divendres, 28 de novembre del 2008

caminant per la vida



Ja deia en John Lennon que la vida és allò que se’ns escapa mentre estem fent plans. Crec que tenia raó al menys pel que fa als tipus de persones com jo, més actives que passives. Sovint ens perdem en somnis que –per diferents motius- mai arribem a fer realitat. I generalment no son motius consistents ni suficientment raonables com per tenir-los en consideració. A vegades son motius fruit de la por que tenim vers nosaltres mateixos o a altres. O por a perdre posicions que en principi ens semblen avantatjoses i que ens poden fer sentir desplaçats. O por a trencar estereotips socials que ens semblen infranquejables. O por a ser jutjats pels altres quedant tocats de mort per la societat que ens envolta. I no ens donem compte del què és la vida fins que no se’ns esmicola a les mans, fins que alguna cosa ens fa trontollar i ens obre la ment tancada pel rigorós dia a dia de la rutina embotida entre el despatx, el sofà, el televisor, el cotxe i la hipoteca.
Quan passa això, ens adonem de que emprendre el camí de la comoditat vol dir començar a envellir. Auto-protegir-se dins de les parets de la seguretat del món conegut no fa més que limitar-nos a una vida en un món que ens fa petits, que ens priva de créixer, en veure i conèixer altres realitats, pensaments, costums, i ens impedeix concentrar-nos en les petites coses que contràriament als grans reptes i objectius normalitzats per la nostra societat, són els que ens ajuden a trobar el camí de la felicitat.
Hem d’aprendre a perdre’ns pel món i hem d’oblidar la por al que ens és desconegut. Només així serem capaços de viure el present que en definitiva és el que compte. Hem de recordar i estimar el passat però sense recolzar-nos-hi, i no hem de vetllar per un futur que encara no existeix, del que no en sabem res més sinó que té un limit clar i que és ben segur que mai el traspassarem.
Arribat a aquest punt de consciència – i per el qual no hi ha edat -, sols tenim dues opcions: la d’envellir morint còmodament o la d’envellir creixent incòmodament, fins que el nostre intel·lecte no sigui ja capaç de reaccionar devant els estímuls provocadors que ens ofereix el cos espaterrant de la vida i ens faci decidir plegar les veles d’aquest viatge que ens haurà resultat més o menys meravellós, segons l’hàgim sabut enfocar més o menys adequadament a la nostre manera de pensar, en cada una de les seves etapes.
I al final, aquesta satisfacció o insatisfacció global adquirida serà la que ens acompanyarà i farà més o menys suportable el moment de perdre el timó de la nostre existència.
No creieu que val la pena intentar deixar de viure de somnis per viure el somni més senzill i fascinant de tots: la vida?

2 comentaris:

Anònim ha dit...

la vida sempre sa de viure segon a segon,sense anar-hi hem pors,que lo únic que fan es desgastar-nos i no deixar-nos veure el nostre voltant,la vida sa de viure plenament,els somnis nomes omplen els buits que no hem acomplerta fins ara,es la meva opinió,tot i que ...que bonic es somia oi ?xd

Anònim ha dit...

curiós oi? de tant obvi sembla absurd: la vida és per viure-la i no per somiar-la