el poder del calendari

S’acaba l’any 2008, i amb ell una massiva producció de calendaris del 2009 amb tota mena de formats, grafismes, idiomes i colors, que serà la base per la nostra agenda del proper any.

El calendari és el sistema que la humanitat va inventar per mesurar el temps, perquè sempre hem tingut aquesta necessitat. Partint dels diferents calendaris primitius que es coneixen (egipci, babilònic, grec, romà, asteca,...) i que van utilitzar com a paràmetres de mesura els cicles del sol i/o de la lluna, es va arribar a obtenir l’actual, que és el més evolucionat i utilitzat de manera oficial per tot el món. Apart dels calendaris xinès, hebreu i islàmic com a més coneguts, el nostre calendari gregorià es va aplicar l’any 1582 promogut pel Papa Gregori XIII i que substituïa el seu antecessor instaurat a l’any 46 a.C. per l’emperador romà Juli Cèsar, que va ser el successor del calendari egipci, el primer calendari solar conegut que establia l’any de 365,25 dies.

Hi ha una associació (World Calendar Association) que proposa una reforma d’aquest calendari gregorià, amb l’objectiu d’aconseguir que a cada data li correspongui sempre el mateix dia de la setmana.
El projecte conegut com a calendari mundial, incorpora dos dies extra-setmanals que no tenen assignat cap dia de la setmana. L’any constaria de 4 mesos de 31 dies (gener, abril, juliol i octubre) i vuit mesos de 30 dies. L’últim dia de cada any i l’últim dia de juny en els anys de traspàs, serien considerats com a festius mundials. D’aquesta manera cada any tindria sempre un o dos dies extra-setmanals i 52 setmanes complertes, que repetirien sense variació els dies del mes. Cada any començaria amb diumenge i acabaria en dissabte. Més fàcil, no? Inclús el podríem memoritzar. Diferents poders religiosos ja van tombar-ne l’aplicació malgrat que la O.N.U va aprovar al 1954 una resolució recomanant que es tingués en consideració aquesta reforma. Es veu que pel 2012 hi tornaran a insistir (per a més informació: www.theworldcalendar.org).

Tot parlant de calendaris i per tancar l’any matemàticament, explicaré una enginyosa fórmula per obtenir un calendari perpetu:

d + 5c + a + (2,6m – 0,2) + (a/4) + (c/4) (mod 7)

Les lletres identifiquen la data en la que volem saber el dia de la setmana que correspon: la “d” és el dia, la “M” és el mes, la “c” el nombre composat per les dues primeres xifres de l’any i la “a” les dues darreres xifres de l’any.
De les operacions tancades entre parèntesi, sols es consideren els nombres enters del resultat. I atenció, primer s'ha de convertir el mes: m=M+10. Si m > 12 fem m=m-12, cas contrari restem un any a=a-1.
Així per exemple, per saber quin dia de la setmana va caure el dia 15 de setembre de l’any 1994, donaríem els valors següents: d=15, M=9, c=19 i a=94.
Primer corregiríem el mes, fent que M=9+10=19, i com que 19 és > que 12 li restem els 12 i queda m=19–12=7. A partir d’aquí és ja qüestió d’aplicar la fórmula. El (mod 7) vol dir que, un cop obtingut el resultat d’aplicació de la fórmula s’ha de dividir el nombre resultant per 7 i d’aquesta divisió, ens quedarem només amb la xifra del reste (no el quocient!), que serà un nombre entre 1 i 7, i que ens indicarà el dia de la setmana. Desempolsegueu els vostres coneixements matemàtics i llanceu-vos a l’aventura!! BON ANY 9!!!!

el poder del Nadal

Dies de festa. Per alguns entranyables i especials, per altres tedioses i inacabables. Aquesta és la grandesa de la humanitat. Opinions per tot. Tot es despatxa. I especialment en aquestes dates que, malgrat hi hagi crisi, gastarem més en menjar i en regals que habitualment. Els més menuts somiaran rebre les seves joguines preferides i els més grans complaents en fer realitat aquests somnis dels infants. Els carrers engalanats i amb una explosió de llum i de música nadalenca, conviden a sortir i passejar enmig dels aparadors on l’oferta comercial pren força. Uns nou-vinguts i estrangers Pares Noel fan repicar les seves campanetes per cridar l’atenció i molts d’ells per atreure’ns també amb finalitats comercials, fent que la bogeria del consum faci estralls en les nostres economies.

Poca gent té associades aquestes festes amb la seva vessant religiosa original. Sembla que tot allò del naixement de Jesús, el pessebre i l’adoració dels reis mags ha quedat posat en un segon terme; és ja una història tan llunyana com increïble, i per tant perd tota possibilitat d’entusiasme i celebració.
Sigui com sigui, l’esperit nadalenc emplena els cors de les persones, en algunes potser els hi fa entendrir una mica i tot, però tan si s’està a favor com en contra, són dies generalment de vacances, que ajuden a trencar la monotonia de la vida quotidiana.

Benvingudes siguin i sigueu feliços per damunt de tot!

el poder del poder

“El PP acusó hoy al presidente José Luis Rodríguez Zapatero de "derrochar" hasta 200.000 euros en "tunear" urinarios en "los rincones más íntimos" del Palacio de la Moncloa y el Gobierno replicó que ese arrendamiento es continuación de un contrato de 1999 que regía cuando era vicepresidente Mariano Rajoy y que firmó su ex subsecretaria y hoy dirigente del PP y miembro de la Mesa del Congreso, Ana Pastor.

La diputada del PP Dolors Nadal y la ministra de Administraciones Públicas, Elena Salgado, se enzarzaron hoy en un inusual debate escatológico en el Pleno del Congreso, en el que la representante del Grupo Popular llegó a preguntarse si tan mal huelen las políticas socialistas y la ministra replicó que algunos dirigentes del PP prefieren utilizar sedes de partidos rivales como urinarios.

Nadal pidió explicaciones al Ejecutivo denunciando que Moncloa ha gastado "casi 45.000 euros en el alquiler de tazas de WC tuneadas", que además están en alquiler por un año con lo que, "si se está satisfecho, se acabará pagando 200.000 euros"..”

No discutiré sobre la necessitat d’aquest producte a la Moncloa, ja que no sé si els usuaris d’aquest artefacte tenen la composició de la orina i els excrements diferents de la resta de mortals i necessiten més desinfecció.

Tampoc opinaré sobre si és un luxe o no i si els 45.000 euros anuals del lloguer és molta o poca despesa, perquè tampoc sé si en aquestes altes esferes del poder també ha arribat o no la crisi (molt em temo que no n’han patit mai cap).

Tampoc entraré en la disquisició de si han sigut els “sociates” o el “peperos” els que han causat tota aquesta moguda, perquè ho desconec i a més no m’interessa en absolut.

Però el que realment m’ha deixat perplex és que mentre a la sessió de control que hi havia a Catalunya s’estava discutint sobre el finançament autonòmic, a la mateixa sessió del parlament espanyol s’estava discutint sobre els urinaris de Presidència del Govern.

És a dir, no n’hi ha prou que en aquest país veí del qual en som dependents, ens tinguin sotmesos en tots els ordres, - fins i tot en el tema estatutari que malgrat va ser sufragat pel poble de Catalunya i aprovat pel nostre Parlament “ha de ser” revisat pel Tribunal Constitucional – sinó que a més a més ens les sessions del Congrés s’està polemitzant sobre els nous urinaris de la Moncloa, com si aquest fos el tema d’interès social prioritari d’aquests moments.

De fet, no és una perplexitat desconeguda, doncs això no és pas el primer cop que passa i ja hi hauria d’estar acostumat, però no hi puc fer més, per vegades que es repeteixi no deixarà de sorprendre’m.

M’esgarrifa pensar que aquesta generació de polítics –siguin del color que siguin- són els que estan regint els destins de tota una nació i que malgrat no sigui la meva, per desgràcia hi estem massa involucrats com per passar per alt aquestes situacions i tancar a pany i forrellat ulls i oïdes al que està passant. Som 40 milions de persones que depenem directament del treball que fan aquests polítics.

Desconec si en els altres països d’un nivell semblant passen també aquestes coses. Potser són frivolitats pròpies de la classe política i ja n’és un mal endèmic i globalitzat. Però em costa de creure que més enllà de les nostres fronteres puguin produir-se situacions similars, sense que el poble es llanci al carrer en demanda de serietat i rigor en els temes de govern pel bé de la salut democràtica.

En el cas que ens ocupa, potser a més de desodoritzar els lavabos de la Moncloa, haurien de desodoritzar també les seves actituds, polítiques i comportaments.

Realment “esto es lo que hay” i amb això hem d’aprendre a conviure-hi. Però personalment a mi, m’és molt dur i m’està costant moltíssim.

el poder de la mirada

S’ha comprovat que segons cap a on mirem, s’activen les diferents parts del cervell on es troben els nostres sentits. És com si els ulls fossin el cursor d’un ordinador i al moure’ls senyaléssim cap a diferents direccions del nostre pensament.

