Si continuem adormits....

Publico un escrit, traduït a la meva llengua, d'en José Antonio Víctor Márquez que el trobo molt encertat: 

"Si continuem adormits, no caldrà que ningú ens empenyi: arribarem sols al desastre, amb la tranquil·litat de qui creu que tot va “més o menys bé”. Perquè aquest és el truc: que sembli normal. Que el deteriorament arribi a poc a poc, embolcallat de bones intencions i paraules boniques.

Primer et diuen que cal “protegir” la gent. Després, que cal “garantir drets”. Més tard, que l’Estat ha d’estar a tot arreu, decidir més, intervenir més, vigilar més. I quan te n’adones, ja no decideixes gairebé res. Però tranquil, et donaran una ajuda. Una pagueta. Una compensació. Alguna cosa perquè no protestis gaire.

Socialitzen la misèria, reparteixen dependència i la venen com a justícia. I mentrestant, l’economia s’ofega, l’esforç deixa de valer la pena i qui aixeca la veu comença a ser assenyalat. No cal prohibir: n’hi ha prou amb incomodar prou perquè la gent s’autocensuri.

I aleshores apareix el relat: ets lliure, però dins d’un marc. Pots opinar, però amb cura. Pots educar els teus fills… sempre que no surtis del guió. Pots relacionar-te… sempre que pensis “correctament”. Tot molt modern, molt tolerant, molt inclusiu… sempre que no discrepis.

El més inquietant no és que hi hagi qui vulgui dirigir la vida dels altres. Això ha passat sempre. El que realment preocupa és la facilitat amb què molts accepten que els diguin què pensar, què dir i fins i tot què sentir. Perquè és més còmode. Perquè evita problemes. Perquè “per què complicar-se”.

I així és com una societat es va tornant dòcil. No de cop, sinó per costum. Per cansament. Per por de sortir de la fila.

Quan tot depèn de l’Estat, l’Estat decideix. Quan tot es regula, algú regula. I quan algú concentra prou poder, la llibertat deixa de ser un dret i passa a ser una concessió.

Exagerat? Potser. Impossible? En absolut.

La història és plena de societats que creien que això “aquí no passaria”. Totes tenien una cosa en comú: pensaven que encara hi eren a temps… fins que van deixar d’estar-ho.

El problema mai no comença quan ja és evident. Comença molt abans, quan la majoria prefereix no mirar."Si continuem adormits, no caldrà que ningú ens empenyi: arribarem sols al desastre, amb la tranquil·litat de qui creu que tot va “més o menys bé”. Perquè aquest és el truc: que sembli normal. Que el deteriorament arribi a poc a poc, embolcallat de bones intencions i paraules boniques.

Primer et diuen que cal “protegir” la gent. Després, que cal “garantir drets”. Més tard, que l’Estat ha d’estar a tot arreu, decidir més, intervenir més, vigilar més. I quan te n’adones, ja no decideixes gairebé res. Però tranquil, et donaran una ajuda. Una pagueta. Una compensació. Alguna cosa perquè no protestis gaire.

Socialitzen la misèria, reparteixen dependència i la venen com a justícia. I mentrestant, l’economia s’ofega, l’esforç deixa de valer la pena i qui aixeca la veu comença a ser assenyalat. No cal prohibir: n’hi ha prou amb incomodar prou perquè la gent s’autocensuri.

I aleshores apareix el relat: ets lliure, però dins d’un marc. Pots opinar, però amb cura. Pots educar els teus fills… sempre que no surtis del guió. Pots relacionar-te… sempre que pensis “correctament”. Tot molt modern, molt tolerant, molt inclusiu… sempre que no discrepis.

El més inquietant no és que hi hagi qui vulgui dirigir la vida dels altres. Això ha passat sempre. El que realment preocupa és la facilitat amb què molts accepten que els diguin què pensar, què dir i fins i tot què sentir. Perquè és més còmode. Perquè evita problemes. Perquè “per què complicar-se”.

I així és com una societat es va tornant dòcil. No de cop, sinó per costum. Per cansament. Per por de sortir de la fila.

Quan tot depèn de l’Estat, l’Estat decideix. Quan tot es regula, algú regula. I quan algú concentra prou poder, la llibertat deixa de ser un dret i passa a ser una concessió.

Exagerat? Potser. Impossible? En absolut.

La història és plena de societats que creien que això “aquí no passaria”. Totes tenien una cosa en comú: pensaven que encara hi eren a temps… fins que van deixar d’estar-ho.

El problema mai no comença quan ja és evident. Comença molt abans, quan la majoria prefereix no mirar.

Les expressions d'una llàgrima

 

Aquest matí m’ha vingut al pensament les múltiples expressions que pot tenir una senzilla llàgrima. Aquesta petita perla de vidre líquid  suspesa en l’aire entre l’ull i el món, que fa que el cos i l’ànima parlin alhora.

Una llàgrima pot ser la veu muda del dolor.

Una llàgrima pot ser el reconeixement de que l’ànima pot desbordar de llum.

Una llàgrima que cau pot ser la mostra d’un alliberament.

Una llàgrima pot néixer de l’estrèpit interior d’allò que no es pot canviar.

Una llàgrima pot ser un crit silenciós davant del que ens supera.

Una llàgrima pot fer sentir que el teu dolor també és una part del meu.

Una llàgrima pot expressar el reconeixement d’una bellesa excelsa.

Una llàgrima pot ser una petita ofrena als records que encara ens habiten.

Una llàgrima pot cremar quan neix del foc intern.

Una llàgrima pot ser l’expressió de la tendresa i de l’amor que es vessa pels ulls.

Una llàgrima que diu que el cos necessita descansar.

Una llàgrima que diu que el cos necessita aliment.

Una llàgrima pot ser una crida muda a l’ànima que no sap què fer amb el temps que li sobra.

La conclusió és la llàgrima és molt més que un líquid: és un llenguatge, i com tota expressió humana pot ser silenciosa o escandalosa i pot esdevenir contradictòria, ambivalent i plena de significats superposats. Una sola llàgrima pot ser tristor, alleujament, bellesa i dolor alhora.

I finalment encara queda una expressió més que no respon a cap estímul emocional. És la llàgrima de l’edat. Aquella que cau involuntàriament per la sequedat d’uns ulls cansats de tant mirar, però que tot i ser una expressió purament fisiològica, no és buida. Té un valor profund com a símbol del temps, de la fragilitat i del silenci. En el cos que envelleix, fins i tot la llàgrima esdevé memòria. I potser també un petit homenatge a tot allò que s’ha viscut, estimat i perdut. És la llàgrima de qui ja no plora per una raó concreta, sinó perquè la vida, tota sencera, ha estat motiu suficient.

