Intoxicació

 

Fa temps que he reduït molt sensiblement la ingesta de toxicitat; Empassar-me les grans dosis de negativitat que escupen constantment els mitjans d’informació (?) (més aviat desinformació!) de qualsevol medi i de qualsevol color. Una contaminació que ens ataca envaint el nostre conscient i inconscient fent-nos víctimes d’una societat conformista que cada vegada la sento més emmalaltida, submisa i mancada de sensibilitat envers tot el que ens envolta.

 Vivim cavalcant damunt d’un cavall desbocat governat amb unes regnes a les mans massa febles per poder aturar-lo. I aquesta carrera incontrolada cap al “no-se-sap” topant amb tota mena de traïdories i  “fake news”, em porta a qüestionar el sentit i els valors d’aquesta vida que intentem sobreviure, cercant sempre una felicitat que se’ns resisteix o se’ns fa feixuga o a voltes invisible o distorsionada als nostres ulls cegats pels tripijocs interessats del poder.

 M’ha costat recuperar-me de les conseqüències de la toxicitat que he anat engolint des de l’any 2017, però en lloc de morir, visc sabent que la voluntat de canviar les coses encara és a les meves mans i que comença per saltar d’aquest cavall ingovernable, posar els peus a terra, tancar els ulls i respirar profundament l’aire de la vida. Això sí... sense mascareta!

Esclat de vida

Poder observar la senzillesa dins de la complexitat, és el que ens regala la terra, l’aigua i el sol.

Natura viva que s’obre descloent un a un els cors prenyats d’energia, surant d’un humil subsòl.

 

Procés excels el delicat esclat de vida, que ens pinta de color l’efímer temps que passa, que fa i desfà.

Esclat de vida que ens obsequia, avui amb un pom de bellesa per prendre’ns-la dels ulls demà.

 

Més les llavors perpetuaran l’espècie i s’encetaran nous cicles de vida fins al més enllà. 

 

Treball en solitari

L'anomenada pandèmia i la por que els poders fàctics contagien a alguns, ens impedeix poder treballar en la presentació del disc 55.

Com que això va per llarg i ningú sap si podrem algun dia tornar a l'estudi, us deixo un treball meu fet en solitari durant el confinament pel Covid-19 de la passada primavera.

M'hauria agradat que al darrere de cada instrument hi hagués estat el company habitual dels Folls, en comptes de repetir-me jo mateix, però això és el que hi ha.

Malgrat tot prefereixo repetir-me que no abandonar la composició, la interpretació i la producció musical que és el que m'ajuda a suportar amb alegria aquest desastre que estem vivint.

Deu anys de Letargia

Un tresor que perdura

El seu origen se situa a l’Orient Mitjà, a la Mesopotàmia, Índia, Grècia i Roma. Però aquesta prové de Terrassa de la segona meitat de la dècada dels seixanta, probablement comprada a la Casa Farràs del carrer Gavatxons. I així es veu avui al segle XXI. Autèntica, de fusta, xapa i pell de tripa, amb la marca dels anys al seu desdibuixat perfil, penjada a la paret de l’estudi dels Folls i que seguim prenyant-la encara amb les freqüències sonores que reboten entre les parets, en el treball musical que anem fent cada setmana.

Però el que la fa única és la col·lecció de firmes que tatuen la seva pell, perfectament visibles i malgrat que no totes són per mi avui identificables, li donen l’atribut de tresor que cal conservar i preservar per tot el que ha representat i representa.

Darrere de cada firma hi ha una ànima,  algunes visibles i d’altres ja invisibles, que sempre ens han acompanyat des del record d’una llunyana convivència, dins d’aquelles fosques parets del pis de la Plaça Vella il·luminades per una amistat més o menys fugissera, que a pesar del pas implacable dels anys ha quedat gravada en aquest tresor que perdura i al que avui dedico aquestes ratlles.

El misteri de la dinàmica col•lectiva

Qui no s’ha fixat mai en el vol dels estornells? Desenes de milers d’aquestes aus volen sincronitzadament, àgils i veloces, dibuixant hipnotitzants coreografies extremadament coordinades, juntes sense tocar-se, de manera precisa, alineada i cohesionada. I sembla que no hi ha cap líder que les mani. Totes manen i decideixen alhora.

És una primera evidència de biologia quàntica, de dinàmica col·lectiva que emergeix sense preparació, entrenament o estudis previs. Un misteri avui en dia encara per desvelar.

