generositat infinita

Retall d'una pel·lícula on queda demostrada la generositat de les institucions econòmiques d'aquest món de mones:

caminant per la vida

Ja deia en John Lennon que la vida és allò que se’ns escapa mentre estem fent plans. Crec que tenia raó al menys pel que fa als tipus de persones com jo, més actives que passives. Sovint ens perdem en somnis que –per diferents motius- mai arribem a fer realitat. I generalment no son motius consistents ni suficientment raonables com per tenir-los en consideració. A vegades son motius fruit de la por que tenim vers nosaltres mateixos o a altres. O por a perdre posicions que en principi ens semblen avantatjoses i que ens poden fer sentir desplaçats. O por a trencar estereotips socials que ens semblen infranquejables. O por a ser jutjats pels altres quedant tocats de mort per la societat que ens envolta. I no ens donem compte del què és la vida fins que no se’ns esmicola a les mans, fins que alguna cosa ens fa trontollar i ens obre la ment tancada pel rigorós dia a dia de la rutina embotida entre el despatx, el sofà, el televisor, el cotxe i la hipoteca.
Quan passa això, ens adonem de que emprendre el camí de la comoditat vol dir començar a envellir. Auto-protegir-se dins de les parets de la seguretat del món conegut no fa més que limitar-nos a una vida en un món que ens fa petits, que ens priva de créixer, en veure i conèixer altres realitats, pensaments, costums, i ens impedeix concentrar-nos en les petites coses que contràriament als grans reptes i objectius normalitzats per la nostra societat, són els que ens ajuden a trobar el camí de la felicitat.
Hem d’aprendre a perdre’ns pel món i hem d’oblidar la por al que ens és desconegut. Només així serem capaços de viure el present que en definitiva és el que compte. Hem de recordar i estimar el passat però sense recolzar-nos-hi, i no hem de vetllar per un futur que encara no existeix, del que no en sabem res més sinó que té un limit clar i que és ben segur que mai el traspassarem.
Arribat a aquest punt de consciència – i per el qual no hi ha edat -, sols tenim dues opcions: la d’envellir morint còmodament o la d’envellir creixent incòmodament, fins que el nostre intel·lecte no sigui ja capaç de reaccionar devant els estímuls provocadors que ens ofereix el cos espaterrant de la vida i ens faci decidir plegar les veles d’aquest viatge que ens haurà resultat més o menys meravellós, segons l’hàgim sabut enfocar més o menys adequadament a la nostre manera de pensar, en cada una de les seves etapes.
I al final, aquesta satisfacció o insatisfacció global adquirida serà la que ens acompanyarà i farà més o menys suportable el moment de perdre el timó de la nostre existència.
No creieu que val la pena intentar deixar de viure de somnis per viure el somni més senzill i fascinant de tots: la vida?

doble mèrit

Uppssss.... a mi que em falten mans i dits per tocar una guitarra, em costa d'acceptar aquesta realitat....

qüestió de velocitat

Quan veiem un mosca volant pel nostre entorn, sabem que vola a una velocitat determinada, perquè varia la seva posició en el temps.

Quan veiem un automòbil que va llançat per l’autopista, sabem que corre a una velocitat determinada, perquè també varia la seva posició en el temps.

Per lògica determinem que la velocitat de la mosca és menor que la velocitat de l’automòbil i no ens cal aplicar la fórmula de la física per assegurar-ho.

Per quantificar aquests conceptes, diré que la velocitat del vol d’una mosca es considera de uns 5 metres per segon (18 Km/h) i la d’un automòbil per l’autopista (quan no hi han retencions!!) pot ser de 120 Km/h.

A partir d’aquestes conceptes inicials, i quantificades les seves magnituds numèriques corresponents, se’n deriva la pregunta:

A quina velocitat vola la mosca si aquesta està dintre de l’automòbil quan aquest circula a 120 Km/h, considerant la mosca des de l’exterior del vehicle?

Per mi sempre ha sigut una incògnita perquè m'ha fet mandra capbussar-me dins dels llibres de física per trobar-ne la resposta, perquè segur que la cinemàtica la té.

cicle

Sola.
Com tot.
Com tothom.
Fosc.
Com tot.
Com tothom.
La vida és un cicle.
Primer estàs acompanyat, després sol.
Primer en la claror del dia, després en la foscor de la nit.
Primer en la foscor de la nit, després en la claror del dia.
Primer estàs sol, després acompanyat.
El cicle és una vida.
Com tothom.
Com tot.
Clar.
Com tothom.
Com tot.
????.

índia

L'Índia, oficialment la República d'Índia és un Estat del sud de l'Àsia. És el seté país més gran del món en superfície, i el segón més poblat. Quant a les costes limita amb l'oceà Índic al sud, amb el mar d'Aràbia a l'oest, el golf de Bengala a l'est; quant a les fronteres terrestres limita amb el Pakistan a l'oest; amb la República Popular de la Xina, el Nepal i Bhutan al nord-est; i amb Bangla Desh i Birmània a l'est. L'Índia és molt a prop de Sri Lanka, i les Maldives a l'oceà Índic.
El subcontinent indi fou la llar de la civilització de la vall de l'Indus i regió de rutes comercials històriques i vastos imperis. Quatre religions s'hi originaren, l'hinduisme, el budisme, el jainisme i el sikhisme, mentre que el zoroastrisme, el judaisme, el cristianisme i l'islam hi arribaren durant el primer mil·lenni dC. Fou annexat gradualment per la Companyia Britànica de les Índies Orientals des dels principis del segle XVIII i colonitzat pel Regne Unit des de la meitat del segle XIX; es convertí en un Estat independent el 1947, després d'una resistència no violenta general.
L'economia de l'Índia és la dotzena més gran del món, amesurat en el seu Producte interior brut a preus del mercat, i la quarta més gran del món en paritat de poder adquisitiu. Les reformes econòmiques l'han transformada en l'economia amb el segon ritme de creixement més ràpid. Tanmateix, té nivells molt elevats de pobresa, d'analfabetisme i de malnutrició.
L'Índia és una nació plural, multilingüe i multiètnica. A més de la seva diversitat cultural, l'Índia és la llar d'una gran diversitat de fauna.
El nom de l'Índia es deriva del riu Indus, que al seu torn es deriva de la paraula del persa antic Hindu, del sànscrit Sindhu, la denominació local històrica del riu. Els grecs antics anomenaren els indis com a indoi (Ινδοί), el poble de l'Indus. La constitució de l'Índia així com l'ús col·loquial en diverses llengües reconeixen la denominació Bharat com a nom oficial amb el mateix estatus Hindustan, el mot persa que vol dir "Terra de l'Indus", històricament utilitzat per referir-se al nord de l'Índia, sovint s'utilitza com a sinònim de l'Índia sencera.