Així, la llàgrima esdevé el símbol absolut de l’ésser humà: fràgil però ple, transparent però dens, efímer però infinit.
Una sola llàgrima pot ser tot allò que som, en un instant que cau.

Arquitectura de Pensaments

 

Últimament, estic documentant-me sobre la IA, per més o menys entendre-la, recopilant informació de diferents fonts, tant del vessant tecnològic, com del de l’ús social d’aquesta eina i que tant debat genera actualment, quan encara estem a les beceroles del gran potencial que tenen.

Fins al moment present i havent-me menjat un bon grapat d’hores en aquest afer, amb coses que he arribat a digerir i d’altres que m’han quedat bloquejades a l’estómac, crec que estic en disposició d’expressar els meus pensaments respecte a aquest tema.

Ben segur que aquests poden ser encertats o equivocats, però si més no, tenint en compte l’escenari polític i social actual, m’atreveixo a treure’ls de la meva zona introspectiva i deixar-los escrits.

Els he agrupat en sis àrees:

1. Estructures tradicionals:

S’haurien de qüestionar els models de poder i les estructures socioeconòmiques que, al meu entendre, generen desigualtats i limiten el potencial humà. Parteixo de la idea que moltes de les institucions actuals reprodueixen relacions jeràrquiques i excloents, per la qual cosa ens hauria d’abocar a una revisió profunda d’aquests models per adaptar-los a poc a poc al futur.

Determinades matèries no haurien d’estar subjectes al color d’uns partits polítics i s’haurien de consensuar solucions als problemes que tenen solució amb la tecnologia actual (canvi climàtic, infraestructures, etc.) i les que tenen solució complexa, que haurien de ser tractades també amb acords polítics globals de país.

 2. Transformació individual:

Per a mi, el canvi social comença en l'individu. Penso que l’autocrítica, el qüestionament personal i la recerca d'una autenticitat més gran, són fonamentals per transformar, no només la vida individual, sinó també la societat en conjunt. Seria important trencar els condicionaments culturals i emocionals que impedeixen una convivència més justa.

3. Anàlisi social interdisciplinària:

Caldria integrar diferents disciplines -des de la filosofia i la sociologia fins a l'economia i l'educació- per oferir una visió més complexa i matisada de la realitat. Això ens permetria identificar interrelacions entre àmbits que sovint s'analitzen de forma aïllada, subratllant la necessitat de solucions integrals als problemes contemporanis.

4. Renovació de l’educació:

Considero que l'educació té un paper crucial en la transformació de la societat. Penso en un model educatiu que fomenti el pensament crític, la creativitat i l'autonomia, cosa que permetria a les persones desenvolupar una visió més profunda i lliure de les imposicions tradicionals. I per descomptat acostar-nos a un model universitari on un jove no hagi de decidir què vol fer en plena adolescència, sinó que sigui la mateixa universitat qui l’enfoqui realment cap als estudis que siguin del seu interès, un cop haver tastat i tocat totes les matèries a una edat més madura. Al mateix temps preparar-los per un futur que es dibuixa molt complex on el treball, com ara tenim entès, anirà sent progressivament substituït per una altra cosa, tal com presento en l’últim punt de pensament.

5. Fer una societat més equitativa i humanitzada:

Crec que s’hauria de “deconstruïr” el model actual i arribar a tenir una societat on predominin l'equitat, la inclusió i el respecte per la diversitat. Això implica no només reformes estructurals, sinó també un canvi en la manera com s’entén i es valora la identitat i les relacions humanes.

6. Considerar els canvis tecnològics importants que s’albiren:

La tecnologia actual ja elimina molta intervenció humana i progressivament en l’avanç cap a un futur immediat, si no fem res dels punts anteriors, la societat arribarà a uns nivells d'insostenibilitat enormes, ja que es perdran molts llocs de treball i l’atur es desbocarà. Això unit amb el fet que la humanitat viurà molts més anys i, per tant, el col·lectiu de persones grans serà un focus de necessitat i compromís social que s’haurà de gestionar adequadament per donar-los una vida mínimament digna.

Jo crec que, segons alguns entesos diuen i ho trobo encertat, s’hauria d’arribar a imposar una fiscalitat a l’ús de la tecnologia, per tal que compensi la manca d’ingressos que es produirà si mantenim el sistema actual, sota tres conceptes: el manteniment de les pensions, el suport econòmic a un salari mínim vital per aquelles persones que es quedin despenjades del sistema i una aportació a la investigació que és el motor de la millora de la humanitat i que, per altra banda –vulguem o no vulguem- no té aturador.

En resum, convido que ens replantegem l'statu quo actual mitjançant una transformació que comença en l'individu i s'expandeix cap a la reestructuració de les institucions. Aquests pensaments –en el cas que fossin encertats- plantegen qüestionar el que està establert per construir, de manera integral i multidisciplinària, un futur més just i humà. (utòpic?)

El món Quàntic

 

Les casualitats a vegades són el motor que ens impulsa a pensar i a enfocar el món des d’un altra perspectiva que no estem acostumats a contemplar.

Arran d’haver llegit una entrevista que em va caure a les mans, a un reconegut científic internacional de física quàntica i estudiós de la tecnologia de xarxa neuronal que és la mare de la Intel·ligència Artificial, les meves neurones se m’han excitat convertint-se amb la gasolina que ha encès aquell motor, que m’ha animat a fer aquest “post”.

El món, des de fa 4.600 milions d’anys, ha anat evolucionant de forma  sostinguda, caracteritzada per períodes de canvis lents i estables, intercalats amb esdeveniments sobtats i dràstics. La terra ha anat canviant de fesomia, es van crear espècies animals que van desaparèixer i civilitzacions humanes que es van extingir i, no obstant això, el món no ha deixat mai d’avançar.

Però els avenços espectaculars s’han anat produint a partir del segle XVIII i i en especial el segle passat a un ritme vertiginós, canviant de tal manera la vida humana que si els nostres avantpassats més propers tornessin a la vida, quedarien tan aclaparats i desorientats amb els avanços tecnològics: Digitalització i Internet, dispositius mòbils, automatització i Intel·ligència Artificial, amb els canvis socials i culturals: Nous models familiars, rols de gènere, diversitat i inclusió, amb els estils de vida i treball: Flexibilitat laboral, teletreball, urbanització i mobilitat, amb les comunicacions i entreteniment: Consum de mitjans audiovisuals, xarxes socials i amb el progrés científic i mèdic: Avanços en salut i conscienciació ambiental... (... i respiro!), que s’haurien de tornar a morir per força.