Es diu que la mirada és el mirall de l’ànima. Podem llegir el rostre d’una altre persona sense mirar-li els ulls, però quan aquests es troben, ambdós arribem molt més endins de l’altre. Tanmateix, el contacte ocular ens fa sentir vivament, oberts, exposats i vulnerables. El comportament ocular és tal vegada la forma més subtil del llenguatge corporal.

La mirada és un domini. Ser mirat és estar exposat. Ser objecte d’una mirada és com caminar nu. Quan algú ens mira executa en nosaltres una espoliació. Per això el poder d’una mirada és tan fort que ens pot fer sentir de mil maneres diferents segons quin sigui el missatge que ens desvetlla en nosaltres: si és una mirada profunda, o intensa, o seductora, o libidinosa, o tímida, o nerviosa, o emotiva, o misteriosa, o constant, o impenetrable, o persuasiva, o entendridora, o dissuasiva, o amenaçadora, o inquisidora, o absent, o menyspreativa, o hostil, o tèrbola, o eròtica, o al·lucinada, o apagada, o apassionada, o harmònica, o atenta, o àtona, o estràbica, o directa, o extasiada, o fixe, o ferma, o interioritzada, o mòrbida, o tirànica, o tònica, o torbadora, o transparent, o alegre, o defensiva, o agressiva, o indiferent, o trista, o discreta, o dissimulant, o pudorosa, o perversa, o . . .

Quants sentiments i desitjos s’amaguen darrera d’una mirada!
Quantes paraules mudes desprèn una mirada!

el poder de la paraula

Les paraules són unitats lèxiques que s'emmagatzemen al cervell i permeten la comunicació, ja que vehiculen conceptes. Poden ser expressades de manera oral o escrita i ens confereixen el poder de transmetre -conscient o inconscientment- adjunt amb elles, diferents matisos del concepte que volem comunicar. Segons quin sigui el nostre estat emocional i les característiques de l’entorn on va dirigit, un mateix conjunt de paraules serà percebut de manera diferent. L’èxit o el fracàs de la paraula dependrà més d’aquests factors que del seu propi sentit.
Així, les paraules poden ser buides, divertides, apassionades, xafarderes, utòpiques, reiterades, efímeres, immòbils, indomables, sinceres, estèrils, agraïdes, dolces, amoroses, mudes, confortants, feridores, grolleres, bastes, tendres, seductores, traïdores, fredes, emotives, fastigoses, fosques, punyents, brillants, belles, sàvies, esperançadores, incomprensives, dures, dubitatives, desinhibides, rancoroses, seques, equivocades, odioses, subtils, dignes, tergiversades, clares, falses, obvies, remotes, properes, poderoses, absurdes, directes, contradictòries, eixelebrades, tòpiques, derivades, truncades, inventades, perseguides, captivadores, senzilles, rares, falses, caritatives, dèbils, conciliadores, aberrants, dissortades, divines, plaents, servils, ximples, falagueres, eixordadores, doloroses, calentes, engrescadores, viscerals, riques, àcides, soses, nefastes, incòmodes, atractives, suaus, ermes, aspres, contundents, joioses, rabioses, sentides, planyents, concretes, esquerpes, encoratjadores, fàtsies, inversemblants, interessades, critiques, sinceres, plenes, delirants.
Exactament 100 adjectius, escollits d’entre els 13.452 possibles, que demostren que és tan o més important el pes de l’adjectiu que el de les pròpies paraules.

सागर (जल घटक)

सागर या समुद्र खारे पानी का विशाल और लगातार क्षेत्र होता है, जो पृथ्वी का ज़्यादातर हिस्सा ढके हुए है । यह महासागरों का हिस्सा होते हैं | जैसे
अरब सागार ,
कैस्पियन सागर ,
मृत सागर
एक सागर विशेष कोई भी बड़ा नमकीन जलाशय होता है, जो पूरे या आंशिक रूप से ज़मीन से घिरा रहता है ।

सागर के अन्य पर्यायवाची शब्द हैं : जलनिधि, नीरनिधि, उदधि, पयोधि, नदीश, तोयनिधि, कम्पती, वारीश, अर्णव

generositat infinita

Retall d'una pel·lícula on queda demostrada la generositat de les institucions econòmiques d'aquest món de mones:

caminant per la vida

Ja deia en John Lennon que la vida és allò que se’ns escapa mentre estem fent plans. Crec que tenia raó al menys pel que fa als tipus de persones com jo, més actives que passives. Sovint ens perdem en somnis que –per diferents motius- mai arribem a fer realitat. I generalment no son motius consistents ni suficientment raonables com per tenir-los en consideració. A vegades son motius fruit de la por que tenim vers nosaltres mateixos o a altres. O por a perdre posicions que en principi ens semblen avantatjoses i que ens poden fer sentir desplaçats. O por a trencar estereotips socials que ens semblen infranquejables. O por a ser jutjats pels altres quedant tocats de mort per la societat que ens envolta. I no ens donem compte del què és la vida fins que no se’ns esmicola a les mans, fins que alguna cosa ens fa trontollar i ens obre la ment tancada pel rigorós dia a dia de la rutina embotida entre el despatx, el sofà, el televisor, el cotxe i la hipoteca.
Quan passa això, ens adonem de que emprendre el camí de la comoditat vol dir començar a envellir. Auto-protegir-se dins de les parets de la seguretat del món conegut no fa més que limitar-nos a una vida en un món que ens fa petits, que ens priva de créixer, en veure i conèixer altres realitats, pensaments, costums, i ens impedeix concentrar-nos en les petites coses que contràriament als grans reptes i objectius normalitzats per la nostra societat, són els que ens ajuden a trobar el camí de la felicitat.
Hem d’aprendre a perdre’ns pel món i hem d’oblidar la por al que ens és desconegut. Només així serem capaços de viure el present que en definitiva és el que compte. Hem de recordar i estimar el passat però sense recolzar-nos-hi, i no hem de vetllar per un futur que encara no existeix, del que no en sabem res més sinó que té un limit clar i que és ben segur que mai el traspassarem.
Arribat a aquest punt de consciència – i per el qual no hi ha edat -, sols tenim dues opcions: la d’envellir morint còmodament o la d’envellir creixent incòmodament, fins que el nostre intel·lecte no sigui ja capaç de reaccionar devant els estímuls provocadors que ens ofereix el cos espaterrant de la vida i ens faci decidir plegar les veles d’aquest viatge que ens haurà resultat més o menys meravellós, segons l’hàgim sabut enfocar més o menys adequadament a la nostre manera de pensar, en cada una de les seves etapes.
I al final, aquesta satisfacció o insatisfacció global adquirida serà la que ens acompanyarà i farà més o menys suportable el moment de perdre el timó de la nostre existència.
No creieu que val la pena intentar deixar de viure de somnis per viure el somni més senzill i fascinant de tots: la vida?

doble mèrit

Uppssss.... a mi que em falten mans i dits per tocar una guitarra, em costa d'acceptar aquesta realitat....

qüestió de velocitat

Quan veiem un mosca volant pel nostre entorn, sabem que vola a una velocitat determinada, perquè varia la seva posició en el temps.

Quan veiem un automòbil que va llançat per l’autopista, sabem que corre a una velocitat determinada, perquè també varia la seva posició en el temps.

Per lògica determinem que la velocitat de la mosca és menor que la velocitat de l’automòbil i no ens cal aplicar la fórmula de la física per assegurar-ho.

Per quantificar aquests conceptes, diré que la velocitat del vol d’una mosca es considera de uns 5 metres per segon (18 Km/h) i la d’un automòbil per l’autopista (quan no hi han retencions!!) pot ser de 120 Km/h.

A partir d’aquestes conceptes inicials, i quantificades les seves magnituds numèriques corresponents, se’n deriva la pregunta:

A quina velocitat vola la mosca si aquesta està dintre de l’automòbil quan aquest circula a 120 Km/h, considerant la mosca des de l’exterior del vehicle?

Per mi sempre ha sigut una incògnita perquè m'ha fet mandra capbussar-me dins dels llibres de física per trobar-ne la resposta, perquè segur que la cinemàtica la té.

cicle

Sola.
Com tot.
Com tothom.
Fosc.
Com tot.
Com tothom.
La vida és un cicle.
Primer estàs acompanyat, després sol.
Primer en la claror del dia, després en la foscor de la nit.
Primer en la foscor de la nit, després en la claror del dia.
Primer estàs sol, després acompanyat.
El cicle és una vida.
Com tothom.
Com tot.
Clar.
Com tothom.
Com tot.
????.