el surrealisme màgic

He rebut avui adjunt en un correu electrònic, un fitxer de presentació de l’obra d’un pintor belga del segle passat. En René François Ghislain Magritte pertanyia a l’escola surrealista i la seva obra la van batejar com a “surrealisme màgic” ja que explorava de manera constant el problema de l’espai real enfront a la il·lusió espacial, fins a qüestionar la realitat pictòrica.
He mirat detingudament cada una de les 27 obres que inclou aquesta presentació, i després de valorar-les segons la meva sensibilitat, he obert la ment a la reflexió:
Realment la nostra capacitat de visió es tan limitada que s’atura en la simple mirada i no som capaços de veure més enllà dels límits que la física ens imposa. Hauríem d’aprendre a veure les coses no per la forma que sabem que tenen, sinó per la percepció múltiple i combinada del què capta la nostra retina amb el processat del nostre cervell i amb la dosi adequada d’imaginació que ens ofereix versions alternatives de la realitat per veure-ho d’una manera completament diferent i inhabitual.
Només així ens podem alliberar dels nostres límits i explorar nous conceptes i nous mons, que poden ser tan surrealistes i tan màgics com l’obra d’aquest genial pintor.
Una mostra que crec que –de manera més o menys encertada- explica gràficament aquesta reflexió, és la imatge que tot seguit insereixo.
Els que tingueu l’habilitat d’aproximar-se a aquest “surrealisme màgic” veureu més enllà d’aquest símbol de Capricorn, i creieu-me.... és una “passada” !!!

temps de crisi

Corren mals temps per segons què i per segons qui. Per l’economia per exemple. I segur que per a molta gent també per problemes personals, socials, familiars i/o sentimentals.
Les crisis són cícliques i consubstancials amb la humanitat, i ben gestionades ens serveixen per obtenir un creixement personal o social. Afortunadament sempre han existit i sempre existiran i es pot aprendre molt d’elles si un les analitza adequadament.
En cada època han comportat un perill però també una oportunitat: els canvis ens obliguen a replantejar-nos les prioritats. Potser allò que abans ens era imprescindible resulta que ben mirat avui no ens és tan necessari. És evident que es passa per un període de dol per lamentar el que perdem, però hem de saber minimitzar-lo utilitzant les eines necessàries per refer-nos aviat i ensems descobrir les noves oportunitats que se’ns obren.
Un dels grans canvis d’aquesta època i que hem d’aprendre a conviure-hi és la efimeritat global. Ja no hi ha res que duri “tota la vida”, ni el treball, ni la parella, ni tan sols el propi cos –remodelant-lo mitjançant la cirurgia-, i per tant hem d'aprendre a conviure en aquest mar de canvis que com a tals, sempre sobten i que fan mal. Sortosament no hem de ser especialment instruïts ni econòmicament potents per poder-ho assolir.
Segons Albert Einstein, en els moments de crisi, només la imaginació és més important que el coneixement.
Aquesta és la primera eina: la imaginació.
La segona és el propi coneixement més enllà d’un mateix.
Descobrir la consciència pura, és a dir, conèixer la verdadera naturalesa immutable, no afectada pel temps i que és consciència pura, beatitud i existir. La gran professora de ioga Marta Granés, diu que si l’ésser humà es comprèn a si mateix com a ment i cos, se situa en l'àmbit del que és impermanent, del que és condicionat, del que és afectat pels condicionaments i la inestabilitat. Per tant se situa en el dolor. En el moment en que podem discriminar entre ment i consciència, apareix la possibilitat de parar la ment i establir-nos en el "pur" sense res a conèixer: la consciència brilla pura. Pura llum. I el ioga ofereix diferents mètodes per descobrir aquesta consciència pura. És un àmbit en que no està relacionat amb els objectes, que no en depèn, que no està subjecte a canvis. Quant la ment es focalitza sobre un punt de manera continuada, expliquen els especialistes, queda absorbida en l'objecte; i es paren tots els mecanismes habituals d'interpretació, de manera que l’objecte parla per si mateix, sense els filtres conceptuals que no fan res més que separar-nos de la realitat. El funcionament quotidià de la ment redueix la realitat. L’objectiu de moltes pràctiques és frenar el nostre discurs interior, per poder arribar així a escoltar el discurs de la realitat.
Heus aquí una segona eina que pot ser molt interessant d’utilitzar, sempre i quan un sigui sensible i receptiu a aquestes pràctiques.
I de ben segur que hi ha més recursos per fer servir, però dissortadament no dec estar immers en un suficient grau de crisi ja que la meva imaginació ara mateix s’ha esgotat. Més endavant potser en podré afegir algunes més.