 

Un altre exemple d’aquesta dinàmica col·lectiva emergent l’he experimentat jo mateix i els meus companys de grup, tocant qualsevol tema musical en un dia qualsevol, de manera inesperada, no programada ni prevista, amb auditori o sense auditori que ens escolti. Però flueix. A poc a poc t’oblides de tu mateix i de l’instrument. El “jo” es dilueix i s’integra en la dinàmica de grup i et porta al moment més satisfactori de tots, el més plaent. Una mena d’èxtasi individual que se suma amb el de la resta obtenint un gran èxtasi col·lectiu que ens regala uns moments màgics, indescriptibles i que és quan els sons que produïm arriben amb millor harmonia a l’auditori – ple o buit - que ens està escoltant. Ningú destaca per damunt de la resta, inclús en els fragments exclusius dels solistes.

A part de la perfecció tècnica es revela en aquests moments el significat espiritual més profund de la música.

 

Un altre exemple més d’aquesta dinàmica col·lectiva també viscuda en primera persona és en la meditació. Les energies que es concentren en una sessió de meditació en grup són sensiblement majors que quan es medita en solitud. La multiplicació de l’energia ressona en l’ambient i penetra molt més al nostre interior, fent que l’atenció en el present sigui molt més efectiva.

 

I aquesta reflexió em porta a un ideal de futur ara per ara utòpic, dins d’una quarta o cinquena dimensió, on els humans no necessitin cap líder que els governi, on s’arribi a una dinàmica global que ens faci créixer des d’unes arrels de bondat, amor, benevolència i solidaritat que ens condueixi a una vida més sostenible i amb plena harmonia amb aquest univers que ens embolcalla a tots per un igual.

Utòpic, però alguns ulls algun dia el veuran.

Mirada entre trenes

Ulls que miren absorts més enllà del moment present, on una pandèmia universal omple de morts els fèretres de la vida, com preguntant-se què estem fent els adults amb la nostra acció malversada i amb la nostra fèrtil inacció.

Ulls preadolescents que potser miren la foscor del més enllà i la veuen per prendre’n consciència i ajudar a poc a poc a apagar-la i tornar a viure embolcallats amb una renovada llum més equilibrada i energètica.

Ulls que de ben segur construeixen una mirada inconscient que reflecteix la realitat conscient del moment, per a donar-li la volta i assolir la transformació vital que és la nostra esperança per al seu demà, que ha de ser sensiblement diferent del que la mirada d’aquests ulls – sense saber-ho – copsen entre les trenes que avui dissortadament o no, ens empresonen.

Fum

Expressió de vanitat, de supèrbia. Cortina d’ocultació de veritats. De paraules buides, de fets incoherents o inexistents. De carències.

Fluid altament compressible. Expansible. Concentrador d’energia cinètica. Capriciós i eteri. Inabastable. Incontinent. Incontrolable. Indòmit. Inconsistent. Ingràvid. Inútil en sí mateix. Vaporós. Superflu. Tòxic. Contaminant. Subproducte no desitjat de combustions incompletes. Causa primària d’asfíxia i de mort d’éssers vius.

Això és el fum. Malgrat tot ens delecta i ens encisa com a creador de formes efímeres, exclusives i irrepetibles, submís a l’aire, dominador de l’espai, esvaïdor en el temps....

Folls 55

L'11 d'abril de 1965 queda molt lluny en el temps i molt a prop de la nostra memòria. Un grapat d'anys de caminar amb la música a l'ànima i la il·lusió al cor pels empedrats i costeruts carrers de les nostres vides. Aquell dia, Els Folls, un grup de xicots follament adolescents vam engegar aquest llarg camí que avui en plena maduresa seguim avançant, tenint molt a prop la memòria d’aquell moment, que comparteix espai amb el record  del nostre company i membre fundador Joan Vancells “Billi” que se’n va anar abans d’hora.

No és fàcil conservar unit tant de temps un grup de persones tan dissemblants i amb situacions personals i compromisos professionals tan diferents, i que el destí ens hagi volgut respectar, mantenint alhora una disciplina de treball que suposa un esforç addicional en les nostres vides. Esforç però, que queda enormement compensat pel benefici de la llarga amistat, dels bons moments viscuts i de la complicitat que se’n deriva i que deixarà empremta amb una música senzilla i discreta – la que correspon al nostre nivell d’expertesa -, i amb les vivències compartides guardades curosament també en la memòria d'arxius digitals que probablement ha de sobrepassar la nostra existència.

Gràcies amics Pep, Joan’s i Josep Maria!

El regal de la Terra

Vivim uns dies meravellosos. I així la Terra ens ho confirma i ens els regala. Tenim temps per copsar els petits i grans detalls que ens ofereix dia a dia, poques setmanes després d’aquelles on les nostres vides es movien enmig de presses i objectius materials – presoneres del nostre jo - que només feien que emmascarar amb una densa capa opaca la nostra pròpia visió del moment present.

El nostre món ha parat. Per fi. Semblava impossible. Sols la gran força de la Terra ha fet deturar-nos. Altrament mai s’hauria produït per la nostra pròpia consciència.