índia

L'Índia, oficialment la República d'Índia és un Estat del sud de l'Àsia. És el seté país més gran del món en superfície, i el segón més poblat. Quant a les costes limita amb l'oceà Índic al sud, amb el mar d'Aràbia a l'oest, el golf de Bengala a l'est; quant a les fronteres terrestres limita amb el Pakistan a l'oest; amb la República Popular de la Xina, el Nepal i Bhutan al nord-est; i amb Bangla Desh i Birmània a l'est. L'Índia és molt a prop de Sri Lanka, i les Maldives a l'oceà Índic.
El subcontinent indi fou la llar de la civilització de la vall de l'Indus i regió de rutes comercials històriques i vastos imperis. Quatre religions s'hi originaren, l'hinduisme, el budisme, el jainisme i el sikhisme, mentre que el zoroastrisme, el judaisme, el cristianisme i l'islam hi arribaren durant el primer mil·lenni dC. Fou annexat gradualment per la Companyia Britànica de les Índies Orientals des dels principis del segle XVIII i colonitzat pel Regne Unit des de la meitat del segle XIX; es convertí en un Estat independent el 1947, després d'una resistència no violenta general.
L'economia de l'Índia és la dotzena més gran del món, amesurat en el seu Producte interior brut a preus del mercat, i la quarta més gran del món en paritat de poder adquisitiu. Les reformes econòmiques l'han transformada en l'economia amb el segon ritme de creixement més ràpid. Tanmateix, té nivells molt elevats de pobresa, d'analfabetisme i de malnutrició.
L'Índia és una nació plural, multilingüe i multiètnica. A més de la seva diversitat cultural, l'Índia és la llar d'una gran diversitat de fauna.
El nom de l'Índia es deriva del riu Indus, que al seu torn es deriva de la paraula del persa antic Hindu, del sànscrit Sindhu, la denominació local històrica del riu. Els grecs antics anomenaren els indis com a indoi (Ινδοί), el poble de l'Indus. La constitució de l'Índia així com l'ús col·loquial en diverses llengües reconeixen la denominació Bharat com a nom oficial amb el mateix estatus Hindustan, el mot persa que vol dir "Terra de l'Indus", històricament utilitzat per referir-se al nord de l'Índia, sovint s'utilitza com a sinònim de l'Índia sencera.

el surrealisme màgic

He rebut avui adjunt en un correu electrònic, un fitxer de presentació de l’obra d’un pintor belga del segle passat. En René François Ghislain Magritte pertanyia a l’escola surrealista i la seva obra la van batejar com a “surrealisme màgic” ja que explorava de manera constant el problema de l’espai real enfront a la il·lusió espacial, fins a qüestionar la realitat pictòrica.
He mirat detingudament cada una de les 27 obres que inclou aquesta presentació, i després de valorar-les segons la meva sensibilitat, he obert la ment a la reflexió:
Realment la nostra capacitat de visió es tan limitada que s’atura en la simple mirada i no som capaços de veure més enllà dels límits que la física ens imposa. Hauríem d’aprendre a veure les coses no per la forma que sabem que tenen, sinó per la percepció múltiple i combinada del què capta la nostra retina amb el processat del nostre cervell i amb la dosi adequada d’imaginació que ens ofereix versions alternatives de la realitat per veure-ho d’una manera completament diferent i inhabitual.
Només així ens podem alliberar dels nostres límits i explorar nous conceptes i nous mons, que poden ser tan surrealistes i tan màgics com l’obra d’aquest genial pintor.
Una mostra que crec que –de manera més o menys encertada- explica gràficament aquesta reflexió, és la imatge que tot seguit insereixo.
Els que tingueu l’habilitat d’aproximar-se a aquest “surrealisme màgic” veureu més enllà d’aquest símbol de Capricorn, i creieu-me.... és una “passada” !!!

temps de crisi

Corren mals temps per segons què i per segons qui. Per l’economia per exemple. I segur que per a molta gent també per problemes personals, socials, familiars i/o sentimentals.
Les crisis són cícliques i consubstancials amb la humanitat, i ben gestionades ens serveixen per obtenir un creixement personal o social. Afortunadament sempre han existit i sempre existiran i es pot aprendre molt d’elles si un les analitza adequadament.
En cada època han comportat un perill però també una oportunitat: els canvis ens obliguen a replantejar-nos les prioritats. Potser allò que abans ens era imprescindible resulta que ben mirat avui no ens és tan necessari. És evident que es passa per un període de dol per lamentar el que perdem, però hem de saber minimitzar-lo utilitzant les eines necessàries per refer-nos aviat i ensems descobrir les noves oportunitats que se’ns obren.
Un dels grans canvis d’aquesta època i que hem d’aprendre a conviure-hi és la efimeritat global. Ja no hi ha res que duri “tota la vida”, ni el treball, ni la parella, ni tan sols el propi cos –remodelant-lo mitjançant la cirurgia-, i per tant hem d'aprendre a conviure en aquest mar de canvis que com a tals, sempre sobten i que fan mal. Sortosament no hem de ser especialment instruïts ni econòmicament potents per poder-ho assolir.
Segons Albert Einstein, en els moments de crisi, només la imaginació és més important que el coneixement.
Aquesta és la primera eina: la imaginació.
La segona és el propi coneixement més enllà d’un mateix.
Descobrir la consciència pura, és a dir, conèixer la verdadera naturalesa immutable, no afectada pel temps i que és consciència pura, beatitud i existir. La gran professora de ioga Marta Granés, diu que si l’ésser humà es comprèn a si mateix com a ment i cos, se situa en l'àmbit del que és impermanent, del que és condicionat, del que és afectat pels condicionaments i la inestabilitat. Per tant se situa en el dolor. En el moment en que podem discriminar entre ment i consciència, apareix la possibilitat de parar la ment i establir-nos en el "pur" sense res a conèixer: la consciència brilla pura. Pura llum. I el ioga ofereix diferents mètodes per descobrir aquesta consciència pura. És un àmbit en que no està relacionat amb els objectes, que no en depèn, que no està subjecte a canvis. Quant la ment es focalitza sobre un punt de manera continuada, expliquen els especialistes, queda absorbida en l'objecte; i es paren tots els mecanismes habituals d'interpretació, de manera que l’objecte parla per si mateix, sense els filtres conceptuals que no fan res més que separar-nos de la realitat. El funcionament quotidià de la ment redueix la realitat. L’objectiu de moltes pràctiques és frenar el nostre discurs interior, per poder arribar així a escoltar el discurs de la realitat.
Heus aquí una segona eina que pot ser molt interessant d’utilitzar, sempre i quan un sigui sensible i receptiu a aquestes pràctiques.
I de ben segur que hi ha més recursos per fer servir, però dissortadament no dec estar immers en un suficient grau de crisi ja que la meva imaginació ara mateix s’ha esgotat. Més endavant potser en podré afegir algunes més.

últim dia d'enregistrament

Avui primer dia hivernal de la tardor. Les primeres nevades ens han acompanyat en l'últim dia de gravació i el fred s'ha fet present a primera hora a l'estudi. Com si el temps pressentís que avui rematàvem el treball amb l'enregistrament de les veus. I que consti que ningú ens podrà dir allò de que amb els nostres cants hem fet ploure i nevar, ja que el dia s'ha llevat així molt abans que nosaltres i va ser predit pels millors homes del temps dels nostres medis de comunicació.
Finalment hem aconseguit escalfar l'ambient i crear el caliu necessari per, paradoxalment, esperar que les nostres veus no es fonguin com aquesta neu primerenca que de ben segur demà ja no en quedarà, i siguin el llegat que un grup de folls veterans han volgut aportar per a la història musical del nostre país.

de bojos!!

Quan la inspiració no flueix -i això passa bastant sovint per desgràcia- has de recórrer a temes més fàcils per publicar al blog. Adjunto un acudit que vaig rebre per mail l'altre dia, a veure si a cops d'acudit em ve la inspiració!

Una dona boja es diverteix corrent amb la seva cadira de rodes per tot el passadís d’un manicomi, imitant el soroll del cotxes de carreres.
De cop surt un boig d’una habitació, l’atura i li diu:
- Disculpi senyora, però vostè excedia el límit de velocitat permès en aquest carrer. Puc veure el seu carnet de conduir?
La boja es posa a buscar a la butxaca de la seva bata i treu un bitllet d’autobús usat.
El boig verifica el document, troba que està tot en regla i després d’advertir-li sobre els perills de l’excés de velocitat, la deixa seguir.
Ella segueix amb la seva particular cursa i al passar de bell nou davant de l’habitació del boig, aquest torna a sortir de l’habitació. La torna a aturar i li diu:
- Disculpi senyora, però he vist com passava la doble ratlla contínua. Li faria res ensenyar-me la documentació del vehicle?
La boja re-busca altra cop en les seves butxaques i li ensenya un compte del supermercat, tot arrugat i fet malbé.
El boig comprova que els papers estan en regla, la torna a amonestar i de nou deixa que se’n vagi.
La boja es llença de nou a tota velocitat pels passadissos ....
I al tornar a passar per el mateix lloc, el boig surt per tercera vegada de la seva habitació, però ara completament nu i amb una tremenda i enorme erecció.
La boja el veu i exclama:
Ah, no!! Altra vegada el test d’alcoholèmia, noooo...!!!

curs bàsic de borsa

Perquè tinguem una idea ben clara de com funciona el Mercat de Valors i la Borsa.

Una vez llegó al pueblo un señor muy bien vestido, se instaló en el único hotel que había, y puso un aviso en la única página del periódico local, que estaba dispuesto a comprar cada mono que le trajeran por $10.

