver de calcular meticulosament la gravetat de la penitència que havien d'imposar. No m'estranya que un dia un capellà perdés els papers i m'agafés pel ganyot amb les seves fortes mans tot sacsejant-me per fer-me abaixar i escridassant-me: "ageeenoooolla't !!!". He d'explicar que, degut a la meva curta estatura, sempre em posava dret davant dels mossèns. De l'ofec que em va provocar i les marques al coll que em van quedar, a partir d'aquell dia ja no m'hi vaig posar mai més, ni dret ni agenollat.

Al marge d'aquell incident anecdòtic, aquí va el meu reconeixement i admiració condensada en aquestes lletres i amb aquesta imatge, amb dos Pares Abats al confessionari i al bell mig l'esca del "pecat" que tantes i tantes vegades s'havien de "menjar" -i alguns suposo ben de gust- en compliment de l'exercici de la seva vocació.

Benaurats siguin, Al·leluia, Al·leluia.