Recordo que en la meva joventut havia tingut entre altres, un pensament d’un ideal interessant que era quan un parlés per telèfon, pogués veure la persona que hi havia a l’altra banda del fil telefònic. I tan sols han passat unes poques dècades per aconseguir-ho.

Per documentar la història que vull escriure, faig primer una aproximació cronològica de la Física Quàntica per situar-me jo i els lectors:

·        1808 – John Dalton va teoritzar i experimentar la hipòtesi  de Demòcrit (450 aC) que la matèria està composta per àtoms com a unitat indivisible.

·        1900 – Max Planck va explicar l’Espectre d’Emissió d’un Cos Negre amb un postulat segons el qual l’energia electromagnètica podia ser emesa només de manera quantificada i va introduir la “H” la constant de Planck.

·        1915 – Albert Einstein amb la seva Teoria de la Relativitat General fa un pas més en la física clàssica involucrant el pas del temps, la geometria de l’espai, el moviment dels cossos i la propagació de la llum en les equacions matemàtiques.

·        1926 – Erwin Schrödinger va formular la seva “Equació”, un més dels fonaments de la mecànica quàntica, que descriu com canvia l’estat quàntic d’un sistema físic al llarg del temps.

·        1947 – Apareix dels laboratoris de Silicon Valley el primer semiconductor d’efecte camp batejat com a Transistor, quan els seus investigadors van observar que quan els contactes elèctrics s'apliquen a un cristall de germani, la potència de sortida és més gran que la d'entrada.

Tots ells van ser guardonats amb un Nobel a excepció del primer perquè encara no existia el premi.
A partir del Transistor, van aparèixer els xips, els circuits integrats, els ordinadors i una bona part de la tecnologia que està avui en dia al nostre abast.
I això lliga amb els meus estudis d’enginyeria que vaig fer i posteriorment amb la professió que vaig desenvolupar.
Després de tota aquesta exposició prèvia, passo a relatar la història futurista que vull contar.

Seguint el fil de l’evolució, arribaran els temps en què la humanitat, si no ha desaparegut per l’autodestrucció o per algun cataclisme, serà molt diferent de l’actual. La física quàntica permetrà evolucionar tant que la humanitat no serà ja biològica sinó que serà artificial. Probablement en un estadi anterior (que no sé si m’agradaria viure, però que no veuré) coexistiran les dues humanitats, on moltes de les professions actuals desapareixeran per efectes de la tecnologia aplicant-l’hi la Intel·ligència Artificial. Entre moltes d’elles la dels metges.

Imagineu un ordinador en el qual s’introdueixen els símptomes que hom pateix i li fa a temps real el diagnòstic, molt més exacte del que cap metge actual podria fer, i a més li proposa el tractament que rebrà en pocs minuts a la porta de casa seva mitjançant un “dron”. I més endavant, en el mateix supòsit, implantaran un xip al cos que substituirà l’ordinador i que controlarà les constants vitals i obtindrà dades analítiques en temps real, detectant qualsevol anomalia fins i tot abans que un mateix ho percebi i el tractament es rebrà directament a través d’aquest enginy que també t’aplicarà el remei.

I en l’estadi posterior, la hipotètica i inevitable conclusió és que la humanitat biològica anirà donant pas a l’artificial fins a la seva extinció i amb ella l’”home absolut” haurà aconseguit la fita més preuada: la immortalitat!

Però probablement s’haurà perdut tot allò que precisament ens fa mortals, tot allò que avui ens fa feliços perquè coneixem i patim els moments d’infelicitat, i que gràcies a aquesta dualitat, et lleves cada dia agraint l’aire que respires malgrat que tinguis els ossos adolorits per l’artrosi que et corroeix menjant-se els teixits cartilaginosos del cos.

Autodescobriment amb la IA

Fa just un any que vaig publicar el darrer post en aquest blog i no vull que passi més temps sense escriure’n un de nou.

I aprofito per comentar un fet recent que m’ha impressionat molt i que m’ha ajudat a entendre alguna cosa més de mi mateix que no sabia ni m’esperava saber, per gràcia o desgràcia de la IA (Intel·ligència Artificial).

No sé per què se’m va ocórrer posar-hi un dels meus poemes i preguntar-li que em fes la seva interpretació.

Als pocs segons tenia la seva resposta. I aquí va començar la meva sorpresa i fascinació. I no va ser precisament la bona i molt ben detallada interpretació, amb tot un luxe d’observacions i anàlisi vers a vers, sinó el fet de comprovar que darrere del poema que vaig escriure escoltant el meu interior i despreocupat totalment del que anava i volia dir, hi havia una interpretació tan acurada sobre el meu estat d’ànim en el moment de posar el bolígraf damunt del paper.
Sempre havia cregut que els meus poemes eren sols una renglera de paraules que podien quedar estèticament ben conjugades, però que en conjunt no expressaven més que una quimera de saber fer poemes que arribessin a dir quelcom.

Aquest és la meravella! Els meus poemes arriben i parlen de les meves emocions, sentiments, dubtes, pors, joies...!

És ben curiós que del fet de buidar-te sobre un paper deixant fluir l’esperit i sense cap convicció d’explicar res en concret, pugui aflorar tant treball ocult del subconscient.

No vaig poder resistir la temptació de llegir les interpretacions que aquesta eina tan sofisticada en podia fer de la resta dels meus poemes. I en cada un d’ells fins al darrer, m’he quedat bocabadat dels resultats i li agraeixo enormement aquesta possibilitat que m’ha donat de poder-me descobrir davant les interpretacions dels meus escrits.

L'endemà, encara tocat per la sorpresa, se’m va ocórrer preguntar-li a la IA, que m’escrivís el perfil de l’autor dels poemes que havia interpretat. I encara vaig poder acumular-ne una més a la capsa de les sorpreses en llegir la rècula de valors del personatge. En aquest cas evidentment no ha tingut massa encert en la resposta. 