Los campesinos, que sabían que el bosque estaba lleno de monos, salieron corriendo a cazar monos.

El hombre compró, como había prometido en el aviso, los cientos de monos que le trajeron a $10 cada uno sin chistar.

Pero, como ya quedaban muy pocos monos en el bosque, y era difícil cazarlos, los campesinos perdieron interés, entonces el hombre ofreció $20 por cada mono, y los campesinos corrieron otra vez al bosque.

Nuevamente fueron mermando los monos, y el hombre elevó la oferta a $25,y los campesinos volvieron al bosque, cazando los pocos monos que quedaban, hasta que ya era casi imposible encontrar uno.

Llegado a este punto, el hombre ofreció $50 por cada mono, pero, como tenia negocios que atender en la ciudad, dejó a cargo de su ayudante el negocio de la compra de monos.

Una vez que viajó el hombre a la ciudad, su ayudante se dirigió a los campesinos diciéndoles:

- Fíjense en esta jaula llena de miles de monos que mi jefe compró para su colección. Yo les ofrezco venderles a ustedes los monos por $35, y cuando el jefe regrese de la ciudad, se los venden por $50 cada uno.

Los campesinos juntaron todos sus ahorros y compraron los miles de monos que había en la gran jaula, y esperaron el regreso del 'jefe'.

Desde ese día, no volvieron a ver ni al ayudante ni al jefe. Lo único que vieron fue la jaula llena de monos que compraron con sus ahorros de toda la vida.

friso

Friso per descarnar-me les ungles, en esgarrapar amb elles la terra que ens sosté, intentant arribar al fons de la raó oculta que sols en els estrats més pregons de la terra es manifesta.

Friso per arribar-hi tot i saben la dificultat que comporta foradar més els solcs que ens han motllurat any rere any, fins arribar al cor de la nostra pròpia existència.

Friso per menystenir la meva ancestral vanitat i inocular-me dosi de saviesa a les meves malmeses venes, per despertar d’aquesta letargia i arribar a entendre els malsons que creuen la meva ment.

Friso per trobar l’equilibri meritós entre el pes de la veritat i la massa de la vida, per assolir l’equanimitat absoluta i reconduir els esmorteïts trets de motivació al màxim nivell d’eficiència.

Friso perquè la carn de la meva carn trobi el remei avinent que li permeti créixer, arrelant fermament en la terra malgrat sigui vella, erma i polsosa.

Friso.

natura

La tardor ja és aquí i ens permet gaudir del seu espectacle. La varietat de colors que ens delecta la vista és i ha sigut font d'inspiració de molts artistes. Personalment a mi i ara, em desperta agraïment. Agraïment a la natura amb la seva generositat sens límits. Del no res ens dóna molt i a canvi la malmetem. Tot voltant pel Pirineu, entre altres m'he fixat amb dos d'aquests regals i no he pogut deixar de disparar la meva càmera per eternitzar-los. Després m'he documentat per saber quelcom més d'ells.

Safrà (Crocus sativus), és una planta conreada del gènere Crocus dins la família Iridàcia (Iridaceae).
De les parts femenines de la flor (estigma i estil) s'obté el producte comercialitzable (condiment i colorant) anomenat també safrà.
Safrà deriva del llatí vulgar safranum i aquest de l'àrab aṣfar (أَصْفَر), amb el significat de groc.
És notable que també la paraula catalana groc deriva de crocus ,el nom llatí clàssic del safrà.
El safrà conreat prové de l'espècie originària de Creta anomenada Crocus cartwrightianus a la qual després de segles de selecció genètica es va fer que tingués els estigmes més llargs.
Actualment el safrà és una planta estèril que es reprodueix a través dels bulbs (corms en termes botànics).
Químicament conté entre altres components picrocrocina, safranol, carotenoides i crocina. A més té propietats medicinals.
Ha estat una dels productes de comerç mundial més car per unitat de pes.


Pinetell o rovelló d'obaga (Lactarius deliciosus) és un bolet de la família de les russulàcies. A Catalunya és un dels bolets més apreciats gastronòmicament.
El seu barret té una mida de 5 a 15 centímetres, amb el marge involut en els exemplars joves. La cutícula llisa presenta cercles concèntrics de color ataronjat i vermellosos. Sovint presenta taques verdes, sobretot a les ferides. Les làmines inferiors són de color ataronjat podent presentar taques verdes.
El peu, de color blanc puntejat de taronja viu, medeix entre 3 i 5 centímeters d'alt, i entre 1 i 3 centímetres de diàmetre.
El pinetell desprèn un làtex de color taronja i gust dolç, que el distingeix del rovelló (Lactarius sanguifluus), amb qui es confon sovint. En alguns indrets el pinetell rep el nom de rovelló o rovelló d'obaga, incrementant la confusió entre ambdues espècies.
Creix a les pinedes, sobre tota mena de sòls. A Catalunya és un bolet abundant, que es fa des del litoral fins als Pirineus. Fructifica des de finals de l'estiu, fins l'arribada dels primers freds de l'hivern.

ella ...

m’acompanya des de la meva adolescència i sempre fidel allà on vaig, amb diferents embolcalls, formes i colors, i em regala el seu cos sempre harmònic tant per al meu plaer com per al meu desplaer.

Ella ...

M’ha vist somriure de felicitat.
Ha suportat l’agressivitat dels meus moments aïrats.
Ha tastat la salabror de les meves llàgrimes.
M’ha deixat jugar amb el seu cos mentre el meu cap volava lluny.
Ha notat el meu tremolor en els moments més compromesos.
Ha aguantat pacientment els batzacs de la meva creativitat.
Ha sentit en el seu dors els rítmics batecs del meu cor.
S’ha complagut amb la dolçor de les meves carícies.
M’ha llagat la pell quan hem arribat a l’esgotament.
M’ha fet sentir a través seu, el pas del corrent elèctric travessant-me.
M’ha fet sagnar i patir el dolor de l’acer quan se’t clava a la carn.
Ha rebut amb complaença la meva dedicació al seu cos.
No m'ha exigit mai cap nivell d'excel·lència.
Ha acceptat de bon grat la meva més que discreta virtuositat.
Ha vibrat amb mi en els moments més delectables.
Ha emmudit amb mi en els moments més desplaents.

I sé que arribarà el moment en que les meves mans no podran ja acariciar-la, potser els meus ulls no la podran veure ni potser la meva oïda la podrà escoltar, però malgrat tot seguirà al meu costat, regalant-me l’harmonia radiant d’un passat ric i esplendorós.

segon dia d'enregistrament

Ja tenim les bases de bateria i baix fetes. Ha costat, ja que estem renyits amb el metrònom, doncs ara a aquestes alçades - segons diu el meu col·lega Franxino - qui collons ens ha de dir que hem de interpretar la nostra música sota la rigidesa d'un tempo que ha de quadrar compassos, quan a nosaltres la música ens flueix de les venes i ens vessa el sentiment. Fora metrònom!!
Durant un dels molts moments d'espera, m'he entrentingut a mirar la decoració de l'estudi de gravació de Santa Eulàlia de Riuprimer i no he pogut més que deixar fluir també un record i un sentiment de nostàlgia pel desaparegut Carles Sabater.
Una vida estroncada en plena joventut. Una vida estroncada al parar-se el seu metrònom vital. Una vida que a tants cors joves i no tant joves havia fet botar. Avui la seva veu encara ressona per les parets de l'estudi, i per això una mica de les nostres volem que, sense que ofeguin la seva, l'acompanyin a on estigui del més enllà. Fins a sempre Carles.

cap a on anem?

Que la ciència avança no es cap novetat. I gràcies a aquests avenços podem gaudir d’un benestar que no té punt de comparació amb el de dècades enrere. Per tant, benvinguda sigui la ciència i la tecnologia.

Però a vegades aquesta tant avançada societat es perd per una altra banda intentant manipular coses que la pròpia naturalesa ha tingut, i segueix tenint, perfectament controlades.

El cos humà des de sempre ha sigut la màquina perfecte i autònoma que auto-regula amb normalitat totes les necessitats vitals que li calen per a subsistir. La humanitat ho és des de fa milers i milers d’anys i ha sobreviscut fins avui. La qual cosa xoca de ple contra els flaixos marquetinians que sovint ens ataquen i que s’esforcen ens fer-nos veure que si no consumim productes manipulats les nostres possibilitats de gaudir d’un bon estat de salut seran molt minses. I de fet, ho aconsegueixen.

Hem de beure llet enriquida amb calci perquè sinó els nostres ossos ni creixen ni es fan forts.

Hem de beure sucs de fruites “enriquits” amb un reguitzell de vitamines perquè sinó no sobreviurem als constipats.

Hem de menjar “bífidus actius” per regular el trànsit intestinal perquè sinó acumularem tanta merda al cos que rebentarem.

Hem de prendre sucs làctics per reduir el colesterol perquè sinó les nostres artèries es taparan i la sang deixarà de circular pel nostre cos.

