Ahir va esdevenir un miracle. Important per a mi, tant per la seva qualitat com per la seva magnitud. Dos angelets celestials – un d’ells conegut per mi des del seu naixement – van prendre públicament el compromís d’un projecte de vida en comú. Però no és aquesta anunciació el miracle que em vull referir.
Amb la convocatòria d’un parell de centenars de persones a la festa d’aquest enllaç, enmig d’un marc natural de bellesa incomparable amb la vista propera del nostre blau mar mariner i envoltat per les notes impactants dels “Segadors” fou quan aparegueren els dos angelets celestials en l’escena i fou l’inici d’aquest miracle del qual en vaig ser un humil espectador, i avui un humil testimoni.
Tan aviat els seus radiants cossos van ser il·luminats pel nostre sol del mediterrani estiuenc, tots els convidats sense excepció vam quedar transformats també en àngels celestials. Oh miracle!! Lloats siguin els déus!! Jo no sé si algú més va copsar aquesta metamorfosi. Però us asseguro que va ser així tal com jo la vaig viure.
Hi havia quatre classes en la jerarquia celestial:
Per una banda els angelets més dolços -els querubins-, el més menuts, jugant, rient, ballant, xuclant del pit de la mare, dormint, plorant...
D’altra banda els angelets ja més adolescents –aquests sense etiqueta doncs encara no són ni carn ni peix-, amb gestos més propers a la infantesa però amb maneres de més adult.
Després els àngels ja fets i ben plantats, els més nombrosos –els serafins-, lluint amb tot l’esplendor les seves argentades ales.
I finalment els àngels més madurs –els custodis-, amb la seva serenor i emotivitat a flor de pell.
La festa estigué plena d’actes, a quin més emotiu i tots ells subratllats per una cuina molt encertada i regats amb els bons esperits de les vinyes de l’entorn, fins a l’hora baixa, on el sol ja post darrere les muntanyes, feia arribar l’hora de tornar a tocar de peus a terra i deixar de levitar, convertint-nos de nou en sers de carn i ossos ubicats en un món finit i mortal. El miracle s’havia acabat.
Arrel d’aquesta experiència, vaig poder treure una conclusió, i és que malgrat sigui universal la frase “ el sexe dels àngels” i el que es diu que aquestes criatures no en tenen, jo us ben asseguro que en aquest cas calia fer la distinció de gènere. I molt especialment entre l’orde dels Serafins. Aquests són els que canten sens parar la música de les esferes i regulen el moviment dels cels, i la captació d’energia que posseeixen és tan elevada, que secreten a l’exterior les substancies químiques necessàries per a la comunicació d’algun tipus d’informació i que els meus òrgans sensorials van poder detectar.
2 comentaris:
Espero que tu passes molt requetebe ,els angels si volen su pasan de allo mes be jeje :-)
Lloat, sia el Senyor al•leluia! Ton Foll! Per fi conec un mortal que ha tingut la visió celestial de: Querubins i Serafins. Vós haveu vist curull d’àngels en aquest gloriós casori que heu tingut el privilegi d’assistir. Lloats sien tots els sants del Cel! Jo pobre pecador, fa un grapat d’anys en plena Gran Via, anava llegint el meu Breviari o El Llibre de les Hores, i em va aturar un Arcàngel. Era de formes femenines, rossa la cabellera, ulls blaus, de formes sinuoses, esvelta, una llum resplendeia tot el seu cos, enlluernava. Un perfum l’encerclava i talment em va semblar que unes ales bategaven pel damunt de les seves espectaculars espatlles –de les ales no n’estic ben segur- el que és ben cert es que va dir-me. “Señor quiere que pasemos un rato muy agradable?”
Una brutal lipotímia va fer presa del meu pobre xacrós cos i vaig despertar-me a l’UVI del Clínic. Ton Foll. Quin privilegi heu tingut. Al•leluia! Al•leluia!
L’Abadia del Garraf.
Publica un comentari a l'entrada