La quietud, el silenci i la pau regnen als nostres carrers, a les nostres cases i a les ànimes d’aquells que volem – o intentem - veure el gran canvi que s’està produint en contrast amb la ceguesa de les ànimes angoixades que cerquen constantment notícies monofòniques en tots els mitjans de comunicació plens a vessar dels mal anomenats desastres de la humanitat.

La saviesa de la Terra és infinita. Gràcies als desastres que percebem, qualifiquem i sofrim, els humans anem avançant. Aprofitem el seu mestratge, ja que Ella sobreviurà sempre, a diferència de nosaltres que potser no ho aconseguirem. Encara hi som a temps si hi ha la voluntat d’escoltar-la, de respectar-la, d’estimar-la i de cuidar-la abans que no sigui massa tard.

Gaudim d’aquests moments d’aturada. Comptem una a una les flors que esclaten a dojo en aquests nouvinguts dies de primavera, fent que l’aire fresc amari els nostres pulmons i envaeixi les cèl·lules escampant per tot el cos l’esperança en un futur més prometedor per a tots nosaltres i per a la nostra descendència.

Intransigència transigent

A vegades posem en contrapunt les nostres intransigències amb la realitat que envolta el nostre entorn, i no se sap per què ni com, es produeix el miracle. Allò que sempre havies dit que no tindries en la teva vida i molt menys habitant dins de casa, es transforma en una transigència i acaba succeint.

Ara sols queda la segona fase: aparcar les manies en un lloc perdut del món i fer més senzilla la vida.

Amb les cames per davant

Avui fa una setmana.
Realment em pensava que ho passaria pitjor del què ha sigut després de sortir per primera vegada en la meva vida estirat sobre una llitera (altrament mal dit camilla) amb les cames per davant, des d’un gèlid box on durant mitja hora llarga em van anar sucant l’ull esquerre amb dues tandes de tres gotes de diferents fàrmacs, fins al quiròfan on em van intervenir. 

Un recorregut interminable per uns passadissos laberíntics només veient uns llums del sostre que no recordo i sentint la xerrameca que no escoltava dels professionals que ens anàvem trobant al pas.

L’arribada al quiròfan va ser triomfal! Les infermeres i els metges em van donar la benvinguda i es van anar presentant. Una infermera després de tres intents fallits per culpa de –segons ella- tenir una pell molt dura (??¿¿??) va aconseguir clavar l’agulla a una vena de la ma esquerra. 

Els “bip bip” rítmics d’un aparell que comptava les meves pulsacions insistia en demostrar que encara era viu. Un drap sobre la meva cara i tot seguit la metgessa em diu que em posa un estri per obrir les parpelles, que intenti no moure l’ull i que comença la festa!. 

L’ull esquerre només veia una claror desdibuixada i vaig notar com un tall però sense sentir-lo. Després de tant en tant notava com si em dutxessin l’ull, com una cataracta d’aigua que queia sobre la meva cataracta. Tot seguit em diu que ja s’ha fet l’extracció i que es disposa a posar-me el nou cristal·lí. 

Diuen que van ser un 25 minuts d’intervenció en un ambient normal de treball amb el personal parlant de les seves coses que jo seguia sentint però no escoltant, com si fóssim en una oficina qualsevol d’una empresa qualsevol, mentre jo seguia pendent en tot moment de la meva integritat física.

Després de embolicar-me l’ull com si fos un regal, el mateix simpàtic portalliteres (altrament mal dit camiller) em va traslladar desfent el laberíntic camí de tornada al box número 20 on m’esperava la Isa.

Poc després una infermera em va donar les instruccions i el paper de l’alta d’ingrés i em va dir que ja em podia anar vestint amb la roba que havia guardat a la taquilla després de treure’m la bata blanca cordada per darrera que m’havia acompanyat durant tot el procés.

L’endemà divendres em va tocar la visita del protocol, on em van dir després de desembolicar-me l’ull que tot estava perfecte.

Una setmana en que cada 4 hores he hagut de dipositar una emprenyadora goteta de TobraDex a l’ull i que hauré de seguir fent durant 4 setmanes més amb progressiva disminució de freqüència fins la visita també protocol·lària de final de tractament.

Una setmana on les molèsties (llagrimeig, coïssors, llumenetes, espurnes ...) –que no han sigut greus- han anat minvant i sembla que tot es va acomodant al nou estat. La visió amb l’ull esquerre malgrat encara no hi veig nítidament és d’una llum blavosa, clara i renovada enfront la de l’altre ull que és groguenca i com més bruta.

En definitiva, una nova experiència vital que espero que d’aquí a pocs mesos hagi de repetir per renovar la visió de l’ull dret. 

Estimada Mhen

Mai hem sabut ni sabrem per quins viaranys ens porta la vida. Potser els teus ulls mai arribaran a llegir aquestes ratlles, però sento la necessitat d’escriure-les i fer-te-les arribar.