I productes amb Niacina per contribuir al metabolisme de greixos, proteïnes i hidrats de carboni.
I productes amb Riboflavina essencial per al bon desenvolupament i equilibri corporal.
I productes amb Tiamina, per el bon funcionament del sistema nerviós.
I productes amb Àcid Fòlic imprescindible per a la dona embarassada i pel control adequat dels factors hereditaris.
I productes amb Vitamina B12 i Ferro, essencial per a la multiplicació dels glòbuls rojos, afavorint el transport d’oxigen a les cèl·lules.
I productes amb Vitamina B6 que participa en la producció d’anticossos.
I amb ..
I ...
i..
i

No entenc com l’espècie humana ha sobreviscut tants milers d’anys sense aquests productes comercials....
Però es possible que de continuar així, farem que el nostre organisme s’acostumi a aquests productes i els acabi necessitant.

Llavors sí que si mai ens falten, no sobreviurem.

somnis del temps

El temps és com un riu
Mai pots tocar dos cops la mateixa aigua
Perquè el corrent que ja ha passat, mai més tornarà.

El temps és com un núvol
Que travessa el cel manat pel vent del nord
Perquè després d’haver passat, mai més tornarà.

El temps no sap perdonar
Els brots de desídia i de remordiments
I allò que no s’ha fet avui, demà et faltarà.

El temps mai no avisa
Ni et fa distingir els somnis de la realitat
Vell constant i fugisser, demà et faltarà.

Temps que s’escapa dels dits
Somnis que enlluernen les nits
Temps que mor abans de néixer
Somnis que preguen a crits
I el temps no s’atura, ningú no el detura
El temps no s’atura
i ens deixa sols a tu i a mi.

àngels al Garraf

Ahir va esdevenir un miracle. Important per a mi, tant per la seva qualitat com per la seva magnitud. Dos angelets celestials – un d’ells conegut per mi des del seu naixement – van prendre públicament el compromís d’un projecte de vida en comú. Però no és aquesta anunciació el miracle que em vull referir.

Amb la convocatòria d’un parell de centenars de persones a la festa d’aquest enllaç, enmig d’un marc natural de bellesa incomparable amb la vista propera del nostre blau mar mariner i envoltat per les notes impactants dels “Segadors” fou quan aparegueren els dos angelets celestials en l’escena i fou l’inici d’aquest miracle del qual en vaig ser un humil espectador, i avui un humil testimoni.

Tan aviat els seus radiants cossos van ser il·luminats pel nostre sol del mediterrani estiuenc, tots els convidats sense excepció vam quedar transformats també en àngels celestials. Oh miracle!! Lloats siguin els déus!! Jo no sé si algú més va copsar aquesta metamorfosi. Però us asseguro que va ser així tal com jo la vaig viure.

Hi havia quatre classes en la jerarquia celestial:
Per una banda els angelets més dolços -els querubins-, el més menuts, jugant, rient, ballant, xuclant del pit de la mare, dormint, plorant...
D’altra banda els angelets ja més adolescents –aquests sense etiqueta doncs encara no són ni carn ni peix-, amb gestos més propers a la infantesa però amb maneres de més adult.
Després els àngels ja fets i ben plantats, els més nombrosos –els serafins-, lluint amb tot l’esplendor les seves argentades ales.
I finalment els àngels més madurs –els custodis-, amb la seva serenor i emotivitat a flor de pell.

La festa estigué plena d’actes, a quin més emotiu i tots ells subratllats per una cuina molt encertada i regats amb els bons esperits de les vinyes de l’entorn, fins a l’hora baixa, on el sol ja post darrere les muntanyes, feia arribar l’hora de tornar a tocar de peus a terra i deixar de levitar, convertint-nos de nou en sers de carn i ossos ubicats en un món finit i mortal. El miracle s’havia acabat.

Arrel d’aquesta experiència, vaig poder treure una conclusió, i és que malgrat sigui universal la frase “ el sexe dels àngels” i el que es diu que aquestes criatures no en tenen, jo us ben asseguro que en aquest cas calia fer la distinció de gènere. I molt especialment entre l’orde dels Serafins. Aquests són els que canten sens parar la música de les esferes i regulen el moviment dels cels, i la captació d’energia que posseeixen és tan elevada, que secreten a l’exterior les substancies químiques necessàries per a la comunicació d’algun tipus d’informació i que els meus òrgans sensorials van poder detectar.

breu repàs de la història

Catalunya havia tingut, durant tota la seva llarga història com a nació sobirana, una llengua, una moneda, un exèrcit, unes institucions polítiques i una cultura pròpies i clarament diferenciades de la resta de territoris veïns. Podem afirmar que el nostre Estat va ser una de les primeres democràcies del món: les Corts Catalanes incorporen representants de les ciutats i viles des de l'any 1283. Però Catalunya va ser finalment assimilada pels castellans i convertida en una altra província espanyola ("provincia" és un terme que s'encunyà durant l'Imperi Romà que significa "territori dels vençuts").

L'any 1700 mor sense descendència Carles II l'Encisat, últim rei de la dinastia dels Àustria a Espanya i la seva successió esdevé un problema de política internacional.
Les forces de Felip de Borbó, representant del centralisme francès i de l'esperit i els interessos aristocràtics i feudals, s'enfronten a les de Carles d'Àustria, representant de l'esperit federalista i descentralitzador, així com de les classes mitjanes i populars.

El 1713, amb el tractat d'Utrecht, Catalunya deixa de rebre el recolzament de les forces aliades. Les tropes castellano-franceses assetgen Barcelona durant 13 mesos fins al triomf (40.000 castellans i francesos contra 5.000 catalans!), el setembre de 1714.

Amb l'ocupació militar del nostre territori es promulga, el 1716, el Decret de Nova Planta segons el qual quedava eliminada la nació catalana prohibint-ne la llengua i abolint-ne les institucions (el Consell de Cent, les Corts, la Generalitat i l'exercit), les constitucions i els sistemes fiscal i monetari.

Els catalans i catalanes hem estat, d'aleshores ençà, i fins i tot en plena "democràcia parlamentària" -i monàrquica-, espoliats, empobrits, i oprimits sota governants espanyols de qualsevol color. Madrid, a més, és responsable de la divisió del nostre país, que incloïa altres territoris actualment sota sobirania francesa i espanyola.

El Decret de Nova Planta no ha estat mai derogat.

Shit it's raining

Mireu que petit és el món i com les coses entren en sintonia elles soles, sense cap intervenció humana.

Una amiga meva estan de vacances al Canadà, va trobar un estri amb un rètol que coincideix, oh casualitat!! amb el títol de la mare de totes les cançons de la primera època del nostre grup Folls: “Merda que plou”.
Naturalment l’estri no podia ser un altre que un paraigües, i ella, assumint tots els inconvenients que li plantejava portar cap a casa aquest estri, ho va comprar i va haver de patir que a l’aeroport de Frankfurt els agents en veure-hi un “estri sospitós” pel escànner, li obrissin la maleta per verificar-ne el seu contingut.

És un detall que li agraeixo profundament per dos motius, un pel propi regal en sí i el segon i més important, per seguir essent una fidel “fan” del grup i tenir la ment oberta, clara i predisposada a copsar aquest detall, malgrat els anys que ens allunyen d’aquella època engrescadora de la joventut.
A ella, la nostra fan de sempre, la meva gratitud i el més gran reconeixement a la seva fidelitat.

fil tenuíssim

Complex és el teixit
enrevessat de la vida.
Espessa és la trama
que engola el seu pregon tresor.
Textura de parany
tacat amb perles humides.
Presó de fil sedós
a recer dels tres vents del nord.

Reflexos argentats
que s’esvaeixen com el fum.
Doll d’estels fugissers
dansen en ombres de dissort.
Llampades que enceguen
pupil·les àvides de llum.
Lluernes que auguren
les hores baixes de la mort.

el meu país és tan petit, pare

El meu país és tan petit
Pare digueu-me què
que quan el sol se'n va a dormir
li han fet al riu que ja no canta.
mai no està prou segur d'haver-lo vist.
Rellisca com un barb
Diuen les velles sàvies
mort sota un pam d'escuma blanca.
que és per això que torna.
Pare que el riu ja no és el riu.
Potser sí que exageren,
Pare abans que torni l'estiu
tant se val! és així com m'agrada a mi
amagui tot el que és viu.
i no en sabria dir res més.
Pare digueu-me què
Canto i sempre em sabré
li han fet al bosc que no hi ha arbres.
malalt d'amor pel meu país.

A l'hivern no tindrem foc
El meu país és tan petit
ni a l'estiu lloc per aturar-se.
que des de dalt d'un campanar
Pare que el bosc ja no és el bosc.
sempre es pot veure el campanar veí.
Pare abans de que no es faci fosc
Diuen que els poblets tenen poc,
ompliu de vida el rebost.
tenen por de sentir-se sols,
Sense llenya i sense peixos, pare,
tenen por de ser massa grans,
ens caldrà cremar la barca,
tant se val! és així com m'agrada a mi
llaurar el blat entre les enrunes, pare
i no sabria dir res més.
i tancar amb tres panys la casa
Canto i sempre em sabré
i deia vostè...
malalt d'amor pel meu país.

