el poder del poder

“El PP acusó hoy al presidente José Luis Rodríguez Zapatero de "derrochar" hasta 200.000 euros en "tunear" urinarios en "los rincones más íntimos" del Palacio de la Moncloa y el Gobierno replicó que ese arrendamiento es continuación de un contrato de 1999 que regía cuando era vicepresidente Mariano Rajoy y que firmó su ex subsecretaria y hoy dirigente del PP y miembro de la Mesa del Congreso, Ana Pastor.

La diputada del PP Dolors Nadal y la ministra de Administraciones Públicas, Elena Salgado, se enzarzaron hoy en un inusual debate escatológico en el Pleno del Congreso, en el que la representante del Grupo Popular llegó a preguntarse si tan mal huelen las políticas socialistas y la ministra replicó que algunos dirigentes del PP prefieren utilizar sedes de partidos rivales como urinarios.

Nadal pidió explicaciones al Ejecutivo denunciando que Moncloa ha gastado "casi 45.000 euros en el alquiler de tazas de WC tuneadas", que además están en alquiler por un año con lo que, "si se está satisfecho, se acabará pagando 200.000 euros"..”

No discutiré sobre la necessitat d’aquest producte a la Moncloa, ja que no sé si els usuaris d’aquest artefacte tenen la composició de la orina i els excrements diferents de la resta de mortals i necessiten més desinfecció.

Tampoc opinaré sobre si és un luxe o no i si els 45.000 euros anuals del lloguer és molta o poca despesa, perquè tampoc sé si en aquestes altes esferes del poder també ha arribat o no la crisi (molt em temo que no n’han patit mai cap).

Tampoc entraré en la disquisició de si han sigut els “sociates” o el “peperos” els que han causat tota aquesta moguda, perquè ho desconec i a més no m’interessa en absolut.

Però el que realment m’ha deixat perplex és que mentre a la sessió de control que hi havia a Catalunya s’estava discutint sobre el finançament autonòmic, a la mateixa sessió del parlament espanyol s’estava discutint sobre els urinaris de Presidència del Govern.

És a dir, no n’hi ha prou que en aquest país veí del qual en som dependents, ens tinguin sotmesos en tots els ordres, - fins i tot en el tema estatutari que malgrat va ser sufragat pel poble de Catalunya i aprovat pel nostre Parlament “ha de ser” revisat pel Tribunal Constitucional – sinó que a més a més ens les sessions del Congrés s’està polemitzant sobre els nous urinaris de la Moncloa, com si aquest fos el tema d’interès social prioritari d’aquests moments.

De fet, no és una perplexitat desconeguda, doncs això no és pas el primer cop que passa i ja hi hauria d’estar acostumat, però no hi puc fer més, per vegades que es repeteixi no deixarà de sorprendre’m.

M’esgarrifa pensar que aquesta generació de polítics –siguin del color que siguin- són els que estan regint els destins de tota una nació i que malgrat no sigui la meva, per desgràcia hi estem massa involucrats com per passar per alt aquestes situacions i tancar a pany i forrellat ulls i oïdes al que està passant. Som 40 milions de persones que depenem directament del treball que fan aquests polítics.

Desconec si en els altres països d’un nivell semblant passen també aquestes coses. Potser són frivolitats pròpies de la classe política i ja n’és un mal endèmic i globalitzat. Però em costa de creure que més enllà de les nostres fronteres puguin produir-se situacions similars, sense que el poble es llanci al carrer en demanda de serietat i rigor en els temes de govern pel bé de la salut democràtica.

En el cas que ens ocupa, potser a més de desodoritzar els lavabos de la Moncloa, haurien de desodoritzar també les seves actituds, polítiques i comportaments.

Realment “esto es lo que hay” i amb això hem d’aprendre a conviure-hi. Però personalment a mi, m’és molt dur i m’està costant moltíssim.