Des de del llit encara mig adormit, avui dia 20 del 02 del 2020 a les 7:45, poques hores abans de que m'obrin un ull per canviar un cristal·lí cegat pels anys, he tornat a pensar en tu. Dic que he tornat, perquè de fet fa dies que estàs al nostre pensament doncs anem sabent gairebé cada dia l'evolució del teu estat quan portes ja una trentena de dies en un box de la Unitat de Cures Intensives. 
Com la mateixa vida,  l’evolució de la teva malaltia fa pujades i baixades...dies més optimistes i d'altres no tant i això ens arriba als que anem seguint dia a dia el teu estat. Segons ens diuen no estàs conscient, fet que si és així celebro doncs al menys evites un estat conscient que sols pot causar-te més dolor.

Mentre escric aquestes ratlles em ve a la memòria tot el que hem viscut des de la llarga amistat que ens uneix. Des dels nostres respectius casaments, tardes de diumenge que passàvem junts en parella, els cursets del FER, l'arribada dels nostres fills, els viatges de vacances de setmana santa i d'estiu, els vermuts a l'Atlètic, i més últimament els dinars amb la colla de Torreblanca. 
També, com no pot ser d'altra manera els moments durs i dolorosos que hem passat i que ho vam gestionar com millor vam saber i malgrat ser molt difícils es van anar superant. 
Més endavant els ensurts que ens has anat donant de les malalties que sense pietat t'han anat atacant i que amb un optimisme i fortalesa exemplar has anat guanyant una a una. 
Fins ara aquesta última, en la lluita que estàs debatent i de pronòstic incert però que sigui de qui sigui la victòria, segur en sortiràs més enfortida per atacar qualsevol de les vides que la nostra energia viurà, tant si és en un marc temporal com el que vivim ara i aquí, com en el intemporal del més enllà.

Sempre hem estat junts amb més o menys distància física però sempre molt properes des del cor. 
Mhen... ànims!...explota al màxim la fortalesa que t'han donat i torna recuperada ben aviat amb nosaltres. Però sàpigues que malgrat perdis aquesta batalla seguiràs per sempre aquí al nostre costat, i et plorarem amb llàgrimes d'esperança d'un nou futur on tots, més tard o més d'hora, hem de fer-hi cap.

Una forta abraçada.

Dia de Reis

Un dia que m’evoca temps pretèrits, quan la innocència i la il·lusió regnaven en el meu conscient.

Tot començava unes setmanes abans quan el patge de ses majestats parlava per la radio Terrassa i anomenant-me pel nom, em descobria coses mal fetes que molt recentment havia comès. Puc recordar l’expressió de sorpresa i estupefacció que se’m dibuixava a la cara mentre ho escoltava.

Seguia amb el lliurament de la carta recent redactada a ses majestats, que uns dies abans donava en ma al patge Xiu-Xiu que es passejava a cavall pel carrer recollint els desitjos dels infants, sota el so agut de les trompetes a tres tons que encara avui em ressona a l’oïda i envoltat de torxes fumejant que tenyien de vermell la foscor de la nit entre l’olor d’encens que l’envoltava.

Continuava amb la cavalcada del vespre del dia abans on la majestuositat de les carrosses reials precedides pels seus patges m’impactava de ple, fent-me obrir els ulls de bat a bat per tal de retenir aquells moments tan màgics que vivia.

Després, l’insomni que expressava l’expectativa de la materialització del desig quan me n’anava a dormir i que tant em costava agafar el son. Poques hores mes tard descobria els regals ben embolicats i posats a la galeria de casa, amb una noteta en cada un d’ells on es deixava l’empremta del rei que me l’havia obsequiat, apart d’una carta manuscrita i signada que any rere any em comminava a fer bondat i m’expressava  una estima molt més humana que reial. 

No sempre es complien els meus desitjos, però sempre s’hi acostava molt. Apart de la típica bicicleta, dels forts americans amb els indis -precursors dels Famobil- i del projector de cinema Nic, el que més recordo és el meu primer artefacte autònom: un cotxe color granat i negre d’uns 40 cms de llarg, que s’encenien els llums, s’obrien les portes i avançava sol gràcies a una pila plana de 9 volts i un petit comandament a les meves mans. 

Va ser una diada que, durant uns anys mentre tenia encara el que anomenaven a l’època “tenir fe”, la vivia tant intensament que sempre ha quedat gravada en un raconet en la meva malmesa memòria. 
Anys més tard l'he anat revivint amb els fills i actualment amb els nets, fet que encara avui una vegada i un altra, se’m neguen els ulls en una emoció incontrolada que rebrota del fons més pregon del meu record. 
Sempre foren tres Reis d’Orient malgrat sols en vaig coneixer dos que em van acompanyar afortunadament bona part de la meva vida.