Pare si no hi ha pins
El meu país és tan petit
no es fan pinyons ni cucs, ni ocells.
que sempre cap dintre del cor
Pare on no hi ha flors
si és que la vida et porta lluny d'aquí
no es fan abelles, cera, ni mel.
i ens fem contrabandistes,
Pare que el camp ja no és el camp.
mentre no descobreixin
Pare demà del cel plourà sang.
detectors pels secrets del cor.
El vent ho canta plorant.
I és així, és així com m'agrada a mi
Pare ja són aquí...
i no en sabria dir res més.
Monstres de carn amb cucs de ferro.
Canto i sempre em sabré
Pare no, no tingueu por,
malalt d'amor pel meu país.
i digueu que no, que jo us espero.

El meu país és tan petit
Pare que estan matant la terra.
que quan el sol se'n va a adormir
Pare deixeu de plorar
mai no està prou segur d'haver-lo vist.
que ens han declarat la guerra.

trio d'asos

Qui no ha jugat al póker? Més tard o més d'hora tothom alguna vegada ho ha fet, probablement sense el domini d'un professional -cosa per altra banda molt saludable per la ment i per la butxaca-, però qui més qui menys s'ha "tirat un farol" davant de 5 cartes a la ma, repassant amb la mirada als contrincants per veure amb la seva expressió si s'empassaven o no la jugada.
Bé... i què té a veure el póker amb el que vull explicar? Doncs res. Cap semblança. Cap relació. Però m'ha sortit així i així ho deixo.
Bé, potser si que pot tenir alguna relació. A mesura que vaig escrivint se'm va obrint la ment. Es clar que hi ha una relació. Oi tant!
El póker és un joc. I jugar és el que he fet aquests últims dies de vacances. Me'n he fet un tip i ben de gust. Els meus contrincants han sigut tres. Tots tres són de segon nivell. Els de primer nivell -que també són tres- ja fa temps que participen en competicions nacionals i internacionals i estic satisfet i orgullós d'haver estat un dels seus mestres. I ara, és aquest segon nivell el que em fa reviure i gaudir de bell nou aquest joc. Ajudar-los a aprendre els primers passos en aquest joc de la vida tal com vaig fer pels primers, però ara sense sentir el pes de tanta responsabilitat.
Dels tres, un és molt tendre -tot just incorporat a la taula des del passat dia 20- i encara no té l'astúcia necessària per desenvolupar-se en aquests joc, però els altres dos ja comencen a dominar-lo i fins i tot alguna ma ja me la guanyen. D'aquí ve el títol que he posat a aquesta entrada: "trio d'asos" perquè són ben bé això... per una banda un trio ja que son tres i per l'altre asos, perquè són els més bons contrincants de segon nivell que he pogut tenir. Uns Asos amb majúscules.
A ells, que tant bones estones em fan passar, els dedico aquestes ratlles.
Avui segur que no les llegiran. Més endavant probablement tampoc. Però no és necessari, perquè l'esperit d'aquestes ratlles, sempre que puc, els hi transmeto directament al centre del seu cor. I ells ho saben.

Aquest és el trio guanyador:

confessió

Publico aquest comentari, sense ànim de ferir sensibilitats i amb la millor de les intencions, tot fent remembrança d'unes pràctiques llunyanes que m'han vingut no se perquè, a la memòria.

De petit anava com tots els adolescents de l'època, a rebre periòdicament el sagrament de la confessió. Els pecats que confessava sempre eren els mateixos i per tant el capellà de sobra ja se'ls deuria saber de memòria. D'entre tots, sempre en destacava un que per la seva "rellevància" era el més escandalós, i imagino -doncs no ho he preguntat mai- que no era pas jo l'únic que confessava aquell tipus de "pecat", perquè considero que no tenia pas res especial que no tinguessin els demés, ni feia res especial amb el meu cos, que no fessin la resta d'adolescents (i homes!) mortals com jo. Per tant suposo que l'església ja deuria tenir perfectament tipificat aquell "pecat" i en conseqüència, segons els dies transcorreguts des de la última confessió, la freqüència per dia, i si es feia sol o acompanyat - qüestions importants i que sempre es preguntaven- tocava una penitència més o menys dura.

Avui, passats uns quants anys i havent canviat (suposo) els patrons d'aquest sagrament, he sentit la necessitat de fer un homenatge a aquells homes de bona voluntat que, tancats en aquelles caixes de fusta més que menys treballades, vestits amb aquelles sotanes, i sense climatització, havien de suportar dia rere dia i persona rere persona les mateixes confessions, una i una altra vegada.
De ben segur que per part de les nenes, senyoretes i senyores, també havien d'escoltar semblants faltes que atemptaven contra el sisè manament, i al menys aquests canvi -doncs s'alternaven els mascles i les femelles en aquests actes de penitència- deurien trencar una mica la monotonia del sacerdot.
Tasca dura per aquells que no podien fer us del seu cos per al plaer, haver de sentir repetidament la mateixa tipologia de faltes, hi haver de calcular meticulosament la gravetat de la penitència que havien d'imposar. No m'estranya que un dia un capellà perdés els papers i m'agafés pel ganyot amb les seves fortes mans tot sacsejant-me per fer-me abaixar i escridassant-me: "ageeenoooolla't !!!". He d'explicar que, degut a la meva curta estatura, sempre em posava dret davant dels mossèns. De l'ofec que em va provocar i les marques al coll que em van quedar, a partir d'aquell dia ja no m'hi vaig posar mai més, ni dret ni agenollat.

Al marge d'aquell incident anecdòtic, aquí va el meu reconeixement i admiració condensada en aquestes lletres i amb aquesta imatge, amb dos Pares Abats al confessionari i al bell mig l'esca del "pecat" que tantes i tantes vegades s'havien de "menjar" -i alguns suposo ben de gust- en compliment de l'exercici de la seva vocació.

Benaurats siguin, Al·leluia, Al·leluia.

llibertat?

Llibertat.

Concepte molt ampli i susceptible de tenir nombroses interpretacions per part de diferents filosofies i corrents de pensament.

Una de les definicions possibles seria dir que és la capacitat d'autodeterminació de la voluntat, que permet als éssers vius actuar com desitgin, sense restriccions.

Ara bé, la llibertat absoluta i completa existeix?
Bo i contemplant uns dels éssers vius que hi han dins l'estanyol del jardí i analitzat des d'un punt de vista molt global, n'obtinc immediatament la resposta: NO.

Aquests petits éssers són lliures dins del seu univers, poden fer el que més els plagui, però els és absolutament impossible sortir d'aquest món limitat i concret. No poden sortir a l'exterior per poder percebre l'olor del romaní que voreja l'estany, ni poden sentir la carícia de la marinada del capvespre.

Filosofant sobre això es pot arribar a afirmar que els universos són contenidors d'altres universos més petits i que aquests altres en contenen més de més petits, de tal manera que l'univers en el que es desenvolupa un ésser viu té unes fronteres ben delimitades i infranquejables.

Així la humanitat té el seu univers, i dins d'aquest, cada persona té el seu propi univers, limitat i condicionat ademés per la seva estructura i capacitat mental, que en definitiva és el que ens fa diferents de la resta d'éssers vius (diuen).

les males herbes mai moren

I es cert, perquè tal com es mostra en la imatge inclús entre les rajoles de ciment de l'acera en surten i ningú s'ha entretingut pas a plantar-les-hi.
I de ben segur que no es fruit ni d'un dolç moment de plaer ni d'una dolorosa i/o amarga experiència, i ni tampoc ni és o no esperada ni és o no desitjada ... simplement surt per l'acció d'una llavor que ha sigut arrossegada pel vent. I es moren, però sempre tornen a sortir, encara que hom no vulgui.
L'estrany és que no surtin mai herbes profitoses. Podrien sortir tomaqueres o plantes aromàtiques, o plantes de tabac, o de marihuana, o medicinals..... és a dir éssers productius, no des del punt de vista econòmic sinó des del punt de vista de l'aprofitament dels recursos vegetals.
Us imagineu que a l'acera de casa hi poguéssiu collir els tomàquets per l'amanida del dinar? O poder collir les flors per fer-nos una infusió digestiva?
Però bé, afortunadament així mana la natura i sols ella sap perquè ho fa, a diferència de les persones que també manem però normalment sense saber massa bé el perquè ho fem.

una estafa comprovada

Epsssss ... vigileu i no feu cas d'aquests "premis" que us envien pel mòbil.
Us ho transcric tal qual:





- - - - - - - - - - inici dels SMS - - - - - - - - -

29-7-2008 18:20:22
Tenemos un premio asignado a su numero de movil que no ha reclamado. Si quiere recibirlo envie PREMIO al 5534 y se lo entregaremos.

29-7-2008 18:57:07
Premio

29-7-2008 19:57:15
Perfecto, necesitamos que nos informe de unos datos para enviarle su premio, sin sorteos, ya es suyo. Envie su numero de movil al 5534 para recibirlo.