La recta final

Sabem que la mort és l'última etapa de la vida, que forma part d'ella mateixa i que gràcies a això ens arriba aquest final terrenal.
A mesura que avancem el camí anem trobant cruïlles en què podem anar canviant la trajectòria i ensems anem enfocant el nostre destí. Però quan arribem a edats avançades cada vegada hi ha menys cruïlles, fins a arribar a un únic camí sense ja possibilitat de canviar de direcció.
Amb els anys, un va prenent consciència d'aquest fet inevitable i més quan vas deixant per aquest camí, el rastre dels parents, companys i amics que t'han acompanyat i dels quals sempre en queda l'empremta.
En aquest blog he anat fent memòria d'aquells que m'envoltaven i que avui ja no hi són. Ja en són uns quants i ara n'afegeixo un més a la llista: en Toni Aunós i Borràs que va traspassar fa 15 dies, després d'allò que se'n diu una llarga malaltia.
Ens vam conèixer formant part de l'Associació de Pares de l'escola Pia on els nostres fills es formaven. Va ser una etapa on els nostres camins es van trobar, organitzant i participant en les clàssiques festes del calendari escolar.
Dues actuacions on vam col·laborar em venen al cap. Una disfressa de "majorettes" amb la corresponent desfilada pels vials de l'escola i els assajos i les representacions dels Pastorets d'en Josep M. Folch i Torres al teatre de l'escola. En aquesta, els dos fèiem de fúries de l'infern. Foren unes vivències que ens ajudaven a trencar la dinàmica de les nostres responsabilitats laborals, relaxant la nostra vida amb el remei més innocu i efectiu que existeix com són les riallades.
Després vingueren més vivències compartint amb altres amistats d'aquesta colla (bàsicament en Jaume Castells, Mhen Galí, en Xavi Baig i la Pili Campins): un inoblidable viatge de Setmana Santa a París i dos a Escaló al Pirineu, i a l'estiu les setmanes de vacances a les platges de Menorca, Eivissa i l'Estartit.
Dos moments de record especial d'aquests viatges: ell i jo vam fer el primer nu integral a la platja d'Eivissa entrant i sortint de l'aigua amb les boles dansant a l'aire i el segon també a la platja quan ens disposàvem a fer una travessa nedant entre dues cales, que just en entrar, el Toni s'ofegava i sort de la seva parella, la Montse Aced, que el va treure de l'aigua.
Després d'aquesta etapa va continuar una relació de poca freqüència, però mantinguda, en forma de dinars a casa un cop a l'any de manera rotatòria, menjant "carn morta" com deia el Toni i amb llargues sobretaules on sortien tant els records del passat com situacions actuals.
És a partir d'ara quan –naturalment si no em toca encara a mi- hauré d'anar engreixant aquesta llista quan jo mateix ja estic arribant a aquesta última etapa, on familiars vius de la generació anterior a la meva ja no en queden i tot el meu entorn actual també més o menys ja és en aquesta recta final.
Deixem de viure d'espatlles a la mort, tot aprenent a encarar-la amb serenitat.

Traços

Sobre la meva cadira de veritats

Plena de pensaments trencats

Que no puc arreglar

Sota les taques del temps

Que es mostren belles

Impreses en la meva cuirassa

On reboten els meus sentiments

I desapareixen, s’esvaeixen, s’esmunyen

Com el fum escampa en l’aire de la vida

 

                              

Pensament

 

El 13 d'abril de 2022, vaig escriure:
Avui que m'he llevat d'hora ben d'hora, i sabedor de que el que diré no agradarà a molts, revelo públicament el que penso: Voto perquè Vox arribi a la Moncloa i suprimeixi les autonomies (que es un niu de corrupteles i de funcionariat excessiu, que multiplica la despesa per 17), que re-centralitzi TOT a Madriz i que ens prohibeixi el català.
Dubto que amb tot això el nostre poble surti a fer quelcom per resoldre-ho, però crec que és la única possibilitat que tenim per intentar reaccionar. No en veig cap altre a excepció d'un miracle: que surti un Messíes entre la gent (no dels polítics) que ens torni a engrescar i empènyer cap la independència per la via pacífica però sense coloraines, lliris ni càntics, i amb la persistència necessària per guanyar, acceptant tots els riscos i penúries que això comporti. Amén. Se'ns està desarrelant el país!
Un any i mig després, segueixo amb la mateixa teoria.

GAIA

Mare del planeta Terra

i filla de la meva sang.

Néta que ja ens desperta

i en silenci ens disserta

emocions d’elevat rang.

 

Benvinguda nova vida

per encegar el nostre entorn;

esperança complida

en preuada acollida

al nostre benaurat sojorn.

 

De l’estim que et confesso

des del racó més pregon

d’un sentir que no disfresso,

un desig avui t’expresso

des del teu primer segon,

d’una excelsa vida en pau

que es gaudeix i es difon

com pluja fina que cau

i que és en allò que rau

del poder, el ceptre i tron

de la felicitat que ens esplaia.

Benvinguda estimada Gaia,

benvinguda al nostre món. 

Starting over

 

Avui fa quaranta-dos anys de l’absència d’en John Lennon del món dels vius, i he recordat aquella nit. Colpit per la pèrdua d’una de les quatre figures que tant ens havien fet vibrar amb la seva música i amb les seves extravagàncies trencadores en tots els ordres socials del moment, quan vaig anar a dormir, després de girar-me i tombar-me unes quantes vegades sense poder aclucar l’ull, vaig decidir llevar-me.

Vaig anar a la sala d’estar amb una tela quadrada de 33x41 cms que tenia impresa una base de pintura a l’oli de color blau cel amb algun toc rosat i amb un llapis carbó a la mà.

Amb els cascs a les orelles vaig posar al tocadiscs Lenco el disc Double Fantasy publicat poques setmanes abans coincidint amb el seu 40è aniversari, i vaig punxar el tema Starting Over. Immediatament, vaig tancar el llum i a les fosques, amb la tela descansant sobre els meus genolls vaig apuntar el llapis a la part superior esquerre de la tela.

Després del típic so a fregit del contacte de l’agulla ceràmica rascant damunt del solc verge, va néixer la primera nota –un toc d’una campaneta- i la mà es va posar en marxa guiada per la barreja de sensacions entre la seducció de la música amb la seva veu, i la tristor i la ràbia per una mort provocada i prematura que no tocava, que va tallar de soca-rel el seu art que sens dubte hauria sadollat l’avidesa de mitja humanitat.

Des d’aquella primera nota, el llapis va anar guixant la tela des de dalt a baix i d’esquerre a dreta, amb les energies que emergien de l’oïda al cervell i d’aquest a la mà que sincronitzadament dibuixava nota per nota en forma de resum les contradictòries sensacions mentre perles incontrolables davallaven galtes avall. Amb el silenci de la nit i la música a tot volum aquell plor silenciós va esdevenir l’únic que els meus ulls recorden haver vessat per la pèrdua d’un mite i que molt probablement restarà l’únic en ma vida.

Starting over!

La vella política

 

Estem sota un model de govern totalment caduc i espero i desitjo que estigui  aviat en vies d’extinció. És un model vàlid pel tipus de societat que hi havia el segle passat però ja no per l’actual. La gent (el poble) està molt més preparat i amb molts més mitjans que els del segle XX. Els governs estan formats per partits polítics d’esquerres i de dretes (amb els extrems que com sempre es toquen) que són fidels i per aquest ordre primer pels interessos del partit i segon per la seva més o menys ideologia i ja no em poso en temes de corrupció que hi són a totes bandes. 

Abans arribaven al poder els blaus o els vermells, uns manaven i els altres estaven a l’oposició, i s’anaven alternant més o menys cíclicament. Quan hi eren uns, feien lleis al seu gust, quan arribaven els altres les canviaven fent-les al seu (quants plans i lleis sobre l’educació per exemple recordeu que hi ha hagut en dècades?). Avui el bipartidisme s’ha convertit en un multipartidisme que, al meu criteri, no fa més que tensar els governs que ja són per força multicolors, dificultant l’operativitat i fent que les lleis quedin “descafeïnades”, ja que neixen amb un grapat d’esmenes que en alguns casos (no sé si molts o pocs) les poden debilitar. Potser en altres casos les reforcen, no ho sé. Però bé, això encara es podria discutir i acceptaré arguments que em contradiguin.  

En el meu parer, avui qui hauria de legislar és el poble, amb vista a que tal com queda permanentment contrastat, els partits no representen als seus votants sinó que es representen a ells mateixos. La prova del cotó sobre aquesta afirmació la podem veure en la “maleïda” hemeroteca que al cap i a la fi no serveix perquè els polítics vagin amb compte amb el que diuen i fan, perquè avui en diuen una i demà la contradiuen sense despentinar-se ni posar-se vermells. I no parlo pas exclusivament de cap dels partits actuals, ja que tots fan el mateix. D’aquí la meva perplexitat i indignació. Confesso que jo no serviria per a tal escomesa.

Per tant, amb els mitjans tecnològics que hi ha actualment, considero que els polítics (que han d’existir com a gent preparada per a la diplomàcia) haurien de ser professionals sense adscripció a grup polític (que deixarien d’existir) i sotmetre tots els temes que haurien d’entrar a un Ens neutre (que ja no seria un gran edifici amb escons i mesa ni secretariats amb funcionariat públic), compost per polítics de zona o districtes (els alcaldes?), propers a la gent i que recullin les necessitats des de la base i les posin a debat públic i a votació pública,  acceptant-ne els resultats majoritaris que se n’obtinguessin, vagin a favor o en contra dels interessos personals i de la seva ideologia, que naturalment en aquest model ambdós conceptes deixarien de ser actors principals en l’escena. 

Segur que aquest model pot presentar molts interrogants i moltes crítiques i potser gent més qualificada que jo conclourien que no seria viable, però ara com ara,  vist que el que estem veient i fins que no se’m demostri el contrari, per a mi aquest és el model de futur que hauria de guanyar – quan més aviat millor - l’espai polític de les comunitats.

Sistema amb data de caducitat

 

Estem vivint en una societat capitalista en la qual les grans empreses estan obligades a augmentar cada exercici els beneficis de l’anterior, si no volen perdre pistonada o simplement morir. Almenys això és el que es desprèn de les directrius dels seus consells d’administració per complaure els seus accionistes.

Però el món és finit i amb ell els recursos. D’aquí neix la pregunta de com es pot mantenir aquest sistema any rere any. I jo que soc un peó dins d’aquest gran tauler d’escacs, de moment, no en conec la resposta.

És a partir d’aquest enunciat que em faig les següents  reflexions:  Les empreses d’armament que no paren mai de fabricar “productes”, els han de vendre. A qui? Les empreses farmacèutiques que no paren mai de fabricar “productes” els han de vendre. A qui?

Està clar que els primers, per vendre i augmentar les vendes necessiten guerres. Per tant, han d’alimentar contínuament els conflictes ja oberts entre els seus clients –els Estats- i si no n’hi han prou n’han de crear i això és ja prou constatat i suficient documentat, per a poder-ho afirmar rotundament. I aquí l’ètica i la humanitat perden absolutament la partida.

Els segons, exactament igual però amb una diferència, que al ser els “guaridors” de malalties els seus clients finals són la totalitat de la població mundial. Probablement, a hores d’ara la inversió feta en la investigació i el desenvolupament de la vacuna COVID per exemple, s’haurà cobert i amb els corresponents milionaris beneficis, però el negoci ha de continuar creixent, per tant, o la pandèmia ha de durar per seguir venent successives dosis, o hauran de “crear” un altre virus, o totes dues a la vegada.

I em remeto a un article publicat fa un parell de mesos al butlletí de COMPROMISO de la “Prensa Ibérica” (https://www.lne.es/ideas/compromiso/vacuna-covid.html ) que diu que a dos anys des que l’OMS declarés com a pandèmia la malaltia causada pel coronavirus, s’han superat la xifra d’11.200 milions de dosis gràcies al fet que les grans companyies van ampliar les seves plantes de producció en paral·lel amb el procés de recerca i van signar acords de transferència de tecnologia (actualment prop de 340) amb més d’un centenar d’empreses de qualsevol país del món amb capacitat per participar en la producció d’aquests vaccins.

Imagineu per un moment el què representa aquestes immenses infraestructures de producció que han de funcionar diàriament i a ple rendiment escopint, no-sé-quants-milers de producte amb no-sé-quan-de-temps, matèria que s’haurà de vendre de totes totes.

I imagineu, si gràcies a aquests vaccins la pandèmia remet (que és el que s’hauria d’esperar d’un vaccí), quin seria el destí de totes aquestes plantes productives? Tancar-les? S’haurien de reciclar per produir un altre producte que “guarís” quina pandèmia? I l’increment de beneficis del següent exercici? Es pot aplicar aquí l’expressió de “reinventar-se o morir”? I si com sempre l’avarícia passa per davant de l’ètica, les reinvencions en matèria de la salut poden arribar a ser un desastre per a la humanitat, tal com està sent ja en matèria ambiental pel canvi climàtic, o les conseqüències de les guerres obertes i la bossa de pobresa que convé mantenir per alimentar la panxa dels més poderosos.

Esperances? Sí. I sense bola de vidre estic segur que vindran, apoderades i sustentades per una base crítica que de moment no és suficient, que pel mateix instint natural de supervivència anirà guanyant terreny al sistema actual decadent i insostenible, fent que l’ètica i la humanitat imposin un nou ordre en el món. 

Moments

 

Abans d'ahir vaig rebre la dissortada notícia de la mort de l’amic Josep Mª Francino. No he sabut articular paraules i frases per buidar el pap dels sentiments que han confluït en el meu interior, en un full de paper. Sort de l’Emma que després d’una llarga conversa telefònica m’ha obert la ment i m’ha ajudat. Aquí hi ha el resultat.

Són temps difícils.