30-7-2008 10:24:31
6x69x2x8x

30-7-2008 10:24:39
Muy bien, su usuario sera: 6x69x2x8x, por favor, necesitamos que confirme si es correcto, confirmelo enviando SI o NO al 5534 y recibira su premio.

30-7-2008 10:25:10
Si

30-7-2008 10:25:18
Bien, ahora debe elegir la clave que usted quiera, máximo 6 caracteres letras o numeros, enviela al 5534 y el premio es suyo

30-7-2008 10:26:43
Apxxxx

30-7-2008 10:26:51
Recibido: su usuario sera: 6x69x2x8x y su clave sera Apxxxx si es correcto confirmelo por ultimo enviando SI o NO al 5534

30-7-2008 10:27:06
Si

30-7-2008 10:27:13
Perfecto, su premio son mensajes a movil para enviar a quien usted quiera sin ningun coste para usted. Para recibir el premio de mensajes envie SI al 5534

30-7-2008 10:27:30
Si

30-7-2008 10:24:39
Enhorabuena! Casi tiene sus mensajes gratis asingandos, solo falta que le digamos el acceso para el envio, si esta de acuerdo envie SI al 5534

30-7-2008 10:27:56
Si

30-7-2008 10:28:04
Perfecto, estos mensajes podran ser enviados desde una pagina web que le informaremos, si esta de acuerdo envie SI al 5534

30-7-2008 10:28:22
Si

30-7-2008 10:28:29
Lo sentimos, pero los mensajes solo pueden ser enviados desde una pagina web, si quiere su premio envie SI al 5534

30-7-2008 11:28:52
Si

30-7-2008 11:29:00
Podra enviar sus mensajes pasadas 24 horas desde este momento.Para enviar sus 50 mensajes entre en la web www.enviosmje.biz e introduzca sus claves y envie!

- - - - - - - - - - fi dels SMS - - - - - - - - - - -

És de tontos seguir la història oi? Doncs sí, m'he entretingut a completar tot el procés per verificar el resultat, i evidentment, com no podia ser d'una altra manera, l'estafa és declarada, perquè al final de tot no hi ha manera d'aconseguir el "premi" atorgat. He recollit totes les proves (mòbil i fotos de les pantalles de la web) per demà anar-ho a denunciar.



Sé que no passarà res, perquè és així en aquests cassos. Segur que si el responsable fos jo, m'enganxarien i em tancarien a la garjola, de ben segur! Però al menys em trauré el "cuquet" de dins meu.
Ahhh... i encara falta per comprovar què em cobraran pels 9 SMS enviats!!!

actualització del comptador

Fa quatre dies justos que vaig estrenar aquest fidel comptador de visites i ja he arribat avui al centenar. És per això que em disposo a actualitzar-lo ja que no correspon el nombre de visites amb el temps de vida d'aquest blog. Els càlculs que faig són els següents:

Inici del blog: 12 d'abril de 2008

Dies transcorreguts:
abril . . . . . 18 dies
maig . . . . . 31 dies
juny . . . . . 30 dies
juliol. . . . . 29 dies
------------
total 108 dies

i a partir d'aquí una senzilla regla de tres:

si en 4 dies hi han hagut 100 visites
en 108 dies en corresponen:

(108 x 100) / 4 = 2.700 visites

doncs això..... poso el comptador a 2700

Quedo meravellat jo mateix del meu nivell de matemàtiques..... llonssss que bó!

prova de vídeo

Ei......
Estic de proves, i cercant un vídeo per penjar he pensat que el millor que podria posar és un que conté la mescla de 3 elements que han sigut bàsics i molt significatius en la meva vida: el meu pare (amb el cant coral), els Beatles (per la música) i els Folls (relacionat amb en FranXino amic i fundador del grup, i músic també del Magical Mystery Group que acompanya a la coral olotina Croscat).
I ara se m'ocorre un element més i del qual no en donaré més detalls... aquesta coral i l'actuació són a Olot, lloc nouvingut per mi, però ja vinculat molt estretament a la meva vida.

saviesa de la vida

La vida és una oportunitat, aprofita-la.
És bellesa, admira-la.
És beatitud, assaboreix-la.
És un somni, fes-lo realitat.
És un repte, afronta'l.
És un deure, compleix-lo.
És un joc, juga'l.
És preciosa, cuida-la.
És riquesa, conserva-la.
És amor, gaudeix-lo.
És un misteri, desvetlla'l.
És promesa, compleix-la.
És tristesa, supera-la.
És un himne, canta'l.
És un combat, accepta'l.
És una tragèdia, domina-la.
És una aventura, gaudeix-la.
És felicitat, mereix-la.
És la vida, defensa-la.

... però molt sovint no ho sabem fer.

recordant a Mr. Murphy

Edward A. Murphy jr.

Tothom i amb relativa freqüència recorda a aquest enginyer, més famós per la seva llei que per el seu desenvolupament professional.

Estava fent el meu exercici de manteniment corporal, quan per un tros de carretera local que passo, s'ha produït el que m'ha fet recordar a aquest senyor. És un tram de 200 metres d'una estreta carretera amb una densitat de circulació baixísima en ambdós sentits. Faig aquest tram a peu molt sovint i poques són les vegades que veig algun automòbil passar. Avui, ha coincidit que en passaven dos que anaven en sentit oposat, al mateix temps que jo caminava pel voral, amb la coincidència murphyana de que ens hem trobat els tres en línia, i que els tres hem hagut de minorar la marxa i encongir-nos per passar -tancant els ulls- els tres a la vegada.

Després s'ha tornat a fer el silenci, la carretera ha recuperat la seva habitual solitud i jo amb uns quants kilòmetres a les espatlles, m'he quedat recordant a aquest Mr. Edward Aloysius Murphy jr. i he pensat que Mr. Edward Aloysius Murphy sr. -el seu pare- es podia haver posat un condó el dia que el va engendrar.

Coses de la vida.

Edward Aloysius Murphy, (11 de gener de 1918 - 17 de juliol de 1990) va ser un enginyer aeroespacial nord-americà. Murphy va treballar en sistemes de seguretat crítics i és conegut per la homònima Llei de Murphy que declara com a regla principal que "tot el que pugui sortir malament, sortirà malament".

Algunes de les coses més freqüents relatives a aquesta llei:

- l'altre carril sempre va més ràpid.

- la probabilitat de que un tros de pa caigui sobre el costat que te la mantega és proporcional al valor de la superfície d'on caigui.

- és impossible fer quelcom a prova de tontos; els tontos són enginyosos.

- si deixes que les coses s'arreglin soles, empitjoraran.

- res és tan fàcil com sembla.

- si quelcom et cau al bany, sempre anirà a parar al fons de la tassa del vàter.

- després de comprar l'objecte que vas perdre, el trobaràs.

- si jugues amb quelcom durant un temps suficient, s'acabarà trencant.

- mai discuteixis amb un ignorant, la gent no notarà la diferència.

- on la paciència falla, la força triomfa.

- si existeix la possibilitat de que varies coses vagin malament, la que causi més perjudicis, serà la única que anirà malament.

- si s'intueix que hi han quatre possibilitats de que una gestió vagi malament i s'eviten, al moment n'apareixerà espontàniament una cinquena.
- és quan hom es posa a fer quelcom, que es dona compte de que hi han altres coses que s'haurien d'haver fet abans.

- qualsevol solució comporta nous problemes.

i com aquestes, moltes més.. però cal recordar el més important, el comentari d'O'Toole: “Murphy era optimista” que complementat amb el postulat de Bolings "Si es troba bé, no es preocupi. Ja li passarà" tanquen el cercle de l'emfatització del negatiu.

inspiració

Diuen que la inspiració ve quan ve.
Però un dels millors llocs per provocar-la és sens dubte en el incomparable marc de l'abocador d'aigües negres. Allà és on la merda es troba amb la merda fent esclatar les sensacions internes plaents amb la despesa energètica suficient per complir amb l'exercici d'evacuar-la mentre inspirem profundament el flaire que ens envaeix i que és l'esperó que ens omple de nova energia que predisposa la ment a fer que els dits encertin la seqüència adequada de notes que transportades sobre les cordes de la guitarra sonin a alguna melodia novadora.
I així tal com deia aquell savi, l'energia no es crea ni es destrueix, es transforma. Fet que amb això queda abastament demostrat.

xiuxiueig

fines plomes nocturnes

aspres al tacte humà

xiuxiuegen paraules mudes

enmig d'una brisa suau

que les fa dansar

al seu mateix compàs.

una nit diferent

Sant Joan.

Revetlla.

Nit màgica.

Bruixes.

Coca i cava.

Petards i fogueres.

Calor.

Foc i pólvora.

Soroll.

Ensurts.

Cremades.

Vòmits.

Sexe.

paradoxes

Tenim camins amples, però punts de vista estrets.

Gastem més, però posseïm menys.

Vivim en cases més grans, però les famílies són més petites.

Gaudim de més comoditats, però no tenim temps lliure.