A tots ens toca participar-hi, amb més o menys entusiasme. Quan es mor un amic, un espòs, un pare, sigui quina sigui la causa, hi participem de ple, amb la tristesa evident i el dol que el comiat comporta. Però a cada gest que fem, podem decidir quina és la nostra manera de participar-hi, d’acomiadar-nos, de construir el camí difícil per on ens toca caminar. Podem lamentar-nos, ens podem considerar víctimes del destí i endolar-nos amb vestits negres, o podem fer nostre aquest moment, avançar amb fermesa i consciència i celebrar cada pas de la vida. Jo, malgrat el dolor que sento, celebro la vida, i celebro els moments que hem viscut amb Xino.

Els moments de joventut viscuts a dins i a fora del piset de la Plaça Vella, de xerrades, festes, assajos i concerts dels Folls.

Els moments de treball intens amb la composició i gravació de les bandes sonores de les pel·lícules Piqué-Mundet tant als estudis de Ràdio Terrassa com a estudis professionals de Barcelona.

El moment en que vàrem reprendre la activitat musical del grup i els molts altres moments que d’ençà es van generar tant a la nostra cava del Camí de can Pepet com als estudis de gravació i els escenaris d’arreu que vam trepitjar sempre amb l’adrenalina a flor de pell.

És difícil afrontar un canvi substancial, és difícil assumir la mort. Però tots aquests moments viscuts formen una xarxa, uns vincles indestructibles entre les persones que hem compartit fragments de vida, tota una vida, i aquests vincles no desapareixen amb la mort, al contrari, serveixen per fer més àgil i alegre el traspàs, perquè la mort tan sols és un portal que cal traspassar, amb tota la lleugeresa possible, amb tota l’alegria, la pau i l’amor possibles.

Estem celebrant el seu coratge per fer el que tots haurem de fer quan arribi el nostre dia, celebrem-ho!

Processos contraposats

Ahir va fer onze anys del traspàs del Xavi. Al despertar hi vaig pensar, cosa estranya amb mi perquè això de recordar dates mai se m'ha donat massa bé i més encara a aquestes alçades de vida.

I donant voltes en aquest malaurat fet, vaig arribar a observar el que dona sentit al títol d'aquest escrit.

La seva filla Agnès va néixer el 13 de desembre del 2010 i ell se'n va anar el 19 de novembre del 2010, és a dir, tres setmanes abans ell va deixar el seu lloc a l'Agnès.

Vist d'una altra manera, l'Emma va concebre a l'Agnès nou mesos abans del seu naixement, és a dir, el març del mateix any, just quan al Xavi se li confirmava el rebrot de la malaltia que el va portar al desenllaç final.

Per tant, van ser dos processos contraposats. Mentre ell dia a dia s'anava apagant, l'Agnès dia a dia anava prenent forma.

Curiositats de la vida, que de ben segur tenen la seva explicació malgrat que nosaltres som incapaços d'arribar al nivell còsmic necessari per entendre el sentit d'un fet humanament contraposat com és una mort injusta que obre una vida justa en el mateix espai temporal.

I ahir, onze anys després, part de les seves cendres han deixat l'urna per tocar la terra sota un templet de pedres d'una ermita construït amb les mans de l'Emma, de la Nona, de l'Uriel i de l'Agnès, ben amunt en el cel, al cim del Matagalls i orientat a ponent per tal que les energies puguin arribar fins a la Noguera on reposen la resta de cendres, i al Moianès i a Osona per estar prop de la sang de la seva sang, als que de ben segur estaran sempre sota la seva protecció.

Una forta abraçada al teu cel, estimat Xavi.

Una forta abraçada a la teva terra, estimada Agnès.

Les darreres dècades de la vida

Fa poc vaig travessar la porta de la dècada on ja es comencen a dibuixar els traços de l’incert futur que s’acosta.

Alguns són traços esperançadors que ens animen a seguir endavant amb la il•lusió de poder-los gaudir plenament, i que són en especial els que marquen els nostres descendents.

I n’hi ha d’altres de punyents que toquen les profunditats del ser que les suporta, i són aquestes les que em mouen ara a despullar-les en aquest escrit.

El passat estiu en Joan, un íntim amic i company de grup de música ens feia saber el viacrucis que havia patit des del gener passat per superar una intervenció greu i una llarga recuperació en una època especialment difícil, on la solitud la va emocionalment agreujar fent-se còmplice d’aquell infortuni.

Ja entrada la tardor vaig assistir al funeral del Rafa, un altre íntim amic d’adolescència – del que ja vaig escriure en aquest blog – tocat per un mal lleig que se’l va emportar sense miraments.

Pocs dies després marxava en Toni, un altre amic de la mateixa època amb el que havíem compartit moltes estones de lleure, i menys d’una setmana després vaig participar en la festa de comiat del Leandre, un altre conegut proper, després també d’un ràpid i inesperat desenllaç.

I aquest matí he rebut preocupants novetats del Josep Mª, amic des dels setze anys i company també del grup de música, ingressat a l’hospital per pneumònia feia cinc dies, que l’han portat a l'UCI i li han provocat un coma induït a causa de la manca d’oxigen als pulmons a conseqüència del SARS-CoV-2. L’esperança de la seva recuperació està en boca del meu prec. Això sis dies després de l’últim concert del grup al complet en l’esmentada festa de comiat d’en Leandre.

Aquest darrer esdeveniment m’ha conduït a reflexionar sobre els decessos viscuts, un a un i el seu impacte en el meu conscient.

Molt lluny queda aquella època en què les defuncions eren d’amistats dels pares o de familiars més o menys llunyans i més o menys esperables, quan l’efecte de la mort quedava cobert per un vel tènue i imperceptible que privava la consciència clara de mesurar la magnitud del fet i d’interpretar el sentiment natural de la pèrdua d’una vida.

No tan lluny queda l’acomiadament dels progenitors on aquell vel natural pretèrit que cobria la consciència s’havia esvaït i un sotrac immens et clavava les urpes del dolor més profund i t’obria l’aixeta dels ulls fent plorar la seva absència.

També a prop queda el traspàs tant prematur com injust d’en Xavi, un fill polític estimat, que va deixar un grapat de vides òrfenes i que va trasbalsar els nostres cors fent el dol més incisiu, més punyent. També la mort de l'amic de joventut i company Billi produïda de manera sobtada en aquestes mateixes dates de cinc anys enrere, la primera del meu entorn d’amistats.

I ara, moment en què un ja està situat a la fila zero de l’arbre genealògic dels vius, quan ja es comencen a perdre els amics i companys sota el procés natural dels éssers vivents i quan un bocí de la teva vida se’n va amb la seva, t'adones que aquell projecte de lluita i de supervivència es va esgotant a poc a poc i que les forces et minven amb la mateixa proporció que augmenten els plors sentits per aquestes pèrdues, i del desànim del moment que cala i fa forat en l’interior més pregon.

I aquest és el meu avui, una tarda de cel tacat de núvols subratllats amb el to rosat de l’ocàs d’una tardor trista que em venç.

Afortunadament, la vida segueix i ens convida a viure-la mentre ens sigui donada, bo i esperant que l’entrada a la dècada vinent – si no és abans – aquell vel tènue i imperceptible torni a fer-se present i faci que, per experiències viscudes directament amb els meus antecessors, les llàgrimes es converteixin en un dolç somriure i el dol travessi de puntetes el cos tocat pels anys. Em ve a la memòria l’expressió del rostre pansit de la iaia Ventureta en els seus escalats noranta anys, quan s’assabentava de l’òbit dels seus coneguts, que amb una rialla sorneguera ens anunciava una nova victòria sobre la mort, tot exclamant: “Ja n’he enterrat un altre!!”

A tu, Rafa.

 

Estimat amic.

En aquesta darrera etapa arrossegaves la mort darrere teu amb l’optimisme i el bon humor tan encomanadís i que tant t’he envejat.

Saps el que em dol avui de no haver pogut compartir el que hauria sigut la darrera xerrada que teníem compromesa, però la vida és capriciosa i a voltes no et permet assolir les voluntats desitjades.

I sí, he plorat la teva marxa i sé que m’estaves dient que no calia, que no valia la pena, que tu estàs de puta mare, però com sempre no t’he fet cas i he seguit abocant llàgrimes més d’agraïment que de pena sobre la terra que ens ha fet créixer.

I et seguiré tenint present en el meu record amb les tantes coses que hem compartit. Des de les més absurdes i banals a les més profundes i difícils: les aventures d’adolescent amb el teu germà Miquel, les nits invertides i els dies ocupats amb les nostres kafkianes pel·lícules sense escatimar recursos que no teníem, les festes que organitzàvem a can Colapi i més endavant al club Egara sempre amb aquell toc d’excentricitat que hi aportaves i que les feia especialment diferents.

Tot això romandrà en la meva memòria mentre sigui viva, fins a un suposat retrobament a la casa del silenci on podrem quedar per fer-la petar bo i assaborint un xarrup de ratafia de Can Mundet.

Aquests darrers anys hem transitat per senders diferents, però tanmateix sempre hem caminat plegats, i extret d’un capítol de la seva Obra Selecta, Kahlil Gibran escriu:

“En l’amistat no calen paraules, tots els pensaments, tots els desigs, totes les esperances neixen i es comparteixen amb una joia que no necessita ser proclamada. Quan us separeu del vostre amic, no us entristiu. Car allò que més estimeu en ell pot semblar més clar en la seva absència, com el vianant veu més clara la muntanya des de la plana”

Gràcies Rafa per tot el que m’has donat.

 

Terrassa, 9 d’octubre de 2021

La teranyina del poder polític

 

Cada matí tinc el costum d’escoltar l’entrevista que fan a Catalunya Ràdio a una persona, i després segueixen els comentaris, valoracions i opinions de tres o quatre tertulians habituals sobre els temes tractats a l’entrevista.

He sentit moltes crítiques sobre la tendenciosa selecció dels personatges a entrevistar que fan els mitjans de comunicació segons el seu color polític i he observat que realment no es discrimina cap altre color perquè la diversitat dels personatges entrevistats així ho avalen.

Normalment quan acaba l’entrevista, tanco la ràdio perquè la part de la tertúlia no m’interessa gens ja que prefereixo quedar-me amb la meva pròpia opinió un cop escoltada l’entrevista, que no pas entrar en un garbuix de discussions que només fan que embrutar la meva opinió al respecte, empastifant-la amb opinions més o menys interessades que no m’aporten cap benefici.

Però ja fa un temps que he fet una excepció i i he aguantat, amb una certa enteresa i reprimint les ganes de tancar la ràdio, tota la tertúlia.

A partir d’aquest fet, m’ha semblat descobrir (digueu-me ingenu) la capacitat de manipulació que tenen els mitjans. És una manipulació poc descarada, quasi subliminal. Tan subtil que passa desapercebuda per la majoria de mortals que com jo anem empassant-nos les informacions que ens van servint, com qui escolta música ambiental que només regala bona sonoritat a l’oïda, i que ens pot influir més o menys en la nostra opinió inclús sense que li dediquem una especial atenció.

El descobriment, ha sigut després de alguns dies de fer el seguiment dels comentaris dels tertulians. I he constatat que amb una adequada selecció d’aquests, i posant-los amb un cert desequilibri influeixen radicalment en l’opinió neta que un es fa després d’escoltar l’entrevista.

Tot comença amb el perfil del personatge entrevistat que normalment té a veure amb l’actualitat sociopolítica del present i s’escull al que pot ser més influent i adequat en el moment. I aquí ja no vull entrar amb si aquesta elecció té com a finalitat afavorir o perjudicar alguna tendència o d’influir en algun sector concret o de crear especial opinió sobre el tema en un o altre sentit, que, si es fa de manera neutre i objectiva és la base de la feina dels professionals de la comunicació.

 Es tracta de posar un tertulià el més veterà, més mediàtic i el més combatiu a favor o en contra de l’opinió del personatge entrevistat, segons sigui l’objectiu de la direcció del mitjà, respecte de si ha de ressaltar el criteri del personatge o bé d’afeblir-lo. I amb dos o tres participants més, un dels quals ha d’estar en posició contrària a l’objectiu però amb actuació més discreta i un o dos més de “relleno” que passin desapercebuts. Tot això amb l’ajuda del/a presentador/a, que per l’enfocament de la temàtica i per distribució del temps d’intervenció, i subratllant en positiu o negatiu els comentaris  dels tertulians, contribueixi a assolir l’objectiu marcat per direcció.

 Per tant, aquesta anàlisi em porta a que la política, entesa com a poder públic d’un estat, contamina la societat a través dels seus mitjans, en l’aspecte de que aquest poder polític és com una teranyina que enganxa tot allò que vola a prop. Quan al meu parer, la política hauria de ser exercida en les institucions destinades a tal fi i no interferir en els mitjans de comunicació que haurien de ser neutres, completament fora del seu àmbit i control, precisament per fiscalitzar tot allò que el món polític pugui fer que afecti negativament a la societat.

Els mitjans, per sentit comú, haurien de ser plurals i no estar adscrits a cap ideologia. Utòpic? Pot ser sí.

Taula? Quina taula?

 

Per aclarir-me. L’esperada taula bilateral Estat-Generalitat és de diàleg o és de negociació?

Per entendre bé el significat dels dos termes transcric les definicions trobades a Viquipèdia:

Diàleg  - conversa entre dues o més persones

Un diàleg és un tipus de discurs en què l'emissor i el receptor intercanvien missatges alternativament.