Acumulem més diplomes, però donem proves fefaents de menys lògica i menys discerniment.

Multipliquem els actius, però disminuïm els seus valors.

La ciència permet viure més temps, però prioritzem la quantitat sobre la qualitat i per a molts de nosaltres la vida ens resulta trista i monòtona.

Vam fer el viatge d’anada i tornada a la lluna, però tenim dificultat per travessar el carrer per presentar-nos al nostre veí.

inabastable

Cercaré un lloc on el meu cos sigui foc, les meves paraules esdevinguin magma, i els meus desitjos s'escampin lentament com la lava que busca un camí on fondre el foc amb l'aigua.

amén

Pare nostre que esteu en el cel. Sia santificat el vostre nom. Vingui a nosaltres el vostre regne. Faci's la vostra voluntat així en la terra com es fa en el cel. El nostre pa de cada dia doneu-nos Senyor el dia d'avui i perdoneu les nostres culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors i no permeteu que nosaltres caiguem en la temptació, ans allibereu-nos de qualsevol mal. Amén.

temps de tempestes

Es temps de tempestes. No hi ha dia que un núvol enfadat no deixi caure les seves llàgrimes i que la diferencia de potencial entre càrregues positives i negatives entre el cel i la terra generi un aparell elèctric que il·lumina breument la foscor del cel ennegrit per una espessa capa de situacions incòmodes.

La llum ha de tornar a regnar en el cel, i la terra ha de recuperar el seu equilibri, però mentrestant milers de milions d'electrons, protons i neutrons vaguen per l'espai infinit, en espera de que algú els ordeni i els doni l'estabilitat que necessiten per recuperar les seves funcions.

això és el futur

fi d'etapa

Segur que avui, un divendres qualsevol i en qualsevol lloc del món, més d'una persona haurà arribat a la fi d'un procés viscut de la seva vida. Aquest procés pot haver estat positiu o negatiu en si mateix. Si positiu, l'haurem gaudit i ara ens envairà la tristor i la melancolia, i si negatiu, l'haurem patit i ara ens arribarà l'alliberació i se'ns eixamplarà el cor.
Tot té un principi, un desenvolupament i una fi, és llei natural. I en tots els acabaments, siguin del color que siguin, seria bo reflexionar i treure conclusions sobre aquesta vivència per poder aprendre dels errors comesos i procurar que no es repeteixin en el futur, alhora que també guardar en la capsa dels records, tot allò de bo que ens ha sigut ofert.
A vegades plorar una fi avui, pot ser l'inici d'un somriure demà.
A vegades agrair una fi avui, pot ser l'inici d'un plor demà.
O no.

un mail que fa pensar

Acabo de rebre un mail. Un d'aquest mails no sol·licitats, però que a diferència dels clàssics de Viagra i allargament de penis (sembla que algú els hagi explicat el meu problema :-)))), aquest té unes connotacions un xic menys divertides. Us el transcric íntegrament, per tal de que ens donem compte, primer de com està evolucionant aquesta desesperada societat i segon de que encara els programes traductors no estan a l'alçada que deurien. La societat i la tecnologia avancen donant-se la ma, però encara els hi falta molt camí per recórrer.


Hola
Me llamo Olga a mi de 26 anos
Vivo en Rusia la ciudad SAMARA es la ciudad confortable y hermosa, que me ha dado muy mucho en las vidas.
Buscar a si bueno al hombre para las relaciones serias y la posibilidad del encuentro.
Cuenta a mi, por favor, mas del lugar, en que vives?
He nacido, ha acabado la escuela, y ha recibido superior economico
La formacion de la profesion manager. No se malo la lengua inglesa. Y
Pienso, sera facil comprendernos uno a otro. Pero a veces con todo mi
Uso al traductor. Ahora trabajo en la firma, manager por
A la venta. Concedia mucho tiempo al trabajo, y ya hacia 26 anos mi
Se doy cuenta que a mi el tiempo meditar en la creacion de la familia. Mientras que no podia
Encontrar a la persona, que conviene. Por eso he decidido encontrar en internet
De esta unica cosa el hombre, con que podria crear serio
Las relaciones. Puede ser en el futuro esto ha crecido en firme seguro
El par - la familia! Que buscas? Desde la infancia mis padres educaban
De mi, como la persona honrada y honesta. Demostraba siempre
El respeto a los mayores se preocupaba por los proximos a mi la gente!
Tengo la figura hermosa y la apariencia. Y tengo habitualmente cada uno el dia
La carrera de la manana. Pienso, puedes verlo en mis fotografias. Y como
Te preocupas sobre la salud? Sere contento ver mas cerca de tus cuadros.
Trabajaba muy persistentemente todo el ano para hacer a si el regalo, y
Visitar su pais. Se de su pais, como sobre fuerte y libre
El estado, con la cultura desarrollada y las tradiciones buenas. Esto fue mi
Por el sueno remoto de visitar tu pais. Pero mi sueno principal fue
Encontrar a la persona, proxima a mi. Y probablemente nuestro conocimiento se encontraba no
Por la coincidencia simple. Y querria que cuentes mas de si.
Espero mucho que seras aquello persona, sobre que mi sera: hasaderta@rambler.ru
Con interes y facilmente!
Y si ser mas corto aquello mi querer conocera y basar con ti las relaciones serias
Si gustarte mi foto te pido me escribire mucho esperar
Su Olga

epístola del pare Abat de l'Abadia del Garraf

Aquesta és la misiva que he rebut del meu bon Pare Abat, al qual li tinc una fervent devoció i especial veneració. La transcric tal qual, excepte el fitxer adjunt que m'ha arribat, que no m'atreveixo a reproduïr, per por a fer perdre la fe a aquells poquets que encara en tenen.

L’ABADIA DEL GARRAF, a onze de maig del dos mil vuit, any del Senyor.

Lloat sia el Senyor Al·leluia Al·leluia!

Benvolgut Abat de l’Abadia del Vallès.

No puc dir que em plagui escriure-us eixes noves. Perquè arrossegant-me per aquestes valls de llàgrimes d’alegria cap, però em plau -valguem Déu Nostre Senyor- posar-me en contacte amb vós Oh bon Abat! Oh bon minyó! Per a posar-vos al corrent dels fets que es van succeint a la meva Abadia.

Preparo una propera visita a la col·legiata a Santa Maria de Taüll, on hi lluieixen unes reproduccions de l’original de l’Apocalipsi que l’any 1919 mossèn Josep Farràs un retatatatatatatarebassabasabasstatatarattarararaabimeuuuuuuu, se'l va vendre a un sant baró antiquari nord americà per 7.500 dòlars. Per ajudar a les vídues i orfes del poble en qüestió. (Evidentment desprestigiat pels esquerranots del poble i per tota aquella colla d’acretes, anarquistes, comunistes, ucd, fai, psoe, f.e.t.i.j. erc .p.t.e. ciu, poum, pp, fai, iu, ) Sort del meu parent que va salvar aquest pantecràtor de ser cremat de les bèsties republicanes (1936), que es van fer fotre. I avui el govern de dretes de Don José amb el Vicepresident José Luís Cadod Rovira, han enganxat la fotocòpia que han deixat fotografiar al Museum of Fine Arts de Boston, a l’absis de Santa Maria de Mur.

Jo bon Abat ja he escrit a Sa Santedat proposant que nomeni Sant al meu cosí germà novè i vostre, per la seva premonició!

Això voldrà dir anar a Roma viatge, hotels restaurants, àpats, vins, etc, etc. Pregàries.

Per cert! Una bona nova! Tinc una nova vocació! Al·leluia! Al·leluia! Fa dues setmanes, em va arribar a l’Abadia, un jove amb la mirada de bèstia acorralada, demanant-me aixopluc.
Cony! I com que plovia i molt! Jo no vaig pas negar-li, va demanar-me confessió, i ja sabeu bon Abat que nosaltres no tenim un no, per a questes ànimes pecadores! I malgrat jo estava engrescat llegint un incunable, vaig anar a atendre aquella despulla humana, quan va acabar de deixar anar totes les seves misèries, em va dir que volia entrar a l’Orde. Que ell era defensor de l’ecologia, que era català de soca-rel, i que l’Abadia del Garraf era una joia, que volia ser fraret d’aquesta Santa Abadia. I que ell representava energia ecològica i que l’instal·aria per tota l’Abadia i gratis!!!

Us envio el catàleg que jo no he pogut pas albirar, doncs ja sabeu que la meva visió és molt minvada, puig ja vaig amb Sor Virtudes que em fa de gos pigall, gaire bé ho palpo tot, no se que és mascle ho femella o si es un moble o una col, el que si m’ha dit el bon fraret, es que fa molt aire. És ecològic no gasta i fa companyia i que tot el govern de la cheneralitat i el parlamento de cataluña o fotran per tot a rrrrreuuuu!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

I jo li dit que ho faci! Endavant l’ecologia fill meu. Rebeu la meva benedicció Bon Abat! També ho instal·larem a vostra Abadia!


JOAN Ier Abat.