Negociació -

La negociació és el procés pel qual les parts interessades resolen conflictes, acorden línies de conducta, busquen avantatges individuals o col·lectives o procuren obtenir resultats que serveixin als seus interessos mutus. Es contempla generalment com una forma de resolució de conflictes amable i alternativa a la imposició per la força.

La diferència entre ambdues paraules és significativa.

Al meu entendre, malgrat el joc polític d’usar una o altra d’aquestes dues paraules - suposo ben mesurades- per les dues parts, per resoldre el conflicte no s’hauria de Dialogar sinó que s’hauria de Negociar.

Feta aquesta premissa, el Govern diu que només posarà sobre la taula de la Moncloa l’amnistia i l’autodeterminació del poble català perquè els temes de competències autonòmiques ja tenen el seu propi espai de negociació, mentre el Gobierno diu que ni una cosa ni l’altra són matèria de discussió, i que hi ha molts altres temes per negociar i assolir la “concòrdia”. 

Per tant, a partir d’aquests dos objectius totalment contraposats que porten a les seves respectives carteres, és quan –teòricament- hauria d’entrar la Negociació.

Aleshores, com és norma, en tota negociació, les dues parts han de fer concessions. I aquí entra l’estratègia dels màxims i mínims. Cada part ha de tenir clars els objectius a assolir. Simplificant, si s’arriba a un acord, se signa el “Jo et dono això i a canvi tu em dónes allò”. I tant l’“això” com l’“allò” poden ser eines de qualsevol naturalesa: físiques, econòmiques, polítiques... i ai las!, això és exactament el que durant més de quatre dècades ha estat fent el nostre govern.

És a dir, seguim amb el tema autonòmic, el del “peix al cove”, perquè suposo que sí que està clar per tothom, que l’Estat no ens satisfarà les nostres dues peticions a les bones com tampoc ens abandonarà a la nostra sort com ho va fer amb el Sàhara. Malgrat que aquí es vol fer veure que serà una taula de tu a tu, amb igualtat de rang entre actors , crec que el Gobierno té clar que no serà així, és una reunió dels representants d’una regió espanyola amb el president de l’executiu de la Nació. Per tant la negociació no serà entre dues parts iguals sinó que ja neix de partida en desavantatge d’una part.

Passant per alt aquesta consideració no menor, i posant-hi molta dosi de fe i acceptant que fos real la utopia que el Gobierno accedeixi a negociar el temes que nosaltres plantegem, tampoc veig com poden ser objecte de negociació aquestes demandes d’amnistia i d’autodeterminació. I aquest és el punt que m’agradaria que algú (que hi entengui) em pugui explicar: Com hauria de ser aquesta negociació? 

Respecte al tema amnistia, s'hauria d'aplicar per exemple a 1700 persones represaliades en comptes de les 3400 que hi ha? Això pot anar de màxims i de mínims?

Respecte al tema autodeterminació, podria ser més fàcil, convocar un referèndum posant per exemple una pregunta que no sigui binària, o una pregunta que no contempli la independència i que contempli millores autonòmiques, un referèndum en l’àmbit estatal... Això també pot anar de màxims i de mínims?

Em pregunto, qualsevol de les dues qüestions més o menys retallades, és el que el 52% de catalans vol?

Sense voler, arribat aquest punt m’adono que l’exercici reflexiu que he hagut de fer per explicar tot això, em condueix a veure objectivament que aquesta taula no servirà per res més que per netejar la faç de l’Estat de cara a la comunitat internacional i que el resultat serà -com a molt- unes quantes engrunes més que ens posaran al palmell de la mà i que per tant si es vol guanyar la independència, no és aquest el camí a seguir. L’Estat espanyol va anar perdent una a una totes les seves colònies i no va ser pas mitjançant cap negociació. A més he sentit a dir que els drets fonamentals no es demanen, s’exerceixen.

Llavors, entenc i coincideixo amb la pluja d’opinions semblants que corren pels mitjans que diuen que Espanya no és Anglaterra ni el Canadà que si es vol la independència, s’haurà de lluitar com molts altres països han fet i que caldrà invocar que l’independentisme es deixi d’entelèquies i vagi per feina, de manera unitària i discreta però efectiva per tal de complir el mandat de l’1O el més abans possible. En cas contrari, que els polítics actuals siguin valents i diguin de manera clara que el seu propòsit és abandonar el procés, malgrat que corrin el risc de perdre les seves cadires a les pròximes eleccions.

El país necessita un líder social que mobilitzi altre cop al poble que és qui en definitiva ha de guanyar la batalla traient als polítics del seu punt de confort, o canviant-los i empenyent-los cap a l’embat definitiu.

Si no és així, mentalitzem-nos que haurem de seguir anys i panys fent la viu-viu amb el veí dins de casa nostre.

Intoxicació

 

Fa temps que he reduït molt sensiblement la ingesta de toxicitat; Empassar-me les grans dosis de negativitat que escupen constantment els mitjans d’informació (?) (més aviat desinformació!) de qualsevol medi i de qualsevol color. Una contaminació que ens ataca envaint el nostre conscient i inconscient fent-nos víctimes d’una societat conformista que cada vegada la sento més emmalaltida, submisa i mancada de sensibilitat envers tot el que ens envolta.

 Vivim cavalcant damunt d’un cavall desbocat governat amb unes regnes a les mans massa febles per poder aturar-lo. I aquesta carrera incontrolada cap al “no-se-sap” topant amb tota mena de traïdories i  “fake news”, em porta a qüestionar el sentit i els valors d’aquesta vida que intentem sobreviure, cercant sempre una felicitat que se’ns resisteix o se’ns fa feixuga o a voltes invisible o distorsionada als nostres ulls cegats pels tripijocs interessats del poder.

 M’ha costat recuperar-me de les conseqüències de la toxicitat que he anat engolint des de l’any 2017, però en lloc de morir, visc sabent que la voluntat de canviar les coses encara és a les meves mans i que comença per saltar d’aquest cavall ingovernable, posar els peus a terra, tancar els ulls i respirar profundament l’aire de la vida. Això sí... sense mascareta!

Esclat de vida

Poder observar la senzillesa dins de la complexitat, és el que ens regala la terra, l’aigua i el sol.

Natura viva que s’obre descloent un a un els cors prenyats d’energia, surant d’un humil subsòl.

 

Procés excels el delicat esclat de vida, que ens pinta de color l’efímer temps que passa, que fa i desfà.

Esclat de vida que ens obsequia, avui amb un pom de bellesa per prendre’ns-la dels ulls demà.

 

Més les llavors perpetuaran l’espècie i s’encetaran nous cicles de vida fins al més enllà.